Numeració del Casal d'Aragó

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Caplletra N d'un manuscrit en català: Ordinacions fetes per lo senyor en pere terz rey d'aragó sobre lo regiment de tots los officials de la sua cort. Nos [...].
(BNF, ms. esp. 99, f.1)
«Libre dels Feyts»
Còdex de Poblet (1343)
"los nobles reys que hac en Aragó qui foren del alt linyatge del comte de Barcelona"'
Crònica de Bernat Desclot
(Còdex del 1350-1450, Ms. 1),
Biblioteca de Catalunya
Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona, capítols XX i XXI:
«Com fina la generació masculina dels reis d'Aragó: Ací fem fi e terme als reis d'Aragó. E per tal com lo dit regne, en defalliment d'hereu mascle, pervenc a comte de Barcelona per ajustament matrimonial.
(ms. nº 17, f.24r)
Sant Carlemany, una figura reial còpia d'una de les 19 escultures dels comtes i dels reis catalano-aragonesos per al Saló del Tinell en el Palau Reial Majorde Barcelona, que reprodueix el retrat del rei Pere el Cerimoniós.
Retrat de Pere IV rei d'Aragó
Índex de Crónica de Aragón (1499), obra de Gualberto Fabricio de Vagad en la que els sobirans de la Corona d'Aragó estan numerats amb l'ordinal del regne Sobrarbe presentant-los d'aquesta manera en un baula ininterrompuda que els unia amb el mític regne de Sobrarbe[1]
Jerónimo Zurita.

La numeració del Casal d'Aragó són els ordinals utilitzats per identificar els sobirans de la Corona d'Aragó, de la dinastia coneguda com a Casal d'Aragó, nom històric de la branca principal del Casal de Barcelona.[a] Al llarg de la història s'han fet servir diverses numeracions, una d'històrica, utilitzada pels reis als segles xiv i xv, i una altra d'historiogràfica, utilitzada per alguns cronistes i historiadors des de finals del segle xv.

Ús d'ordinals a l'edat mitjana[modifica]

Article principal: Ordinals de papes, reis i emperadors

Si bé inicialment els cronistes medievals es valgueren de sobrenoms a fi de diferenciar, caracteritzar, i àdhuc glorificar, sobirans homònims,[3] al segle xiii s'inicià l'ús de numerals per a distingir reis del mateix nom, fins i tot els de temps anteriors, una pràctica que a Espanya introduí la Estoria de España inspirada per Alfons X el Savi, que es generalitzà al segle xiv i que s'ha mantingut fins a l'actualitat.[4]

Tot i així, en la historiografia de l'edat mitjana i de l'edat moderna fou habitual la disparitat de criteris a l'hora d'assignar ordinals als sobirans,[5] fent que convisqueren formes diferents d'enumerar els monarques. L'adopció d'una sèrie numèrica o una altra per part del cronista no era un fet intranscendent, sinó que cada solució responia a una interpretació ideològica. A l'hora de projectar i concebre el paper de Castella en la història de la península Ibèrica sorgiran diverses sèries numèriques de reis castellans, algunes de les quals només comptaran els que foren únicament reis de Castella, mentre d'altres sèries inclouran també als reis asturians, i d'altres als reis lleonesos.[3] La sèrie numèrica que adoptà el rei Alfons el Savi incloïa tots els seus antecessors com una baula en una ininterrompuda cadena que unia el regne de Castella a l'antic regne visigòtic de Toledo.

La dinastia dels reis: el Casal d'Aragó[modifica]

Article principal: Casal d'Aragó

L'adveniment dels comtes de Barcelona a la casa reial d'Aragó suposà que dinastia dels comtes de Barcelona adoptà el cognom Aragó,[6] després de la unió de Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó havent-se trobat documentat l'ús des de l'època de Pere el Gran.[7] Així el títol reial d'Aragó i el cognom familiar Aragó esdevingueren el mateix, tal com afirmà el rei en Pere el Cerimoniós: «regne Darago lo qual regne es títol e nom nostre principal».[8] L'adopció del títol del regne principal com a cognom del Casal no obstà però perquè el culte al seu llinatge, a la sang dels comtes de Barcelona:[9] «car uostre linyatge el Comte de Barçalona per nom, ha feyt aquest nostre linyatge», deia Jaume I[10] o «los nobles reys que hac en Aragó qui foren del alt linyatge del comte de Barcelona», com es pot llegir a la Crònica de Bernat Desclot.[11] L'obra escrita, i les actuacions del rei Pere el Cerimoniós sembla que també ens indiquen, la concepció que els sobirans de la Corona d'Aragó són continuadors per línea agnatícia de la dinastia del Casal de Barcelona:[12][13]

  • la Crònica de Sant Joan de la Penya al capítol XXI, titulat «Com finà la generació masculina dels reis d'Aragó», on diu : «ací fem fi e terme als reis d'Aragó. E per tal com lo dit regne, en defalliment d'hereu mascle, prevenc a comte de Barcelona per ajustament matrimonial»[12]
  • El trasllat sepulcral de les restes de Ramon Berenguer II que ordenà Pere el Cerimoniós, on recordà que eren les restes de: «l'excel·lentíssim i virtuosíssim príncep i senyor Ramon Berenguer vulgarment anomenat Cap d'Estopa, antiquíssim comte de Barcelona de l'estirp de la qual Nós per la Gràcia de Déu som descendent per ordre directe».[14]

Per tant cal evitar la confusió en observar bibliografia on apareix citat un d'aquests reis amb l'epítet «d'Aragó», ja que, pot fer referència a tota la Corona d'Aragó, al regne d'Aragó estricte, o a la dinastia dels reis: dinastia coneguda com a Casal d'Aragó, nom històric de la branca principal del Casal de Barcelona.

La utilització de numeració per part dels reis[modifica]

La introducció dels ordinals amb Pere el Cerimoniós[modifica]

En el cas dels reis d'Aragó, la primera numeració històrica existent fou la que adoptà el rei Pere el Cerimoniós (1319-1387), conegut amb dos sobrenoms: Pere el Cerimoniós o Pere el del Punyalet; l'ordinal que el rei Pere adoptà per a si mateix fou el de Tercer, emprant la fórmula Pere terç rey d'Aragó, com a única numeració per tots els seus estats. Així ho proven l'ús explícit de l'ordinal III a:

D'altra banda, fou també aquesta numeració l'emprada pels funcionaris i arxivers de la monarquia catalanoaragonesa,[12], essent durant segles aquesta la numeració utilitzada per l'Arxiu Reial de Barcelona,[19] conegut des del segle xviii com a Arxiu de la Corona d'Aragó.[20]

Segon aquest còmput, els reis queden enumerats de la següent forma:

  • 1162-1196 : Alfons I el Cast o el Trobador
  • 1196-1213 : Pere I el Catòlic
  • 1213-1276 : Jaume I el Conqueridor
  • 1276-1285 : Pere II el Gran
  • 1285-1291 : Alfons II el Franc o el Liberal
  • 1291-1327 : Jaume II el Just
  • 1327-1336 : Alfons III el Benigne
  • 1336-1387 : Pere III el Cerimoniós o el del Punyalet
  • 1387-1396 : Joan I el Caçador o el Descurat o l'Amador de la Gentilesa
  • 1396-1410 : Martí I l'Humà o l'Eclesiàstic

El fet, però, és que abans del rei Pere el Cerimoniós, o Pere Tercer com ell mateix s'anomenava, ja havien existit tres reis d'Aragó amb nom Pere: un del regne d'Aragó, Pere el d'Osca (1069-1104), i dos de la corona d'Aragó: Pere el Catòlic (1178-1213)i Pere el Gran (1240-1285). La raó és que el rei Pere el Cerimoniós no incloïa en el seu còmput al rei Pere el d'Osca membre de la dinastia Ximena. Documentada àmpliament l'afició a la història i a l'estudi dels seus avantpassats del rei Pere el Cerimoniós, els especialistes han proposat les seves teories per explicar l'ús de l'ordinal:

L'heraldista Armand de Fluvià (1989) (1995)[12] afirma que d'aquestes proves se'n desprèn que el mateix sobirà tenia consciència plena de pertànyer, per línia agnatícia, al llinatge i a la dinastia dels comtes de Barcelona, i que pel matrimoni amb Peronella d'Aragó els comtes de Barcelona havien incorporat al seu llinatge la possessió del regne d'Aragó. També recorda que l'aspirant al tron de la Corona d'Aragó Pere el Conestable s'intitulà Pere IV -seguint el numeral Pere III el Cerimoniós-, en lloc de Pere V que seria el numeral que li correspondria com rei d'Aragó. Basant-se en aquestes proves i assenyalant la crònica redactada a instàncies seves on s'explicita que «Ací fem fi e terme als reis d'Aragó» conclou que un cop acabats els reis d'Aragó, tots els que segueixen després són, per al Cerimoniós, comtes de Barcelona; és a dir, que el sobirà s'autodenomina "Pere Terç" en lloc de "Pere Quart" perquè adoptà la sèrie comtal, doncs l'ordinal III és el que li corresponia com a comte de Barcelona, en lloc d'usar l'ordinal IV que era el que li correspondria com a rei d'Aragó.

Per contra l'heraldista Alberto Montaner Frutos (1994)[21] (1995)[22] assenyala que basant-se en aquestes proves la conclusió que se n'ha d'extreure no és que se segueixi la sèrie comtal, perquè l'expressió Pere Terç Rey d'Aragó deixa clar que es refereix a la dignitat reial aragonesa, sinó que Pere el Cerimoniós només comptava als reis d'Aragó de la que ell considerava la seva dinastia, una nova dinastia iniciada amb la cració de la Corona d'Aragó, que ignorava als reis aragonesos de la Casal de Pamplona, però que tampoc comptava als antics comtes de Barcelona[22][21] La hipòtesi de Montaner Frutos, no obstant, no explica el perquè si bé, Pere III va parlar de l'extinció de la dinastia Ximena, no parlés també de l'extinció del Casal de Barcelona i de la creació d'una nova dinastia,ni amb el fet d'incloure a la galeria d'estàtues, entre els seus avantpassat, als comtes de Barcelona d'abans de la creació de la Corona d'Aragó, així com la necessitat d'enaltir aquells antics comtes, que no serien de la seva dinastia, tal com va fer amb Ramon Berenguer II.

L'ús dels ordinals per part de Pere el Conestable de Portugal[modifica]

Més tard, al segle xv, Pere IV el conestable, durant la guerra civil catalana.[12]

Els ordinals segons el regne d'Aragó[modifica]

Per bé que el 1866 Àlvaro Campaner y Fuertes[20] assenyalà a l'historiador aragonès Jerónimo Zurita com a introductor de la numeració seguint la llista dels reis d'Aragó, tal com també assenyalen l'heraldista Armand de Fluvià[23] i la historiadora Eulàlia Duran,[24] la segona numeració dels sobirans de la Corona d'Aragó fou obra de Gualberto Fabricio de Vagad, qui en la seva Crónica de Aragón impresa a Saragossa el 1499[25] els atorgà l'ordinal segons el mític regne de Sobrarbe.[1] Vagad, un monjo benedictí que havia estat nomenat el 1466 cronista oficial de Ferran el Catòlic i el 1495 cronista oficial del regne d'Aragó, fou requerit pels diputats de la Generalitat Aragonesa i li demanren la redacció d'una crònica a fi de «procuar la honra: fama y gloria; y publico beneficio del reyno».[26] Per a l'elaboració de l'obra consultà els arxius reials de Sant Victorià, de Barcelona, de Montaragó i de Poblet, així com diverses cròniques medievals catalanes; els historiadors dels segles posteriors però criticaren l'obra durament per la seva manca d'objectivitat. L'historiador Carmelo Lison Tolosona, estudiós de l'obra de Vagad, matisa que allò que pretenia demostrar amb la inclusió de relats llegendaris sense rerefons històric com ara la Llegenda de Guifré el Pilós o la llegenda dels Furs del regne de Sobrarb és que els furs, les llibertats, i les institucions de la Corona d'Aragó provenien d'un temps immemorial originat en el regne de Sobrarb;[27][28][29][30] en definitiva, els constitucionalistes aragonesos bastiren tot un corpus historiogràfic i icònic a fi de legitimar els seus arguments en defensa dels furs davant les tesis cesaristes. En aquesta obra els reis es presenten numerats amb l'ordinal segons el regne de Sobrarbe, enllaçant d'aquesta manera als mítics i llegendaris reis d'aquell regne fins a enllaçar amb Alfons el Magnànim, avi de Ferran el Catòlic.

Les faules mítiques sobre el regne de Sobrarbe foren descartades pel següent cronista oficial del regne d'Aragó, Jerónimo Zurita y Castro, qui en la seva obra Anales de la Corona de Aragón (1562-1580) creà la tercera numeració dels reis segons l'ordinal que els corresponia com reis d'Aragó, numeració que fou seguida pel també cronista del regne d'Aragó Jerónimo de Blancas y Tomás en l'obra Aragonensium rerum commentarii (1588). D'aquesta manera s'inclouen en el còmput d'ordinals tots els reis d'Aragó, inclosos els anteriors a la unió dinàstica amb els comtes de Barcelona, de manera que queden enumerats de la següent manera:

  • Unió dinàstica amb els comtes de Barcelona
  • Compromís de Casp
  • Unió dinàstica amb els reis de Castella

Els dos sistemes d'ordinals en la historiografia actual[modifica]

En la historiografia actual hi ha dualitat de criteris, alguns historiadors numeren als sobirans homònims per l'ordinal que li correspon seguint la numeració per regne inventada al segle XVI; així per exemple, aquell qui fou el quart rei d'Aragó, del regne d'Aragó, de nom Pere rep la denominació Pere IV d'Aragó el Cerimoniós, per bé que d'altres historiadors s'estimen més respectar l'ordinal que ell mateix va escollir per a si i la seva dinastia:Pere III el Cerimoniós. Com a variant de la denominada «numeració catalana» Max Cahner, director de l'Enciclopèdia Catalana, va introduir la variant Pere III de Catalunya-Aragó, fórmula vigent avui en dia en aquesta obra enciclopèdica de referència i seguida per alguns historiadors.[31]

Sistemes i fórmules de consens[modifica]

Davant d'aquesta dualitat de criteris, i a fi d'evitar confusions, és també una pràctica habitual entre els historiadors designar els sobirans pel nom i el sobrenom, anomenant-lo Pere el Cerimoniós, sense l'ordinal, pràctica que aconsella el filòleg Joan Armangué i Herrero: «Més val, doncs, que del bon rei del Punyalet en diguem el Cerimoniós i que ens referim a tots els nostres reis fent ús de l'apel·latiu, d'acord amb una sàvia tradició i amb el seny catalanoaragonès.»[32] Aquesta mateixa pràctica fou l'aconsellada pel també filòleg i president de l'Institut d'Estudis Catalans Ramon Aramon i Serra: «En les referències als comtes-reis de Barcelona-Arago (n. 40) cal decididament usar, sempre que es pugui, per a evitar confusions, el sobrenom unit al nom.»[33] Altres fórmules de consens són les que han seguit els directors de l'Arxiu de la Corona d'Aragó; l'actual director Carlos López Rodríguez reserva la pràctica d'usar el sobrenom només als reis que es presten a confusió -els que tingueren per nom Pere o Alfons-, de manera que utilitza l'ordinal quan parla de Jaume II o Joan I, però utilitza el sobrenom quan es refereix a Alfons el Benigne o Pere el Cerimoniós; una altra fórmula de consens és la de l'antic director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, l'aragonès Rafael Conde y Delgado de Molina, qui utilitzava un sistema de dobles ordinals combinat amb el sobrenom, de manera que pels sobirans que es presten a confusió emprava la fórmula Pere I-II el Catòlic, Pere II-III el Gran, o Alfons II-III el Liberal.[34]

Notes[modifica]

  1. ↑ Vegeu imatges línies del casal de Barcelona a[2].

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 [Vagad o la identidad aragonesa en el siglo XV]; pàg. 96
  2. ↑ «Numeració del Casal d'Aragó». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. ↑ 3,0 3,1 Gimeno 1960, pp. 271-294
  4. ↑ Gimeno 1960, pàg. 15
  5. ↑ Montaner 1995, pàg. 28
  6. ↑ Duran, Eulàlia. A: <<El comienzo de la modernidad.>> A: Cuenta y Razón, 36, abril-maig 1988.
    « Aparte de denunciar la apropiación indebida del nombre de España por parte de Castilla, el ya citado Cristófor Despuig, en sus Colloquis, presintió esta disgregación de la Corona de Aragón y por ello insistió en la unidad de la lengua catalana: «los reys, encara que priven lo apellido de Aragó, no percó parlaven aragonés, sino cátala» (los reyes, aunque lleven el apellido Aragón no hablaban aragonés, sino catalán); «los valencians... de Cathalunya son eixits, la llengua, de Catalunya la teñen...» (los valencianos han salido de Cataluña, tienen la lengua de Cataluña) recordaba, mientras confesaba que escribía «en gloria y honra de la Corona de Aragó y singularment de la nació cathalana». Pero su lucidez política no llegó a modificar los resultados. »
  7. ↑ Fluvià, Armand de. <<El senyal dels quatre Pals és dels comtes de Barcelona, per tant català, no aragonès.>>. A: Revista de Catalunya, 96 (1995).
  8. ↑ Ordinatio feta per lo molt alt e molt excelent princep e senyor lo senyor en Pere terç rey d'Aragó:
    « On con los reys Darago sien estrets de reebre lo dit sant sagrament de unccio en la ciutat de Ceragoça la qual es cap del regne Darago lo qual regne es títol e nom nostre principal: covinent cosa es e rahonable que axi mateix en aquella los reys Darago reeben la corona e les altres insignies reyals axi con veem quels emperadors prenen en Roma la principal corona la qual ciutat es cap de lur imperi »
    — Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, Vol. 5; pàg 271; Pròsper de Bofarull i Mascaró
  9. ↑ Cingolani, Stefano Maria: «Seguir les vestígies dels antecessors»
  10. ↑ Llibre dels feyts de Jaume I Arxivat 2015-09-24 a Wayback Machine.: «Car uostre linyatge el Comte de Barçalona per nom, ha feyt aquest nostre linyatge»
  11. ↑ Crònica de Bernat Desclot, Pròleg
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 Fluvià 1995, pp. 80-82
    « Però els que ho tenien clar eren els propis sobirans. Ells tenien consciència plena de pertànyer, per línia agnatícia, al llinatge i a la dinastia dels comtes de Barcelona que, pel matrimoni amb una pubilla, havien incorporat al llinatge el regne d'Aragó, entre altres territoris. Això es fa palès en la denominació que ells mateixos es donen. Pere "el Cerimoniós", per exemple, sempre s'anomena "Pere terç", mai "Pere IV"; això ho podem veure al Llibre de les nativitats (p.a. 1373), als cànons de les Taules astronòmiques (1381), a les famoses Ordinacions, a un document de 1382 sobre la biblioteca reial al monestir de Poblet, etc. Pel que fa al conestable de Portugal, ja hem vist que s'autodenomina "Pere IV" i no "Pere V", que és l'ordinal que li corresponia com a rei d'Aragó. Aquesta numeració era també la seguida pels funcionaris catalans i els arxivers reials (Fluvià, 1989). [...] Un altre indici que crec que hauríem de considerar de molta importància seria esbrinar o captar quina era la intenció, el pensament del comte-rei Pere III en redactar la Crònica general, anomeanda també Crònica de Sant Joan de la Penya (1366-73). [...]

    D'aquesta Crònica, l'arxiver Jaume Riera i Sans em va suggerir que en llegís el capítol XXI, el títol del qual és "Com finà la generació masculina dels reis d'Aragó". Penso realment que allí queda clar quin era el pensament del Cerimoniós. Diu així: "Ací fem fi e terme als reis d'Aragó. E per tal com lo dit regne, en defalliment d'hereu mascle, pervenc a comte de Barcelona per ajustament matrimonial, vejam qui fou primer comte de Barcelona, e puis de grau en grau de cascun comte, segons que devallaren, parlarem e llur vida recontarem". O sigui, primer parla dels reis de Pamplona i després dels comtes i reis d'Aragó, fins que s'acaben (llur llinatge) i, com que s'han acabat els reis d'Aragó, tots els que segueixen després són, per al Cerimoniós, comtes de Barcelona. Per això ell s'autodenomina "Pere terç" i no "Pere Quart".

    A la pròpia versió aragonesa del manuscrit del ceremonial de la consagració i coronació dels reis d'Aragó es veu clarament que el comte-rei Cerimoniós s'intitula amb l'ordinal que li correspon com a comte de Barcelona i no com a rei d'Aragó.     		»
    — Armand de Fluvià, Els Quatre Pals (1995); pp. 80-82
  13. ↑ |S. M. Cingolani:
    « Lo que sí se puede decir ahora, como conclusión, es que aquel grande elaborador de memoria y gran continuador de las tradiciones de todos sus ancestros que es el rey Cerimonioso,82 si por un lado demuestra por primera vez una voluntad homogenizadora, al hacer escribir una Crónica general válida para todos sus reinos, y superando los problemas lingüísticos hasta ahora presentados, por el otro, no sin alguna incoherencia tal vez, se presenta como rey podríamos decir más catalán que aragonés al escribir su crónica particular solamente en catalán y al querer que se le diga Pedro III, y no IV. Si no hemos de pensar que ha hecho suya hasta las consecuencias finales la visión de Jaime I, que veía en Alfonso el Casto un nuevo inicio que comportase una nueva numeración de los monarcas, aunque hasta el momento no se había dado el problema, por lo que he podido ver, al no presentarse nunca los nombres de los monarcas acompañados de un numeral, al contrario desarrollando en la Crónica general el sistema de sobrenombres (el Santo, el Casto, el Católico, el Grande etc.) que tan útil ha sido también a los historiadores modernos para salir del paso con la multíples numeraciones de los monarcas (como por ejemplo: Pedro III de Aragón, II de Cataluña, I de Valencia etc.) »
    «Corona Aragon en centro hist.». Arxivat de l'original el 2011-11-21. [Consulta: 15 novembre 2011].
  14. ↑ Sureda Jubany, Marc: Els precedents de la Catedral de Santa Maria de Girona, pàg.214.
    « La notícia definitiva sobre l'emplaçament del comtes a la Galilea procedeix d'unes disposicions reials de 1385: Pere III el Cerimoniós ordenava el trasllat de les restes comtals de la Galilea al temple gòtic novament enllestit atès que estava previst enderrocar el porxo (una previsió que no es va executar fins al segle XVIII) o, si més no, ateses segurament les brutes i polsoses obres que havien tingut lloc damunt mateix, al Sepulcre, entre 1379 i 1381: »
    « excellentissimi et virtuosissimi principis et domini Raymundi Berengarii vulgariter nuncupati Cap.de.stopa, antiquissimi comitis Barchinone ex cuius estirpe nos per Dei graciam sumus recto ordine descendentes »
    — Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, r. 988, f. 165.
  15. ↑ Serra Desfilis, Amadeo. La historia de la dinastía en imágenes: Martín el Humano y el rollo genealógico de la Corona de Aragón.pàg.62.
    « De hecho, el número total de antepasados en la serie del Tinell de Barcelona y en el rollo de Poblet coincide con los once condes de Barcelona (Wifredo el Velloso, Wifredo II, Mirón, Senifredo, Borrell, Ramón Borrell, Berenguer Ramón I, Ramón Berenguer I, Ramón Berenguer II, Ramón Berenguer III y Ramón Berenguer IV), y en los ocho condes reyes aragoneses (Alfonso II el Casto, Pedro II el Católico, Jaime I el Conquistador, Pedro III el Grande, Alfonso III el Liberal, Jaime II el Justo, Alfonso IV el Benigno y Pedro IV el Ceremonioso) »
  16. ↑ Rubió i Balaguer, Jordi. Història i Historiografia. Departament de Cultura. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
  17. ↑ Viladomiu i Canela, P. Guia de les tombes reials del Casal de Barcelona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
  18. ↑ Rubió i Balaguer, Jordi. Història i Historiografia. Departament de Cultura. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
  19. ↑ Mateu Ibars, Josefina; Mateu Ibars, María Dolores. Universitat de Barcelona, Departament de Paleografia i Diplomàtica. Colectanea paleografica de la Corona de Aragon. Universitat Barcelona, 1980. ISBN 9788475286945. «El nostre arxiu reial de Barcelona» 
  20. ↑ 20,0 20,1 Memorial numismático español, Volums 1-2; pàg.83
  21. ↑ 21,0 21,1 Montaner 1994, pàg. 455
    « La numeración, Pedro tercero, se debe a haber contado sólo a los monarcas de la Corona de Aragón y no a los del viejo Reino. No puede tratarse del «ordinal que le corresponde como conde de Barcelona», según interpreta el profesor Palacios en el vol. II, p. 128, de esta misma obra, puesto que aquí se alude únicamente al monarca como rey de Aragón. Nótese, además, que el mismo texto dice en el fol. 4v: «el regno de Aragón, el qual regno es títol e nombre nuestro principal» »
    — A. Montaner Frutos, Reseña de "Ceremonial de consagración y coronación de los reyes de Aragón. Edición facsímil"; Archivo de filología aragonesa; Vol. L (1994); pàg. 455
  22. ↑ 22,0 22,1 Montaner 1995, pàg. 28
    « Esto no significa que se adopte la serie condal, como a veces se ha interpretado, pues la expresión citada deja claro que se refiere a la dignidad real aragonesa, sinó que cuenta tan sólo a los miembros de la que él consideraba nueva dinastía [nota 44: Vid. Montaner 1994: 455) »
    — Alberto Montaner Frutos, El señal del rey de Aragón (1995); pàg. 28
  23. ↑ Fluvià, Armand de. Els quatre pals. L'escut dels comtes de Barcelona. Barcelona. «Episodis de la Història», núm. 300 (Barcelona, Rafael Dalmau. 1994).pàg.81.
    « El primer que va donar, als Peres i als Alfons, una numeració seguint la llista dels reis d'Aragó fou Zurita, cronista oficial del regne d'Aragó, als seus Anales de Aragón (1562), escrits per encàrrec dels diputats aragonesos »
  24. ↑ Eulalia Duran a <<El comienzo de la modernidad.>> A: Cuenta y Razón, 36, abril-maig 1988
    « Como mínimo parece evidente que exitió una reacción aragonesista que consideraba Aragón como el reino más importante de la Corona de Aragón, que ostentaba nada menos que su nombre. Esta tendencia fue iniciada por el cronista del rey Fernando el Católico, Gauberte Fabricio de Vagad, con su polémica Crónica de Aragón y tuvo su mejor representante en el historiador Jerónimo Zurita, el cual en sus Anales de la Corona de Aragón, que empezó a publicar desde 1562, realizó una obra bien informada y serie y sentó las bases para reivindicar la primacía de los reyes del reino de Aragón sobre los condes de Barcelona, numerando a los reyes a partir de los primeros. Esta nueva numeración fue asumida posteriormente por la historiografía castellana. »
  25. ↑ «Crónica de Aragón: Vagad, Gualberto Fabricio de». Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 19 octubre 2011].
  26. ↑ Vagad o la identidad aragonesa en el siglo XV; pàg. 99
  27. ↑ [Vagad o la identidad aragonesa en el siglo XV]; pàg. 120-122
  28. ↑ [Vagad o la identidad aragonesa en el siglo XV]; pàg. 112
  29. ↑ Historia y ficción en las crónicas aragonesas: cronistas y propaganda política en la edad media; Juan F. Utrilla Utrilla[Enllaç no actiu], pàg. 108]
  30. ↑ La creación de la memoria histórica, una selección interesada del pasado; J. Ángel Sesma Muñoz
  31. ↑ «Política, urbanismo y vida ciudadana en la Barcelona del siglo XIV - Josefa Mutgé Vives - Google Llibres».
  32. ↑ Joan Armangué i Herrero, 2005, pàg. 56
    « [..] va enterbolir els intensos anys de regnat del successor d'Alfons el Beninge, el rei Pere, IV d'Aragó, III de la dinastia de Barcelona, II de Mallorca... i I de Sardenya, d'acord amb una nova numeració que, per justa que sigui, no acaba de contribuir a simplificar la vida de l'estudiós i encara menys la del poble ciutadà. Més val, doncs, que del bon rei del Punyalet en diguem el Cerimoniós i que ens referim a tots els nostres reis fent ús de l'apel·latiu, d'acord amb una sàvia tradició i amb el seny catalanoaragonès. »
    — Josep Massot i Muntaner, Les primeres ordinacions de Castells de Càller dins Miscel·lània Joan Veny, Volum 6 (L'Abadia de Montserrat, 2005); pàg. 56
  33. ↑ Ramon Aramon i Serra, 2005, pàg. 56
    « En les referències als comtes-reis de Barcelona-Arago (n. 40) cal decididament usar, sempre que es pugui, per a evitar confusions, el sobrenoni unit al nom. La numeracio que els nostres monarques es donaven ells mateixos - la que caldria usar, per tant - era sempre la catalana, per la doble rao que era la que els corresponia dins de la dinastia barcelonina i en tant que reis de la Confederacio. La numeracio aragonesa gairebe no to tradicio medieval, si no es en textos que es refereixen exclusivament a la historic particular d'Aragó. En cas de dubte, seria indicat d'usar la doble numeracio : la tradicional catalana, al costat de l'aragonesa, mes corrent aquesta avui entre els historiadors espanyols de parla no catalana. »
    — Ramon Aramon i Serra, Estudis Romànics; Normas de transcripción y edición de textos y documentos, 1944.;pàg. 236
  34. ↑ Conde 2005, pp. 61-62

Bibliografia[modifica]

Vegeu també[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Numeració_del_Casal_d%27Aragó&oldid=32800497»