Armand de Fluvià i Escorsa

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaArmand de Fluvià i Escorsa Creu de Sant Jordi 1984
DebatICGenHerVexil.jpg
Josep Porter i Moix i Armand de Fluvià (a la dreta) durant un debat de ICGenHer sobre la vexil·lologia a l'Ateneu Barcelonès
Dades biogràfiques
Naixement 17 d'octubre de 1931 (1931-10-17) (86 anys)
Barcelona
Altres noms Roger de Gaimon
Alma mater Universitat de Barcelona
Es coneix per President de la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica
Activitat professional
Ocupació Genealogista
Altres dades
Partit polític Nacionalistes d'Esquerra
Pare Armand de Fluvià i Vendrell i Maria Escorsa i Benages
Premis i reconeixements

IMDB: nm1194518
Modifica dades a Wikidata

Armand de Fluvià i Escorsa (Barcelona, 1931),[1] que utilitzà el pseudònim Roger de Gaimon en la clandestinitat, és un genealogista i heraldista català. És especialista en genealogies catalanes i en les dinasties dels comtes dels Països Catalans. També ha estat un pioner del moviment d'emancipació gai des de la darrera etapa de la dictadura franquista[2] i fundador de Nacionalistes d'Esquerra.

Biografia[modifica]

Fill d'Armand de Fluvià i Vendrell. El 1959 es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona[1] i el 1960 ingressà al Col·legi d'Advocats de Barcelona, però després de fer un curs de Paleografia i Diplomàtica a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, es dedicà a la genealogia i l'heràldica. És membre destacat de l'Institut Internacional de Genealogia i Heràldica i de l'Instituto Salazar y Castro del CSIC.

El 1984 va obtenir el primer premi d'Arenberg de genealogia (1984) i des del 1985 és membre de l'Académie Internationale d'Héraldique. Fou fundador i president (1983-2007) de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària.[1] També és membre de l'Institut d'Estudis Gironins (1967) i soci numerari de l'Institut d'Estudis Empordanesos (1967-93), assessor de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (1983) i de l'Arxiu Nacional de Catalunya (1983).

El 1953 formà part del grup monàrquic Joventut Espanyola d'Acció (JEA), el 1957 fou empresonat pel seu activisme polític, participà en La Caputxinada i fins al 1969 formà part del secretariat polític de Joan de Borbó, comte de Barcelona,[1] però es decantà per l'independentisme català[3] i la defensa dels drets dels homosexuals.[1] El 1976 ingressà a Convergència Socialista de Catalunya (CSC), que abandonà el 1979 per ser un dels fundadors de Nacionalistes d'Esquerra (Nd'E) i el 1985 de la seva escissió Moviment d'Esquerra Nacionalista (MEN). Del 1981 al 1993 fou membre i activista de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes.

El 1970, encara en la clandestinitat, va fundar el Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH), el 1974 donà un curs d'antropologia sexual a la Universitat Catalana d'Estiu, fou fundador i primer secretari general del Front d'Alliberament Gai de Catalunya, i fou president de l'Institut Lambda. El 1996 va cedir tot el seu fons bibliogràfic i documental a la Generalitat de Catalunya,[1] alhora que s'oposà al canvi de símbols heràldics aprovats per l'Ajuntament de Barcelona. El 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi[1] i el 2008 la Medalla d'Honor de Barcelona.

El 24 d'octubre del 2007 va fundar la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica (ICGenHer)[1] i actualment n'és el president.

Obres[modifica]

  • Pacte de joia (1974)
  • Diccionari general d'heràldica (1982)
  • Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya (1989)
  • Els quatre pals: L'escut dels comtes de Barcelona (1994)
  • A la recerca dels avantpassats (1995)
  • Repertori de grandeses, títols i corporacions nobiliàries de Catalunya (1998)
  • El moviment gai a la clandestinitat del franquisme (1970-75) (2003)
  • Repertori de grandeses, títols i corporacions nobiliàries de Catalunya, II (2004)
  • L'apropiació dels símbols nacionals de Catalunya per part d'historiadors aragonesos (2009)
  • Catalunya, un país sense escut (2010)
  • Historia de una falsificación nobiliaria: La baronía de Gavín en Aragón (2010)
  • Manual d'heràldica i tècnica del blasó (2011)
  • Qui eren els meus avantpassats? Nou manual de genealogia (2012)
  • Manual de nobiliària catalana (2012)
  • Nobiliari General Català, V (2014)

Llibres digitals[modifica]

Fons personal[modifica]

El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El productor va ingressar el fons, a títol de donació amb reserva d'usdefruit vitalici, els dies 7 de març de 1983, 26 d'octubre de 1991, 22 d'abril i 13 d'octubre de 1992, 17 de febrer i 7 d'abril de 1993, 15 de novembre de 1995, 16 de maig i 5 de setembre de 1996, 27 de gener, 19 de març i 22 de setembre de 1997, 21 de gener i 16 d'abril de 1998, 25 de gener de 2001, 14 de febrer de 2002, 21 de febrer i 15 de desembre de 2003, 3 de desembre de 2004, 25 d'octubre de 2005, 22 de gener de 2009 i 18 de novembre de 2010. El Departament de Cultura de la Generalitat acceptà la donació en data 9 de gener de 1996.[4]

El fons conté la documentació generada i rebuda per Armand de Fluvià; documentació personal i familiar (targetes, agendes i notes); professional relacionada amb les activitats de genealogista i heraldista (expedients d'oficialització d'escuts dels ens locals de Catalunya, expedients de successió dels títols nobiliaris, i material de treball del productor del fons, com ara fitxes, arbres genealògics, fotografies de cases reials mundials i de famílies de la noblesa catalana); i documentació produïda en funció de les seves activitats associatives. El fons inclou l'arxiu patrimonial del marquès de la Cuesta. Del conjunt del fons destaca especialment la relativa a la Secretaria Política del Rei a Catalunya (circulars, correspondència i factures); la relacionada amb entitats promotores de la "causa monàrquica" (cartes, circulars, reculls de premsa sobre famílies reials i sobre els comtes de Barcelona); amb Amigos de los Castillos (estatuts, correspondència, informes, convocatòries i actes); i sobre el Carlisme (programes, comunicats i correspondència). Fruit de les activitats associatives i de la seva participació en moviments socials i polítics inclou documentació procedent d'iniciatives en pro de la defensa dels drets dels gais. El fons inclou monografies i publicacions periòdiques relacionades amb genealogia, heràldica, monarquia, noblesa i història.[5]

Articles relacionats[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Casas, Sònia «Armand de Fluvià "El rei Joan Carles I és descendent directe de Guifré el Pilós"» (paper). Revista Sàpiens. Grup Cultura 03, 112, Gener 2012, pàg. 26-27. ISSN: 1695-2014 [Consulta: 1 gener 2012].
  2. «Armand de Fluvià i Escorsa». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Web oficial d'Armand de Fluvià
  4. Decret publicat al DOGC, núm. 2158, 24/1/1996
  5. «Armand de Fluvià». Arxiu Nacional de Catalunya. [Consulta: Juny 2013].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Armand de Fluvià i Escorsa Modifica l'enllaç a Wikidata