Parc Nacional de la Sila

Infotaula de geografia físicaParc Nacional de la Sila
Imatge
TipusParc nacional i àrea protegida Modifica el valor a Wikidata
Localització
Entitat territorial administrativaCalàbria (Itàlia), Acri (Itàlia), Albi (Catanzaro) (Itàlia), Aprigliano (Itàlia), Bocchigliero (Itàlia), Casali del Manco (Itàlia), Celico (Itàlia), Corigliano-Rossano (Itàlia), Cotronei (Itàlia), Longobucco (Itàlia), Magisano (Itàlia), Mesoraca (Itàlia), Petilia Policastro (Itàlia), Petronà (Itàlia), San Giovanni in Fiore (Itàlia), Savelli (Itàlia), Sersale (Itàlia), Spezzano della Sila (Itàlia), Taverna (Itàlia) i Zagarise (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Map
 39° 22′ 34″ N, 16° 35′ 31″ E / 39.3761°N,16.5919°E / 39.3761; 16.5919
Format per
24
Dades i xifres
Superfície737 km²
73.695 ha Modifica el valor a Wikidata
Candidat a Patrimoni de la Humanitat
Data31 gener 2012
Identificador5669
Categoria II de la UICN: Parc Nacional
World Database on Protected Areas
IdentificadorModifica el valor a Wikidata 182736 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Creació1997 Modifica el valor a Wikidata

Lloc webparcosila.it Modifica el valor a Wikidata

El Parc Nacional de la Sila és el més antic de Calàbria i un dels cinc primers d'Itàlia.[1] Situat en el cor de l'altiplà la Sila, cobreix 73.695 hectàrees[2] amb una forma allargada de nord a sud. La seu del parc es troba a Lorica i s'estén per les províncies de Catanzaro, Cosenza i Crotone.

El símbol del parc és el llop, espècie especialment perseguida durant segles i que afortunadament va sobreviure fins al 1970, quan es va instituir una llei a favor de la seva preservació.

La seva superfície forestal és molt àmplia, amb un 80% del total, i es compon principalment de faigs i pins. A les grans valls es practica el pasturatge i l'agricultura, vinculada principalment al cultiu de la patata.

Història[modifica]

Va nàixer de la separació de l'antic Parc Nacional de Calàbria en dos, el Parc Nacional d'Aspromonte i el Parc Nacional de Sila. Aquest darrer es va establir en 2002, quan se'l va dotar d'una estructura de gestió pròpia (publicada a la Gaseta Oficial no.63 de 17 de març de 2003), després de diverses modificacions de les línies de delimitació del parc a causa dels forts contrasts entre els municipis afectats pel parc.[2]

La necessitat de crear un parc nacional es devia a la difícil situació en què es trobaven els boscos propis de Sila des de finals del segle xviii, devastats pels pagesos i pastors els quals provocaven incendis per tal de poder dedicar aquests terrenys a l'agricultura.

Ara bé, el gran procés de desforestació va tenir lloc a principis del segle XX per part de les grans indústries forestals estrangeres, fet que va dur a la necessitat de protecció dels boscos de Sila.[3]

Territori[modifica]

L'aigua[modifica]

Sila és la part més plujosa de Calàbria i dins aquest territori hi ha els principals embassaments i els principals cursos d'aigua. Els llacs del parc són tots artificials, realitzats durant la primera meitat del segle XX i construïts en zones especialment pantanoses, en àmplies valls especialment favorables a l'organització dels embassaments tenint en compte la ubicació geogràfica i la geologia del sòl.

Els rius[modifica]

Els principals rius que travessen l'àrea del parc és el riu Crati i el riu Net, els dos rius més llargs i més importants de Calàbria. Aquests rius tenen afluents especialment rellevants per la seva simbiosi biogenètica.

Els llacs[modifica]

Hi ha tres llacs dins el parc: Els llacs Ampollino, Arvo i Ariamacina. També hi ha un altre, avui completament buit, que és el llac Votturino, també present al Parc.

Existien en el passat alguns llacs, que desaparegueren fa un miler d'anys a causa de l'erosió dels seus llindars. Aquests llacs són el Mucone, que cobria gairebé l'àrea de l'actual llac Cecita i el llac Trionto.

Aire[modifica]

Segons estudis recents duts a terme pel professor Stefano Montanari, director del Laboratori Nanodiagnòstic de Mòdena, en col·laboració amb Antonietta Gatti, experta en Nanopatologia (estudi de la patologia de les nanopartícules), a una àrea del parc, en concret al petit poble de Tirivolo, es respira l'aire més net a Europa.[4]

Fauna[modifica]

Mamífers[modifica]

La presència faunística al parac ha canviat molt des de l'època de l'última glaciació a avui en dia. La presència d'alguns mamífers, especialment els grans, es va veure afectada per la presència de l'home que va canviar l'hàbitat i la supervivència d'algunes espècies, especialment els cérvols, extingits al començament del segle passat, i reintroduïdes els últims anys.

Aus[modifica]

L'avifauna és molt àmplia a causa que moltes àrees del parc són llocs d'aturada i nidificació, a les rutes de migració de nord a sud, de moltes espècies d'aus. D'acord amb una enquesta duta a terme pel parc s'han identificat 113 espècies d'aus, 57 dels quals es consideren "interès per a la conservació" [5]

Amfibis i rèptils[modifica]

Al Parc hi ha 22 espècies d'interès herpetològic (12 amfibis i 10 rèptils) de 31 espècies documentades a la regió de Calàbria, i equival a un correspon aproximadament 25% de la diversitat herpetològica italiana, que es compon de 91 espècies (40 amfibis i 51 rèptils). Algunes espècies són comunes i existent de forma generalitzada a Itàlia, mentre que altres són rares i d'interès comunitari.[6]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Parc Nacional de la Sila
  1. «Parque Nacional de la Sila» (en espanyol). Agenzia Nazionale del Turismo. Arxivat de l'original el 2 de febrer 2016. [Consulta: 21 gener 2016].
  2. 2,0 2,1 «Parco Nazionale della Sila» (en italià). Ente Parco Nazionale della Sila. Arxivat de l'original el 30 de gener 2016. [Consulta: 21 gener 2016].
  3. Cosco, Francesco. «Monte Gariglione ai tempi della SoFoMe» (en italià). Arealocale, 25-10-2006. Arxivat de l'original el 1 de febrer 2016. [Consulta: 26 gener 2016].
  4. «Parchi: ricerca, in Sila l'aria piu' pulita d'Europa» (en italià). ANSA, 07-07-2015. [Consulta: 26 gener 2016].
  5. Parco nazionale della Sila. Tutela e valorizzazione della flora e della fauna nelle zone protette della Sila Grande - Rapporto Tecnico + Allegato. San Giovanni in Fiore (Cs): Puzzle Agency, 2008. ISBN 978-88-96187-08-1. 
  6. Gabriella Reggiani, Carmen Gangale, Dimitar Uzunov. Il patrimonio botanico e faunistico della ZPS Sila Grande. San Giovanni in Fiore (Cs): Puzzle Agency, 2008. ISBN 978-88-96187-01-2.