En són centres històrics el castell de Lluçà i l'antiga parròquia i monestir de Santa Maria de Lluçà, castell i parròquia coneguts des del 905, quan el bisbe Idalguer consagrà l'església de Santa maria, al peu del castrum de Lucano, topònim està registrat al segle x com Lucano, derivat de l'antropònim llatí Lucius (Lluc).[1] Depenien d'aquesta església les petites parròquies del terme del castell i les corresponents sufragànies es repartien les primitives viles o vilars rurals, grans centres d'explotació rural més tard subdividits en molts masos. Alguns d'aquests vilars esdevingueren grans masos, que es mantenen: Torroella, Vilatimó, Canelles, Puig-oriol, Comermada, el Vilaró, Maçaneres, Tordelespà, les Heures, etc.; altres masos importants com el Verdeguer, la Font, la Coma, Gonfaus, Tiratemples, Roca d'En Bosc, etc., s'originaren en èpoques més reculades i prosperaren a partir del segle xv.
El municipi ha estat tradicionalment poc poblat i el tancament de molts dels antics masos no ha estat compensat per la relativa creixença del poble de Santa Eulàlia de Puig-oriol, centre administratiu del terme. A finals del segle xx es van obrir dues noves carreteres de Santa Eulàlia de Puig-oriol a la de Vic a Berga (que s'enllacen a Santa Creu de Jutglar) i de Lluçà a la mateixa carretera (passat Prats de Lluçanès, a la Pedra Dreta) i es va eixamplar i asfaltar la de Santa Eulàlia a Lluçà, mercès a la moderna revalorització i restauració del monestir.
Ermita romànica del Sant Vicenç del Castell, de planta rodona i amb volta semiesfèrica i un petit absis. Està documentada des del 988, però l'edifici actual data principalment de la reedificació dels segles xi i xii.
↑Moran, Josep; Batlle, Mar; Rabella, Joan Antoni. Topònims catalans: Etimologia i pronúncia. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2002. ISBN 84-8415-431-9.
↑AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 74. ISBN 84-393-5437-1.
Lluçà
