Turisme

Modifica els enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article tracta sobre l'activitat turística. Si cerqueu un tipus de cotxe, vegeu «automòbil de turisme».
Autocars turístics

El turisme és el terme que defineix totes les activitats i conjunt de relacions i fenòmens que realitzen les persones, ja sigui de forma individual o bé en grup, a nivell de desplaçaments i permanència (sense tenir en compte aquells deguts a estudi o finalitats lucratives) fora de la seva residència i entorn habitual;[1] segons l'Organització Mundial del Turisme (OMT), la duració és per un període inferior a un any i superior a les 24 hores, i amb una finalitat de lleure, etc.[2][3] Si no es realitza pernoctació, es consideren «excursions». Turistes i excursionistes formen el total de «visitants».[4] Tant els turistes com els excursionistes són visitants, però en el primer cas es realitza una pernoctació, mentre que en el segon cas l'estada és inferior a un dia.[5] El turisme internacional serveix com a font d'ingressos important en molts països i regions, l'economia dels quals es basa en gran part en el turisme.

Història del Turisme[modifica]

Les platges són un atractiu turístic.
Platja de Benidorm

El turisme, com a viatge de plaer sense altre motiu, nasqué amb el Grand Tour, el nom donat al Regne Unit als viatges a Europa per acabar la formació de la noblesa i la burgesia acomodada,[6] des de l'acabament de la Guerra dels Trenta Anys fins a l'arribada del ferrocarril als 1840. Ja al començament del segle xx, grups de burgesos i intel·lectuals britànics viatjaven sobretot a París en tant que capital de la cultura en aquell moment, i en tornar crearen una sèrie d'articles i llibres sobre el tema, tot convidant el públic (d'altres burgesos) a imitar-los i «descobrir» el món exterior. Podríem dir, per tant, que el turisme (provingut del mot anglès tour o visita) nasqué en un sentit cultural i eurocèntric.

En la dècada de 1950 la majoria del turisme protagonitzat pels anglesos era interior (també anomenat nacional), i destacaven les estades a la platja per les classes obreres, propiciant-hi la creació de ressorts, o pobles hotelers, com Blackpool i Brighton. Aquesta mena de turisme s'anomenà «turisme de sol i platja» i es limitava a l'estiu. Amb el creixent poder econòmic de les classes més populars i l'ús de l'aviació, els viatges al Mediterrani esdevingueren més assequibles i fàcils cap en la dècada de 1960.[7] Mentrestant, la classe mitjana alta estimava més el turisme cultural, preferint, per tant, les ciutats a les costes, i especialment França pel gran efecte que tingué la literatura anglesa en idealitzar-la. Per primera vegada, el turisme es popularitzà entre la resta dels europeus occidentals, sobretot els alemanys i francesos, constituint així un grup important de clients disposats a gastar grans quantitats de diners en el lleure.

A la darreria del segle xx, nasqueren nous tipus de turisme: rural, és a dir, viatges al camp o la muntanya; esportiu, principalment d'esquí o de caminades; i residencial, la compra de segones cases en altres països. També es diversificà el nombre de destinacions. Per primera vegada, grans quantitats d'europeus triaren visitar d'altres continents o els països de l'est. No obstant això, més i més europeus i americans han elegit visitar l'altre continent. A casa nostra, l'economia de llocs com l'Illa d'Eivissa, Mallorca, la Costa Blanca o la Costa Brava ha passat a dependre en gran part en les afluències de turisme. A gran part de la ruralia, l'agricultura ha patit un declivi important i ha estat guanyat per bé o mal pel turisme com a activitat principal (podrem destacar-hi Occitània). L'encariment dels preus a la Mediterrània ha propiciat una fuita de turistes cap a altres costes més econòmiques a l'est del Mediterrani; en canvi, el turisme de cultural ha fet que ciutats com Barcelona o València rebin cada any més visitants, en especial durant les festes com les Falles, que atrauen 100.000 de turistes.[8]

Turisme interior i exterior[modifica]

Carrer d'Altea, destinació popular amb turistes de prop i lluny

El turisme pot ser domèstic, també anomenat nacional (turistes dins del seu propi país de residència) o internacional. Gran part del turisme es fa en àmbit estatal, nacional, o regional. Estats com França, els Estats Units o Espanya històricament gaudeixen d'un turisme interior molt elevat respecte del d'exterior, a causa de la seva grandària, diversitat climàtica i orogràfica, i, en el cas d'Europa, per l'existència de moltes cultures coexistents dins d'un sol Estat. Es tracta d'un turisme que troba més còmode anar a les seves costes que anar més lluny. En aquest sentit, els països del nord d'Europa tenen índexs de turisme exterior molt significants especialment a l'estiu.

Nombre de turistes[modifica]

El 2019 hi va haver 1.459 milions de desplaçaments turístics internacionals, sent els països més visitats França (89,4 milions de turistes), Espanya (83,5 milions), Estats Units (79,3 milions), Xina (65,7 milions) i Itàlia (64,5 milions), que incrementen els nombres respecte 2015, quan hi va haver 1.187 milions de desplaçaments turístics internacionals, sent els països més visitats França (84 milions de turistes), Estats Units (77 milions), Espanya (68 milions), Xina (56 milions) i Itàlia.[9][10]

Entre juliol del 2019 i abril de 2022 els Països Catalans van rebre uns 58 milions de turistes, dels quals van visitar Catalunya 28,3 milions, les Illes Balears 16 milions, el País Valencià 14,1 milions i uns 150.000 la Franja de Ponent. D'aquests 58 milions de persones, 53,5 milions vingueren d'altres estats d'Europa (40,6 milions de la Unió Europea), 1,5 milions d'Amèrica del Nord, 1,2 milions d'asiàtics, 700.000 africans, i 500.000 d'Amèrica del Sud, 50.000 d'Oceania i 25.000 d'Amèrica Central i el Carib. Un 20% del total, principal origen a Catalunya i el País Valencià, prové de França, 9 milions son alemanys, que son el el principal origen a Mallorca i uns 9 milions provenen del Regne Unit, els més habituals a Eivissa, Menorca, i el sud d'Alacant. també és son elevats els cinc milions de visitants dels Països Baixos, tres d'Itàlia i dos de Bèlgica i de Suècia.[11]

Foment del turisme[modifica]

Logotip de la Costa Daurada

Fomentar el turisme cap al seu propi país i abastir els seus requeriments és la tasca dels sindicats de turisme, generalment controlats per un ministeri o una conselleria central de turisme. Aquests sindicats típicament estableixen un nom turístic per al seu marc geogràfic, com és el cas de Costa Daurada, Pirineus de Girona, Reyno de Navarra o Pays Catalan. Sovint correspon amb una regió d'especial interès turístic o cultural. Nogensmenys, podem trobar oficines d'informació turística a la gran part dels pobles i ciutats d'aquestes zones, i ocasionalment panells interactius operatius les 24 hores. N'és tanmateix part de la tasca d'una missió diplomàtica i d'una missió consular atraure el turisme al mateix territori. En molts països es pot estudiar una carrera universitària en turisme.

La imatge de la destinació turística[modifica]

Centre d'Informació Cultural i Turístic, Castell a Szczecin, Polònia

Actualment, gràcies a la crescuda importància del turisme, es realitzen investigacions sobre la imatge de la destinació turística per tal d'augmentar l'afluència de turistes a quelcom destinació. La imatge turística d'una destinació[12] és la concepció mental d'un lloc a partir dels coneixements, impressions i valors que es projecten d'aquest lloc.

Es poden distingir dos tipus d'imatges turístiques:[13] les imatges percebudes i les imatges emeses.

Les imatges percebudes són imatges que es creen en la ment de l'individu i que integren un fort component de subjectivitat. Existeixen tres tipus d'imatges percebudes:

  • Imatge a priori: és la construcció mental que fa un individu abans de visitar un lloc sense que hi hagi hagut cap connexió física. Aquesta imatge influirà en la seva experiència turística i sovint serà decisiva per la selecció de la destinació.
  • Imatge in situ: consisteix a avaluar la imatge prèvia (a priori) respecte a la lectura de la realitat. El nivell de correspondència entre ambdues imatges té implicacions en el nivell de satisfacció de l'experiència turística viscuda.
  • Imatge a posteriori: suposa una reinterpretació de l'experiència viscuda ja en el lloc d'origen, així que les vivències del viatge no finalitzen amb el retorn de la quotidianitat, sinó que a partir dels records i les fotografies es passa a un nou consum de l'experiència turística. Alguns autors remarquen la importància de les fotografies del viatge per a conservar l'experiència amb una major tangibilitat.

Les imatges emeses són una reproducció de signes amb significat que han estat socialment construïdes i disseminades. Existeixen també tres tipus d'imatges emeses:

  • Imatges universals: són imatges d'un lloc que han evolucionat al llarg de la història. En general són imatges modelitzades, amb forts arquetips, que s'han acceptat en l'imaginari col·lectiu. En algunes ocasions s'han convertit en imatges estereotipades que no coincideixen amb la realitat, qüestió que es resol a partir del coneixement d'aquest lloc per part dels individus de la societat.
  • Imatges efímeres: són fruit d'una reinterpretació de la realitat a partir dels mitjans de comunicació, la literatura, la pintura, la música, el cinema i d'altres instruments que tenen capacitat per generar imatges en un moment concret. Són imatges que en general s'obliden en poc temps, però que de vegades poden arribar a formar part de l'imaginari col·lectiu i esdevenir part dels arquetips universals. Per tant, són imatges que contribueixen a una lenta transformació de les imatges universals.
  • Imatges induïdes: són les promogudes a partir de les accions del màrqueting. La promoció a través dels diversos mitjans de comunicació, les relacions públiques, l'edició de fulletons, etc. són les que permeten crear una imatge que ajudi a decidir el lloc on el turista passarà les vacances, i al mateix temps, informen de les atraccions que trobarà a la destinació. Aquesta imatge no és estàtica, sinó que va canviant en la mesura que cal introduir noves temàtiques per a mantenir l'atractiu de la destinació.

Tipus de turisme[modifica]

Exposicions[modifica]

Turisme. Espais de ficció[modifica]

Entre el 2008 i el 2009 el Disseny Hub Barcelona va dedicar la seva primera exposició a aquest tema, volent aproximar-se a la realitat d'una gran indústria i als dissenyadors que la projecten. L'exposició «Turisme. Espais de ficció» volia analitzar la relació entre desig i disseny, indústria i consum. L'exposició es va plantejar com a presencial i virtual, volent aprofitar totes les possibilitats de les noves tecnologies per anar un pas més enllà. El visitant rebia una tablet a l'entrada que li permetia ampliar la informació sobre les diferents peces exposades i crear-se així un itinerari a mida, ajustat a les seves inquietuds. La tablet s'activava a mesura que el visitant passava pels diferents àmbits expositius. L'exposició es dividia en vuit àmbits, organitzats per vuit comissaris, tots ells dirigits per Ramon Prat. La mostra volia apropar els visitants a la realitat d'una indústria enorme i a les persones que la dissenyen.[19]

L'arquitectura del turisme[modifica]

El Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) va acollir l'exposició L'arquitectura del turisme. El viatge i les vacances 1900-1965 del 10 de març al 15 d'abril de 2009 a la seu del COAC (Plaça Nova, 5, Barcelona). La mostra —coproduïda pel Departament de Cultura del COAC i Disseny Hub Barcelona (DHUB)— fou un recorregut per les diferents tipologies arquitectòniques i infraestructures (carreteres, hotels, urbanitzacions i càmpings) que ha generat el turisme al llarg de la costa mediterrània espanyola i francesa, des de 1900 fins a 1965. Es tractava d'un viatge des de les beceroles del turisme contemporani fins als inicis d'una nova indústria nascuda els anys 60. En paral·lel, es repassà la història del cinema com a creador del desig de viatjar.[20]

Referències[modifica]

  1. ↑ «Turisme». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 1r agost 2022].
  2. ↑ «UNWTO technical manual: Collection of Tourism Expenditure Statistics» (en anglès) p. 10. World Tourism Organization, 1995. Arxivat de l'original el 2010-09-22. [Consulta: 26 març 2009].
  3. ↑ Sancho, Amparo. «Unidad 1 El turismo como actividad económica». A: OMT Organización Mundial del Turismo. Introducción al Turismo. OMT Organización Mundial del Turismo, 1998, p. 11. ISBN 978-92-844-0269-4 [Consulta: 20 juliol 2017].  Arxivat 2022-03-03 a Wayback Machine.
  4. ↑ Vela, M. R. (2012). Conceptualització de l'excursionisme o turisme rural cultural, variables conformadores de la imatge i exploració del perfil. Papers de Turisme, (37-38).
  5. ↑ Vela, M. R. «Conceptualización del excursionismo o turismo rural-cultural, variables conformadoras de la imagen y exploración del perfil» (en castellà). Papers de Turisme, 2012, pàg. 37-38.
  6. ↑ Chaney, Edward. The Evolution of the Grand Tour: Anglo-Italian Cultural Relations Since the Renaissance (en anglès). Taylor & Francis, 2000. ISBN Taylor & Francis. 
  7. ↑ Cowell, Alan. «Postcard From Ailing British Coasts: Wish You Were Here» (en anglès). The New York Times, 12-04-2007. Arxivat de l'original el 24 de juny 2017. [Consulta: 31 desembre 2022].
  8. ↑ «Los datos turísticos cuestionan el mito del millón de visitantes en Fallas» (en castellà). Levante-EMV, 04-01-2018 [Consulta: 13 gener 2018].
  9. ↑ «WTO Tourism Highlights 2016». Arxivat de l'original el 2022-05-13. [Consulta: 1r agost 2022].
  10. ↑ [enllaç sense format]http://www.iet.tourspain.es/informes/Documentacion/TurEspCifras2006.pdf Arxivat 2008-10-10 a Wayback Machine.
  11. ↑ Tugas Vilardell, Roger. «Radiografia dels turistes als Països Catalans: d'on en venen més i quants a cada municipi?». Nació, 23-06-2022. [Consulta: 31 desembre 2022].
  12. ↑ CAMPRUBÍ, R. La formació de la imatge turística induïda: el paper de les xarxes relacionals. Tesis doctoral, Universitat de Girona.
  13. ↑ Galí, N. (2005). La Imatge Turística del Patrimoni Monumental de Girona. Col. Treballs de Patrimoni Cultural, 2. Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona: Girona.
  14. ↑ Honey, Martha. Ecotourism and Sustainable Development: Who Owns Paradise? (en anglès). Washington, D.C.: Island Press, 1999, p. 22-23. ISBN 1-55963-582-7. 
  15. ↑ «Turisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  16. ↑ Galí i Espelt, Núria; Alcalde i Gurt, Gabriel; Rojas i Rabaneda, Antoni. Anàlisi de les definicions de turisme cultural i de les formes de recompte dels turistes culturals (pdf). Barcelona: Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, desembre 2009, p. 5. 
  17. ↑ Schlüter, Regina G. Centre d'Investigacions i Estudis Turístics. Turismo y patrimonio gastronómico: una perspectiva (en castellà), 2006. ISBN 987-20540-6-1. 
  18. ↑ Pons, Juan «Comienza la era del turismo espacial» (en castellà). Avión Revue. Motor Press Ibérica [Madrid], 269, novembre 2004.
  19. ↑ «Turisme. Espais de ficció». Arxivat de l'original el 2012-05-15. [Consulta: 14 abril 2012].
  20. ↑ «L'arquitectura del turisme». Arxivat de l'original el 2012-05-15. [Consulta: 14 abril 2012].

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Turisme

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Turisme&oldid=33382511»