Levon Helm

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaLevon Helm
LevonHelmWoodstockNY2004.jpg
Levon Helm en un concert a Village Green, Woodstock (Nova York), en 2004.
Dades biogràfiques
Naixement

Mark Lavon Helm
Elaine, Arkansas (EUA),

26 de maig de 1940
Elaine
Mort Nova York (EUA), 19 d'abril de 2012(2012-04-19) (als 71 anys)
Nova York
Altres noms Levon Helm
Activitat professional
Ocupació Cantant, bateria, compositor, productor, actor
Període en actiu 1957 - 2012
Gènere Rock
Estil Rock'n'roll, R&B, rock, blues, country, folk
Instrument Bateria, mandolina, guitarra, baix, harmònica
Discogràfica Capitol Records
Mobile Fidelity
MCA Records
Breeze Hill
Levon Helm Studios
Artistes relacionats The Band
Levon Helm and The RCO All-Stars
Levon Helm and the Hawks Ringo Starr and His All-Starr Band
the Levon Helm Band
Dades familiars
Fills Amy Helm

Lloc web LevonHelm.com
IMDB: nm0375629
Modifica dades a Wikidata

Mark Lavon Helm (Elaine, Arkansas, 26 de maig de 1940 - Nova York, 19 d'abril de 2012), més conegut com a Levon Helm, va ser un músic estatunidenc conegut per ser el bateria del mític i llegendari grup de rock The Band. Al mateix temps, Levon Helm va ser conegut per la seva característica veu arrelada en el gènere country i pel seu estil musical a l'hora de tocar la bateria en gravacions de The Band com "The Weight", "Up on Cripple Creek", "King Harvest", "Ophelia", "Chester Fever" "The night they drove old Dixie Down" o "Rag Mama Rag". La seva tornada al panorama musical el 2007 amb l'álbum Dirt Farmer li va valdre un Premi Grammy al Millor Àlbum Tradicional de Folk el febrer del 2008, i el novembre del mateix any va ser situat en el lloc 91 de la llista dels 100 millors cantants de tots els temps per la revista musical Rolling Stone.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Nascut a Elaine, Arkansas,[2] Helm va créixer a Turkey Scratch, una petita aldea a l'oest d'Helena, Arkansas. Els seus pares, Nell i Diamond Helm, grangers de cotó i amants de la música, animaren als seus fills a tocar i cantar. Arkansas conegué, en els anys quaranta i cinquanta la influència d'una varietat d'estils musicals com el blues, country i R&B, que prompte seria conegut com rock and roll. Helm es va influenciar per tots aquells estils i va començar a tocar la guitarra als vuit anys. Però també va tocar la bateria durant els seus primers anys de formació i va establir la seva primera banda, The Jungle Bush, a l'escola. Es va veure influenciat pel programa Grand Ole Opry i les cançons R&B que escoltava a la ràdio WLAC de Nashville (Tennessee).

Una altra influència en Helm va ser Sonny Boy Williamson II, qui tocava blues i rhythm and blues en un show de radio anomenat King Biscuit Time radio en Helena i actuà regularment en Marvell amb el guitarrista de blues Robert Lockwood, Jr. En 1993, en la seva autobiografia, This Wheel's on Fire: Levon Helm and the Story of The Band, Helm descriu quan va veure actuar al bateria de Williamson II, James "Peck" Curtis, en els primers anys de la dècada dels cinquanta i més tard imitant el seu estil.

Helm també va ser testimoni d'algunes de les primeres actuacions dels artistes de country, blues i rockabilly com Elvis Presley, Conway Twitty, Bo Diddley i un home d'Arkansan anomenat Ronnie Hawkins. Als 17 anys, Helm començà a tocar en clubs i en bars de les rodalies d'Elaine.

The Hawks[modifica | modifica el codi]

Mentre ell encara estava en l'institut, Helm fou invitat per unir-se al grup de Ronnie Hawkins: the Hawks, un popular grup del Sud, que va tindre èt al Canadà, on les actuacions rockabilly eren molt populars. La mare de Helm insistí que ell es graduaria abans de la gira amb Hawkins, però ell fou capaç de tocar amb els the Hawks els cap de setmana.[3] Després de la seva graduaicó en 1958, Helm es va unir com a membre habitual en The Hawks i el grup es traslladar a Toronto, Canada, on signaren amb el segell Roulette Records en 1959 i realitzaren diversos singles, inclosos uns pocs hits.

Levon and The Hawks (1964–1965)[modifica | modifica el codi]

Després de la ruptura amb Hawkins, el grup començà a oferir concerts baix el nom de The Levon Helm Sextet, que va incluir la futura formació de The Band junt al saxofonista Jerry Penfound i el vocalista Bob Bruno.[4] En maig de 1964, Bruno abandonà el grup, que passà a anomenar-se Levon and The Hawks.[5][6] Malgrat l'anada de Penfound un any després, el grup es mantingué activo amb actuacions en el club nocturn Tony Mart de Somers Point (Nova Jersey), on tocaven sis nits a la setmana junt a músics com Conway Twitty.[7][8]

Durant els seus concerts a Toronto, els membres de Levon and The Hawks establiren amistat amb el músic John P. Hammond i participaren en la gravació del seu àlbum So Many Roads.[9] De forma paral·lela, el grup començà a tocar en el club The Peppermint Lounge de Nova York.[10] En març de 1965, i baix el nom de The Canadian Squires, gravaren «Uh Uh Uh» y «Leave Me Alone», dos cançons publicades com senzills per Apex Records en els Estats Units i per Ware Records en Canadà.[11][12] Com Levon and The Hawks, el grup també gravà per a Atco Records les cançons «The Stones That I Throw», «Go, Go, Liza Jane» i «He Don't Love You», compostes per Robertson.[12]

Amb Bob Dylan (1965–1967)[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Bob Dylan World Tour 1966

En agost de 1965, Bob Dylan estava buscant una banda de recolzament per a la seua primera gira «elèctrica» pels Estats Units, després d'abandonar la música folk i començar a publicar treballs de rock com Bringing It All Back Home i Highway 61 Revisited.[13] Després d'escoltar-los en el club Le Coq d'Or Tavern a suggerència de Mary Martin, secretària de Albert Grossman,[14] Dylan intentà contractar a Robbie Robertson com a guitarrista del seu nou grup.[15] Tanmateix, Robertson tan sols accedí a participar en dos concerts, un en el Tennis Stadium de Forest Hills el 28 d'agost i altre en el Hollywood Bowl de Los Ángeles el 3 de setembre, si incorporava a Helm com a batería.[16] Helm i Robertson tocaren com a recolzament de Dylan junt al baixista Harvey Brooks i al teclista Al Kooper en ambdós concerts, que obtingueren una reacció hostil del públic degut a la nova predominació de cançons de rock en detriment de les seues primeres cançons de tall folk.[17]

En setembre, Dylan contractà a la resta de The Hawks com a grup de recolzament, però seguí sofrint crítiques per part d'un sector purista que acusava a Dylan de traicionar el moviment folk.[18] La reacció del públic provocà que Helm abandonara la gira en octubre de 1965 i siguera reemplaçat per Mickey Jones.[19] Segons Helm: «Fórem seriosament criticats durant dues nits en el Back Bay Theater de Boston. Fou aleshores quan tot em va sobrepassar. Vaig créixer creient que la música devia fer que la gent somriguera i volguera eixir de festa. I ací estava tota aquesta hostilitat cap a nosaltres. Una nit Richard Manuel digué: "¿Com anem a portar açò a Anglaterra el pròxim any?". Jo li vaig dir: "Richard, hi ha un llarg camí per a arribar on jo vull anar. Puc acceptar que em critiquen en el meu país, però no em veig portant-lo a Europa i escoltant aquesta merda. I de tota manera, no vull ser més en la banda que ningú". Ell em va mirar i digué: "Vas a deixar-nos". I jo li vaig dir: "¿Com ho saps?"».[20] Durant aquesta etapa, Helm treballà en plataformes petrolíferes del Golf de Mèxic fins que els seus companys li demanaren que tornara al grup.[21]

En absència de Helm, els membres de The Hawks establiren la seua residència en un xalet de Woodstock on treballaren a diari amb Dylan escrivent i assajant noves cançons, moltes de les quals foren gravades en un improvisat estudi en el garatge i foren decisives en el futur estil musical i compositiu del grupo.[22] Les cançons, gravades amb un sol magnetòfon de doble bobina que Garth Hudson instal·là en el garatge, foren realitzades entre febrer i novembre de 1967, abans que Helm es reincorporara al grup.[22][23] En 1975, Robertson recopilà les cintes gravades en Big Pink i publicà diverses cançons en l'àlbum The Basement Tapes.[24][27]

The Band (1968–1977)[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: The Band

Music from Big Pink i The Band (1968–1969)[modifica | modifica el codi]

En novembre de 1967, Rick Danko cridà a Helm demanant-li que tornara a Woodstock. A la seua tornada, The Hawks havien desenvolupat un estil propi que atragué l'atención d'Albert Grossman, representant de Bob Dylan, el qual s'encarregà d'assegurar-los un contracte discogràfico amb Capitol Records baix el nom de The Band.[12] El grup viatjà a Nova York per gravar el seu primer treball amb el productor John Simon, finalitzat uns mesos més tard en Los Ángeles.[28] L'àlbum resultant, Music from Big Pink, aunà estils musicals como el folk, el R&B i el country en contraposició amb la psicodèlia dominant en la música popular a finals de la dècada de 1960 i inclogueren temes interpretats per Helm com «The Weight» i «We Can Talk».[29][30] Music from Big Pink fou un treball destacat per la crítica musical malgrat no obtenir un número elevat de vendes.[31][32]

L'absència de concerts i la limitada exposició pública del grup permeté a The Band centrar la seua activitat dintre de l'estudi de gravació. A principis de 1969, el grup llogà una casa en Hollywood Hills i va convertir el saló en un estudi improvisat, amb la finalitat de recrear l'atmosfera de club que havien gaudit en Big Pink. L'àlbum resultant, The Band, fou publicat en setembre de 1969 i obtingué bones crítiques de la premsa musical, així com un major èxit comercial en aconseguir el lloc nou en la llista estatunidenca Billboard 200.[33][34] L'àlbum, definit com un àlbum conceptual clau en la creació del gènere americana, comptà amb un major pes compositiu de Robertson i una mayor participació de Helm com a vocalista en temes com «Rag Mama Rag», «Up on Cripple Creek» i «The Night They Drove Old Dixie Down», que profunditzaren en episodis culturals i retrats tradicionalistes de la història dels Estats Units.[35][36]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Rolling Stone. Levon Helm. Consultat el 4 d'agost de 2009.
  2. «Levon Helm Biography». [Consulta: 20 abril 2012].
  3. This Wheel's on Fire: Levon Helm and the Story of the Band, Levon Helm with Stephen Davis, Plexus, London (1993), p. 48.
  4. Helm; Davis, 2000, p. 105–106.
  5. «Bruce Bruno». Jan Hoiberg. [Consulta: 21 febrer 2016].
  6. «Jerry "Ish" Penfound». Jan Hoiberg. [Consulta: 21 febrer 2016].
  7. Schneider, 2000, p. 64.
  8. «1965: From Conway Twitty to Bob Dylan» (en inglés). [Consulta: 28 febrer 2016].
  9. Schneider, 2000, p. 65.
  10. Helm; Davis, 2000, p. 110.
  11. Garage Hangover. «The Canadian Squires / Levon and The Hawks» (en inglés). [Consulta: 22 maig 2012].
  12. 12,0 12,1 12,2 «{{{título}}}». ,  .
  13. Palmer, Robert. «Recordings; Robbie Robertson Waltzes Back Into Rock». The New York Times, 01-11-1987. [Consulta: 19 març 2012].
  14. «Robbie Robertson on Bob Dylan and Songwriting: Second in a Three-Part Series». Taxi Transmitter, julio 2007. [Consulta: 28 febrer 2016].
  15. «The History of The Band: Playing With Bob Dylan». Jan Hoiberg. [Consulta: 14 febrer 2016].
  16. «Where Are You Now, Bo Diddley? The Artists Who Made Us Rock and Where They Are Now». Garden City: Doubleday and Company, 1986.
  17. Schneider, 2000, p. 70.
  18. Slate, Jeff. «Bob Dylan's Fans Called Him a Traitor; 51 Years Later, He Returns to the Scene of the Crime» (en inglés). Esquire, 08-07-2016. [Consulta: 1 enero 2017].
  19. The Band Website. «Mickey Jones» (en inglés). [Consulta: 19 març 2012].
  20. Mondo Weiss. «Words they lived by– Adrienne Rich and Levon Helm» (en inglés), abril 2012. [Consulta: 1 enero 2017].
  21. Sounes, 2001, p. 128.
  22. 22,0 22,1 Sounes, 2002, p. 275.
  23. «Bob Dylan's Complete, Legendary 'Basement Tapes' Shall Be Released». Wenner Media LLC, 26-08-2014. [Consulta: 26 agost 2014].
  24. «Dylan's Basement Tape Should Be Released». Wenner Media LLC, 22-06-1968. [Consulta: 19 diciembre 2016].
  25. Hoskyns, 1993, p. 144.
  26. Griffin, 2007, p. 201, 221, 236–241.
  27. La tornada de Helm a principis de novembre de 1967 significà que el bateria no tocà en la majoria de les gravacions de The Basement Tapes i no està clarament identificada la seua participació en les cançons recopilades en l'àlbum.[25] Al respecte, segons l'escriptor Griffin, Helm tocà tan sol en vuit temes no publicats en The Basement Tapes i gravades en una casa que compartia amb Rick Danko en Wittenberg Road abans de llogar Big Pink.[26] Pel contrari, l'autor Clinton Heylin suggerí que Helm pogué sobregravar parts de bateria en les cançons «Odds and Ends», «Clothes Line Saga», «Apple Suckling Tree» y «Goin' to Acapulco».
  28. «The History of The Band: The Debut Album». Jan Hoiberg. [Consulta: 14 febrer 2016].
  29. «Liner notes for The Band 2000 remasters». Jan Hoiberg. [Consulta: 13 març 2016].
  30. «Big Pink in Retrospect. How Songs Learn: "The Weight" Hangs Tough at 35». Jan Hoiberg. [Consulta: 13 març 2016].
  31. «How Robbie Robertson saved Bob Dylan, Keith Moon — and also rock ’n’ roll» (en inglés). Toronto Star, 21-11-2016. [Consulta: 22 diciembre 2016].
  32. «500 Greatest Albums of All Time» (en inglés). Rolling Stone. [Consulta: 21 diciembre 2016].
  33. . 
  34. Allmusic. «The Band - The Band - Allmusic» (en inglés). [Consulta: 23 abril 2012].
  35. «Liner notes for The Band 2000 remasters. The Band: The Band (Capitol)». Jan Hoiberg, octubre 2000. [Consulta: 28 juny 2016].
  36. «The Night They Drove Old Dixie Down (Revisited)». Jan Hoiberg, 2000. [Consulta: 28 juny 2016].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Levon Helm Modifica l'enllaç a Wikidata