Usuari:Mcapdevila/Economia feudal
El terme economia feudal fa referència a l'activitat econòmica desenvolupada a Europa fins als albors del segle x, durant el feudalisme. Les invasions que pateix Europa durant més de cent anys (normands, musulmans, eslaus) amb la caiguda de l'Imperi Romà i el posterior debilitament de l'Imperi Carolingi frenaran l'activitat econòmica fins a les portes de l'any 1000.
Les millores tècniques[modifica]
És en aquest moment quan s'estenen modernes tècniques agrícoles que, encara existint anteriorment, havien quedat reduïdes a escassos espais territorials. Aquest procés va ser extraordinàriament lent, però es va intensificar a partir del segle xii amb la millora de les comunicacions i en els intercanvis.
Entre els avenços cal destacar l'augment en l'ús dels molís d'aigua com a força motriu per al blat i el oli, que d'una banda s'estén des del nord de Europa cap a la zona central, i per una altra amb les aportacions dels musulmans a Espanya des del sud fins a França i de les séquies per a reg, estenent els cultius i alliberant mà d'obra que podia dedicar-se a altres tasques més productives. A més, milloren els mètodes de connexió dels animals, especialment el cavall i el bou, introduint la collera rígida i el jou sobre les banyes. La cria del bestiar de tir augmenta de manera notable i permetrà disposar d'animals en abundància. També es cria el cavall de combat, que canviarà les pràctiques de la guerra en detriment de la infanteria tradicional. Els instruments d'ús agrícola, com l'arada o l'aixada, generalment de fusta, són substituïdes per unes altres de ferro. Això és especialment útil en el centre i nord d'Europa, entre el Loira i el Rin, on la terra turbosa i molt humida era difícil de treballar. Ara l'arada penetra més, aireja la terra amb major facilitat i permet l'obtenció de collites en espais abans erms.
A més, des del nord de l'actual França i el sud d'Alemanya s'estén un sistema de guaret diferent que possibilita la rotació de sòls cada dos de tres anys mitjançant la crema de rostolls, en comptes d'un de cada dos, i s'abandona la pràctica del cultiu itinerant. Alhora, les canalitzacions d'aigua faciliten el reg en zones com la Llombardia i al sud d'Europa garanteixen tirar endavant collites en terrenys de clima mediterrani sec.
Entre els aliments, a més de les faves i el blat, s'incorpora a la dieta la civada, tant per a persones com per animals, el engreix és més ràpid i garanteix l'alimentació en períodes de sequera i en els durs hiverns.
A més producció, més població[modifica]
L'augment de la producció com a conseqüència de les innovacions suposa una reducció de les prestacions personals dels servents als seus Senyors quant a hores de treball, substituint pel pagament d'una quantia econòmica o en espècie. Es redueixen les terres del Senyor i s'estenen els arrendaments. Al mateix temps els camperols, disposant de més temps per procurar seus ingressos, incrementen les seves rendes i guanyen en independència. En alguns llocs, només són convocats a treballar per al Senyor en els períodes de conreu amb gran necessitat de mà d'obra, com la sega.
El Senyor passa d'obtenir treball gratuït, a rebre retribucions en espècie, que ell moltes vegades tria, i or o plata. Això provoca una major encunyació de moneda i el fluir del comerç. Apareixen les primeres grans fortunes i els Senyors fan ostentació dels seus béns, molts d'ells portats d'Orient (entre altres, a través de la "ruta de la seda"). L'Alt Clergat comença a disposar - a partir del segle xi - de recursos amb els que construeix les esglésies, catedral si palaus episcopals.
Augmenta el nombre de terres rompudes i comença el període d'eliminació dels boscs europeus, drenatge de les terres empantanades, extensió dels terrenys llaurats lluny de les poble si la construcció dispersa de cases camperoles. Encara que no sigui ràpidament, el temps va canviant el paisatge i els costums. Les terres de pastures en els vessants més difícils de llaurar i els terrenys de conreu al resta es fan comuns a moltes zones. És el temps en què s'estén el cultiu de la vinya, poc exigent amb les terres que han estat guanyades al bosc. Les millors zones atreuen a una major massa de població i es produeixen migracions a tot el centre d'Europa. El creixement poblacional és notable a partir de 1050, arribant-se a duplicar la població de Anglaterra en 150 anys i triplicant cap al final de l'edat mitjana. Al segle xi les fams han desaparegut. Aquest increment es realitza a costa d'una major taxa de natalitat, tot i que la de mortalitat es mantindrà més estable.
El creixement de les terres llaurades és obra en la seva major part dels camperols i no tant dels Senyors. Conforme aquests s'habituen a rebre les retribucions en moneda o espècie, van abandonant el desig de fer créixer els latifundis en benefici de cedir-los en arrendament. El Senyor controla moltes vegades la venda de materials i eines del camp als seus camperols, el que li garanteix un control important sobre els serfs. Els camperols exigiran, i obtindran moltes vegades, la fixació d'una retribució no arbitrària al Senyor, que consistirà en una aportació fixa i altres variables en funció dels resultats de les collites de l'any.
El comerç[modifica]
A partir del segle x els excedents faciliten el comerç més enllà de les fronteres del senyoriu. Les activitats comercials permeten que sorgeixi una incipient burgesia, els mercader s, que a l'origen eren camperols que aprofitaven els temps en què no era necessari el treball de la terra per comerciar, i que hauran de realitzar seu treball pagant igualment una part dels seus beneficis en forma de tributs als senyors. El luxe al qual aspiren els Senyors amb l'increment de les rendes, afavoreix l'aparició cada vegada més freqüent d'artesans. Les rutes de peregrinació són els nous camins per on s'obre el comerç. Roma, Jerusalem o Santiago de Compostela són les destinacions, però les comunitats situades en les seves vies d'accés floreixen oferint allotjament, menjar i roba. La venda directa al consumidor permet a molts camperols aportacions extres a les seves arques. S'incrementen les taxes de trànsit, peatge i mercats. Les ciutats, burgs , són alhora espais de defensa i de comerç conforme avança el temps i es va gestant una nova societat que s'enlairarà en els segles XIII i XIV.
Bibliografia[modifica]
- Bloch, Marc (1961) 1987. La societat feudal . Editorial Akal, Madrid.
- Ganshof, François-Lois. (1964) 1985. Feudalisme . Ariel, Barcelona.
- Guerreau, Alain. (2001) 2002. El futur d'un passat . Critica, Barcelona.