Repositori digital

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

Un dipòsit digital o repositori digital, en anglès digital repository, és un sistema informàtic on s’emmagatzema la informació digital d’una organització amb la finalitat que els seus membres la puguin compartir. [1]

Aquests repositoris poden emmagatzemar qualsevol tipologia documental, ja siguin llibres, articles científics, programes informàtics, imatges o altres documents. També s'hi pot trobar documentació i/o informació institucional, administrativa i objectes d'aprenentatge. Habitualment tenen forma de bases de dades. L'enciclopèdia catalana la defineix com "Sistema informàtic on s'emmagatzema la informació d'una organització amb la finalitat que els seus membres la puguin compartir."[2]

El seu accés pot requerir pagament o ser públic i gratuït anomenant-se en aquest cas d'arxius oberts l'enciclopèdia catalana els defineix com 'Dipòsit o repositori d’informació en format digital integrat per la producció científica que els seus productors hi han dipositat o autoarxivat voluntàriament, respectant les normes de dipòsit, per tal que pugui ésser utilitzada per qualsevol usuari de manera lliure i gratuïta.'

Tipologies de repositoris[modifica]

Hom distingeix generalment tres tipus de repositoris:[3]

  • Repositoris temàtics amb contingut que agrupa documents relatius a una disciplina o tema. Existeixen repositoris amb serveis d'alerta per informar els diferents usuaris de les novetats que s'hi van incloent. E-Lis, per exemple és un repositori internacional de temàtica referent a la Biblioteconomia i a les Ciències de la Informació.[4]
  • Repositoris institucionals són el conjunt de serveis que una universitat ofereix als membres de la seva comunitat, des del professorat fins a persones interessades en un tema concret, la difusió del material digital creat per la mateixa institució i els seus membres.[5] En aquests, es troben diferents tipologies documentals, com per exemple tesis, treballs de final de carrera... Un exemple de repositori institucional és el Digital CSIC del Consell Superior d'Investigacions Científiques. que comptava l'abril del 2016 amb 124.412 registres disponibles.[6]
  • Repositoris cooperatius que es centren bàsicament en institucions que no poden o no volen tenir un repositori propi. Es creen, sobretot, entre institucions relacionades entre elles. Dins d'aquests repositoris hi ha Recercat, el dipòsit de la recerca de Catalunya, elaborat entre d'altres per les universitats catalanes, la Generalitat, els centres de recerca, l'Escola Superior de música.,[7] que l'abril del 2016 contenia més de 85.000 documents: tesis, articles, conferències i working papers.

Característiques de consulta: accés obert o restringit[modifica]

Primer de tot s’ha de distingir l’accés lliure i l’accés obert. Segons Melero i Abad (2008), l’accés lliure és un sinònim de gratuïtat, l’objecte digital es troba disponible al web i es pot descarregar sense realitzar cap mena de pagament, però els drets d’autor són exclusius de l’empresa que els publica. Quan s’ha acceptat la publicació d'un document o article, es demana a l’autor la seva autorització, mitjançant un document, per a la cessió en exclusiva a l’editorial dels drets d’explotació del treball. L’empresa decideix la tipologia d’accés, gratuït total o parcial, als textos. [8]

En l’accés obert no es produeix la situació de transferència dels drets d’autor i, si es produeix, no es fa de manera exclusiva, sinó que interfereix una situació de cessió d’ús, ja sigui per part de l’autor o per part de l’editorial. Tot això determina les condicions d’ús del treball. Mitjançant les llicències de Creative Commons,[9] s'estableix l’ús dels drets per a la seva utilització posterior, ja siguin treballs publicats per editorials o publicacions dipositades en pàgines web personals o en dipòsits digitals.

Segons Budapest Open Access Initiative,[10] hi ha dues rutes alternatives de publicació: la via verda i la via daurada. La primera via es caracteritza per la responsabilitat de l’autor de posar a disposició els articles en un repositori digital de forma voluntària. Aquesta via posa disponible a Internet la literatura científica perquè qualsevol persona usuària la pugui reutilitzar, ja sigui per llegir-la, descarregar la informació, copiar-la, distribuir-la...

La via daurada es basa en la publicació, per exemple, d’articles de revista en accés obert. Les editorials posen a disposició els articles lliurement en forma d’accés obert (open access, o la sigla OA), a partir d’un pagament per part de l’autor o de la institució a la qual està vinculat. Les editorials són les que en decideixen la publicació. En la majoria de casos, es mantenen els drets de publicació sobre la versió final dels articles, i els autors tenen l’obligació de carregar versions prèvies o versions finals amb un període d’embargament, durant el qual el material es mantindrà de manera privada.

Avantatges i inconvenients[modifica]

Els principals avantatges són:

  • Disponibilitat immediata del contingut, sense necessitat de consultar físicament l'ítem, és a dir, des de qualsevol dispositiu electrònic es pot realitzar la consulta del document que es necessita sense haver-se de desplaçar físicament al lloc on es guarda. A vegades, el treball només es realitza de manera virtual.
  • Permeten a personal investigador, docent, estudiant... registrar els seus treballs.
  • La possibilitat de creació i el desenvolupament de comunitats científiques, fòrums de discussió, elaboració i publicació d’estadístiques de l’ús dels documents
  • La creació i la compartició de coneixement
  • Maximització de la visibilitat dels documents
  • Possibilitat d'exhibir i vendre la institució a personal interessat: professorat, estudiants, investigadors...

Els principals inconvenients són:

  • Els problemes d’emmagatzematge de les institucions que tenen un repositori, ja que el preu per tenir espai per guardar la informació és molt elevat.
  • Si no existeix una bona organització documental, es podria arribar a no trobar el document que es necessita.
  • La informació no és eterna, cada institució decideix el temps que es podrà consultar el recurs.
  • La necessitat de disposar d’un dispositiu amb connexió a la xarxa per poder realitzar la consulta del document.
  • La desconeixença sobre els drets d'autor pot portar a la decisió de no publicar cap document.

Vegeu també[modifica]

CRAI

Repositori Font de programari

Repositoris digitals

Referències[modifica]

  1. «repositori». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Fonts d'informació». UOC OpencoursWare [Consulta: 31 juliol 2013].
  3. Llueca, Ciro; Reoyo, Sandra. Repositoris digitals: disseny i implementació per a biblioteques, arxius i museus". Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC), octubre del 2012. 
  4. «e-Lis: e-prints in libray & informatien science» (en anglès). [Consulta: abril del 2016].
  5. Lynch, 2003
  6. «Repositorio Institucional del CSIC» (en castellà, anglès). Consell Superior d'Investigacions Científiques.
  7. «Recercat. Dipòsit de la Recerca de Catalunya». Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya. [Consulta: abril 2016].
  8. «Revistes d'accés obert: característiques, models econòmics i tendències». BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació.
  9. Creative Commons
  10. «Ten years on from the Budapest Open Access Initiative: setting the default to open».

Bibliografia[modifica]

  1. Digitalización del patrimonio : archivos, bibliotecas y museos en la red. (2009). Barcelona: Editorial UOC.
  2. Keefer, A. (2007). La Preservació de recursos digitals : el repte per a les biblioteques del segle XXI. Barcelona: Editorial UOC .