Selecció de futbol del Perú

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Selecció de futbol del Perú
Bandera de Selecció de futbol del Perú
Àlies La Blanquirroja, La Rojiblanca, La Bicolor
Associació Federació Peruana de Futbol
Confederació CONMEBOL
Seleccionador Argentina Ricardo Gareca[1]
Capità Paolo Guerrero[2]
Més participacions Roberto Palacios (128)
Màxim golejador Paolo Guerrero (32)
Estadi Estadi Nacional
Codi FIFA PER
Classificació FIFA 10[3]
Millor clas. FIFA 10 (octubre 2017)
Pitjor clas. FIFA 91 (Setembre 2009)
Primer partit
 Perú 0 – 4 Uruguai 
(Lima, Perú; 1 de novembre de 1927)
Major victòria
 Perú 9 – 1 Equador 
(Bogotà, Colòmbia; 11 d'agost de 1938)
Major derrota
 Brasil 7 – 0 Perú 
(La Paz, Bolívia; 26 de juny de 1997)
Copa del Món
Participacions 4
Millor resultat Quarts de final (1970)
Copa Amèrica
Participacions 34 (Primera el 1927)
Millor resultat Campió (1939 i 1975)
Modifica les dades a Wikidata


La selecció de futbol del Perú és l'equip de futbol que representa el Perú a les competicions d'aquest esport des del 1927. Està organitzada per la Federació Peruana de Futbol (FPF), i és un dels deu membres de la CONMEBOL, la Confederació Sud-americana de Futbol de la FIFA. L'actuació de l'equip peruà ha estat inconsistent al llarg del temps; els seus períodes de més èxit van ser entre la dècada de 1930 i la de 1970.[4] L'equip disputa la majoria dels seus partits a l'Estadio Nacional de Lima, la capital del país.

Perú ha guanyat la Copa América en dues ocasions, a més de classificar-se per la fase final de la Copa del Món en cinc edicions; a més, també va participar als Jocs Olímpics de 1936. Els seus rivals històrics són Xile i Equador.[5] L'equip és ben reconegut per la seva samarreta blanca amb una franja diagonal vermella, combinant els colors nacionals del país. Aquest disseny bàsic ha estat utilitzat de manera continuada des del 1936, donant nom a l'àlies habitual del conjunt, la Blanquirroja ("la blanc-i-vermella").[6]

L'equip nacional peruà va participar a la primera Copa del Món, disputada el 1930; més tard va adjudicar-se els Jocs Bolivarians de 1938 i la Copa Amèrica de 1939, destacant jugadors com el porter Juan Valdivieso i els davanters Teodoro Fernández i Alejandro Villanueva. L'èxit futbolístic del Perú durant la dècada de 1970 li va comportar reconeixement internacional; en aquell equip va destacar la dupla ofensiva formada per Hugo Sotil i Teófilo Cubillas, sovint considerat el millor jugador de la història peruana, així com el defensa Héctor Chumpitaz. Aquest combinat es va classificar en tres ocasions per disputar la Copa del Món i, a més, va adjudicar-se la Copa Amèrica de 1975.

Actualment, sota la direcció de l'entrenador Ricardo Gareca, Perú va quedar en tercera posició a la Copa Amèrica de 2015; va arribar als quarts de final de la Copa América Centenario; i va classificar-se per disputar la fase final de la Copa del Món de 2018.

Història[modifica]

En el transcurs del segle XIX, immigrants britànics i peruans que tornaven d'Anglaterra van introduir el futbol al Perú.[7] El 1859, membres de la colònia britànica a Lima, la capital del país, van fundar el Lima Cricket Club, la primera organització peruana dedicada a la pràctica del cricket, el rugbi i el futbol.[A][9][10] Aquests nous esports es van convertir en populars entre les classes superiors al llarg de les següents dècades, però aquest desenvolupament es va aturar com a conseqüència de lesclat de la Guerra del Pacífic, que va enfrontar a Perú amb Xile entre 1879 i 1883. Després de la guerra, la societat costanera peruana va adoptar el futbol com una innovació moderna.[11] L'esport va guanyar popularitat i va convertir-se en una activitat diària als barris populars de Lima; els caps volien que el futbol inspirés solidaritat i millorés la productivitat entre els seus treballadors.[12] A l'adjacent port del Callao i en altres àrees comercials, els treballadors civils britànics i els mariners jugaven a futbol entre ells i amb habitants locals.[13][B] Les rivalitats esportives entre locals i estrangers van aparèixer a Callao, mentre que a Lima eren entre les elits i els treballadors. Amb el temps, els estrangers van marxar, passant a ser la rivalitat entre Callao i Lima.[7][15] Aquests factors, units al ràpid creixement de l'esport entre les zones més pobres urbanes del districte de La Victoria de Lima (on es va fundar, el 1901, el club Alianza Lima), va fer que el Perú desenvolupés, segons l'historiador Andreas Campomar, "part del futbol més elegant del continent",[16] i la cultura futbolística més potent de la regió andina.[17]

Photo of ten men, running and carrying a large flag, inside a stadium
Debut de Perú al Campionat Sud-americà de 1927 a Lima

La Lliga Peruana de Futbol, fundada el 1912, va celebrar una competició futbolística anual fins que va tancar, el 1921, com a conseqüència de les disputes entre els clubs membres.[18] La Federació Peruana de Futbol (FPF), formada el 1922, va reorganitzar el torneig anual a partir del 1926.[19] La FPF es va unir a la Confederació Sud-americana de Futbol (CONMEBOL) el 1925 i, després de reestructurar les seves finances, va formar la selecció nacional peruana el 1927.[20] L'equip va debutar en el marc del Campionat Sud-americà de 1927, celebrat per la FPF a l'Estadio Nacional de Lima.[13] Perú va perdre el seu primer partit, per 0-4, contra l'Uruguai, però després va aconseguir una victòria, per 3-2, contra Bolívia.[21] Més endavant Perú participaria en la primera Copa del Món de futbol, el 1930, on no va poder passar de la primera fase.[22]

Durant la dècada de 1930, el futbol peruà va entrar en la seva primera època daurada,[4] en part gràcies a que els peruans van viatjar a l'estranger per millorar el seu joc.[16] Entre 1933 i 1934, el Combinado del Pacífico, un equip compost per jugadors xilens i peruans, va viatjar a Europa,[C] on va aconseguir molta experiència.[16] Començant per la Ciclista Lima, el 1926, els equips de futbol peruans també van començar a viatjar per l'Amèrica llatina, aconseguint nombroses victòries.[23][24] En el marc d'una d'aquestes gires, el pas imbatut de l'Alianza Lima per Xile el 1935, va aparèixer el terme Rodillo Negro per referir-se a un grup de jugadors molt talentosos liderats per Alejandro Villanueva, Teodoro Fernández i el porter Juan Valdivieso.[25] L'hgistoriador esportiu Richard Witzig va descriure aquests tres com "un triumvirat de futbolistes insuperables al món en aquell moment", citant la seva innovació combinada i la seva efectivitat als dos costats del camp.[4] Perú i el Rodillo Negro van enamorar els aficionats durant els Jocs Olímpics de 1936, van guanyar els primers Jocs Bolivarians, el 1938, i van acabar la dècada com a campions de Sud-amèrica.[26][27]

Els anys següents van ser menys exitosos per l'equip; segons l'historiador David Goldblatt, "tot i les aparents precondicions pel creixement futbolístic i l'èxit, el futbol peruà va desaparèixer".[28] Goldblatt atribueix aquest fet a la repressió de les autoritats peruanes contra les "organitzacions socials, esportives i polítiques entre els pobres de les ciutats i del camp" durant les dècades de 1940 i 1950.[28] No obstant, Perú va tenir actuacions destacades als Campionats Sud-americans d'aquell període, aconseguint una tercera posició al Brasil el 1949 i a Xile el 1955, i quedant eliminat per molt poc per disputar la fase final de la Copa del Món de Suècia del 1958, perdent la darrera eliminatòria contra el Brasil, que finalment es proclamaria campió de la competició.[29]

Photo of four men in the foreground, inside a full stadium
Oswaldo Ramírez va marcar el gol contra l'Argentina que permetia a Perú disputar la fase final de la Copa del Món de 1970.

L'èxit aconseguit a finals de la dècada de 1960, culminant amb la classificació per la fase final de la Copa del Món de 1970, iniciava una segona etapa daurada del futbol peruà.[4][30] La meravellosa parella atacant formada per Teófilo Cubillas i Hugo Sotil ha estat marcada com un factor clau dels triomfs peruans durant la dècada de 1970.[31] Perú va arribar als quarts de final el 1970, perdent només contra els futurs campions del torneig, el Brasil, aconseguint a més el primer premi al joc net de la FIFA;[32][33] l'historiador Richard Henshaw descriu el Perú com"la sorpresa de la competició de 1970, mostrant estil i un gran nivell d'habilitat".[29] Cinc anys més tard, Perú es va convertir en el campió de Sud-amèrica per segona vegada a la seva història, guanyant la Copa Amèrica de 1975 (l'antic campionat sud-americà rebatejat). Posteriorment l'equip es classificaria consecutivament en dues fases finals de la Copa del Món més, assolint la segona ronda a Argentina '78 i la fase de grups a Espanya '82. L'eliminació tant aviat de Perú el 1982 va marcar el final d'un estil molt fluid que practicava l'equip i que era admirat mundialment.[34] Tot i així, Perú va estar a punt de classificar-se per disputar la Copa del Món de 1986, quedant només per darrere de l'Argentina, que s'imposaria al torneig disputat a Mèxic.[35]

Les noves expectatives de Perú es van centrar en una generació molt jove de jugadors de l'Alianza Lima coneguts col·loquialment com Los Potrillos (Els poltres). Els sociòlegs Aldo Panfichi i Victor Vich van escriure que Los Potrillos "es van convertir en l'esperança de tot el país"; els aficionats esperaven que classifiquessin Perú per disputar la Copa del Món de 1990 que es disputava a Itàlia.[36] No obstant, l'equip nacional va patir un daltabaix com a conseqüència d'un accident aeri que va patir l'Alianza Lima el 8 de desembre de 1987. En aquell accident, que portava l'equip peruà, l'avió es va estavellar contra l'oceà Pacífic. Només el pilot va sobreviure; entre els morts hi havia el seleccionador peruà, Marcos Calderón, així com diversos jugadors internacionals peruans, com ara el porter José González Ganoza i la futura possible estrella Luis Escobar.[37] Posteriorment, Perú no va estar ni remotament proper a classificar-se per la Copa del Món fins a la fase de classificació de França '98, quan no va aconseguir classificar-se per només un gol de diferència.[35] Aquest equip aconseguiria, no obstant, adjudicar-se la copa Kirin, disputada al Japó (compartint títol amb Bèlgica)[38] i quedant tercer a la Copa d'Or de la CONCACAF de 2000, que Perú va disputar com a convidat.[39]

Ja al segle XXI, la classificació per la Copa del Món va continuar sense ser possible per Perú.[35] Segons l'historiador Charles F. Walker, els problemes disciplinaris dels jugadors peruans van causar els mals resultats de la selecció peruana i de la pròpia lliga nacional.[40] Els problemes a la FPF, particularment quan n'era president Manuel Burga, encara van aprofundir més la crisi al futbol peruà (la FIFA va arribar a suspendre el país per disputar competicions internacionals a finals del 2008, quan el govern peruà investigava casos de corrupció a la pròpia FPF).[41][D] Tot i així, Perú va tornar a guanyar la Copa Kirin els anys 2005 i 2011,[38] a més de quedar en tercera posició a la Copa Amèrica de 2011.[43] A principis del 2015, l'empresari Edwin Oviedo es va convertir en el nou president de la FPF, en substitució de Burga, que més tard seria jutjat per diversos delictes quan estava al capdavant de la federació.[44][45] La FPF no va trigar a nomenar Ricardo Gareca com el nou seleccionador peruà, el març de 2015.[1] Després de dirigir l'equip a una tercera plaça en la Copa Amèrica de 2015 i als quarts de final en l'edició especial del centenari, Gareca va aconseguir classificar el combinat peruà per disputar la Copa del Món de 2018.[46][47]

Colors[modifica]

La selecció peruana de futbol juga amb els colors vermell i blanc, els colors nacionals del país.[48] La seva equipació titular ha estat, des del 1936, pantalons blancs, mitjons blancs i samarreta blanca amb una banda vermella que creua la part frontal, en diagonal, des de l'espatlla esquerra fins al maluc dret, i tornant per l'esquena des del maluc dret fins a l'espatlla esquerra. Aquest esquema bàsic s'ha alterat molt poc al llarg dels anys.[6]

Photo of eleven men, six standing and five crouching, inside a stadium
Perú durant la Copa del Món de Mèxic, el 1970, mostrant la seva equipació tradicional. La seva distintiva banda vermella ha aparegut a les equipacions del Perú des del 1936.

L'equipació del Perú ha estat escollit com un dels dissenys més atractius del món del futbol. Christopher Turpin, productor executiu del programa de notícies All Things Considered de la National Public Radio, va iniciar la iteració, el 1970, "la samarreta més bonica dels partits més bonics" ("the beautiful game's most beautiful shirt"), també descrivint-la com "retro fins i tot el 1970".[49] Miles Kohrman, periodista futbolístic a The New Republic, va referir-se a l'equipació del Perú com "un dels secrets més ben mantinguts del futbol".[50] La versió utilitzada el 1978 va quedar en primera posició d'un llistat realitzat per l'ESPN sobre les "millors samarretes de Copes del Món de tots els temps", descrita com "simple però sorprenentment efectiva".[51]

La primera equipació del perú, realitzada per participar al Campionat Sud-americà de 1927, estava composta per una samarreta de ratlles vermelles i blanques, pantalons blancs i mitjons negres.[52] A la Copa del Món de 1930, Perú va utilitzar un disseny alternatiu perquè el Paraguai ja havia registrat una equipació similar amb samarretes a ratlles blanques i vermelles. Per diferenciar-se, els peruans van utilitzar samarretes blanques amb un collar vermell, pantalons blancs i mitjons negres.[52] L'equip va afegir una banda vermella horitzontal a la samarreta per disputar el Campionat Sud-americà de 1935. L'any següent, als Jocs Olímpics de Berlín, l'equip va adoptar la icònica diagonal vermella que ha mantingut fins a l'actualitat.[6] Segons l'historiador Jaime Pulgar-Vidal Otálora, la idea d'aquest disseny va venir dels partits de futbol escolars, en els quals els equips portaven bandes de colors sobre l'espatlla per permetre dos equips equipats amb samarretes blanques distingir-se entre ells sobre el camp.[53]

Perú porta al seu escut l'emblema de la Federació Peruana de Futbol. El primer emblema, presentat el 1927, consistia en un escut amb el nom del país i l'acrònim de la federació (FPF). Posteriorment es van fer servir fins a vuit dissenys diferents, essent el més durador un escut francès que va ser vigent entre 1953 i 2014. L'escut tenia la bandera del Perú a la seva base, amb el nom del país o l'actònim de la federació a la seva part superior. Des del 2014 l'escut té un disseny retro, inspirat en el primer, amb la bandera del Perú i l'acrònim de la Federació omplint tota la superfície, emmarcat tot en un marc daurat.[54]

Vuit empreses esportives han fabricat l'equipació de la selecció peruana. En primer lloc, l'empresa alemanya Adidas va fabricar la samarreta el 1978, i posteriorment també ho va fer entre 1983 i 1985. La FPF també ha contractat empreses del Brasil (Penalty, 1981–82), Canadà (Power, 1989-1991), Itàlia (Diadora, 1991-1992), Anglaterra (Umbro, 1996-1997), i una altra d'Alemanya (Puma, 1987-1989). L'equip també ha estat subministrat per tres empreses locals: Calvo Sporwear (1986-1987), Polmer (1993-1995) i Walon Sport (1998-2010).[55] Umbro va tornar a ser contractada a partir del 2010,[56] essent l'empresa que produeix l'equipació pel Mundial de futbol de 2018; l'agost d'aquell any la FPF iniciarà un contracte amb l'empresa equatoriana Marathon Sports.[57]

Estadi[modifica]

Article principal: Estadio Nacional del Perú
Photograph of the outside of a modern football stadium
Exterior de l'Estadio Nacional el 2013
Photograph of a modern football stadium's interior; the stands are full of spectators
Interior de l'Estadio Nacional el 2011


La seu tradicional de la selecció peruana és l'estadi nacional del país, l'Estadio Nacional de Lima, on l'equip acostuma a jugar els seus partits com a local i que disposa d'una capacitat per 45.000 espectadors.[13] L'actual terreny de joc és la tercera encarnació de l'Estadio Nacional, renovat durant l'administració d'Alan García. La seva reinauguració oficial, el 24 de juliol de 2011,[58] va marcar la celebració del 88è aniversari de la inauguració del terreny de joc original, que va obrir el mateix dia del 1923.[59]

Per celebrar el centenari de la independència del Perú d'Espanya, la comunitat britànica de Lima va donar l'Estadio Nacional original, una estructura de fusta amb capacitat per 6.000 persones.[59] La construcció va començar el 28 de juliol de 1921 amb la presència del president Augusto B. Leguía.[60] La remodelació de l'estadi, que es va reinaugurar el 27 d'octubre de 1952 sota la presidència de Manuel A. Odría, va ser precedida per una gran campanya per la seva renovació liderada per Miguel Dasso, president de la Sociedad de Beneficencia de Lima.[61][62] L'estadi renovat tenia una estructura de ciment i una capacitat més gran, arribant fins als 53.000 espectadors.[60] En la seva darrera renovació, el 2011, es va incloure la construcció de plaques per cobrir l'exterior, un sistema d'il·luminació intern multicolor, dues pantalles gegants LED i 375 suites privades.[63][64]

Una característica distintiva del terreny de joc és la Torre Miguel Dasso, situada a la part nord, que conté sales de luxe (renovada el 2004).[61] Actualment, l'Estadio Nacional disposa d'un camp de gespa natural, resinstal·lat com a part de la renovació realitzada el 2011. Amb anterioritat, la FPF hi havia instal·lat un camp de gespa artificial per la Copa del Món sub-17 de 2005, convertint-lo en l'únic estadi nacional de la CONMEBOL amb aquesta superfície.[65] Tot i que el camp de futbol tenia una catalogació de "FIFA Star II", la certificació més elevada atorgada a camps artificials, els jugadors han acusat la gespa artificial de provocar-los lesions, com ara cremades o rascades.[66]

Perú també ha disputat, en ocasions, partits en altres estadis com a local. Fora de la regió desèrtica costanera de Lima, l'atmosfera més prima i la gran altitud de l'Estadio Garcilaso de la Vega de Cusco han estat descrites com proveïdores d'un avantatge estratègic pel Perú contra alguns equips visitants.[67] Altres estadis on ha jugat la selecció nacional són els altres dos terrenys de joc de Lima, l'Estadio Alejandro Villanueva de l'Alianza i l'Estadio Monumental de l'Universitario.[68][69]

Els terrenys d'entrenament de la selecció es troben al complex esportiu Villa Deportiva Nacional (VIDENA), al districte de San Luis de Lima. Des del 1981, el complex està gestionat per l'Institut Peruà de l'Esport (IPD).[70] El 2017, després que l'equip es classifiqués per disputar la Copa del Món de Rússia, la Federació Peruana de Futbol va anunciar la creació d'un nou complex, el Centre d'Equips Nacionals, al districte de Chaclacayo de la capital. El nou complex disposarà de sis camps d'entrenament per les seleccions masculina i femenina, tant per les seleccions absolutes com per les categories inferiors.[71]

Aficionats[modifica]

El futbol és l'esport més popular del Perú des de principis de la dècada de 1920.[72] Originalment era un esport practicat exclusivament per l'elit anglòfila de Lima i per expatriats anglesos, apartada de la resta de la ciutat;[73] no obstant, a partir de la dècada de 1900 es va convertir en part integral de la cultura popular de la ciutat. A partir de les dècades següents, el govern d'Augusto B. Leguía va institucionalitzar la pràctica d'aquest esport com un passatemps nacional, promovent i organitzant el seu desenvolupament.[74] Conseqüentment, la selecció nacional del país es va convertir en part de la identitat nacional del Perú.[75] Segons l'historiador Carlos Aguirre, el fervor nacionalista que va aparèixer durant la fase de classificació de la Copa del Món de 1970 va ser conseqüència de l'intent del govern revolucionari del general Juan Velasco Alvarado de lligar l'èxit de l'equip amb els canvis culturals, socials i psicològics provocats pel nou projecte polític del país.[76]

Els aficionats al futbol peruans són coneguts pel seu càntic ¡Arriba Perú!,[77] així com pel seu ús de la tradicional música criolla, per expressar el seu suport tant durant els partits de l'equip com durant els partits dels seus clubs. La música criolla va atreure l'atenció nacional i internacional amb l'aparició de les grans corporacions de mitjans de comunicació durant la dècada de 1930, convertint-se en un símbol reconeixible del Perú i la seva cultura.[78] Els himnes més populars de l'equip són Perú Campeón, una polca criolla que glorifica la classificació del Perú per la Copa del Món de Mèxic de 1970,[78] i Contigo Perú, un vals crioll que el diari El Comercio considera "l'himne dels equips nacionals peruans".[79] La incapacitat de la selecció peruana per arribar a cap fase final del mundial entre 1986 i 2018, va fonamentar la nostàlgia dels aficionats per l'època daurada de la dècada de 1970, incrementant així encara més la popularitat de l'himne Perú Campeón.[80]

El desastre de l'Estadio Nacional, del 24 de maig de 1964, involucrant els aficionats peruans, es cita com una de les tragèdies més importants de la història del futbol.[81] En el transcurs d'un partit de classificació pels Jocs Olímpics de 1964 entre el Perú sub-20 i l'Argentina, l'àrbitre uruguaià Angel Payos va invalidar un gol que hauria suposat l'empat pels peruans. Els aficionats van començar a llançar míssils des de les graderies mentre dos aficionats invadien el camp i atacaven l'àrbitre. La policia, aleshores, va llançar gas lacrimogen contra la multitud, provocant una estampida; intentant escapar, els aficionats van concentrar-se contra les portes tancades de l'estadi. Un total de 315 persones van morir en el caos, amb més de 500 més resultant ferides.[82]

Rivalitats[modifica]

Portrait of two men, dressed in sports attire, looking straight at the viewer
El xilè Raúl Toro i el peruà Teodoro Fernández, contrincants al Campionat Sud-americà de 1937

La selecció peruana de futbol manté rivalitats destacades amb els seus veïns xilens i equatorians. Els peruans tenen un rècord favorable contra l'Equador, però mantenen un registre negatiu amb Xile.[83][84] Perú es va enfrontar amb tots dos rivals al Campionat Sud-americà de 1939 a Lima, essent també el primer cop que s'enfrontava amb l'Equador en partit oficial; Perú va guanyar els dos partits.[85] Perú també va derrotar als seus dos rivals en la fase de classificació per la Copa del Món de l'Argentina de 1978, eliminant directament als dos equips.[83][84]

La rivalitat futbolística entre Perú i Xile es coneix, en castellà, com el Clásico del Pacífico ("Clàssic del Pacífic").[5] L'editor de la CNN World Sport Greg Duke considera que es tracta d'una de les rivalitats més importants del món del futbol, situant-la en el top ten.[86] Perú es va enfrontar amb Xile per primera vegada durant el Campionat Sud-americà de 1935, aconseguint la victòria per 1-0.[84] La rivalitat futbolística entre el Perú i Xile és, en part, un reflex del conflicte geopolític que mantenen els dos països veïns, però també resultat de l'intent de les dues seleccions de ser considerades com el millor equip de la costa pacífica de Sud-amèrica, tenint en compte que la seva confederació ha estat històricament dominada per països situats a la costa atlàntica (Brasil, Argentina i Uruguai).[87] Tradicionalment, els dos països han competit per ser considerades la quarta selecció nacional més important de Sud-amèrica.[88] També han discutit la invenció de la tisoreta; els peruans l'anomenen chalaca, mentre que els xilens l'anomenen xilena.[89]

La rivalitat entre l'Equador i el Perú sorgeix del conflicte fronterer que ha existit històricament entre els dos països, ja durant el segle XIX. El 1995, després de la breu guerra del Cenepa, la CONMEBOL va contemplar l'alteració de la fase de grups de la Copa Amèrica d'aquell any per evitar que es produís un partit entre les dues seleccions, però al final no ho va fer.[90] Segons l'historiador cultural Michael Handelsman, els aficionats equatorians consideren les derrotes contra Colòmbia i Perú com "una excusa per lamentar-se de la incapacitat de l'Equador d'establir-se a si mateix com un poder futbolístic internacional".[91] Handelsman afegeix que "aquestes rivalitats són intenses, i els partits sempre contenen un element d'orgull nacional i honor".[91]

Jugadors[modifica]

Actuals[modifica]

Els següents jugadors han estat convocats per disputar la Copa del Món de la FIFA de 2018.[92][93]
Partits i gols actualitzats a 3 de juny de 2018.

Dorsal Posició Jugador Data de naixement/edat Partits Gols Club
1 GK Pedro Gallese (1990-02-23)23 Febrer 1990 (28 anys) 38 0 Mèxic Veracruz
2 DF Alberto Rodríguez (1984-03-31)31 Març 1984 (34 anys) 59 0 Colòmbia Atlético Junior
3 DF Aldo Corzo (1989-05-20)20 Maig 1989 (29 anys) 25 0 Perú Universitario
4 DF Anderson Santamaría (1992-01-10)10 Gener 1992 (26 anys) 4 0 Mèxic Puebla
5 DF Miguel Araujo (1994-10-24)24 Octubre 1994 (23 anys) 7 0 Perú Alianza Lima
6 DF Miguel Trauco (1992-08-25)25 Agost 1992 (25 anys) 27 0 Brasil Flamengo
7 MF Paolo Hurtado (1990-07-27)27 Juliol 1990 (27 anys) 31 3 Portugal Vitória de Guimarães
8 MF Christian Cueva (1991-11-23)23 Novembre 1991 (26 anys) 44 8 Brasil São Paulo
9 FW Paolo Guerrero (1984-01-01)1 Gener 1984 (34 anys) 88 34 Brasil Flamengo (capità)
10 FW Jefferson Farfán (1984-10-26)26 Octubre 1984 (33 anys) 84 25 Rússia Lokomotiv Moscow
11 FW Raúl Ruidíaz (1990-07-25)25 Juliol 1990 (27 anys) 30 4 Mèxic Morelia
12 GK Carlos Cáceda (1991-09-27)27 Setembre 1991 (26 anys) 4 0 Perú Deportivo Municipal
13 MF Renato Tapia (1995-07-28)28 Juliol 1995 (22 anys) 23 1 Països Baixos Feyenoord
14 MF Andy Polo (1994-09-29)29 Setembre 1994 (23 anys) 17 1 Estats Units Portland Timbers
15 DF Christian Ramos (1988-11-04)4 Novembre 1988 (29 anys) 66 3 Mèxic Veracruz
16 MF Wilder Cartagena (1994-09-23)23 Setembre 1994 (23 anys) 3 0 Mèxic Veracruz
17 DF Luis Advíncula (1990-03-02)2 Març 1990 (28 anys) 65 0 Mèxic Lobos BUAP
18 FW André Carrillo (1991-06-14)14 Juny 1991 (27 anys) 45 5 Anglaterra Watford
19 MF Yoshimar Yotún (1990-04-07)7 Abril 1990 (28 anys) 73 2 Estats Units Orlando City
20 FW Edison Flores (1994-05-14)14 Maig 1994 (24 anys) 29 9 Dinamarca AaB
21 GK José Carvallo (1986-03-01)1 Març 1986 (32 anys) 6 0 Perú UTC
22 DF Nilson Loyola (1994-10-26)26 Octubre 1994 (23 anys) 3 0 Perú Melgar
23 MF Pedro Aquino (1995-04-13)13 Abril 1995 (23 anys) 13 0 Mèxic Lobos BUAP


Històrics[modifica]

Photo of three men, wearing all-white uniforms marked by a red diagonal stripe in their jerseys, inside a stadium filled with spectators
Hugo Sotil, Teófilo Cubillas i Roberto Challe (d'esquerra a dreta) a l'Estadio Nacional, el 1973

En un informe publicat per CONMEBOL el 2008 es descrivia el Perú per haver exhibit, tradicionalment, un "estil de futbol elegant, tècnic i fi", exaltant-lo com "un dels exponents més lleials del talent futbolístic sud-americà".[94] El 2017, l'entrenador argentí Ricardo Gareca va descriure els jugadors peruans com "tècnics, forts físicament i adaptables", afegint que aquesta adaptabilitat era el resultat de la geografia diversa del país.[95]

Els jugadors peruans citats a l'informe de la CONMEBOL com "autèntics artistes de la pilota" eren els davanters Teófilo Cubillas, Pedro Pablo León i Hugo Sotil, el defensa Héctor Chumpitaz i els centrecampistes Roberto Challe, César Cueto, José del Solar i Roberto Palacios.[94] Cubillas, centrecampista ofensiu i davanter conegut popularment com El Nene, és considerat com el millor jugador de la història del Perú.[96] Chumpitaz acostuma a citar-se com el millor defensa; Witzig l'enumera entre els seus "millors jugadors de l'era moderna", recordant-lo com "un gran lector del joc amb excel·lent toc de pilota i distribució, qui dirigia una acceptable defensa per ajudar l'ofensiva peruana".[97] El Gráfico, un diari argentí, descriu Cueto, Cubillas i José Velásquez com, col·lectivament, el millor centre del camp del món el 1978.[98]

Abans de l'aparició de Cubillas, Teodoro "Lolo" Fernández, un davanter amb el sobrenom de El Cañonero, era considerat el millor jugador peruà, principalment per la potència del seu xut, el seu lideratge i la lleialtat a l'Universitario.[99] Fernández va ser un membre destacat del Rodillo Negro durant la dècada de 1930, juntament amb Alejandro Villanueva i Juan Valdivieso.[100] Fernández marcava la majoria dels gols de l'equip; el seu company ofensiu, el dotat davanter Villanueva, impressionava per les seves habilitats acrobàtiques. El porter Valdivieso tenia la reputació de ser un gran aturador de penalts gràcies a les seves condicions atlètiques.[101]

El 1972, equips representant Europa i Sud-amèrica van disputar un partit amistós a Basilea (Suïssa) en benefici dels nens sense llar. Cubillas, Chumpitaz, Sotil i Julio Baylón van jugar amb l'equip americà, que va guanyar per 2-0; Cubillas va marcar el primer gol.[102] Els partits van disputar un partit similar l'any següent, al Camp Nou de Barcelona, amb l'objectiu global de combatre la pobresa. Cubillas, Chumpitaz i Sotil van tornar a participar-hi, amb Chumpitaz actuant com a capità de l'equip sud-americà. Tots els peruans van anotar en un partit que va acabar en empat a 4-4, resultant en victòria americana per 7-6 a la tanda de penalts.[103]

Entrenadors[modifica]

Photo of a man with a moustache, wearing a sports outfit, in a thoughtful pose
Didi va dirigir Perú a la Copa del Món de 1970 a Mèxic.

Un total de 59 entrenadors han liderat la selecció peruana de futbol des del 1927; d'aquests, 36 han estat peruans i 23 estrangers.[104] Analistes esportius i historiadors en general consideren que els entrenadors més exitosos de la història han estat l'anglès Jack Greenwell i el peruà Marcos Calderón. El primer va dirigir Perú a la victòria durant els Jocs Bolivarians de 1938 i el Campionat Sud-americà de 1939, i el segon va dirigir la selecció a la victòria a la Copa Amèrica de 1975 i durant la fase final de la Copa del Món de 1978.[105][106] Hi ha hagut tres seleccionadors més que han aconseguit títols amb la selecció: Juan Carlos Oblitas, Freddy Ternero i Sergio Markarián van aconseguir adjudicar-se la Copa Kiri, disputada al Japó, els anys 1999, 2005 i 2011, respectivament.[107]

Poc després de formar-se la selecció peruana de futbol, la FPF va convidar als entrenadors uruguaians Pedro Olivieri i Julio Borelli perquè dirigissin l'equip. Olivieri va ser el primer nomenament de la Federació, dirigint l'equip al Campionat Sud-americà de 1927, principalment per la seva experiència prèvia dirigint la selecció uruguaiana. Borelli es va convertir en el segon seleccionador peruà, entrenant l'equip al Campionat Sud-americà de 1929, després d'haver estat uns anys al país exercint d'àrbitre.[108] L'espanyol Francisco Bru, el tercer entrenador del Perú i primer que dirigia l'equip en una Copa del Món, l'any 1930, amb anterioritat havia estat el primer seleccionador de la selecció espanyola.[105] Finalment la FPF va escollir el primer seleccionador peruà, Telmo Carbajo, que va entrenar l'equip durant el Campionat Sud-americà de 1935.[104] Des del 2015, l'entrenador de l'equip és l'argentí Ricardo Gareca.[1]

Hi ha hagut entrenadors que han realitzat canvis substancials a l'estil de joc de la selecció nacional, entre els quals destaquen l'hongarès György Orth i els brasilers Didi i Tim. Orth va entrenar Perú entre 1957 i 1959; l'historiador esportiu Andreas Campomar cita la "brutal victòria per 4-1 contra Anglaterra a Lima" com una evidència de la influència positiva que Orth va exercir sobre el joc ofensiu de l'equip peruà.[109] Víctor Benítez, centrecampista defensiu sota les ordres d'Orth, atribueix a l'hongarès el fet que va maximitzar el potencial de l'equip disposant cada jugador en el punt del camp on era més òptim.[110] Didi va entrenar el Perú entre 1968 i 1970, dirigint l'equip durant la fase final de la Copa del Món de 1970; Campomar atribueix a les tàctiques de Didi el motiu pel qual Perú va desplegar un estil de futbol molt fluid.[109] Placar, un diari esportiu brasiler, atribueix a Tim, que va dirigir la selecció peruana a la Copa del Món de 1982, el desplegament d'un equip que jugava de manera bonica, combinant eficiència amb l'estil que la gent pensava que només existia al Brasil.[111]

Llistat d'entrenadors de la selecció
Entrenador Període
Flag of Uruguay.svg Pedro Olivieri 1927
Flag of Uruguay.svg Julio Borrelli 1929
Flag of Catalonia.svg Francesc Bru 1930
Flag of Peru.svg Telmo Carbajo 1935
Flag of Peru.svg Alberto Denegri 1936–1937
Flag of England.svg Jack Greenwell 1938–1939
Flag of Spain.svg Domingo Arrillaga 1941
Flag of Argentina.svg Ángel Fernández Roca 1942
Flag of Peru.svg José Arana Cruz 1947
Flag of Peru.svg Arturo Fernández 1949
Flag of Peru.svg Alfonso Huapaya 1952
Flag of England.svg William Cook 1953
Flag of Argentina.svg Ángel Fernández Roca 1953
Flag of Peru.svg Juan Valdivieso 1954–1955
Flag of Peru.svg Arturo Fernández 1956
Flag of Hungary.svg Gyorgy Orth 1957–1959
Flag of Peru.svg Marcos Calderón 1960–1961
Flag of Brazil.svg José Gomes Nogueira 1962
Flag of Peru.svg Juan Valdivieso 1963
Flag of Peru.svg Marcos Calderón 1965
Flag of Brazil.svg José Gomes Nogueira 1966
Flag of Peru.svg Marcos Calderón 1966–1967
Flag of Brazil.svg Didí 1968–1970
Flag of Peru.svg Alejandro Heredia 1971
Flag of Hungary.svg Lajos Baróti 1972
Flag of Uruguay.svg Roberto Scarone 1972–1973
Flag of Peru.svg Marcos Calderón 1975
Flag of Peru.svg Alejandro Heredia 1976
Flag of Peru.svg Marcos Calderón 1977–1978
Entrenador Període
Flag of Peru.svg José Chiarella 1979
Flag of Peru.svg Juan José Tan 1980
Flag of Peru.svg Marcos Calderón 1980
Flag of Peru.svg Alejandro Heredia 1981
Flag of Brazil.svg Tim 1981–1982
Flag of Peru.svg Juan José Tan 1983
Flag of Peru.svg Moisés Barack 1984–1985
Flag of Peru.svg Roberto Challe Olarte 1985
Flag of Peru.svg Manuel Mayorga 1986
Flag of Peru.svg Fernando Cuéllar 1987
Flag of Peru.svg José Fernández 1988–1989
Flag of Brazil.svg José Macia 1989
Flag of Peru.svg Miguel Company 1991
Pan-Slavic flag.svg Vladimir Popović 1992–1993
Flag of Peru.svg Miguel Company 1994–1995
Flag of Peru.svg Juan Carlos Oblitas 1996–1997
Flag of Peru.svg Freddy Ternero 1997
Flag of Peru.svg Juan Carlos Oblitas 1997–1999
Flag of Colombia.svg Francisco Maturana 1999–2000
Flag of Peru.svg Julio César Uribe 2000–2001
Flag of Brazil.svg Paulo Autuori 2003–2005
Flag of Peru.svg Freddy Ternero 2005
Flag of Peru.svg Franco Navarro 2006
Flag of Peru.svg Julio César Uribe 2007
Flag of Peru.svg José Guillermo del Solar 2007–2009
Flag of Uruguay.svg Sergio Markarián 2010–2013
Flag of Uruguay.svg Pablo Bengoechea 2014
Flag of Argentina.svg Ricardo Gareca 2015 -


Estadístiques en competicions[modifica]

Copa del Món de la FIFA[modifica]

An action shot from a football match. A goalkeeper jumps and catches the ball.
Partit entre Perú i Romania durant la Copa del Món de 1930

Perú ha participat en la fase final de la Copa del Món en cinc ocasions. La selecció peruana va participar a la primera Copa del Món, celebrada el 1930, per invitació, i ha participat a la fase de classificació de tots els tornejos des del 1958, classificant-se per la fase final en quatre ocasions: el 1970, el 1978, el 1982 i el 2018. El seu rècord històric en fase de classificació, a data de 2017, és de 42 victòries, 36 empats i 69 derrotes. A la fase final, Perú ha aconseguit 5 victòries, ha empatat 3 partits i n'ha perdut 10, marcant 21 gols i rebent-ne 33.[21] Perú va guanyar el premi al joc net de la primera Copa del Món, essent l'únic equip que no va veure cap tarjeta (ni groga ni vermella) durant tota la competició.[32] Perú té el dubtós honor d'haver-se enfrontat amb el campió de la competició durant la primera fase de totes les competicions que ha disputat.[112]

Luis de Souza Ferreira va marcar el primer gol del Perú en una Copa del Món, el 14 de juliol de 1930 en un partit contra Romania.[113] José Velásquez va marcar el gol més ràpid en una fase final a l'anotar als dos minuts d'un partit contra l'Iran l'11 de juny de 1978.[114] Jefferson Farfán és el màxim golejador de l'equip en fase de classificació, havent anotat un total de 16 gols.[115] Teófilo Cubillas és el màxim golejador peruà a la fase final de la Copa del Món, aconseguint 10 gols en 13 partits.[116] En el marc de la competició de 1930, un peruà va ser el primer jugador expulsat en una Copa del Món (la seva identitat és disputada).[E] Ramón Quiroga disposa del rècord inusual de ser l'únic porter en haver comès una falta a camp contrari durant un partit de la fase final de la Copa del Món.[119]

Copa Amèrica[modifica]

An action shot from a football match. A player scores from a bicycle kick.
Partit entre Perú i Xile durant la Copa Amèrica de 1975

La selecció peruana ha participat en 31 edicions de la Copa Amèrica, des del 1927, aconseguint proclamar-se campiona de la competició en dues ocasions (el 1939 i el 1975). El país ha estat hoste de la competició en sis ocasions (1927, 1935, 1939, 1953, 1957 i 2004). En el còmput global de la competició, Perú ha aconseguit 52 victòries, 33 empats i 57 derrotes.[21] Perú va aconseguir el premi al joc net en l'edició de 2015.[120]

Demetrio Neyra va marcar el primer gol del Perú en aquesta competició el 13 de novembre de 1927, en un partit contra Bolívia.[52] Christian Cueva ha marcat el gol més matiner de la selecció andina, gràcies al seu gol als dos minuts contra el Brasil, el 14 de juny de 2015.[121] En tres ocasions, Perú va tenir el màxim golejador del torneig: Teodoro Fernández, el 1939, i Paolo Guerrero, en aquest cas en les edicions de 2011 i 2015.[122] Fernández, tercer màxim golejador de la competició, va ser nomenat millor jugador de l'edició de 1939; Teófilo Cubillas, escollit millor jugador l'any 1975, és l'únic peruà que també ha aconseguit aquest trofeu.[123]

Perú va aconseguir el seu primer títol continental el 1939, després de guanyar el Campionat Sud-americà derrotant l'Equador, Xile, Paraguai i l'Uruguai. Era la primera vegada que una selecció que no fos Brasil, Uruguai o l'Argentina aconseguia el títol.[124] Perú va tornar a guanyar el títol el 1975, quan va guanyar la primera Copa Amèrica en què hi participaven tots els membres de la CONMEBOL.[125] Perú va quedar en primera posició a la fase de grups, eliminant Xile i Bolívia, i després va derrotar el Brasil a la semifinal, en un enfrontament a doble partit; va vèncer1-3 al Brasil però, després, va caure derrotat al Perú per 0-2. Finalment va passar a la final per sorteig. La final, contra Colòmbia, també va quedar empatada (Colòmbia va vèncer 1-0 a Bogotà i Perú ho va fer per 2-0 a Lima); en el partit de desempat, jugat a Caracas, Perú va guanyar per 1-0.[126]

Copa d'Or de la CONCACAF[modifica]

Perú va participar a la cinquena edició de la Copa d'Or de la CONCACAF, l'any 2000, juntament amb Colòmbia i Corea del Sud, com a equips convidats. El rècord històric de l'equip en aquesta competició és d'1 victòria, 1 empat i 2 derrotes.[21]

Ysrael Zúñiga va marcar el primer gol de l'equip en aquesta competició el 14 de febrer de 2000, en un partit contra la selecció haitiana. Roberto Palacios, màxim golejador de l'equip a la competició amb dos gols en quatre partits, va guanyar-se un lloc a l'equip del torneig, comprès pels 11 millors jugadors d'aquella edició de la competició.[127]

Perú va passar a la segona ronda del torneig tot i no guanyar cap partit, quedant en segona posició del grup B, només darrera de la selecció estatunidenca.[127] Més tard Perú va derrotar la selecció hondurenya per 5-3, en un partit que va acabar un minut abans del previst per culpa d'una invasió de camp protagonitzada pels irats aficionats hondurenys.[128] Finalment, Colòmbia va derrotar el Perú en semifinals, en un partit que va acabar 2-1 i que va incloure un gol en pròpia del peruà Marcial Salazar.[127]

Jocs Olímpics[modifica]

An action shot from a football match. A goalkeeper jumps and punches the ball away from his goalmouth
Perú jugant contra Àustria durant els Jocs Olímpics de 1936

La selecció absoluta peruana ha disputat els Jocs Olímpics en una ocasió, durant els Jocs Olímpics disputats a Berlín el 1936. L'equip multiracial que va competir en aquella edició ha estat descrit, per part de l'historiador David Goldblatt, com "la joia de la primera delegació olímpica del país".[129] Va acabar amb dues victòries, marcant 11 gols i només rebent-ne 5.[21]

Teodoro Fernández va marcar el primer gol del país al torneig en un partit contra Finlàndia el 6 d'agost, acabant com el màxim golejdaor de l'equip amb sis gols en dos partits, inclòs l'únic hat-trick de les Olimpíades.[130]

El Campionat Sud-americà de 1935 va servir com una fase de classificació del torneig olímpic de 1936. Uruguai va guanyar sense perdre cap partit i rgentina va quedar en segona posició, però cap de les dues seleccions va anar als Jocs per causes econòmiques. Perú, que havia quedat tercer, va representar Sud-amèrica.[4][131] La selecció peruana va iniciar el torneig vencent a Finlàndia per 7-3,[130] enfrontant-se posteriorment a Àustria, dirigida per Jimmy Hogan i coneguda popularment com el Wunderteam, a quarts de final.[F] Després que el partit acabés en empat a 2, Perú va marcar dos gols durant el temps afegit per acabar el partit vencent per 4-2.[135] Perú havia d'enfrontar-se amb Polònia a les semifinals, però esdeveniments succeïts fora del camp van provocar la retirada de la delegació olímpica peruana abans del partit.[G]

Rècords i resultats[modifica]

La selecció peruana de futbol ha disputat un total de 610 partits des del 1927, incloent els amistosos.[21] La victòria més gran aconseguida pel Perú va ser el 9-1 contra l'Equador disputat l'11 d'agost de 1938, en el marc dels Jocs Bolivarians, a Colòmbia. La derrota més àmplia, el 7-0 contra el Brasil durant la Copa Amèrica de 1997 disputada a Bolívia.[21]

El jugador peruà que ha disputat més partits és Roberto Palacios, que va representar el país en 128 ocasions entre 1992 i 2007. El segon és Héctor Chumpitaz, amb 105 partits; Jorge Soto és tercer amb 101. El porter que ha disputat més partits és Óscar Ibáñez, que va disputar 50 partits entre 1998 i 2005; el segueix Miguel Miranda, amb 47 aparicions, i Ramón Quiroga, tercer, amb 40.[138]

El màxim golejador històric de l'equip és Paolo Guerrero, que ha marcat 32 gols en 86 partits. El segueixen Teófilo Cubillas, que va marcar 26 gols en 81 partits, i Teodoro Fernández, amb 24 gols en 32 partits.[138] Claudio Pizarro va marcar el gol més matiner del Perú, abans del primer minut de joc en un partit contra Mèxic disputat el 20 d'agost de 2003.[139]

L'actual capità del Perú és el davanter Paolo Guerrero.[2] El centrecampista Leopoldo Basurto va ser el primer capità de l'equip.[140] El defensa Héctor Chumpitaz és el capità que ha estat més temps al càrrec, entre 1965 i 1981.[2] El davanter Claudio Pizarro és el segon que més temps ho ha estat, entre 2003 i 2016.[140] Altres capitans destacats de la selecció nacional han estat Rubén Díaz (1981-1985), Julio César Uribe (1987-1989), Juan Reynoso (1993-1999) i Nolberto Solano (2000-2003).[2]

Notes, referències i bibliografia[modifica]

Notes[modifica]

  1. El Lima Cricket and Football Club podria ser, fins i tot, l'equip més antic de tot Amèrica que, avui dia, encara juga a futbol.[8]
  2. És possible que durant aquests partits a Callao, els peruans inventessin la tisoreta, coneguda al Perú com la chalaca (que vol dir "provinent de Callao").[14]
  3. La premsa europea també els anomenava com "Peru-Chile XI", l'"Equip de Sud-ameèrica" i els "All-Pacific". La majoria dels jugadors provenien de l'equip peruà Universitario de Deportes, i la resta eren reforços de l'Alianza Lima, l'Atlético Chalaco, i el xilè Colo-Colo.[16]
  4. Quan el govern peruà va impedir la reelecció de Burga com a president de la Federació, a finals del 2008, la FIFA va suspendre la selecció peruana i als equips peruans per interferències polítiques. Aquestes sancions es van aixecar el desembre de 2008 després que l'Institut per l'Esport peruà acordés mediar amb la FPF.[42]
  5. Els registres de la FIFA diuen que va ser el defensa Plácido Galindo,[117] però el davanter Souza Ferreira i altres fonts apunten al migcampista Mario de las Casas.[118]
  6. Tot i que era un equip amateur el que es va presentar el 1936, sense cap component de l'equip que havia participat a la Copa del Món de 1934,[132] la delegació austríaca a les Olimpíades de 1936 també es considera part del Wunderteam segons els historiadors esportius de la FIFA. Això afavoreix el concepte que Wunderteam era una creació estratègica dels entrenadors Jimmy Hogan i Hugo Meisl.[133][134]
  7. Àustria va queixar-se del 4-2, exposant que els aficionats peruans havien envaït el camp.[136] Tot i que és cert que alguns espectadors van entrar al terreny de joc, les autoritats mai han confirmat la seva nacionalitat. Igualment, els peruans no tenien cap responsabilitat sobre el control dels aficionats a l'estadi alemany.[137] Un comitè de la FIFA, dirigit per Jules Rimet, va ordenar la repetició del partit amb portes tancades, suggerència que va fer que el president peruà, Óscar R. Benavides, ordenés la retirada de tota la delegació olímpica com a protesta.[136]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Ricardo Gareca: "Es el desafío más importante de mi carrera"» (en spanish). El Comercio. Empresa Editora El Comercio, 02-03-2015. [Consulta: 3 març 2015].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Selección: Paolo Guerrero y los delanteros de Perú» (en spanish). El Comercio. Empresa Editora El Comercio, 04-10-2017. [Consulta: 26 novembre 2017].
  3. FIFA. «Classificació mundial» (en castellà), 27-07-2011. [Consulta: 16 octubre 2017].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Witzig, 2006, p. 349.
  5. 5,0 5,1 «A derby and a debut in South America». FIFA, 10-10-2011. ISBN: {{{isbn}}} [Consulta: 4 juliol 2015].
  6. 6,0 6,1 6,2 «La Blanquiroja» (en spanish). ArkivPeru. [Consulta: 28 juny 2013].
  7. 7,0 7,1 Gerardo Tomas Álvarez Escalona. «La difusión del fútbol en Lima» (en spanish). National University of San Marcos. [Consulta: 28 juny 2013].
  8. «¿Sabías que Perú tiene el club de fútbol más antiguo de América?» (en spanish). Perú.com. Empresa Editora El Comercio. [Consulta: 28 juny 2013].
  9. Higgins, 2005, p. 130.
  10. Eli Schmerler and Carlos Manuel Nieto Tarazona. «Peru – Foundation Dates of Clubs». RSSSF, 14-03-2013. [Consulta: 16 març 2015].
  11. Juan Luis Orrego Penagos. «La historia del fútbol en el Perú» (en spanish). Pontifical Catholic University of Peru (PUCP), 18-10-2008. [Consulta: 4 juliol 2015].
  12. Jacobsen, 2008, p. 378.
  13. 13,0 13,1 13,2 Henshaw, 1979, p. 571.
  14. DK Publishing, 2011, p. 100.
  15. See:
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 Campomar, 2014, p. 153.
  17. Goldblatt, 2008, p. 135.
  18. Murray, 1994, p. 127.
  19. «Historia» (en spanish). FPF. [Consulta: 28 juny 2013].
  20. Jaime Pulgar-Vidal Otálora. «La Selección Peruana de 1924» (en spanish). Jaime Pulgar-Vidal, 23-10-2007. [Consulta: 28 juny 2013].
  21. 21,0 21,1 21,2 21,3 21,4 21,5 21,6 José Luis Pierrend. «Peru International Results». RSSSF, 06-03-2012. [Consulta: 29 juny 2013].
  22. Basadre, 1964, p. 4672–4673.
  23. Basadre, 1964, p. 4671–4673.
  24. Iván Carpio. «Rayas históricas» (en spanish). DeChalaca, 26-01-2012. [Consulta: 3 març 2015].
  25. See:
  26. Thorndike, 1978, p. 158.
  27. Waldemar Iglesias. «Cuando Perú Humilló a Hitler» (en spanish). Clarín. Grupo Clarín, 31-07-2012. [Consulta: 28 juny 2013].
  28. 28,0 28,1 Goldblatt, 2008, p. 642.
  29. 29,0 29,1 Henshaw, 1979, p. 572.
  30. «The Silence of the Bombonera». FIFA. [Consulta: 28 juny 2013].
  31. Radnedge, 2001, p. 195.
  32. 32,0 32,1 «FIFA World Cup: Milestones, facts & figures. Statistical Kit 7». FIFA, 18-03-2015.
  33. Fiore, 2012, p. "El Nene" de Perú.
  34. DK Publishing, 2010, p. 75.
  35. 35,0 35,1 35,2 Tim Vickery. «Chile must see off Peru attack to win first Copa America trophy on home soil». ESPN FC. ESPN Inc., 29-06-2015. [Consulta: 4 juliol 2015].
  36. Panfichi; Vich, 2005, p. 161, 173.
  37. Panfichi; Vich, 2005, p. 161–162, 173.
  38. 38,0 38,1 «Copa Kirin: Perú ya fue campeón en 1999 y el 2005» (en spanish). El Comercio. Empresa Editora El Comercio, 31-05-2011. [Consulta: 4 juliol 2015].
  39. Caro Acosta. «El Sabor Que Le Dio Conmebol a la Copa Oro». Goal Mexico. Goal.com, 02-07-2015. [Consulta: 4 juliol 2015].
  40. Charles F. Walker «Review of Ese Gol Existe, ed. Aldo Panfichi». Hispanic American Historical Review. Duke University Press, 90, 3, 2010, pàg. 569–571. DOI: 10.1215/00182168-2010-033. ISBN: {{{isbn}}}.
  41. Tim Vickery. «Federation infighting deepens existing football trouble in Peru». ESPN FC. ESPN Inc., 02-11-2014. [Consulta: 4 juliol 2015].
  42. «La FIFA levantó la suspensión al fútbol peruano» (en spanish). Perú 21. Empresa Editora El Comercio, 20-12-2008. [Consulta: 4 juliol 2015].
  43. «Venezuela no olvida que Perú le quitó el tercer puesto en la Copa América» (en spanish). El Comercio. Empresa Editora El Comercio, 04-09-2012. [Consulta: 4 juliol 2015].
  44. «Edwin Oviedo is the new president of the Peruvian Football Federation». CONMEBOL, 18-12-2014. [Consulta: 4 juliol 2015].
  45. «South America football corruption trial begins in New York». BBC News. British Broadcasting Corporation, 14-11-2017. [Consulta: 16 novembre 2017].
  46. «Ricardo Gareca Vows More Peru Rebuilding». beIn Sports, 03-07-2015. [Consulta: 4 juliol 2015].
  47. «Peru became the final side to qualify for the World Cup with a 2-0 play-off victory over New Zealand». BBC Sport. British Broadcasting Corporation, 15-11-2017. [Consulta: 16 novembre 2017].
  48. Witzig, 2006, p. 338.
  49. Christopher Turpin. «The Lost Elegance Of Football Jerseys». NPR, 15-06-2010. [Consulta: 4 juliol 2015].
  50. Miles Kohrman. «Was This the Best World Cup Uniform of All Time?». The New Republic, 10-07-2014. [Consulta: 18 novembre 2017].
  51. Roger Bennett. «Best World Cup jerseys of all time». ESPN, 10-03-2010. [Consulta: 15 octubre 2017].
  52. 52,0 52,1 52,2 Jaime Pulgar-Vidal Otálora. «Hace 80 Años Debutó Peru» (en spanish). Jaime Pulgar-Vidal, 24-02-2007. [Consulta: 28 juny 2013].
  53. Jaime Pulgar-Vidal Otálora. «La Blanquiroja: La Camiseta de Todos los Colores» (en spanish). Jaime Pulgar-Vidal, 06-09-2012. [Consulta: 28 juny 2013].
  54. Marcelo Hidalgo. «Federación Peruana de Fútbol: todos los escudos en su historia» (en spanish). Depor.com. Empresa Editora El Comercio, 23-10-2016. [Consulta: 22 novembre 2017].
  55. «Las marcas que vistieron a la selección nacional» (en spanish). La República. Grupo La República, 24-08-2015. [Consulta: 16 novembre 2017].
  56. Mario Fernández. «Modelo 2011: Conozca la Nueva Camiseta de la Selección peruana» (en spanish). El Comercio. Empresa Editora El Comercio, 03-12-2010. [Consulta: 14 febrer 2014].
  57. «Marathon vestiría a la selección peruana» (en spanish). Perú21. Empresa Editora El Comercio, 24-08-2017. [Consulta: 16 novembre 2017].
  58. «Estadio Nacional se inauguró con la selección y fuegos artificiales» (en spanish). El Comercio. Empresa Editora El Comercio, 24-07-2011. [Consulta: 4 juliol 2015].
  59. 59,0 59,1 «Colonia británica donó primer estadio nacional» (en spanish). Británico, 25-07-2011. [Consulta: 5 juliol 2015].
  60. 60,0 60,1 «Google Maps: Así luce el Estadio Nacional desde el aplicativo» (en spanish). El Comercio. Empresa Editora El Comercio, 18-03-2017. [Consulta: 19 novembre 2017].
  61. 61,0 61,1 Juan Luis Orrego Penagos. «Estadios de fútbol en Lima (1)» (en spanish). PUCP, 20-10-2008. [Consulta: 4 juliol 2015].
  62. Leigh Raffo, 2005, p. 266.
  63. Víctor R. Nomberto. «Historia del Estadio Nacional» (en spanish). PUCP, 23-07-2011. [Consulta: 29 juny 2013].
  64. «IPD ofrece un recorrido en 360° del Estadio Nacional de Lima» (en spanish). Andina.com, 26-07-2011. [Consulta: 4 juliol 2015].
  65. «No más sintético: el Estadio Nacional ya luce césped natural» (en spanish). El Comercio. Empresa Editora El Comercio, 24-01-2011. [Consulta: 29 juny 2013].
  66. «Evaluará FIFA Cuestionadas Canchas Artificiales en Perú» (en spanish). El Universal. El Universal Compañía Periodística Nacional, 09-03-2007. [Consulta: 4 juliol 2015].
  67. Witzig, 2006, p. 323–325.
  68. «La selección también jugará en Matute» (en spanish). Perú 21. Empresa Editora El Comercio, 18-02-2011. [Consulta: 29 juny 2013].
  69. «Selección Nacional podría jugar ante Ecuador en el Estadio Monumental» (en spanish). Depor.pe. Empresa Editora El Comercio, 10-04-2013. [Consulta: 4 juliol 2015].
  70. «Terreno de la Videna es del IPD, señala Serpar ante reclamo de vecinos» (en spanish). El Comercio. Empresa Editora El Comercio, 09-09-2013. [Consulta: 23 novembre 2017].
  71. «Perú clasificó a Rusia 2018 y tendrá nueva casa» (en spanish). Depor.pe. Empresa Editora El Comercio, 11-11-2017. [Consulta: 23 novembre 2017].
  72. Bravo, 2012, p. 42.
  73. Wood, 2007, p. 128.
  74. Wood, 2007, p. 128–129.
  75. Campomar, 2014, p. 303–304.
  76. Aguirre, 2013, p. 397–398.
  77. Foley Gambetta, 1983, p. 12.
  78. 78,0 78,1 Wood, 2007, p. 130.
  79. «Cuando Óscar Avilés "clasificó" con Perú al Mundial de 1978» (en spanish). El Comercio. Empresa Editora El Comercio, 05-04-2014. [Consulta: 3 març 2015].
  80. Aguirre, 2013, p. 412.
  81. See:
  82. See:
  83. 83,0 83,1 «Ecuador-Peru, 1938–2011». RSSSF, 06-03-2012. ISBN: {{{isbn}}} [Consulta: 17 juny 2013].
  84. 84,0 84,1 84,2 «Chile – Peru matches, 1935–2011». RSSSF, 06-03-2012. ISBN: {{{isbn}}} [Consulta: 17 juny 2013].
  85. Henshaw, 1979, p. 652.
  86. Greg Duke «Top 10 international rivalries». CNN, 06-11-2008. ISBN: {{{isbn}}} [Consulta: 27 juny 2013].
  87. Plantilla:Cite thesis
  88. Henshaw, 1979, p. 126.
  89. Witzig, 2006, p. 22.
  90. Llopis, 2009, p. 171.
  91. 91,0 91,1 Handelsman, 2000, p. 49.
  92. «Perú envía a FIFA lista preliminar para Mundial de Rusia-2018» (en spanish). Prensa.com, 14-05-2018. ISBN: {{{isbn}}} [Consulta: 15 maig 2018].
  93. «El TAS amplía la sanción de Paolo Guerrero y lo deja sin Mundial» (en spanish). MARCA.com, 14-05-2018. ISBN: {{{isbn}}} [Consulta: 15 maig 2018].
  94. 94,0 94,1 «Peruvian Football Federation». CONMEBOL. [Consulta: 29 juny 2013].
  95. «Gareca: I want Peru to boss matches at the World Cup». FIFA.com, 11-12-2017. [Consulta: 22 desembre 2017].
  96. See:
  97. Witzig, 2006, p. 149.
  98. Panfichi; Vich, 2005, p. 161.
  99. «The first king of La U and Peru». FIFA.com, 17-09-2017. [Consulta: 23 desembre 2017].
  100. Witzig, 2006, p. 131, 350, 486.
  101. Witzig, 2006, p. 350.
  102. Henshaw, 1979, p. 143.
  103. Henshaw, 1979, p. 144–145.
  104. 104,0 104,1 «Selección peruana: Estos han sido sus entrenadores a lo largo de la historia» (en spanish). Perú21. Empresa Editora El Comercio, 05-03-2015. [Consulta: 22 juny 2015].
  105. 105,0 105,1 Roberto Castro. «Once Ideal: La cumbre de los técnicos» (en spanish). DeChalaca, 16-05-2008. [Consulta: 28 juny 2013].
  106. Panfichi; Vich, 2005, p. 162.
  107. «Perú comparte la Copa Kirin con Japón y República Checa» (en spanish). El Comercio. Empresa Editora El Comercio, 07-06-2011. [Consulta: 4 juliol 2015].
  108. Raúl Behr. «El entrenador del silbato» (en spanish). DeChalaca, 06-06-2012. [Consulta: 28 juny 2013].
  109. 109,0 109,1 Campomar, 2014, p. 304.
  110. Mario Fernández Guevara. «Víctor Benítez: "¿Pizarro jugó? Yo sí jugué los 90 minutos y fui campeón de Europa"» (en spanish). El Comercio. Empresa Editora El Comercio, 17-12-2013. [Consulta: 27 novembre 2017].
  111. Sérgio Cabral «A Bringo O Jogo». Placar. Editora Abril, 592, 1981, pàg. 30. ISBN: {{{isbn}}}.
  112. «Perú siempre jugó en los Mundiales con el equipo que terminó siendo campeón» (en spanish). El Comercio. Empresa Editora El Comercio, 18-11-2017. [Consulta: 23 novembre 2017].
  113. Henshaw, 1979, p. 789.
  114. «Selección Peruana: planteles, resultados y datos caletas en los mundiales» (en spanish). Depor.com. Empresa Editora El Comercio, 10-06-2014. [Consulta: 26 novembre 2017].
  115. «Jefferson Farfán es uno de los goleadores históricos de las Eliminatorias» (en spanish). RPP Noticias. Grupo RPP, 16-11-2017. [Consulta: 26 novembre 2017].
  116. Witzig, 2006, p. 156.
  117. «101 Facts». FIFA Magazine, June–July 2006. [Consulta: 29 juny 2013].
  118. Pedro Canelo. «El primer expulsado en la historia de los mundiales fue peruano» (en spanish). El Comercio. Empresa Editora El Comercio, 11-05-2010. [Consulta: 19 juny 2013].
  119. Witzig, 2006, p. 341.
  120. «Perú obtuvo el premio Fair Play de la Copa América 2015» (en spanish). El Comercio. Empresa Editora El Comercio, 04-07-2015. [Consulta: 4 juliol 2015].
  121. «Selección Peruana: Christian Cueva anotó el gol más rápido de la bicolor en 40 años» (en spanish). Depor.com. Empresa Editora El Comercio, 14-06-2015. [Consulta: 26 novembre 2017].
  122. Roberto Mamrud and Karel Stokkermans «Copa América 1916–2011». RSSSF, 14-03-2013. ISBN: {{{isbn}}} [Consulta: 29 juny 2013].
  123. Martín Tabeira «The Copa América Archive – Trivia». RSSSF, 19-07-2007. ISBN: {{{isbn}}} [Consulta: 29 juny 2013].
  124. Henshaw, 1979, p. 648, 652.
  125. Henshaw, 1979, p. 648.
  126. Henshaw, 1979, p. 656–657.
  127. 127,0 127,1 127,2 Barrie Courtney «CONCACAF Championship, Gold Cup 2000 - Full Details». RSSSF, 19-11-2005. ISBN: {{{isbn}}} [Consulta: 22 novembre 2017].
  128. Associated Press «CONPLUS: SOCCER -- GOLD CUP; Peru Given Victory After Riot in Miami». The New York Times. The New York Times Company, 20-02-2000. ISBN: {{{isbn}}} [Consulta: 22 novembre 2017].
  129. Goldblatt, 2008, p. 641.
  130. 130,0 130,1 Witzig, 2006, p. 351.
  131. Martín Tabeira. «Southamerican Championship 1935». RSSSF, 23-11-2007. [Consulta: 23 juny 2013].
  132. Roberto Castro and Alfredo Tirado. «Perú en los Juegos Olímpicos de 1936: Berlín sin muros» (en spanish). DeChalaca, 03-08-2010. [Consulta: 25 juny 2013].
  133. Veure:
  134. «Classic Coach: Hugo Meisl – The banker's son who masterminded a Wunderteam». FIFA. [Consulta: 25 juny 2013].
  135. Murray, 1994, p. 66.
  136. 136,0 136,1 Mandell, 1987, p. 194.
  137. Witzig, 2006, p. 352, 358.
  138. 138,0 138,1 José Luis Pierrend. «Peru – Record International Players». Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation (RSSSF), 29-02-2012. [Consulta: 26 juny 2013].
  139. «'Cachito' anotó el tercer gol más rápido de Perú en los últimos años» (en spanish). Depor.pe. Empresa Editora El Comercio, 08-10-2010. [Consulta: 26 juny 2013].
  140. 140,0 140,1 «Fiestas Patrias: ¿Recuerdas a los últimos capitanes de la Selección Peruana? Algunos te sorprenderán» (en spanish). Depor.com. Empresa Editora El Comercio, 08-10-2010. [Consulta: 28 juliol 2017].

Bibliografia[modifica]

  • Agostino, Gilberto. Vencer Ou Morrer: Futebol, Geopolítica e Identidade Nacional (en portuguese). Rio de Janeiro: FAPERJ & MAUAD Editora Ltda., 2002. ISBN 85-7478-068-5. 
  • Aguirre, Carlos. <<Perú Campeón>>: Fiebre Futbolística y Nacionalismo en 1970. Lima: Fondo Editorial de la Pontificia Universidad Católica del Perú, 2013. ISBN 978-612-4146-58-9. 
  • Basadre, Jorge. Historia de la República del Perú (en spanish). 10. Lima: Talleres Graficos P.L. Villanueva S.A., 1964. 
  • Bravo, Gonzalo. «Association Football, Pacific Coast of South America». A: Sports Around the World: History, Culture, and Practice. 3. Santa Barbara: ABC-Clio, 2012. ISBN 978-1-59884-301-9. 
  • Campomar, Andreas. Golazo! The Beautiful Game from the Aztecs to the World Cup. New York City: Riverhead Books, 2014. ISBN 978-0-698-15253-3. 
  • Dunmore, Tom. Historical Dictionary of Soccer. Plymouth: Scarecrow Press, Inc., 2011. ISBN 978-0-8108-7188-5. 
  • Fiore, Fernando. ¡Vamos al Mundial! (en spanish). New York: HarperCollins, 2012. ISBN 0-06-222664-9. 
  • Foley Gambetta, Enrique. Léxico del Peru (en spanish). 3. Lima: Talleres Jahnos, 1983. 
  • Goldblatt, David. The Ball is Round. New York: Riverhead Trade, 2008. ISBN 1-59448-296-9. 
  • Handelsman, Michael. Culture and Customs of Ecuador. Westport: Greenwood Press, 2000. ISBN 0-313-30244-8. 
  • Henshaw, Richard. The Encyclopedia of World Soccer. Washington, D.C.: New Republic Books, 1979. ISBN 0-915220-34-2. 
  • Higgins, James. Lima: A Cultural and Literary History. Oxford: Signal Books Limited, 2005. ISBN 1-902669-98-3. 
  • Jacobsen, Nils. Peru. 1. Santa Barbara: ABC-Clio, 2008. ISBN 978-1-85109-907-8. 
  • Leigh Raffo, Denise. El miedo a la multitud. Dos provincianos en el Estadio Nacional, 1950–1970 (en spanish). Lima: PUCP Fondo Editorial, 2005. ISBN 9972-42-690-4. 
  • Llopis, Ramón. Fútbol Postnacional: Transformaciones Sociales y Culturales del "Deporte Global" en Europa y América Latina (en spanish). Barcelona: Anthropos Editorial, 2009. ISBN 978-84-7658-937-3. 
  • Mandell, Richard. The Nazi Olympics. Champaign: University of Illinois Press, 1987. ISBN 0-252-01325-5. 
  • Miró, César. Los Intimos de La Victoria (en spanish). Lima: Editorial El Deporte, 1958. 
  • Murray, William. Football: A History of the World Game. Aldershot: Scolar Press, 1994. ISBN 1-85928-091-9. 
  • Panfichi, Aldo. «Political and Social Fantasies in Peruvian Football: The Tragedy of Alianza Lima in 1987». A: Soccer and Disaster: International Perspectives. New York: Routledge, 2005. ISBN 0-7146-5352-7. 
  • Radnedge, Keir. The Illustrated Encyclopedia of Soccer. New York: Universe Publishing, 2001. ISBN 978-0-7893-0670-8. 
  • Snyder, John. Soccer's Most Wanted. Washington, D.C.: Potomac Books, Inc., 2001. ISBN 978-1-57488-365-7. 
  • Stein, Steve. «The Case of Soccer in Early Twentieth-Century Lima». A: Fútbol. Santa Barbara: ABC-CLIO, LLC, 2011. ISBN 978-0-313-37515-6. 
  • Thorndike, Guillermo. El Revés de Morir (en spanish). Lima: Mosca Azul Editores, 1978. 
  • Witzig, Richard. The Global Art of Soccer. Harahan: CusiBoy Publishing, 2006. ISBN 0-9776688-0-0. 
  • Wood, David. ¡Arriba Perú! The Role of Football in the Formation of a Peruvian National Culture. London: Institute for the Study of the Americas, 2007. ISBN 978-1-900039-80-2. 
  • Soccer: The Ultimate Guide. New York: DK Publishing, 2010. ISBN 0-7566-7321-6. 
  • Essential Soccer Skills. New York: DK Publishing, 2011. ISBN 978-0-7566-5902-8. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Selecció de futbol del Perú Modifica l'enllaç a Wikidata