Querelle

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaQuerelle
Fitxa
DireccióRainer Werner Fassbinder
Protagonistes
ProduccióDieter Schidor i Rüdiger Lange per a Planet / Gaumont / Albatros
GuióRainer Werner Fassbinder i Burkhard Driest, de la novel·la de Jean Genet Querelle de Brest
MúsicaPeer Raben
FotografiaXaver Schwarzenberger, en Cinemascope i color
MuntatgeJuliane Lorenz i Rainer Werner Fassbinder Modifica el valor a Wikidata
ProductoraGaumont Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorNetflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenAlemanya Occidental i França
Estrena1982
Durada108 min[1]
Idioma originalAnglès
RodatgeBerlín Oest Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Basat enQuerelle de Brest Modifica el valor a Wikidata
GènereDrama
Temaassassí en sèrie Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióBrest Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Nominacions

IMDB: tt0084565 Filmaffinity: 109715 Allocine: 856 Rottentomatoes: m/querelle Letterboxd: querelle Allmovie: v39852 TCM: 87468 TMDB.org: 42135 Modifica el valor a Wikidata

Querelle és una pel·lícula de l'any 1982 dirigida per Rainer Werner Fassbinder i protagonitzada per Brad Davis, Jeanne Moreau i Franco Nero.[2]

Argument[modifica]

El destructor Le Vengeur atraca al port de Brest. Un dels seus mariners és l'atractiu Georges Querelle (Brad Davis), que atrau homes i dones. Un superior, el tinent Seblon (Franco Nero), es consumeix de desig per ell. De permís, Querelle va a La Feria, on troba el seu germà, Robert (Hanno Pöschl). Aquest és amant de Lysiane (Jeanne Moreau), la dona del propietari del bordell, Nono (Günther Kaufmann). Querelle es juga als daus la possessió de la bella Lysianne. Com que perd, ha de lliurar-se sexualment al rude Nono. Aquella nit, Querelle degolla Vic Rivette (Dieter Schidor), el seu còmplice en el contraban d'opi. Recercant un nou soci, el bell mariner s'interessa per Mario (Burkhard Driest), un corrupte comissari de policia.[2]

Context històric i artístic[modifica]

Profús cineasta de melodrames extrems, rabiós provocador i mestre en significar les pulsions del desig i les febleses humanes, l'alemany Fassbinder es va acomiadar del cinema i de la vida amb l'adaptació de l'escandalosa novel·la que Jean Genet havia publicat, clandestinament, el 1939. El projecte (que va passar per les mans de Roman Polanski, Bernardo Bertolucci i Volker Schlöndorff) sorgiria com a encàrrec del productor Dieter Schidor, qui va trobar en Fassbinder el director ideal. El cineasta bavarès va ésser, com el turmentat escriptor Genet, un homosexual de conductes autodestructives. I va saber traslladar al cinema l'exacerbada poètica genetiana sobre la bellesa, l'aïllament, el vici, l'engany, la violència, la llibertat i la mort. En els estudis berlinesos, l'operador fotogràfic Xaver Schwarzenberger, el dissenyador artístic Rolf Zehetbauer i l'equip d'il·luminadors van crear un decoratiu i artificial submón portuari. Un irreal paratge de plasticitat i torres fàl·liques per on transiten mariners, contrabandistes, assassins, sodomites i prostitutes. Probablement incitat pels drames més recarregats de Josef von Sternberg, el transgressor Fassbinder va servir-se de la més extravagant i virolada estètica kitsch per recrear una subjugant i bigarrada fabulació, en la qual el realisme està completament fora de lloc.[2]

Torbadora, obscena i brutal, la pel·lícula va comptar amb dos coneguts actors europeus (Jeanne Moreau és Lysianne i Franco Nero el tinent Seblon) i un protagonista estatunidenc (Brad Davis), llavors popular per L'Exprés de Mitjanit (Alan Parker, 1978). Aquest caracteritza el seductor mariner Querelle, un fatídic i ambigu àngel blau. Fassbinder va morir als 37 anys, dos mesos abans de l'estrena del film al Festival Internacional de Cinema de Venècia.[2]

Curiositats[modifica]

  • La pel·lícula, en les seues primeres tres setmanes d'exhibició cinematogràfica a París, va vendre més de 100.000 entrades. D'acord amb el llibre Genet: A Biography d'Edmund White, aquesta va ésser la primera vegada que un film amb una forta temàtica homosexual va aconseguir aquest èxit comercial.[3]
  • Hom diu que Jean Genet no va veure la pel·lícula perquè no estava permès fumar als cinemes.[3]

Referències[modifica]

  1. British Board of Film Classification (anglès)
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Vilaseca, Ramón Robert, 2014. Les 500 millors pel·lícules de la història del cinema. Lleida: Pagès Editors, S. L.. ISBN 9788499754932. Pàg. 256.
  3. 3,0 3,1 White, Edmund, 1993. Genet: A Biography. Alfred A. Knopf, pàgs. 615-616.

Bibliografia[modifica]

  • Penny Ashbrook, 1993 (Gilbert, Harriet, ed.). The Sexual Imagination: From Acker to Zola. Londres: Jonathan Cape. Pàg. 87. ISBN 0224035355.
  • Watson, Wallace Steadman, 1996. Understanding Rainer Werner Fassbinder: Film as Private and Public Art. Columbia: University of South Carolina Press.

Enllaços externs[modifica]