Institut Nacional de Colonització

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Instituto Nacional de Colonización)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióInstitut Nacional de Colonització
Instituto Nacional de Colonización.png
Dades
Tipus institut
Història
Reemplaça Institut de Reforma Agrària i Servicio Nacional de Reforma Económica y Social de la Tierra
Creació 18 octubre 1939
Dissolució 21 juliol 1971
Reemplaçat per Instituto Nacional de Reforma y Desarrollo Agrario
Activitat
Àrea d'operació Espanya
Organització i govern
Seu 
Modifica les dades a Wikidata

L'Institut Nacional de Colonització i Desenvolupament Rural, va ser un organisme creat a Espanya a l'octubre de 1939, depenent del Ministeri d'Agricultura. La seua creació va estar motivada per la necessitat d'efectuar una reforma tant social com econòmica de la terra, després de la devastació de la guerra civil espanyola. L'objectiu principal del mateix era efectuar la necessària transformació de l'espai productiu mitjançant la reorganització i reactivació del sector agrícola i l'increment de la producció agrícola amb vistes als plans autàrquics de l'època mitjançant l'augment de terres de conreu i la superfície de reg. Posteriorment canvià el seu nom pel d'Institut de Reforma i Desenvolupament Agrari.

Per complir la seua funció, l'Institut Nacional de Colonització era posseïdor de terres, les quals eren transferides en arrendament o altres formes de tinença als colons, xicotets productors agropecuaris, els qui han de pagar un cànon o arrendament, fins que finalment adquirien la propietat. L'Institut va realitzar ambiciosos projectes de parcel·lació per tota Espanya, construint poblats de colonització a l'efecte, que alguns encara subsistixen en l'actualitat.

Molts d'estos pobles van adoptar el nom del riu en què es basava el regadiu seguit de l'afegitó del Caudillo, o bé tenien en el nom altres referències al dictador Francisco Franco, com Villafranco del Delta (el Poblenou del Delta) al Montsià. Amb l'arribada de la democràcia alguns van eliminar estes referències però altres encara les mantenen. Hi ha altres pobles el nom del qual no deriva d'un riu com Llanos del Caudillo o Isla Mayor abans Villafranco del Guadalquivir. Moltes vegades en estos pobles eren reallotjades les famílies procedents dels pobles inundats pels pantans creats per posar les seues terres en regadiu, com són els casos valencians de Loriguilla, Benaixeve, Sant Antoni de Benaixeve, Sant Isidre de Benaixeve, Tous, Cortitxelles...

Història[modifica]

Antecedents Històrics[modifica]

Per tal de comprendre els motius de la creació d’aquest organisme, cal retrocedir i fer un cop d’ull al panorama social i polític que hi havia a Espanya a mitjans del segle passat. Com en altres economies europees, el creixement de les zones urbanes propicià un impuls tant en l’urbanisme com en la voluntat de promoure noves edificacions que fossin més rentables econòmicament i al mateix temps amb unes millors condicions de sanitat. A partir de la participació de tot un conjunt de pensadors i reformadors, bé neoliberals o bé més conservadors, i tot ajudant-se de totes les millores sanitàries i descobriments científics, intentaren iniciar tot un procés de sanejament d’aquestes zones urbanes, repletes de barris mig destruïts i amb mitja societat enfonsada en la misèria, arran de les múltiples epidèmies que els havia dessolat.

Tot i això, les múltiples propostes i models que es presentaren, ja fossin a nivell arquitectònic o a nivell legislatiu, a partir de l’establiment de diferents lleis específiques, no aconseguiren l’objectiu esperat. D’aquesta manera, i tot i que a nivell local alguns projectes arribessin a complir aquests objectius més globals, com fou el cas de l’arquitecte Mariano Belmás, l’obra del qual es focalitzà en la construcció de barris obrers aplicant els nous criteris, aquesta iniciativa no va poder ser consolidada a nivell estatal.

Quant al seu plantejament, i tenint en compte que les seves propostes de sanejament, tant per a les classes burgeses com per a les dels treballadors, eren difícilment aplicables a l’estructura de les ciutats preexistents, el seu nou plantejament era el de crear un nou model de ciutat, i per tant, ocupat per un nou model d’habitatge, el qual:

  1. Podia disposar d’una o de dues plantes
  2. Podia disposar-se en un espai aïllat o bé en filera
  3. Permetia abaratir els costos a l’hora de la seva fabricació
  4. Permetia reduir el preu del seu sòl, ja que es trobava allunyat del nucli urbà
  5. Disposava de fàcil accés a la zona habitual de treball, gràcies a la implantació del nous tipus de transport.[1]

La Primera Guerra Mundial[modifica]

Davant d’aquest panorama, el debat entre aquest grup de pensadors s’estengué fins als anys vint del segle passat, i un cop iniciat el conflicte bèl·lic de la Primera Guerra Mundial, on s’enfrontarien la major part de les grans potències del moment, les perspectives canviaren.

Aquesta nova situació socio-política comportà d’una banda que els mercats a nivell europeu patissin un gran cop, ja que durant el conflicte però sobretot un cop finalitzat, l’any 1918, una gran crisi assolà aquest gran territori, afectant entre d’altres al món de la construcció. Davant de la necessitat de reconstruir bona part d’Europa, veient-se obligats així els Estats a edificar noves infraestructures i habitatges, es reuniren en diversos actes tant els propis tècnics, arquitectes i enginyers com l’administració pública de cada territori, a fi de promoure una nova política ambiciosa que tenia com a objectiu consolidar les noves estructures d’habitatge mínim, de mode que repercutissin i projectessin una pròspera aparença a nivell internacional.

Retornant al cas d’Espanya, si bé és cert que s’havia mantingut neutral durant el conflicte, esdevenint així font de proveïment de recursos en determinats moments i enriquint al mateix temps la seva economia, un cop acabat el conflicte i davant d’aquest nou panorama de reactivació de les urbs, alguns personatges com Lacasa, Giralt Casadesus o bé Lòpez Valencia decidiren incorporar alguns dels nous models que veieren en el panorama europeu a les terres espanyoles, a mode de símbol de progrés i modernitat, i que marcarien un primer pas en aquest constructe dels nous habitatges.[2]

Dins d’aquest nou plantejament sobre l’habitatge mínim, s’inicià tot un procés renovador a nivell europeu amb la voluntat de refer l’auge de les indústries a partir de la regularització de les noves tipologies constructives. Així doncs, mentre que les potències es refeien adoptant nous materials i noves formes amb grans projeccions cap a futur, el panorama que trobem a Espanya és completament diferent. Si bé és cert que la mà d’obra tenia un gran excedent i era al mateix temps econòmica, l’equipament a nivell d’indústries i infraestructures no estava al nivell i en certa manera escassejava, de tal manera que els arquitectes del moment optaren per una nova solució: incorporar noves formes innovadores i transformadores però a partir de l’ús de tipologies tradicionals.[3] D’aquesta manera, i a partir de les paraules de Sambricio:

(...) Normalitzar fou aleshores estandarditzar allò vernacle, fou buscar una solució al problema de construir habitatges econòmics i higiènics. (...) [Era possible a partir de l’ús d’aquests determinats] detalls constructius, per exemple, que havien set utilitzats i assajats durant generacions, [tot] introduint-se en ells canvis i aconseguint-se per fi models que poguessin ser presos en l’arquitectura econòmica, des de la voluntat de normalitzar.[4]

L'habitatge rural, un nou model[modifica]

Legalment, la Ley de Casas Baratas que s’havia incorporat al reglament l’any 1922 presentava uns estàndards de dimensions mínimes molt distants respecte a una proposta factible d’habitatges a l’abast de les classes treballadores. Set anys després, durant el Concurs d’Habitatge Mínim celebrat a càrrec de Garcia Mercadal, les propostes presentades evidenciaren novament el mateix error: tot i ser models innovadors, el fet de voler adaptar les típiques cases burgeses a una nova tipologia feta per als obrers continuava esdevenint una solució excessivament cara. Altrament, aquest panorama fou el que propicià que algunes personalitats del moment, com bé Sert o el propi Amós Salvador, readaptessin aquestes propostes però abaratint-ne els costos. En aquest context, el Seminari d’Urbanologia de l’Escola d’Arquitectura de Madrid fou qui feu el següent pas, en aquest cas tractant el tema de l’habitatge rural. José Fonseca, l’actual director del moment, ajudaria a la incrementació d’alguns dels fonaments que s’acabarien consolidant durant l’autarquia, un cop assumís el càrrec de director del Instituto Nacional de Vivienda (INV).[3]

En tot aquest procés, la tasca d’investigació del Seminari va recaure sobre un ampli estudi sistemàtic de l’habitatge rural, les condicions òptimes d’aquests espais i la conseqüent racionalització en quant a dimensions però també en quant a costos. D’aquesta manera, l’estudi no anà encarat únicament a la voluntat d’implantar tècniques i models constructius típics de cada zona, els quals al mateix temps esdevenien menys costosos respecte a d’altres materials industrials, sinó que també s’aplicaren mesures d’economia espacial, aprofitant al màxim tots els espais disponibles i de la forma més rentable possible. Així doncs, si bé és cert que incorporaven noves formes, encara recorrien a materials i certs elements tradicionals de cada territori, però l’ús d’aquests, i a diferència d’altres construccions on adquiria una funció simbòlica i nostàlgica, anava ara lligat a una voluntat més pràctica i funcional. En qualsevol cas, aquesta tria i selecció racional d’aquestes formes i materials seria fonamental com a base i punt de partida del futur Institut Nacional de Colonització, el qual seria fundat el 1939.[5]

Quant al model que prengué a com a referent el Seminari durant tot aquest procés, resultà ser la tipologia d’habitatges rurals propugnada per la zona de l’Agro Pontino italià, tot i que s’hi aplicaren algunes variacions. D’aquesta manera, mentre que el model italià s’enclavava en tradicions típiques de la zona rural, el model espanyol ja no unificava les dependències en un mateix edifici, sinó que solia separar les sales de treball del camp de les de residència, sovint a partir d’un pati. A més, mentre que el model italià solia disposar els diferents habitatges aïllats uns d’entre els altres, el Seminari optava més per la disposició d’aquests en petits nuclis urbans, conformant així diferents pobles, els quals presentaven més beneficis en quant a sociabilitat.A partir d’aleshores, el model de concentració d’aquests nous habitatges guanyà molta importància i s’implantà ja en règim de Primo de Rivera, tot i que amb la II República aquest auge constructiu prosperà, sobretot a partir del Concurs d’Avantprojectes per a la construcció de poblats a les zones regables del Guadalquivir i Guadalmellato, a càrrec de l’OPER (Obres de Posada en Reg). Fou aleshores quan les noves propostes de traçat urbà com també d’habitatge rural adquiriren major protagonisme, afavorint així la creació de nous models, tant d’habitatges com de sectors residencials concrets.[6]

La Guerra Civil Espanyola[modifica]

Un cop finalitzat aquest conflicte bèl·lic, l’Estat requeria d’una gran tasca de reconstrucció a nivell estatal, motiu pel qual s’organitzà una Primera Assemblea Nacional d’Arquitectes l’any 1939 al Teatre Espanyol de Madrid, a fi de respondre a aquesta necessitat tan urgent.

En el seu discurs al llarg de les diferents conferències, figures com Pedro Muguruza o bé Gutiérrez Soto recuperaren les teories sobre habitatge funcional i econòmic que ja s’havien propugnat abans de la Guerra, i que conduirien un any més tard a què el propi José Fonseca, ocupant ja un paper clau dins l’INV, les posés com a punt de debat en la Segona Assemblea Nacional d’Arquitectes.

Atenent així a les necessitats naixents del nou règim, el qual disposava en les mans de l’INV tot allò referent a matèria d’habitatge, l’Institut va constituir aquest mateix any les Ordenances d’Habitatge, tot dedicant un capítol a la tipologia d’habitatge rural, i ajudant-se en quant a idees a partir de la presentació del Concurs d’Habitatge Rural. Fou amb aquest amb el què s’establiren uns estàndards base a partir de criteris d’higiene i comoditat, un cop estudiada la rendibilitat econòmica i el seu factible desenvolupament a curt i llarg termini.[7] Atenent a les paraules del propi Fonseca:

El fet de fer unes ordenances és una cosa que a Espanya és fonamental. No tenim més inconvenient que la lluita entre l'economia i el benestar mínim que s'ha d'exigir a un habitatge (...) Nosaltres hem intentat buscar aquest confort mínim; que els habitatges tinguin un aïllament tècnic que els garanteixi, que es pugui viure dins d'ells tant a l'hivern com a l'estiu (...).[8]

D’aquesta manera, i a diferència de com havia passat en propostes anteriors, com en la Ley de Casas Baratas propugnada l’any 1922, l’Estat, a partir de l’INV, va especificar molt més a l’hora d’establir aquests criteris mínims i indispensables, ja que si bé és cert que s’ajudaven a ells mateixos a l’hora de tirar endavant tot aquest projecte, també els hi servia com a model genèric per als futurs habitatges que s’anessin construint en les diverses colonitzacions. És doncs a partir d’aquest moment quan s’estableixen unes normes, uns estàndards prefixats, i que s’aplicaran no només en matèria de dimensions i tipologies de sales en l’habitatge rural, sinó que també a una escala més global i genèrica (ús de materials, disposició, orientació ...). En aquest context favorable, on la política d’habitatge agrari es troba en auge, es fundarà l’Institut Nacional de Colonització, a partir d’un decret presentat el 18 d’octubre de 1939.[9]

Particularitats[modifica]

Les diferents colònies que s'anaren establint a càrrec de l’Institut Nacional de Colonització anaven lligades a una voluntat socioeconòmica del règim franquista, el qual a partir del repoblament d’antigues zones rurals mig abandonades pretenia augmentar els beneficis a favor del seu sistema autàrquic. En aquest procés, l’Estat relegava els poders del govern i de la religió a cada una de les delegacions de les colònies, a fi que cadascuna pogués funcionar de forma autònoma.  

Quant als trets principals de l’arquitectura del moment, les diverses edificacions s’arrelaven amb les diferents tradicions constructives autòctones pròpies de cada indret. Així doncs, alguns materials industrials com l’acer o el formigó, molt comuns en altres països, es veuen reemplaçats per materials més austers, condicionats bé per la pròpia situació econòmica espanyola del moment, enfonsada en la penúria, bé pel període de tancament vers les propostes internacionals.

D’aquesta manera, trobem tot un ventall de propostes, tot i les limitacions presents, i que depenent de la zona en concreta en què es trobin, s’ajudaran de materials o de tècniques particulars d’aquell poble o comarca, tot responent a una arquitectura coherent, funcional i amable.[10]

Un cas d’estudi, les colònies a la zona de Lleida[modifica]

L’Arxiu Històric de Lleida aplega tot un conjunt de documentació, ja sigui documental, gràfica o bé plànols, que respon a tot un seguit de pobles colonials situats als termes del canal entre Catalunya i Aragó, comprenent entre ells els següents casos:

  • Gimenells (1945): a càrrec de l’arquitecte Alejandro de la Sota
  • Sucs (1948): a càrrec de l’arquitecte José Borobio
  • Pla de la Font (1956): a càrrec de l’arquitecte José Borobio
  • Vensilló (1961): a càrrec de l’arquitecte Manuel Jiménez Varea

Aquests projectes, com molts d’altres, foren perllongats en el temps i s’anaren desenvolupant de forma paral·lela, a partir del treball conjunt no només entre arquitectes, sinó que també col·laborant amb enginyers i altres tècnics especialitzats. Analitzant el procés d’aquests casos concrets, trobem tres components que es van repetint:

  1. En primer lloc, tant aquests com els altres pobles nascuts arran l’institut Nacional de Colonització, i concretament els especificats anteriorment, sofreixen canvis a mesura que es desenvolupen en el temps.
  2. Tot i les variables de cada zona, tots els poblats responien i es trobaven determinats per uns principis inalterables preestablerts, amb els quals l’Institut Nacional de Colonització pretenia afavorir la productivitat del treball de les terres en funció de les seves pròpies limitacions (extensions, condicions del sòl, camins preexistents...).
  3. Finalment, cada projecte esdevenia un únicum, ja que tot i els canons i els preceptes establerts, l’organisme donava carta blanca a l’arquitecte a l’hora de definir la seva obra, donant-li així l’oportunitat de poder-se lluir.[10]

Analitzant doncs els següents casos concrets, tots troben els seus inicis en uns estructura de carrers entrecreuats al llarg d’un territori amb els quals es va conformant l’entramat urbanístic, i on l’església, que esdevé l’edifici més rellevant del poble, o bé la plaça, un altre punt determinants, es van situant en una zona o en una altra, depenent del moment històric. Així doncs, mentre que Gimenells i Sucs mantenen la tradicional situació de la plaça com a punt central en la colònia, altres pobles més moderns com Vensilló o bé el Pla de la Font la presenten aïllada de la zona central, relegada a un extrem i entenent-se així més com a element visual que no pas com a lloc de reunió vital dins l’espai públic.

En aquest sentit, s’observen les mateixes variants a l’hora d’analitzar els diferents materials i tècniques emprats en tots aquests casos. Comprenent-los doncs dins de les pròpies limitacions econòmiques del moment històric, les diferències en ells són evidents: s’observa que tant Gimenells com Sucs, els dos casos cronològicament més antics estudiats en aquest apartat, presenten unes formes i tipologies que més que voler buscar la regularitat, opten per definir una aparença més “pintoresca”. D’altra banda, projectes posteriors com el de Vensilló, de Manuel Jiménez Varea, opten per reduir les variables i homogeneïtzar en quant a tipologies, a fi de crear tot un joc abstracte a partir dels diferents materials i els efectes de llum i ombra que creen aquests depenent de la seva disposició.[11]

Referències[modifica]

  1. Calzada, Manuel «La vivienda rural en los pueblos de colonización». Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, 52, 2005, pàg. 55.
  2. Calzada, Manuel «La vivienda rural en los pueblos de colonización». Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, 52, 2005, pàg. 55-56.
  3. 3,0 3,1 Calzada, Manuel «La vivienda rural en los pueblos de colonización». Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, 52, 2005, pàg. 56.
  4. Sambricio, Carlos «La normalización de la arquitectura vernácula. Un debate en la España de los veinte.». Revista de Occidente, 235, 2000, pàg. 36.
  5. Calzada, Manuel «La vivienda rural en los pueblos de colonización». Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, 52, 2005, pàg. 56-58.
  6. Calzada, Manuel «La vivienda rural en los pueblos de colonización». Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, 52, 2005, pàg. 58-59.
  7. Calzada, Manuel «La vivienda rural en los pueblos de colonización». Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, 52, 2005, pàg. 59.
  8. Fonseca, José «La mejora de la vivienda, vista desde el Instituto Nacional de la Vivienda». II Asamblea Nacional de Arquitectos [Madrid], 1940, pàg. 14.
  9. Calzada, Manuel «La vivienda rural en los pueblos de colonización». Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, 52, 2005, pàg. 60.
  10. 10,0 10,1 Bosch, Mercè «L'arquitectura de l'Institut Nacional de Colonització (INC)». Butlletí de l'Arxiu Històric de Lleida. Cultura Arxius [Lleida], 2012, pàg. 4.
  11. Bosch, Mercè «L’arquitectura de l’Institut Nacional de Colonització (INC)». Butlletí de l'Arxiu Històric de Lleida. Cultura Arxius [Lleida], 2012, pàg. 5.

Bibliografia[modifica]

  • Bosch, Mercè (2012) (a partir d'entrevista): "L’arquitectura de l’Institut Nacional de Colonització (INC)". A: Butlletí de l'Arxiu Històric de Lleida. Lleida: Cultura Arxius, 2012, pàg. 3-5.
  • Calzada, Manuel (2005): "La vivienda rural en los pueblos de colonización". A: Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, 52, pàg. 55-65.
  • Fonseca, José (1940): "La mejora de la vivienda, vista desde el Instituto Nacional de la Vivienda". A: II Asamblea Nacional de Arquitectos. Madrid: sense editorial, pàg. 5-27
  • Sambricio, Carlos (2000): "La normalización de la arquitectura vernácula. Un debate en la España de los veinte". A: Revista de Occidente, 235, pàg. 55-65.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Institut Nacional de Colonització Modifica l'enllaç a Wikidata