Ordinals dels reis d'Aragó

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Íncipit i caplletra N de la Ordinació sobre el Ceremonial d'autocoronació dels reis d'Aragó, ordenada pel rei Pere el Cerimoniós, qui s'intitulà a si mateix Pere terç (en català) i Pedro tercero (en aragonès):

Manuscrit en aragonès: Ordinacion feyta por el muyt alto e muyt excellent princep e senyor el senyor don pedro tercero Rey daragon dela manera como los Reyes daragon se faran consagrar e ellos mismos se coronaran / Nos don pedro por la gracia de dios Rey de aragon, de valencia, de mallorchas, de cerdenya e de corcega, e comte de barchina, de rossellon e de cerdanya.
(Biblioteca del Museu Lázaro Galdiano, Madrid; ms. R.14.425)

Els ordinals del reis d'Aragó són els ordinals que empra la historiografia a fi de distingir entre sobirans homònims -del mateix nom- i ordenar cronològicament els reis d'Aragó.

Ús d'ordinals en historiografia[modifica]

Els ordinals escrits en xifres romanes són un recurs historiogràfic utilitzat per a distingir monarques i papes del mateix nom; així es pot distingir entre els reis Lluís XII, Lluís XIII, Lluís XIV, i entre els papes Pius X, Pius XI, Pius XII, etc.[1]

Inicialment els cronistes medievals es valgueren de sobrenoms a fi de diferenciar, caracteritzar, i àdhuc glorificar, a sobirans homònims.[2][3] El sobrenom, que unes voltes recordava gestes memorables i d'altres trets tipificadors de la persona, oferia una perspectiva històrica general del sobirà en qüestió, o del resultat del seu govern. Així per exemple els cronistes castellans i lleonesos anteriors al segle XIII es valgueren de sobrenoms per a diferenciar a monarques homònims.[4] La Estoria de España (segle XIII) suposà un canvi en aquesta pràctica i introduí l'ús de numerals per a distingir a reis del mateix nom, una pràctica que es generalitzà al segle XIV i que s'ha mantingut fins a l'actualitat.[4]

La introducció de numerals venia a salvar i unificar els diversos i variats sobrenoms amb què habitualment es designava a un mateix sobirà, però tot i així en la historiografia de l'edat mitjana i de l'edat moderna fou habitual la disparitat de criteris a l'hora d'assignar ordinals als sobirans.[5] Així per exemple a la Corona de Castella al llarg dels segles XIV, XV i XVI convisqueren fins a quatre formes diferents d'enumerar als monarques, en tal manera que Alfons X el Savi també apareix com a Alfons VI, Alfons IX, i Alfons XI; i de la mateixa manera els textos castellans citen a Sanç VI, a Sanç VII i a Sanç IV per a referir-se al mateix rei.[6] L'adopció d'una sèrie numèrica o una altra per part del cronista no era un fet intranscendent, sinó que cada solució responia a una interpretació ideològica a l'hora de projectar i concebre el paper de Castella en la història de la península Ibèrica.[2] Per a reflectir aquestes interpretacions històriques sorgiran diverses sèries numèriques de reis castellans, algunes de les quals només comptaran als que foren únicament reis de Castella, mentre d'altres sèries inclouran també als reis asturians, i d'altres als reis lleonesos.[2] La sèria numèrica que adoptà el rei Alfons el Savi incloïa a tots els seus antecessors com una baula en una ininterrompuda cadena que unia el regne de Castella a l'antic regne visigòtic de Toledo, mentre que per contra durant el segle XV els cronistes castellans interpretaren la pluralitat d'Espanya (geografia) com un constant històrica, no com una situació temporal o fortuita, veient a Castella com un més dels regnes peninsulars.

Un cas paradigmàtic és el de Frederic II de Sicília, anomenat així per la major part de la historiografia per tractar-se del segon rei de Sicília de nom Frederic, però qui en ésser nomenat rei de Sicília es féu nomenar «Frederic III» amb la forma de titulació completa Fridericus tertius, Dei gratia rex Sicilie, ducatus Apulie et principatus Capue i en d'altres sense més indicació que Fridericus tertius Dei gracia Rex. El seu biògraf Rafael Olivar Bertrand exposa tres tesis que podrien explicar el numeral III que va prendre: la primera seria la de voler continuar la numeració de Frederic de Hohenstaufen, rei de Sicília, duc de Suàbia, i emperador germànic. La segona serien les seves llunyanes però no infundades pretensions imperials; i la tercera seria perquè ell era el tercer sobirà de la dinastia catalana, de la mateixa manera que Jaume s'havia intitulat II, fins i tot en els documents relatius a l'illa. [7]

Ordinals històrics iniciats per Pere el Cerimoniós[modifica]

Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona, capítols XX i XXI:
«Com fina la generació masculina dels reis d'Aragó: Ací fem fi e terme als reis d'Aragó. E per tal com lo dit regne, en defalliment d'hereu mascle, pervenc a comte de Barcelona per ajustament matrimonial.
(ms. nº 17, f.24r)

En el cas dels reis d'Aragó la primera numeració històrica existent fou la que adoptà el rei Pere el Cerimoniós; l'ordinal que el rei Pere adoptà per a si mateix fou el de Tercer, emprant la fórmula Pere terç rey d'Aragó, com a única numeració per tots els seus estats. El fet però és que abans del rei Pere el Cerimoniós, ja havien estat reis d'Aragó Pere el d'Osca (1069-1104), Pere el Catòlic (1178-1213) i Pere el Gran (1240-1285), raó per la qual el rei Pere el Cerimoniós hauria hagut d'adoptar l'ordinal IV, i no el III, per ser el quart rei d'Aragó anomenat Pere. Documentada àmpliament l'afició a la història i a l'estudi dels seus avantspassats del rei Pere el Cerimoniós els especialistes han proposat les seves teories per explicar l'ús de l'ordinal III basant-se en les següents proves:

1 Ús explícit de l'ordinal III a les Ordinacions de Pere el Cerimoniós (1344) emprant la fórmula en Pere terç rey d'Aragó
2 Ús explícit de l'ordinal III Llibre de les nativitats (c. 1373) emprant la fórmula En Pere, per la gràcia de Déu, rei d'Aragó, terç
3 Ús explícit de l'ordinal III als cànons de les Taules astronòmiques del rei (1381) emprant la fórmula «dixit dominus Petrus Tercius nomine regum Aragonum»
4 Ús explícit de l'ordinal III quan Pere el Cerimoniós en regalar la seva biblioteca al monestir de Poblet, va ordenar que s'hi posés la inscripció següent: «Aquesta és la libreria del rey en Pere III en diferència dels reys altres que han aquí nom Pere».[8]
5 La sentència del rei Pere el Cerimoniós que apareix en les seves Ordinacions: «regne Darago lo qual regne es títol e nom nostre principal».[9]
6 El capítol XXI de la Cronica de Sant Joan de la Penya redactada per Pere el Cerimoniós titulat: «Com finà la generació masculina dels reis d'Aragó» i que explica que «Ací fem fi e terme als reis d'Aragó. E per tal com lo dit regne, en defalliment d'hereu mascle, prevenc a comte de Barcelona per ajustament matrimonial»[10]
7 El trasllat sepulcral de les restes de Ramon Berenguer II que ordenà Pere el Cerimoniós, on recordà que eren les restes de: «l'excel·lentíssim i virtuosíssim príncep i senyor Ramon Berenguer vulgarment anomenat Cap d'Estopa, antiquíssim comte de Barcelona de l'estirp de la qual Nós per la Gràcia de Déu som descendent per ordre directe».[11]
8 L'encàrrec que el rei Pere va fer al mestre estatuari Aloi, d'esculpir les estàtues dels seus predecessors, comtes i reis del seu llinatge, per expossar-les al saló del Tinell del Palau reial de Barcelona, les quals havien d'ésser onze dels antics comtes de Barcelona i vuit dels comtes-reis d'Aragó[12]

Tesi d'Armand de Fluvià: la sèrie comtal[modifica]

L'heraldista Armand de Fluvià (1989)[13] (1995)[10] afirmar que d'aquestes proves se'n desprèn que el mateix sobirà tenia consciència plena de pertànyer, per línia agnatícia, al llinatge i a la dinastia dels comtes de Barcelona, i que pel matrimoni amb Peronella d'Aragó els comtes de Barcelona havien incorporat al seu llinatge la possessió del regne d'Aragó. Basant-se en aquestes proves i assenyalant la crònica redactada a instàncies seves on s'explicita que «Ací fem fi e terme als reis d'Aragó» conclou que un cop acabats els reis d'Aragó, extingit el llinatge pamplonès, el rei Pere el Cerimoniós consideraria que tots els sobirans que seguiren eren comtes de Barcelona; és a dir, que el Cerimoniós s'intitulà Tercer per ser aquest l'ordinal que li corresponia com a comte de Barcelona.

Tesi de Montaner Frutos: el llinatge[modifica]

Per contra l'heraldista Alberto Montaner Frutos (1994)[14] (1995)[15] assenyala que basant-se en aquestes proves la conclusió que se n'ha d'extreure no és que se segueixi la sèrie comtal, perquè l'expressió Pere Terç Rey d'Aragó deixa clar que es refereix a la dignitat reial aragonesa, sinó que Pere el Cerimoniós només comptava als reis d'Aragó de la que ell considerava la seva dinastia, la que per línia agnatícia corresponia al llinatge barceloní.[15][14]

Hipòtesi de Cingolani: nova numeració[modifica]

[16]

Ús dels ordinals del Casal d'Aragó[modifica]

Establert per Pere III el Cerimoniós l'ordinal del Casal d'Aragó, aquesta numeració fou l'emprada pels funcionaris i arxivers del Casal d'Aragó,[10] amb la següent numeració:

Més tard, durant la guerra civil catalana al segle XV, l'aspirant al tron de la Corona d'Aragó Pere el Conestable de Portugal s'autodenominà Pere IV, en lloc de Pere V, que és l'ordinal que li corresponia com a rei d'Aragó.[10]

Ordinals com a sobirans d'Aragó[modifica]

Índex de Crónica de Aragón (1499), obra de Gualberto Fabricio de Vagad en la que els sobirans de la Corona d'Aragó estan numerats amb l'ordinal del regne Sobrarbe presentant-los d'aquesta manera en un baula ininterrompuda que els unia amb el mític regne de Sobrarbe:[17]
: García I
: Garcia II
: Aznar I
: Sancho I
: Iñigo Arista
: Garcia III
: Sancho II
: Garcia IV
: Sancho III
: Ramiro I
: Sancho IV
: Pedro I
: Alfonso I
: Ramiro II
: Alfonso II (Alfons el Cast)
: Pedro II (Pere el Catòlic)
: Jayme I (Jaume el Conqueridor)
: Pedro III (Pere el Gran)
: Alfonso III (Alfons el Franc)
: Jayme II (Jaume el Pacífic)
: Alfonso IV (Alfons el Benigne)
: Pedro IV (Pere el Cerimoniós)
: Johan I (Joan el Caçador)
: Martin I (Martí l'Humà)
: Fernando I (Ferran d'Antequera)
: Alfonso V (Alfons el Magnànim)

Per bé que el 1866 Àlvaro Campaner y Fuertes[18] assenyalà a l'historiador aragonès Jerónimo Zurita com a introductor de la numeració seguint la llista dels reis d’Aragó, tal com també assenyalen l'heraldista Armand de Fluvià[19] i la historiadora Eulàlia Duran,[20] la segona numeració dels sobirans de la Corona d'Aragó fou obra de Gualberto Fabricio de Vagad, qui en la seva Crónica de Aragón impresa a Saragossa el 1499[21] els atorgà l'ordinal segons el mític regne de Sobrarbe.[17] Vagad, un monjo benedictí que havia estat nomenat el 1466 cronista oficial de Ferran el Catòlic i el 1495 cronista oficial del regne d'Aragó, fou requerit pels diputats de la Generalitat Aragonesa i li demanren la redacció d'una crònica a fi de «procuar la honra: fama y gloria; y publico beneficio del reyno».[22] Per a l'elaboració de l'obra consultà els arxius reials de Sant Victorià, de Barcelona, de Montaragó i de Poblet, així com diverses cròniques medievals catalanes; els historiadors dels segles posteriors però criticaren l'obra durament per la seva manca d'objectivitat. L'historiador Carmelo Lison Tolosona, estudiós de l'obra de Vagad, matisa que allò que pretenia demostrar amb la inclusió de relats llegendaris sense rerefons històric com ara la Llegenda de Guifré el Pilós o la llegenda dels Furs del regne de Sobrarb és que els furs, les llibertats, i les institucions de la Corona d'Aragó provenien d'un temps immemorial originat en el regne de Sobrarb;[23][24][25][26] en definitiva, els constitucionalistes aragonesos bastiren tot un corpus historiogràfic i icònic a fi de legitimar els seus arguments en defensa dels furs davant les tesis cesaristes. En aquesta obra els reis es presenten numerats amb l'ordinal segons el regne de Sobrarbe, enllaçant d'aquesta manera als mítics i llegendaris reis d'aquell regne fins a enllaçar amb Alfons el Magnànim, avi de Ferran el Catòlic.

Les faules mítiques sobre el regne de Sobrarbe foren descartades pel següent cronista oficial del regne d'Aragó, Jerónimo Zurita y Castro, qui en la seva obra Anales de la Corona de Aragón (1562-1580) creà la tercera numeració dels reis segons l'ordinal que els corresponia com reis d'Aragó, numeració que fou seguida pel també cronista del regne d'Aragó Jerónimo de Blancas y Tomás en l'obra Aragonensium rerum commentarii (1588). D'aquesta manera s'inclouen en el còmput d'ordinals tots els reis d'Aragó, inclosos els anteriors a la unió dinàstica amb els comtes de Barcelona, de manera que queden enumerats de la següent manera:

  • Unió dinàstica amb els comtes de Barcelona
  • Compromís de Casp
  • Unió dinàstica amb els reis de Castella

Ordinals com a sobirans de Catalunya[modifica]

«Constitucions, Capítols, y Actes de Cort, fetas y atorgats per la S.C.R Magestat del Rey nostre senyor, Don Felip IV de Aragó, y V de Castella, Comte de Barcelona, &c.»
Portada de les Constitucions catalanes aprovades en les Corts de 1701-1702.

Seguint la seva tesi, l'heraldista Armand de Fluvià proposà designar els reis d'Aragó posteriors a la unió dinàstica, amb l'ordinal que els correspondria comptant-los pel comtat de Barcelona, ja que aquest fou el títol que ostentaren com a sobirans de Catalunya.[27] Armand de Fluvià admet però que existeix un problema a l'hora d'escollir el nom de país que caldria utilitzar després del numeral, tot recordant que en funció del títol el determinatiu que caldria usar és el de «de Barcelona»; tot i així assenyala que per la realitat del país caldria usar «de Catalunya», mentre que l'ús tradicional fou el de «d'Aragó». En virtut d'això exposat es mostra favorable a innovació creada per Max Cahner, director de l'Enciclopèdia Catalana, d'emprar la fórmula «de Catalunya-Aragó». En favor d'aquesta innovació argumenta que la fórmula «de Catalunya-Aragó» respondria a la realitat històrica i del territori, i que d'aquesta manera s'obviaria la confusió que origina l'ordinal quan difereix del privatiu d'Aragó. Per contra constata que aquesta innovació molesta als aragonesos i que és una qüestió oberta. Seguint la proposta d'Armand de Fluvià plasmada en l'Enciclopèdia Catalana els reis d'Aragó posteriors a la unió dinàstica queden numerats amb els següents ordinals i el determinant «de Catalunya-Aragó»:[28]

  • Unió dinàstica amb els comtes de Barcelona
  • Compromís de Casp
  • Unió dinàstica amb els reis de Castella

Pel que fa a valencians, mallorquins, rossellonesos i cerdans, Armand de Fluvià els suggereix que o bé han de desenvolupar una numeració particular comptant pels seus regnes: regne de València, regne de Mallorca i comtats de Rosselló i Cerdanya (Jaume I de València, Pere I de València, Jaume II de València, etc.) o bé considerar-se nacionalment catalans i seguir la numeració de Catalunya; altrament Fluvià assenyala que no té cap sentit que anomenin els reis d'Aragó per l'ordinal que els correspon com a reis d'Aragó.[29]

Sistemes d'ordinals en la historiografia actual[modifica]

En la historiografia actual hi ha dualitat de criteris, alguns historiadors numeren als sobirans homònims per l'ordinal que li correspon seguint la numeració per regne inventada al segle XVI; així per exemple, aquell qui fou el quart rei d'Aragó, del regne d'Aragó, de nom Pere rep la denominació Pere IV d'Aragó el Cerimoniós, per bé que d'altres historiadors s'estimen més respectar l'ordinal que ell mateix va escollir per a si i la seva dinastia:Pere III el Cerimoniós.

Sistemes i fórmules de consens[modifica]

Davant d'aquesta dualitat de criteris, i a fi d'evitar confusions, és també una pràctica habitual entre els historiadors designar els sobirans pel nom i el sobrenom, anomenant-lo Pere el Cerimoniós, sense l'ordinal, pràctica que aconsella el filòleg Joan Armangué i Herrero: «Més val, doncs, que del bon rei del Punyalet en diguem el Cerimoniós i que ens referim a tots els nostres reis fent ús de l'apel·latiu, d'acord amb una sàvia tradició i amb el seny catalanoaragonès.»[30] Aquesta mateixa pràctica fou l'aconsellada pel també filòleg i president de l'Institut d'Estudis Catalans Ramon Aramon i Serra: «En les referències als comtes-reis de Barcelona-Arago (n. 40) cal decididament usar, sempre que es pugui, per a evitar confusions, el sobrenom unit al nom.»[31] Altres fórmules de consens són les que han seguit els directors de l'Arxiu de la Corona d'Aragó; l'actual director Carlos López Rodríguez reserva la pràctica d'usar el sobrenom només als reis que es presten a confusió -els que tingueren per nom Pere o Alfons-, de manera que utilitza l'ordinal quan parla de Jaume II o Joan I, però utilitza el sobrenom quan es refereix a Alfons el Benigne o Pere el Cerimoniós; una altra fórmula de consens és la de l'antic director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, l'aragonès Rafael Conde y Delgado de Molina, qui utilitzava un sistema de dobles ordinals combinat amb el sobrenom, de manera que pels sobirans que es presten a confusió emprava la fórmula Pere I-II el Catòlic, Pere II-III el Gran, o Alfons II-III el Liberal.[32]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Xifres romanes
  2. 2,0 2,1 2,2 Gimeno 1960, pp. 271-294
  3. Fluvià, pàg. 44
    « L'ordinal per a assenyalar i diferenciar els monarques homònims l'han posat els cronistes i els historiadors, no els mateixos reis, que no ho van fer, d'una manera generalitzada, fins al segle XVIII »
  4. 4,0 4,1 Gimeno 1960, pàg. 15
  5. Montaner 1995, pàg. 28
    « En definitiva, conviene recordar que la disparidad de criterios en la aplicación de los ordinales regios es habitual en la historiografía medieval y moderna. [nota 46: Así lo ha demostrado Gimeno Casalduero (1960)] »
    — Alberto Montaner Frutos, El señal del rey de Aragón (1995); pàg. 28
  6. Traducciones y traductores
  7. «Política, urbanismo y vida ciudadana en la Barcelona del siglo XIV - Josefa Mutgé Vives - Google Llibres».
    « Rafael Olivar Bertrand (Un rei de llegenda, Frederic III de Sicília, Barcelona, 1951, pp. 93-94) posa de manifest que hi havia tres raons que explicaven el numeral III que va prendre Frederic d'Aragó en ser nomenat rei de Sicília: 1ª. Voler continuar la numeració de Frederic de Hohenstaufen, rei de Sicília, duc de Suàbia, i emperador germànic; 2ª Les seves llunyanes però no infundades pretensions imperials; i 3ª. Perquè ell era el tercer sobirà de la dinastia catalana, de la mateixa manera que Jaume s'havia intitulat II, fins i tot en els documents relatius a l'illa. »
  8. Rubió i Balaguer, Jordi. Història i Historiografia. Departament de Cultura. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
  9. Ordinatio feta per lo molt alt e molt excelent princep e senyor lo senyor en Pere terç rey d'Aragó:
    « On con los reys Darago sien estrets de reebre lo dit sant sagrament de unccio en la ciutat de Ceragoça la qual es cap del regne Darago lo qual regne es títol e nom nostre principal: covinent cosa es e rahonable que axi mateix en aquella los reys Darago reeben la corona e les altres insignies reyals axi con veem quels emperadors prenen en Roma la principal corona la qual ciutat es cap de lur imperi »
    — Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, Vol. 5; pàg 271; Pròsper de Bofarull i Mascaró
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 Fluvià 1995, pp. 80-82
    « Però els que ho tenien clar eren els propis sobirans. Ells tenien consciència plena de pertànyer, per línia agnatícia, al llinatge i a la dinastia dels comtes de Barcelona que, pel matrimoni amb una pubilla, havien incorporat al llinatge el regne d'Aragó, entre altres territoris. Això es fa palès en la denominació que ells mateixos es donen. Pere "el Cerimoniós", per exemple, sempre s'anomena "Pere terç", mai "Pere IV"; això ho podem veure al Llibre de les nativitats (p.a. 1373), als cànons de les Taules astronòmiques (1381), a les famoses Ordinacions, a un document de 1382 sobre la biblioteca reial al monestir de Poblet, etc. Pel que fa al conestable de Portugal, ja hem vist que s'autodenomina "Pere IV" i no "Pere V", que és l'ordinal que li corresponia com a rei d'Aragó. Aquesta numeració era també la seguida pels funcionaris catalans i els arxivers reials (Fluvià, 1989). [...] Un altre indici que crec que hauríem de considerar de molta importància seria esbrinar o captar quina era la intenció, el pensament del comte-rei Pere III en redactar la Crònica general, anomeanda també Crònica de Sant Joan de la Penya (1366-73). [...]

    D'aquesta Crònica, l'arxiver Jaume Riera i Sans em va suggerir que en llegís el capítol XXI, el títol del qual és "Com finà la generació masculina dels reis d'Aragó". Penso realment que allí queda clar quin era el pensament del Cerimoniós. Diu així: "Ací fem fi e terme als reis d'Aragó. E per tal com lo dit regne, en defalliment d'hereu mascle, pervenc a comte de Barcelona per ajustament matrimonial, vejam qui fou primer comte de Barcelona, e puis de grau en grau de cascun comte, segons que devallaren, parlarem e llur vida recontarem". O sigui, primer parla dels reis de Pamplona i després dels comtes i reis d'Aragó, fins que s'acaben (llur llinatge) i, com que s'han acabat els reis d'Aragó, tots els que segueixen després són, per al Cerimoniós, comtes de Barcelona. Per això ell s'autodenomina "Pere terç" i no "Pere Quart".

    A la pròpia versió aragonesa del manuscrit del ceremonial de la consagració i coronació dels reis d'Aragó es veu clarament que el comte-rei Cerimoniós s'intitula amb l'ordinal que li correspon com a comte de Barcelona i no com a rei d'Aragó.
    »
    — Armand de Fluvià, Els Quatre Pals (1995); pp. 80-82
  11. Sureda Jubany, Marc: Els precedents de la Catedral de Santa Maria de Girona, pàg.214.
    « La notícia definitiva sobre l'emplaçament del comtes a la Galilea procedeix d'unes disposicions reials de 1385: Pere III el Cerimoniós ordenava el trasllat de les restes comtals de la Galilea al temple gòtic novament enllestit atès que estava previst enderrocar el porxo (una previsió que no es va executar fins al segle XVIII) o, si més no, ateses segurament les brutes i polsoses obres que havien tingut lloc damunt mateix, al Sepulcre, entre 1379 i 1381: »
    « excellentissimi et virtuosissimi principis et domini Raymundi Berengarii vulgariter nuncupati Cap.de.stopa, antiquissimi comitis Barchinone ex cuius estirpe nos per Dei graciam sumus recto ordine descendentes »
    Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, r. 988, f. 165.
  12. Serra Desfilis,Amadeo. La historia de la dinastía en imágenes: Martín el Humano y el rollo genealógico de la Corona de Aragón.pàg.62.
    « De hecho, el número total de antepasados en la sèrie del Tinell de Barcelona y en el rollo de Poblet coincide con los once condes de Barcelona (Wifredo el Velloso, Wifredo II, Mirón, Senifredo, Borrell, Ramón Borrell, Berenguer Ramón I, Ramón Berenguer I, Ramón Berenguer II, Ramón Berenguer III y Ramón Berenguer IV), y en los ocho condes reyes aragoneses (Alfonso II el Casto, Pedro II el Católico, Jaime I el Conquistador, Pedro III el Grande, Alfonso III el Liberal, Jaime II el Justo, Alfonso IV el Benigno y Pedro IV el Ceremonioso) »
  13. Fluvià, pàg. 44-45
    « Queda clar, doncs, que, almenys pel que fa al rei Pere el Cerimoniós, ell mateix es dóna l'ordinal III, la qual cosa vol dir que seguia l'ordre de Catalunya o de Barcelona, i no el dels reis del Regne d'Aragó. »
  14. 14,0 14,1 Montaner 1994, pàg. 455
    « La numeración, Pedro tercero, se debe a haber contado sólo a los monarcas de la Corona de Aragón y no a los del viejo Reino. No puede tratarse del «ordinal que le corresponde como conde de Barcelona», según interpreta el profesor Palacios en el vol. II, p. 128, de esta misma obra, puesto que aquí se alude únicamente al monarca como rey de Aragón. Nótese, además, que el mismo texto dice en el fol. 4v: «el regno de Aragón, el qual regno es títol e nombre nuestro principal» »
    — A. Montaner Frutos, Reseña de "Ceremonial de consagración y coronación de los reyes de Aragón. Edición facsímil"; Archivo de filología aragonesa; Vol. L (1994); pàg. 455
  15. 15,0 15,1 Montaner 1995, pàg. 28
    « Esto no significa que se adopte la serie condal, como a veces se ha interpretado, pues la expresión citada deja claro que se refiere a la dignidad real aragonesa, sinó que cuenta tan sólo a los miembros de la que él consideraba nueva dinastía [nota 44: Vid. Montaner 1994: 455) »
    — Alberto Montaner Frutos, El señal del rey de Aragón (1995); pàg. 28
  16. Stefano Maria Cingolani, Tradiciones e idiosincracias. Las relaciones entre Cataluña y Aragón en la historiografía (siglos XI-XIII), pàg. 252
  17. 17,0 17,1 [Vagad o la identidad aragonesa en el siglo XV]; pàg. 96
  18. Memorial numismático español, Volums 1-2; pàg.83
  19. Fluvià, Armand de. Els quatre pals. L'escut dels comtes de Barcelona. Barcelona. «Episodis de la Història», núm. 300 (Barcelona, Rafael Dalmau. 1994).pàg.81.
    « El primer que va donar, als Peres i als Alfons, una numeració seguint la llista dels reis d’Aragó fou Zurita, cronista oficial del regne d’Aragó, als seus Anales de Aragón (1562), escrits per encàrrec dels diputats aragonesos »
  20. Eulalia Duran a <<El comienzo de la modernidad.>> A: Cuenta y Razón, 36, abril-maig 1988
    « Como mínimo parece evidente que exitió una reacción aragonesista que consideraba Aragón como el reino más importante de la Corona de Aragón, que ostentaba nada menos que su nombre. Esta tendencia fue iniciada por el cronista del rey Fernando el Católico, Gauberte Fabricio de Vagad, con su polémica Crónica de Aragón y tuvo su mejor representante en el historiador Jerónimo Zurita, el cual en sus Anales de la Corona de Aragón, que empezó a publicar desde 1562, realizó una obra bien informada y serie y sentó las bases para reivindicar la primacía de los reyes del reino de Aragón sobre los condes de Barcelona, numerando a los reyes a partir de los primeros. Esta nueva numeración fue asumida posteriormente por la historiografía castellana. »
  21. Crónica de Aragón: Vagad, Gualberto Fabricio de
  22. Vagad o la identidad aragonesa en el siglo XV; pàg. 99
  23. [Vagad o la identidad aragonesa en el siglo XV]; pàg. 120-122
  24. [Vagad o la identidad aragonesa en el siglo XV]; pàg. 112
  25. Historia y ficción en las crónicas aragonesas: cronistas y propaganda política en la edad media; Juan F. Utrilla Utrilla, pàg. 108]
  26. La creación de la memoria histórica, una selección interesada del pasado; J. Ángel Sesma Muñoz
  27. Fluvià. pàg. 38
    « Prescindint ara de la qüestió que per a uns Catalunya és només l'anomenat Principat -inclosos, evidentment, els anomenats Comtats ultrapirinencs- i per a alguns altres són els Països Catalans, Catalunya com a entitat política concreta sembla que no hagués existit mai, almenys pel que fa a la denominació del que avui en diem el cap d'estat, perquè mai no ha existit un rei, un comte o un príncep de Catalunya. Aquesta denominació podríem dir que ha estat més geogràfica que política. Políticament el nostre sobirà era el comte -sembla que no es va preocupar mai, en cap moment, d'esdevenir rei o príncep- de Barcelona. En pura lògica, el primitiu comtat de Barcelona començà abastant una àrea al voltant de la ciutat del seu nom, però no s'ha entès mai que aquest comtat va acabar comprenent gairebé tot Catalunya. El terme geogràfic Catalunya es traduïa políticament en el títol comte de Barcelona, la sobirania del qual s'estenia directament o per vassallatge a l'àmbit territorial dels primitius comtats carolingis. La cosa es féu més confusionària encara a partir, principalment, de la dinastia dels Àustria, quan, per una banda, es parlava del comtat de Barcelona, i per l'altra, del Principat de Catalunya i dels comtats de Roselló i Cerdanya, co si fossin tres coses diferents. »
  28. « [...] si doncs no considerem viable, derrotistes com sempre, de restaurar l'ús, dels nostres cronistes, notaris i arxivers coetanis, de comptar pel comtat de Barcelona, títol de sobirania que, com és sabut, està pel Principat de Catalunya. En la restauració d'aquest ús hom es troba, és cert, amb el problema de quin nom de país cal utilitzar després del numeral. El títol demana que fem ús del determinatiu de Barcelona; la realitat del país, de Catalunya; l'ús tradicional de Aragó. A vegades hom ha fet ús de la innovació, que tant molesta els aragonesos, de de Catalunya-Aragó, que respon a la realitat històrica i del territori i obvia la confusió que origina el nostre ordinal quan divergeix del privatiu d'Aragó en ésser usat davant del determinatiu tradicional d'Aragó. És una qüestió que, ara com ara, resta en certa manera oberta. Jo, per la meva part, sóc partidari d'emprar el nostre numeral amb la determinació de de Catalunya-Aragó àdhuc per als Àustria, fins a la fi de les nostres institucions nacionals en 1714-19. »
  29. « En relació amb els regnes de València i de Mallorca (no oblidem que el Regne de Mallorca comprengué els comtats de Rosselló i Cerdanya, cosa que faria que la numeració dels sobirans rossellonesos i cerdans hagués de seguir una numeració pròpia, distinta de la de la resta de Catalunya), valencians i mallorquins són lliures de seguir avui, òbviament, la numeració que els pertoca comptant per llurs regnes, o bé, obviant la fragmentació estatal subsegüent a Jaume I i considerant-se nacionalment catalans -descendents com a poble dels mateixos antecessors que els catalans del Principat-, seguir la numeració de Catalunya. Naturalment, té tan poc sentit que un mallorquí o valencià compti per Aragó o per Castella com que ho faci un català del Principat. »
  30. Joan Armangué i Herrero, 2005, pàg. 56
    « [..] va enterbolir els intensos anys de regnat del successor d'Alfons el Beninge, el rei Pere, IV d'Aragó, III de la dinastia de Barcelona, II de Mallorca... i I de Sardenya, d'acord amb una nova numeració que, per justa que sigui, no acaba de contribuir a simplificar la vida de l'estudiós i encara menys la del poble ciutadà. Més val, doncs, que del bon rei del Punyalet en diguem el Cerimoniós i que ens referim a tots els nostres reis fent ús de l'apel·latiu, d'acord amb una sàvia tradició i amb el seny catalanoaragonès. »
    — Josep Massot i Muntaner, Les primeres ordinacions de Castells de Càller dins Miscel·lània Joan Veny, Volum 6 (L'Abadia de Montserrat, 2005); pàg. 56
  31. Ramon Aramon i Serra, 2005, pàg. 56
    « En les referències als comtes-reis de Barcelona-Arago (n. 40) cal decididament usar, sempre que es pugui, per a evitar confusions, el sobrenoni unit al nom. La numeracio que els nostres monarques es donaven ells mateixos - la que caldria usar, per tant - era sempre la catalana, per la doble rao que era la que els corresponia dins de la dinastia barcelonina i en tant que reis de la Confederacio. La numeracio aragonesa gairebe no to tradicio medieval, si no es en textos que es refereixen exclusivament a la historic particular d'Aragó. En cas de dubte, seria indicat d'usar la doble numeracio : la tradicional catalana, al costat de l'aragonesa, mes corrent aquesta avui entre els historiadors espanyols de parla no catalana. »
    — Ramon Aramon i Serra, Estudis Romànics; Normas de transcripción y edición de textos y documentos, 1944.;pàg. 236
  32. Conde 2005, pp. 61-62

Bibliografia[modifica]