Manuel Carrión Ulloa
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1817  |
| Mort | 24 juliol 1876 (58/59 anys) |
| Activitat | |
| Ocupació | cantant |
| Veu | Tenor |
| Instrument | Veu |
 | |
Manuel Carrión Ulloa[1] (Sevilla, 1817 – Milà, 24 de juliol de 1876) va ser un tenor andalús. Va obtenir grans èxits en els grans escenaris europeus del seu temps.[2]
Va abandonar la carrera militar, tot i que ja era oficial de l'exèrcit,[3] per estudiar cant al Conservatori de Madrid,[4] on va tenir com a professors Baltasar Saldoni i José Maria Reart de Copons.[3]
L'any 1842, va debutar com a cantant al Liceo Artístico y Literario de Madrid. El 1843, en el mateix Liceo, Carrión va ser una de les vuit veus del Miserere, compost pel seu antic professor Baltasar Saldoni, i que va rebre molt bona crítica.[5] Més endavant també va actuar en els teatres de la Cruz i del Circo i.[3]
Es va especialitzar en papers del repertori de Rossini i també va cantar òperes de Verdi, Meyerbeer i Halévy i d'altres.[4] Va cantar per primera vegada a Itàlia el 1852; en el Teatro alla Canobbiana de Milà, va interpretar el paper de Rodingo a Fiorina o La Fanciulla di Glaris, de Carlo Pedrotti, que en el llibret publicat per a l'ocasió, indica que és un Melodramma Semiserio in due atti i Carrión hi figura com Emanuele Carrion, nom amb què se'l va conèixer a Itàlia des de llavors.[6] Després va actuar al Teatro Carcano, interpretant el rol d'Amenofis al Mosè in Egitto, de Rossini. El 1853 va debutar a La Scala representant el Duc de Màntua a Rigoletto. El 1854 va cantar l'òpera Marco Visconti, d'Errico Petrella al Teatro San Carlo de Nàpols, on va tenir com a companys de cartell Giuseppina Medori i Filippo Coletti. La mateixa òpera va cantar-la en el Teatro Carlo Felice de Gènova,[7] on també va cantar La sonnambula i Il pirata.[3] El 1859 canta a Torí, al teatro Regio, on és un dels dos primi tenori assoluti, essent-ne l'altre Remigio Bertolini.[8]
Va tenir una carrera molt brillant, especialment a Itàlia, i era admirat especialment pel seu domini de la tècnica del cant.[9] També hi ha registrades actuacions destacades de Carrión a Viena, Moscou, París, on va debutar el 1855.[10] A Barcelona, el novembre i desembre de 1862 va cantar en el Liceu, representant el paper de Sir Edgardo di Ravenswood a Lucia di Lammermoor.[11] A l'Almanaque del Diario de Barcelona de 1873, en una crònica de l'activitat del Liceu aquella temporada, es comenta l'actuació de Carrión a qui dediquen alguna crítica i també elogis: «Posee este cantor una voz de tenor robusta y vibrante, aunque ya algo cansada, y por consiguiente poco espontánea en ciertos puntos; y a más tiene conocimientos poco comunes en el arte del canto con otras cualidades recomendables». A causa de les crítiques rebudes, Carrión va decidir rescindir el contracte amb el Liceu.[12] El 1875 va interpretar I promessi sposi en el Teatro Castelli de Milà i en la ressenya que se'n va publicar a la Gazzetta Musicale di Milano, l'autor diu d'ell: «el Carrion sembla que no es trobi a gust en el seu paper».[13]
L'any 1875, Manuel Carrión es va retirar de l'escena i va crear una escola de cant a Milà, ciutat on va morir el 24 de juliol de 1976.[3]
Referències[modifica]
- ↑ «Nom complet». cuadernosartesanos. [Consulta: 23 agost 2021].
- ↑ Gómez García, Manuel. Diccionario Akal de Teatro. Ediciones AKAL, 1998, p. 153. ISBN 9788446008279.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Biografia a Mi zarzuela».
- ↑ 4,0 4,1 Gautier, Théophile. Correspondance générale (en francès). Librairie Droz, 1985, p. 202. ISBN 9782600036757 [Consulta: 26 agost 2021].
- ↑ Montero, Josefa «El concierto sacro: de la iglesia a los salones y teatros» (pdf) (en castellà). Cuadernos de música iberoamericana, 31, 2018, pàg. 107-130. DOI: dx.doi.org/10.5209/CMIB.62289 [Consulta: 26 agost 2021].
- ↑ Fiorina o La fanciulla di Glaris. Autunno 1852. Milano: Giovanni Ricordi [Consulta: 26 d'agost 2021]
- ↑ «LIBRETTI A STAMPA di Errico Petrella» (en italià). ItalianOpera. [Consulta: 26 agost 2021].
- ↑ «Elenco delle compagnie che sono pe' teatri d'Italia nella corrente stagione» Il Filodrammatico, núm. 28, 13-1-1859, pàgina 111
- ↑ Osácar, Alberto. «Una colección recupera la obra de diversos tenores históricos españoles olvidados» (en castellà). Ópera Actual, 26-07-2021. [Consulta: 26 agost 2021].
- ↑ De Soriano Fuertes, Mariano. «Calendario Histórico Musical para el año 1873.» Antonio Romero y Andía, editor, pàgina 26 [Consulta: 26 agost 2021]
- ↑ Tribó, Jaume. «Lucia di Lammermoor al Gran Teatre del Liceu Arxivat 2021-07-27 a Wayback Machine.», Cronologia [Consulta: 26 agost 2021]
- ↑ Almanaque del Diario de Barcelona para el año 1973, pàgines 59-60 [Consulta: 26 agost 2021]
- ↑ Maietta, Roberto. «Carteggio Ponchielli-Ricordi (1873-1877)». A: Carteggio Ponchielli-Ricordi (1873-1877) - Edizione delle lettere con uno studio su: Il parlatore eterno (1873) (tesi) (en italià). Pavia: Università degli Studi di Pavia, Curs 2016-2017, pàgina 89 [Consulta: 26 agost 2021].