Vés al contingut

Manuel Ainaud i Sánchez

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaManuel Ainaud i Sánchez

Manuel Ainaud i Sánchez
Biografia
Naixement(ca) Manuel Ainaud Sánchez Modifica el valor a Wikidata
17 abril 1885 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort28 desembre 1932 Modifica el valor a Wikidata (47 anys)
Barcelona
Activitat
Ocupaciópintor, pedagog Modifica el valor a Wikidata
Artpedagog, dibuixant
MovimentEls Negres (o "ala negra" del modernisme)
Família
FillsJosep Maria Ainaud de Lasarte, Joan Ainaud de Lasarte Modifica el valor a Wikidata
GermansJosep Ainaud i Sánchez i Enric Ainaud i Sánchez Modifica el valor a Wikidata
Signatura
Modifica el valor a Wikidata

Manuel Ainaud i Sánchez (Barcelona, 17 d'abril de 188528 de desembre de 1932)[1] fou pedagog i artista, director general de l'Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i membre del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Biografia[modifica]

Fill del fotògraf occità Jules Ainaud i de mare andalusa, fou el menor de set germans (Enric fou violinista i Josep fou pintor, actor i escenògraf); es va casar amb una de les filles de Carme Karr, Carme de Lasarte i Karr (1918), i tingueren quatre fills: Joan, Anna, Josep Maria i Montserrat. Està enterrat al cementiri del Sud-Oest de Barcelona (Montjuïc).[2]

Estudià dibuix a les escoles de l'Ateneu Obrer de Barcelona, tenint de professor a Antoni Gelabert Alart. També va prendre classes amb el pintor Joan Roig, encara que va ser molt autodidacta.

Ben aviat es donà a conèixer com a capdavanter del grup artístic denominat Els Negres (o "ala negra" del modernisme, amb Joaquim Biosca, Jaume Muntasell i Martí Gimeno), pels grans dibuixos al carbó (amb un traç unit que gairebé cobria tota la composició, infonent a l'obra una qualitat tenebrosa) de temes urbans (dels afores i carrer) i, sobretot, de multituds (de manera semblant a Modest Urgell), amb una certa intenció social (fires, romeries, aplecs, bugaderies, etc.). Exposà als Quatre Gats (març 1903) amb el seu amic i escultor Enric Casanovas i Claudi Grau, i a la I Exposició de Belles Arts del Cercle de Propietaris de Gràcia ("La crisi del modernisme artístic", Francesc Fontbona, Curial, 1975, pg.70). Presidí la secció d'Art i Literatura de l'Aplec Catalanista, col·laborà amb Les Arts i els Artistes i alternà l'activitat artística amb la pedagogia. L'any 1905 creà amb alguns dels seus amics l'Agrupació Artística, que organitzà diverses exposicions molt notables.

Manuel Ainaud i Sánchez (dreta) amb Francesc Macià l'any 1932

Ingressà l'any 1909 com a professor de dibuix i treballs manuals a l'Escola Horaciana, capdavantera dels nous corrents pedagògics i aleshores dirigida per Pau Vila, i més tard (1910-15), va ser director del Nou Col·legi Mont d'Or,[3] on conegué la seva muller.

Dedicà tots els seus esforços a aconseguir una escola pública gratuïta i de qualitat. L'any 1915 fou elegit president de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, des d'on organitzà una intensa campanya per a l'escola pública, a través de la premsa, de conferències a entitats obreres i dirigint manifestacions ciutadanes.

Viatjà per França, Itàlia, Bèlgica i Suïssa per conèixer directament les experiències de l'Escola Nova o Escola Moderna que s'imposava a Europa. Al seu retorn a Barcelona, l'any 1917, fou nomenat director general de l'assessoria tècnica de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, de la qual fou l'ànima i l'impulsor de la moderna organització escolar de la ciutat. Ressuscità prop de quaranta antics llegats, que l'Ajuntament tenia oblidats, per a la construcció d'escoles ("Grups Escolars") amb una subvenció del 50% de l'Estat, i projectà un ambiciós pla de construccions escolars, d'acord amb l'arquitecte Josep Goday, que s'inicià amb la inauguració de dos centres el 1917 i 1919 i es culminà el 1934. Lluità per l'escolarització dels nens i la dignificació de l'escola pública, reestructurant centres d'educació primària, especial i d'arts i oficis, dotant-los de recursos.

Amics de l'Aplec Catalanista celebrant la victòria de Solidaritat Catalana (cap a 1907) a l'estudi d'en Manuel Ainaud, el qual sosté l'estelada

També tirà endavant tota una sèrie de serveis complementaris com les cantines infantils, els banys de mar, les revisions mèdiques i les colònies d'estiu amb resultats tan admirables com les Colònies de Vilamar i Turissa i les modèliques escoles innovadores, com l'Escola del Mar (1922) o la del Guinardó (1923). Sabé escollir bons col·laboradors, com el Dr. Enric Mias Codina, Ventura Gassol, Ramon Jori, Antoni Gelabert Alart, Pere Vergés i Artur Martorell i Bisbal, amb els quals era molt exigent i organitzat. El 1922, aconseguí l'aprovació del Patronat Escolar de Barcelona, que donà un gran impuls a l'ensenyament primari a Barcelona i influí en gran manera en el millorament pedagògic a Catalunya, formant i seleccionant mestres.

La dictadura de Primo de Rivera el destituí del seu càrrec pel caràcter liberal i catalanista de la seva tasca, i no pogué retornar a l'Ajuntament fins al 1930, després d'uns anys especialment difícils en què es dedicà a la venda de material escolar i al disseny de mobles per a escoles. Reprengué amb entusiasme l'obra interrompuda, ressuscitant el Patronat Escolar, i en un sol dia, l'any 1931, pogué inaugurar 11 grups escolars nous, que Ainaud va definir com a "bells". Manuel Ainaud fou nomenat membre del Consell de Cultura de la Generalitat, vocal del Comitè de la Llengua i conseller d'Instrucció Pública a Madrid, treballant incansablement fins que una llarga malaltia posà fi a la seva vida als 47 anys.

Se li ha dedicat una plaça a Barcelona (Sant Martí), a la sortida de la parada de metro Besòs. És un espai d'uns 7.400 metres quadrats, delimitat per la Gran Via i els carrers Andrade i Ca n'Oliva. Es va proposar al Districte de Sants-Montjuïc el seu nom per a un dels futurs cinc centres educatius que està previst construir-hi, com un senyal de reconeixement a un model educatiu de ciutat que va ser capdavanter de l'educació del període republicà. L'Institut d'Estudis Catalans ha concedit algunes borses d'estudi com a Premi Manuel Ainaud.

Galeria de fotografies[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Manuel Ainaud i Sánchez». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Maspoch, Mònica. Galeria d'autors : ruta del modernisme, Barcelona. 1a ed.. Barcelona: Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, 2008. ISBN 978-84-96696-02-0 [Consulta: 13 agost 2013]. 
  3. Aracil Martí, Rafael. Educació, municipis i República. Edicions Universitat Barcelona, 2006, p. 12. ISBN 844753121X. 

Bibliografia[modifica]

  • Francès i Aragall, Hermenegild. "De la renovació pedagògica a Catalunya: D. Manuel Ainaud i la Comissió de Cultura de l'Excm. Ajuntament de Barcelona". Dins de Miscellanea Barcinonensia : revista de investigación y alta cultura Barcelona núm. 48 (12 1977), p. 53-76.
  • Cañellas i Julià, Cèlia. "Política escolar de l'Ajuntament de Barcelona 1916-1936"; pròleg de Josep M. Ainaud de Lasarte. Barcelona, Ed. Barcanova, 1982.
  • Borja i Solé, Maria de. "El joc, eina pedagògica a Catalunya". Edicions Universitat. Barcelona. 1984.
  • Pàrraga Escolà, Maria. "Manuel Ainaud (1885-1932) : memòria d'una època". Edició : Barcelona : Ajuntament de Barcelona. Regidoria d'Edicions i Publicacions, 1989. Col·leccio : Gent de la Casa Gran; 2. ISBN 84-7609-272-5
  • Domènech i Domènech, Salvador. "Manuel Ainaud i el Patronat Escolar de Barcelona". Temps d'educació, revista de la Divisió de Ciències de l'Educació, Universitat de Barcelona. Barcelona : Servei de Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1989. Núm. 17 (1 semestre 1997), p. 273-291.
  • Domènech Domènech, Salvador. "Manuel Ainaud i la tasca pedagògica a l'Ajuntament de Barcelona"; pròlegs de Marta Mata i Garriga i Josep M. Ainaud de Lasarte. Barcelona : Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. Biblioteca Abat Oliba; 152.
  • Cipro, Miroslav - Slovník pedagogu : 1. díl / Miroslav Cipro. -- 1. vyd. -- Praha : M. Cipro, 2001. 552 pg.
  • Josep Maria Ainaud de Lasarte. "Mestres que han fet Catalunya". Barcelona, Ed. Mediterrània, 2001.
  • Aisa Pàmpols, Ferran (2000), Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1999). Una història de Barcelona, págs. 138-139, Barcelona: Lallevir SL/Virus editorial. ISBN 84-931045-0-7
  • Saladrigas, Robert. "L'Escola del Mar i la renovacío pedagogica a Catalunya; converses amb Pere Vergés". Barcelona : Ed. 62, 1973. 25 x 17 cm. 368 p.
  • Salvador, Joan. "Manuel Ainaud Sànchez". Catalunya Cristiana núm. 641 (2/1/1992).
  • Manuel Ainaud, La primera Escola de Sords‐muts establerta a Barcelona. Revista "La Paraula, Butlletí de l'Escola Municipal de Sords‐muts", Any II, núm. 1, Barcelona, gener‐març de 1919.
  • Raimon Portell i Salomó Marquès, "Els mestres de la República", Ara Llibres, Barcelona, 2006.
  • Diccionari biogràfic Albertí
  • Diccionario Ràfols de artistas contemporáneos de Cataluña y Baleares: pintura, dibujo, escultura, grabado, ilustración. Barcelona: Ed. Catalanes, 1985-1989.
  • Diccionario biográfico de artistas de Cataluña. J.F. Ráfols. Editorial Millá. Barcelona, 1951. Tomo I. Pg. 8.
  • Jardí, Enric. Història dels 4 gats. Editorial Aedos. Barcelona, 1972. Pgs. 176-178.
  • Saur [edición]. Diccionario general de artistas. Los artistas visuales de todos los tiempos y pueblos. 13 vols. hasta la fecha Munich-Leipzig, 1992- <1996>.
  • Cien años de pintura en España y Portugal (1830-1930). 11 vols. Eds. J.M. Arnáiz, et al. Madrid, 1988-1993.
  • Bozal, V. Pintura y escultura españolas del siglo XX (1900-1939). Summa Artis. Historia general del arte, vol.36. Madrid, 1992.
  • Gloria Escala Romeu, Real Academia de Historia: Diccionario Biográfico Español. https://dbe.rah.es/biografias/50230/manuel-ainaud-sanchez

Enllaços externs[modifica]