Taqiyya

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Text morisc aljamiat (escrit en castellà amb caràcters àrabs) que anima al manteniment de la fe musulmana malgrat la pressió i recomana la pràctica de la dissimulació. La transcripció, seguint l'ortografia usual del castellà de l'època, seria: «Dixo un alim d'este rreyno hablando de nuestro encerramiento: “Yo bien conozco que somos en una época de grande espanto, mas no por eso dexara Allah de darnos cautoriçada [=castig] si dexamos el pro'o [=el pro, l'avantatge] de nuestro poderío en lo que toca al preçeptado mandamiento. Y a quanto l'amonestança [=la dissimulació, la taqiyya], todos la podemos usar por la bía prebilejiada y con los cantares ajenos por donde los christianos hacen salva, pues todo cabe debaxo de buena disimulança, porque la buena doctrina no la puede bedar ninguna ley por inumana que sea”.»

En la tradició islàmica, la taqiyya (de l'àrab, تقية, taqiyya, ‘temor de Déu’[1]), anomenada kitman (de l'àrab كتمان, kitmān, ‘ocultació’, ‘dissimulació’, ‘discreció’[2]) en l'àmbit xiïta, és l'acte de dissimular les creences religioses pròpies quan hom tem per la seva vida, per les vides dels seus familiars o per la preservació de la fe. Se'n fa ús, normalment, en temps de persecució o perill.[3]

Història[modifica]

Els grups minoritaris dins de l'islam, com els xiïtes o els kharigites, han hagut de recórrer sovint a la taqiyya o el kitman com a forma de preservar la seva integritat enfront de la pressió del sunnisme majoritari. Per aquesta raó, sovint es pensa que la taqiyya és un fenomen específicament xiïta, però la veritat és que en la tradició sunnita també existeix, encara que és un concepte més subjecte a controvèrsia.[4]

Segons els principis del teòleg sunnita al-Ghazali, mentir per protegir-se a un mateix o a uns altres és permissible sota certes circumstàncies. No obstant això, altres sunnites defensen que és un acte d'hipocresia i una falta de fe i confiança en Déu. La taqiyya o kitman no està recollida específicament en l'Alcorà, però es basa en un versicle que allibera de la ira divina al musulmà que renega de la seva fe sota coacció:

« Els qui s'oposin a Déu, Al·là, no creguin en Ell, els que siguin uns renegats, després d'haver cregut en Ell, obrint els seus pits a la incredulitat —no els que siguin coaccionats, però mantinguin ferms i molt tranquils els cors en la fe vertadera—, aquesta gent, doncs, rebrà la còlera de Déu i un càstig terrible! »
— Alcorà 16:106 (traduït per Míkel de Epalza)

Els drusos, una creença religiosa sorgida d'una branca herètica de l'Ismaïlisme (i que solen autodenominar-se musulmans, encara que la majoria dels musulmans no els consideren com a tals), practiquen una permanent taqiyya, complint puntualment amb els preceptes religiosos majoritaris del lloc en el qual resideixen. Fingeixen ser cristians o musulmans, tant per lliurar-se de les persecucions que van ser objecte en un altre temps com perquè els dogmes i pràctiques reals de la fe drusa són secrets, i no han de mostrar-se mai davant d'estranys.[5]

Un altre punt sol succeir amb els iazidites kurds, que solen fingir adhesió a les pràctiques sunnites de la resta dels kurds.[6]

La taqiyya no té correlació en el cristianisme, però sí en la Halacà o llei jueva, que permet la violació de totes les lleis en cas de persecució, excepte les relatives a la idolatria, l'incest i l'assassinat. En aquests casos s'espera que donin la seva pròpia vida abans que cometre aquestes violacions de la llei. No existeix una prohibició real contra el fet de fingir abraçar una altra religió, tret que això suposi una violació de les lleis anteriors. Maimònides va justificar aquest comportament entre els jueus del Iemen en el seu Iggereth Teiman (Carta al Iemen).

El cas dels moriscs[modifica]

Els moriscos ibèrics són un cas conegut de taqiyya sunnita. Davant l'obligatorietat de la seva conversió al cristianisme i la fustigació a la que van ser sotmesos al llarg de tot el segle XVI per obligar-los a mostrar la seva fe catòlica amb pràctiques com combregar, menjar porc, beure alcohol, no circumcidar als seus fills, els moriscs van sol·licitar en diverses ocasions dictàmens o fàtues de coneguts alfaquís nord-africans sobre la legalitat i els límits de la seva taqiyya.[7]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ Castells Criballes, Margarida; Cinca Pinós, Dolors. Diccionari Àrab-Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. s.v. «تقى». ISBN 978-84-412-1546-7. 
  2. ↑ Castells Criballes, Margarida; Cinca Pinós, Dolors. Diccionari Àrab-Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. s.v. «كتم». ISBN 978-84-412-1546-7. 
  3. ↑ R. Strothmann, Moktar Djebli. Encyclopedia of Islam, 2nd ed, Brill. "Taḳiyya", vol. 10, p. 134. Quote: «Taḳiyya “prudence, fear” [...] denotes dispensing with the ordinances of religion in cases of constraint and when there is a possibility of harm.»
  4. ↑ «Taqiyah». A: John L. Esposito. The Oxford Dictionary of Islam. Oxford: Oxford University Press, 2014. «Precautionary denial of religious belief in the face of potential persecution. Stressed by Shii Muslims, who have been subject to periodic persecution by the Sunni majority.» 
  5. ↑ Gleave, Robert. Inevitable doubt: two theories of Shīʻī jurisprudence. Brill, 2000, p. 75. ISBN 9789004115958. 
  6. ↑ Strothmann, R. and Djebli, Moktar. «Taḳiyya». A: Encyclopaedia of Islam. Second. Brill, 2012. 
  7. ↑ Stewart, Devin «Dissimulation in Sunni Islam and Morisco Taqiyya». Al-Qanṭara, 34, 2, 08-01-2014, pàg. 439–490. DOI: 10.3989/alqantara.2013.016.

Bibliografia[modifica]

  • Bar-Asher, Me'ir Mikha'el (1999). Scripture and Exegesis in Early Imami Shiism. Brill Academic Publishers. ISBN 90-04-11495-5
  • Cook, Michael (2003). Early Muslim Dogma: A Source-Critical Study. Cambridge University Press. ISBN 0-521-54572-2
  • Daftary, Farhad (1992). The Isma'ilis: Their History and Doctrines. Cambridge University Press. ISBN 0-521-42974-9
  • Goldziher, I., Das Prinzip der takijja im Islam, ZMLG 60 (1906), 213–226.[1]
  • Emadi, Hafizullah (1998). The end of taqiyya: reaffirming the religious identity of Ismailis in Shughnan, Badakhshan – political implications for Afghanistan. Middle Eastern Studies. 34(3): 103–120.
  • Emadi, Hafizullah (2000). Praxis of taqiyya: perseverance of Pashaye Ismaili enclave, Nangarhar, Afghanistan. Central Asian Survey. 19(2): 253–264.
  • Firro, Kais (1999). The Druzes in the Jewish State: A Brief History. Brill Academic Publishers. ISBN 90-04-11251-0
  • Gleave, Robert (2000). Inevitable Doubt. Two Theories of Shi'i Jurisprudence. Brill Academic Publishers. ISBN 90-04-11595-1
  • Kohlberg, Etan «Some Imāmī-Shīʿī Views on Taqiyya». Journal of the American Oriental Society. American Oriental Society, 95, 3, July–September 1975, pàg. 395–402. JSTOR: 599351.
  • Misri, Ahmad ibn Naqib al- (1997). The Reliance of the Traveler, translated by Nuh Ha Mim Keller, Amana Publications.
  • Makarem, Sami (2004). Al-Taqiyya Fi Al-Islam (Dissimulation in Islam), Druze Heritage Foundation. ISBN 978-1-904850-02-1 (in Arabic)

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Taqiyya&oldid=32155368»