Ugolino i Vandino Vivaldi

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquest article tracta sobre Ugolino i Vandino Vivaldi. Vegeu-ne altres significats a «Vivaldi (desambiguació)».
Galera del segle XV

Els germans Ugolino i Vadino (o Guido) Vivaldi (dates i llocs de naixement i mort incerts) van ser dos comerciants i navegants genovesos del segle XIII recordats per haver intentant aconseguir una nova ruta per mar cap a l'Índia. L'expedició va desaparèixer sense deixar rastre i fou un dels primers viatges documentats que va salpar des del Mediterrani cap a l'Atlàntic des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident al segle V d.[1]C.

En la primavera de 1291 es van embarcar a Gènova amb subministraments per a deu anys amb la intenció d'arribar a l'Índia per mar. L'expedició va ser finançada per Teodisio Doria i estava pilotada per marins mallorquins. En dues galeres, van navegar al llarg de la costa de l'actual Marroc després de passar per l'estret de Gibraltar. Cap a on van anar després és un destí desconegut: és possible que solament haguessin seguit la costa africana fins al cap Nun, que intentessin navegar cap a l'oest a través de l'Atlàntic, o que, potser, haguessin aconseguit circumnavegar el continent africà.

Fonts documentals[modifica]

La font documental principal són els anals genoveses de Jacopo Doria, presentats a la ciutat de Gènova en 1294. A l'entrada de l'any 1291, Doria va escriure:

« Tedisio d'Oria, Ugolino Vivaldi i un germà d'aquest últim, juntament amb alguns ciutadans de Gènova, van iniciar una expedició que ningú fins llavors havia intentat mai. Equipar dues galeres de manera esplèndida. Després de carregar-les de provisions, aigua i altres necessitats, les van enviar en el seu camí, al mes de maig, cap a l'estret de Ceuta per tal que les galeres poguessin navegar pel mar oceà a l'Índia i tornar amb mercaderies útils. Els dos germans esmentats anteriorment van ser en els vaixells en persona, i també dos frares franciscans; tot això veritablement va sorprendre a aquells que en van ser testimoni, així com als que van sentir parlar d'ells. Després que els viatgers van passar per un lloc anomenat Gozora no hi va haver més notícies d'ells. Que Déu vetlli per ells i els porti sans de tornada. »
— Jacopo d'Oria, 1294[2]

Documents addicionals identifiquen a l'altre germà com a "Vadino", que Tedesio Doria (un nebot de Jacopo) diu que no va embarcar, que els subministraments eren per a "deu anys", que els noms de les naus eren Sanctus Antonius i Alegranzia, i que la naus van fer una breu parada a Mallorca abans de continuar.[3]

L'expedició[modifica]

Després de la caiguda de Sant Joan d'Acre i de les darreres fortificacions cristianes en les rutes per terra cap a Orient Mitjà, el comerç d'espècies s'havia tornat impracticable i es veia la necessitat d'obrir una ruta comercial alternativa. Diversos comerciants i patricis genoveses, incloent Tedisio Doria, van finançar una expedició que havia d'haver aconseguit "ad parts Indiae per mare oceanum" (a parts de l'Índia a través de l'oceà). No se sap amb certesa el trajecte que pretenien seguir per arribar a l'Índia: per a alguns, intentaven circumnavegar Àfrica, com després van fer els navegants portuguesos Bartolomeu Dias i Vasco da Gama; per a altres, volien creuar l'oceà Atlàntic, com va fer Cristòfor Colom.

El 1291, els dos germans van salpar de Gènova amb dues galeres (la Allegranza i la Sant'Antonio), 300 mariners i dos frares franciscans. No obstant això, després de passar l'estret de Gibraltar i haver iniciat el descens al llarg de la costa africana, després del cap Juby, en l'extrem meridional de l'actual Marroc, es va perdre el rastre de l'expedició i mai més se'n va saber res.

Jean Gimpel suggereix que els dos frares franciscans que van acompanyar als germans Vivaldi podrien haver llegit l' Opus majus escrit pel seu col·lega franciscà Roger Bacon, en el qual Bacon suggeria que la distància que separava Espanya i l'Índia no era tan gran, una teoria que posteriorment seria repetida per Pierre d'Ailly i portada a la pràctica per Cristòfor Colom.[4]

No queda clar fins on van arribar els germans Vivaldi. Existeixen diverses hipòtesis sobre el que va passar: que les galeres, a rem i de casc prim, no eren adequades per navegar per l'oceà; que com no s'usava la brúixola i només es podia navegar seguint la costa amb desembarcaments freqüents, haurien naufragat en les aigües difícils a prop de la desembocadura del riu Senegal. Podrien haver vist o desembarcat a les Illes Canàries. Gozora és un nom que es troba en alguns cartes medievals que designa l'actual cap Nun, que està davant les illes Canàries (per exemple, Caput Finis Gozole, en els mapes de Giovanni da Carignano, de principis de 1300, i dels germans Pizzigani, 1367). El nom de la nau Alegranzia pot ser l'origen de l'illa canària d'Alegranza, i ha donat lloc a la suposició que els germans van desembarcar allí (o que almenys una de les naus va naufragar allí). Es creu que quan Lanzarotto Malocello va salpar de Gènova el 1312, ho va fer amb la finalitat de buscar a Vandino i Ugolino Vivaldi. Malocello va acabar quedant-se durant més de dues dècades a l'illa que ara porta el seu nom, Lanzarote, una altra de les illes de l'arxipèlag canari.

Informació al Libro del Conoscimiento[modifica]

Una al·lusió a les galeres de Vivaldi apareix en el Libro del Conoscimiento, un diari de viatge semi-fantàstic escrit per un frare espanyol anònim cap a 1350-85. Hi ha dos passatges relatius als germans Vivaldi. En el primer, el nostre narrador fabulós, viatjant en el que sembla ser la regió de Guinea (Àfrica subsahariana) arriba a la ciutat de Graçiona, capital de l'imperi negre africà de Abdeselib, que estava aliat amb el Preste Joan. «Em van dir en aquesta ciutat de Graciona que els genoveses que van escapar de la galera que va naufragar a Amenuan van ser portats (traïts?) aquí, però que mai es va saber què va ser de l'altra galera que va escapar».[5] Quan el nostre frare viatger es movia a prop de la ciutat de Magdasor, es va trobar amb un home genovès anomenat Sor Leone que es trobava en aquesta ciutat «buscant al seu pare, que havia partit en dues galeres, com ja he explicat, i li van donar tots els honors, però quan aquest Sor Leone volia travessar l'imperi de Graciona per buscar al seu pare, l'emperador de Magdasor no ho va permetre, perquè la ruta era dubtosa i el camí perillós».[6] Com sol succeir, Sorleone és el nom real del fill real d'Ugolino que el 1315 va organitzar i dirigir una expedició dels passos del seu pare i del seu oncle, que fracassà.[7]

La localització d'aquests regnes ha estat font de molta especulació. Les referències al Preste Joan i a Magdasor (nom similar a la ciutat de Mogadiscio, en l'actual Somàlia) ha portat a suposar que diu que l'altra galera circumnavegà Àfrica, però que va ser interceptada en la Banya d'Àfrica. Però les referències geogràfiques del narrador (per exemple, el riu Senegal-Níger, el comerç d'or, l'Imperi de Mali, i fins i tot el golf de Guinea, sens dubte dibuixat (encara que imperfectament) pels geògrafs àrabs), suggereixen que Abdelsalib i Magdasor estaven a l'Àfrica occidental subsahariana, una regió no musulmana. La localització de Amenuan, el lloc on es va enfonsar la primera galera, suggereix la regió de Senegàmbia. Si hi ha quelcom de veritat en tot això, seria suposar que els Vivaldi van arribar fins a Senegal, i que les seves aventures van acabar allí.

Un segle més tard, a finals de 1455, Antoniotto Usodimare, un navegant genovès al servei del príncep portuguès Enric el Navegant, va afirmar en una carta, bastant improbablement, que durant el viatge pel riu Gàmbia a l'oest d'Àfrica, es va trobar amb un jove «della nostra stirpe» que parlava el dialecte genovès i que afirmava era l'últim descendent dels supervivents de l'expedició de Vivaldi.[8][9] (El company de viatge d'Usodimare, Alvise Cadamosto, no esmenta cap trobada d'aquest tipus en les seves memòries). Usodimare dóna més detalls de l'expedició dels Vivaldi en un altre document que obra en els arxius genoveses:

« En l'any de 1285 (sic), dues galeres van salpar de la ciutat de Gènova comandades pels germans Ugolino i Guido Vivaldi (Hugolinum et Guidum de Vivaldis fratres) amb el propòsit d'anar, per l'est ( per Levantum), a parts de l'Índia. Aquestes galeres van navegar molt; però quan van entrar al mar de Guinea ( mari de Ghinoia ), una de les galeres va trencar el seu casc, i no va poder continuar navegant més lluny; l'altra, però, va continuar a través d'aquest mar, fins que va arribar a una ciutat d'Etiòpia anomenada Menam; van ser capturats i detinguts pels habitants d'aquesta ciutat, que són cristians d'Etiòpia, súbdits del Preste Joan. La ciutat es troba a la vora del mar, a prop del riu Gion. Estaven tan estretament detinguts que cap d'ells va aconseguir tornar a casa. Això és el que va ser relatat pel noble genovès Antoniotto Usodimare.[10] »

Gion és el nom del bíblic riu Gihon que sorgeix del Jardí de l'Edèn i flueix a través d'Etiòpia. En aquest cas, pot ser una referència al Riu Senegal.[11] La narració d'Usodimare sembla ser una repetició de la història narrada en el Libro del Conoscimiento.

Anals i Dante[modifica]

L'historiador canari José Viera y Clavijo escriu que el pare Agustín Justiniani, en els Anals de Gènova, inclou la informació que dos franciscans també es van unir a l'expedició dels Vivaldi. Viera també esmenta el fet que Petrarca pensava que es tractava d'una tradició local que els Vivaldi, efectivament, van arribar a les illes Canàries. Ni Justiniani ni Petrarca manifesten la destinació de l'expedició. Jean Papire Masson, en els seus Anals, escriu que els germans van ser els primers descobridors moderns de les illes Canàries.

Els germans Vivaldi, posteriorment, es van convertir en tema de diverses llegendes en les quals circumnavegaren Àfrica i aconseguiren arribar a Etiòpia abans de ser capturats pel llegendari rei cristià Preste Joan.[12] El viatge dels Vivaldi va poder haver inspirat Dante Alighieri, que per força deuria conèixer el fracàs de l'expedició, en la composició del «Cant XXVI» del Inferno, sobre l'últim viatge d'Odisseu, que finalitza en fracàs en l'hemisferi sud.[13][14] D'acord amb Henry F. Cary, la destinació d'Odisseu va ser inspirat «una part del destí que, hi havia raons per suposar, queia sobre alguns exploradors aventurers de l'oceà Atlàntic».[15]

Vegeu també[modifica]

Notes[modifica]

  1. Cfr. il lemma sull'Enciclopedia Treccani
  2. De la traducció a l'anglès publicada a Rogers (1955:36).
  3. Rogers (1955:37)
  4. Gimpel, Jean. The Medieval Machine: The Industrial Revolution of the Middle Ages. Nova York: Penguin, 1976, p. 196. 
  5. Libro del Conoscimiento, edició de 1877, disponible en línia a: p.63
  6. A partir de una traducció de l'anglès del Libro del Conoscimiento, edició de 1877, p.67.
  7. Rogers, p.43.
  8. Le rane e lo stagno 4, antichità mediterranea e medioevo europeo, Mario Farina e Gianluca Solfaroli Camillocci, Società Editrice Internazionale, Torino, 2001, pag. 369.
  9. Còpia de la carta de Usodimare, a R.H. Major (1868) Life of Prince Henry of Portugal, disponible a: p.104).
  10. Traducció de l'anglès (original en llatí), tal com es reproduïa a Avezac (1845: pag. 25).
  11. El company de viatge d'Usodimare, Alvise Cadamosto, a Navigazione (1460s: p.111) fa la nota independent que el riu Senegal neix del bíblic Gihon.
  12. Ugolino and Vadino Vivaldi Biography | scit_021_package.xml.
  13. T.J. Cachey Jr., Le Isole Fortunate, appunti di storia letteraria italiana, L'Erma di Bretschneider, Roma, 1995, pag. 17.
  14. Peter d'Epiro; Mary Desmond Pinkowish; Sprezzatura: 50 Ways Italian Genius Shaped the World (Anchor, 2001), 105.
  15. "...partly from the fate which there was reason to suppose had befallen some adventurous explorers of the Atlantic ocean", en una nota de Cary a The Divine Comedy of Dante Alighieri (Harvard Classics) Nova York, 1909: vol. i:112.

Referències[modifica]

L'article de la Wikipedia en anglès recull com a referències:
  • (Anònim) (c.1350-85) El Libro del Conosçimiento de todos los rregnos et tierras e señoríos que son por el mundo et de las señales et armas que han cada tierra y señorío por sy y de los reyes y señores que los proueen, escrito por un franciscano español á mediados del siglo XIV (Marcos Jiménez de l'Espada ed., 1877, Madrid: Impr. de T. Fortanet online)
  • José Juan Acosta; Félix Rodríguez Lorenzo; Carmelo L. Quintero Padró, Conquista y Colonización (Santa Cruz de Tenerife: Centre de la Cultura Popular Canària, 1988), p. 23.
  • José de Viera y Clavijo, Historia de Canarias: Tomo I (Madrid: Biblioteca Básica Canaria, 1991), p. 107 (XX. Los Genoveses).
  • D'Avezac, M.A.P. Marquis (1845) Notice donis découvertes faites au môyen-age dans l'Océan Atlantique, antérieurement aux grans explorations portugaises du quinzième siècle, Paris: Fain et Thunot online
  • D'Avezac, M.A.P. Marquis (1859) L'expédition génoise donis fréres Vivaldi à la découverte de la route maritime donis Indes Orientals au XIIIe siècle, Paris: Bertrand online
  • Rogers, F.M. (1955) "The Vivaldi Expedition", Annual Reports of the Dante Society, No. 73, p. 31-45.

Bibliografia[modifica]

  • Encyclopædia Britannica. Eleventh Edition (1910–1911)
  • Charles Raymond Beazley: Dawn of Modern Geography. Oxford 1906, iii., S. 413–419, 551
  • Wilhelm Heyd: Histoire du commerce du Levant. Verbesserte französische Ausgabe der Geschichte donis Levantehandels. Vaig #parir 1886, ii., S. 140–143
  • L. T. Belgrano: Annali Genovesi vaig donar Caffaro i de' suoi continuatori. en: Archiv. Stor. Ital. 3. Reihe, ii., S. 124 ff i en: Atti della Soc. Lig. vaig donar Storia Pàtria. 1881, xv., S. 320
  • Nota sulla spedizione dei fratelli Vivaldi nel 1291 del soci L. T. Belgrano, pàg. 317-327.
  • Marcos Jiménez de l'Espasa (Hrsg.): Coneixement de tots els Regnes. en: Butlletí de la Reial Societat Geogràfica de Madrid. Bd. II., N.º. 2, pàg. III, febrer 1877, S.113, 117–118
  • Jacopo Doria: Annales. (vor 1291 n. Chr.) In: Georg Heinrich Pertz: Monumenta Germaniae Historica. Scriptores. 1863, xviii., S. 335
  • Georg Heinrich Pertz: Der Älteste Versuch zur Entdeckung donis Seeweges nach Ostindien. Berlín, 1859
  • Giovanni Antonio Canal: Degli antichi navigatori scopritori Genovesi. Gènova, 1846
  • Jacob Gråberg: Annali vaig donar Geografia i vaig donar Statistica composti. dóna Giacomo Gråberg. Gènova, 1802