Vés al contingut

Èol

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article defineix dos o més conceptes.
Podeu col·laborar amb la Viquipèdia desambiguant-lo.

En la mitologia grega, Èol (en grec Αἴολος) és el nom de tres personatges diferents. Les dades ofertes pels mitògrafs han portat a confondre'ls.

Èol (fill d'Hel·len)

[modifica]

Èol va ser fill d'Hel·len i de la nimfa Orseis i germà de Doros i Xutos. Se'l descriu com a rei de Eòlida (posteriorment anomenada Tessàlia) i se li suposa la fundació de la branca eòlica de la nació hel·lènica. Diu Foci que quan Hel·len va morir els seus tres fills es van repartir el territori; Èol va ser el primer a reivindicar el seu dret a regnar sobre la terra, delimitant el seu regne per dos rius, el Asop i el Enipeu, i és allí on descendeix la raça dels eolis.[1] Segons Apolodor, Èol va casar a Enàrete, filla de Deímac, amb la qual va tenir set fills: Creteu, Sísif, Deíon, Salmoneu, Atamant, Perieres i Magnes; i també cinc filles: Càlice, Cànace, Pisídice, Perimede i Alcíone.[2][3] Altres fonts diuen que la seva esposa va ser Egialea, o Laódice, filla de Aloeu, o bé la nàiade Ífide, filla del déu fluvial Peneu.[4][5][6]

Sembla que Èol estava arrelat en moltes genealogies hel·lèniques, i així molts altres descendents eren atribuïts a Èol. En la tragèdia perduda d'Eurípides, Èol, es diu que el més jove dels seus sis fills, Macareu, va mantenir relacions amoroses amb la més jove de les seves sis germanes, Cànace. Horroritzat, Èol va enviar a Cànace una espasa perquè se suïcidés (Macareu també es va suïcidar) i va llançar al fill incestuós als gossos.[7][8]En aquesta versió la mare de dos fills va ser una tal Anfítea.[9]

Altres Eólides Hel·lènides, variant les fonts, són Etlii, Tritogenia, Macèdon, Mínias, Cèrcaf, Tànagra[10] Ceix, Xutos[11] i fins i tot Yope (Cassiopea).[12][13][14][15][16][17][18] Aquest Èol també va tenir una filla il·legítima anomenada Arne, també dita Melanipa o Antíope, que va engendrar amb Hipe, filla del centaure Quiró.[19] Aquesta Arne seria la mare del segon Èol per Posidó. Un altre dels fills esmentats és Mimante que és vinculat al tercer Èol (vegeu a baix) mitjançant una genealogia molt acomodatícia.[20]

Èol (fill de Posidó)

[modifica]
Tapís de Au Buçon basat en la pintura de Moillon. Ca. 1650.

Aquest Èol va ser fill de Posidó i Arne. Va tenir com a bessó a Beot. Arne va quedar embarassada de Posidó. Li ho va confessar al seu pare, però no la va creure i va ordenar a un estranger de la ciutat de Metapont que se l'emportés a la seva ciutat. Com a conseqüència d'això, en néixer Beot i Èol, van ser adoptats per un altre home anomenat Metapont, que no tenia fills. Quan els bessons es van fer majors, es van apoderar del regne durant una revolta. Després, va haver-hi una disputa entre Arne i Autòlite, l'esposa de Metapont. Èol i Beot van prendre partit per la seva mare, van matar a Autòlite, i com Metapont es va indignar per això, van haver d'equipar unes naus i fugir de la ciutat, amb Arne i altres amics. Beot va marxar al país del seu avi Èol, el va succeir en el tron i va cridar Arne al país i beocis als seus habitants; Èol, per part seva, va arribar fins a un grup d'illes en la mar Tirrena, les quals van rebre en el seu honor el nom d'illes Eòlies i se li atribueix també la fundació de la ciutat de Lípari.[21]

En una versió alternativa, la mare dels bessons és anomenada Melanipe, filla de Desmunts o d'Èol, va ser encadenada pel seu pare i havia estat un rei d'Icària anomenat Metapont el que havia adoptat als bessons, que havien estat abandonats. L'esposa de Metapont, anomenada en aquesta versió Teano, havia tingut altres fills i va incitar que els seus fills matessin a Èol i Beot, però aquests últims van ser els que van sortir victoriosos i, després de ser avisats per Posidó que la seva veritable mare estava a la presó, la van alliberar. Melanipe i Metapont es van casar i Èol i Beot van donar nom a Beòcia i Eòlia, respectivament.[22]

Encara que tradicionalment la seva llar ha estat identificat com una de les Illes Eòlies, prop de Sicília, s'ha suggerit com a localització alternativa a Gramvousa en la costa nord-occidental de Creta.

Èol (fill de Hípotes)

[modifica]
Oli en llenç d'Isaac Moillon (1614-1673): Èol lliura els vents a Ulisses(Éole donnant els vents à Ulysse). Museu de Tessé.

La paternitat d'aquest tercer Èol és atribuïda a Hípotes, que, segons compte Diodor Sicília a la seva Biblioteca històrica, era fill de Mimante, un dels fills de l'Èol Hel·lèni.[23]

En una altra part de l'obra de Diodor que sembla barrejar dades del segon i del tercer Èol, es narra com, en arribar a l'illa de Lípara, on regnava el rei Líparos, va ajudar a aquest a apoderar-se de la zona de Sorrento mentre ell es va casar amb la filla del rei, Cíane, i es va convertir en rei de l'illa. Era piadós, just i amable amb els estrangers, va ensenyar als navegants el maneig de les veles i es deia que era capaç de predir els vents. En aquest passatge s'esmenten sis fills d'Èol: Agatirno, Astíoco, Androcles, Yocasto, Feremón i Xutos; també es diu que va tenir sis filles, però no les esmenta. L'autor ens aclareix que la mare d'aquest Èol era Melanipa.[24]

Segons l'Odissea, aquest Èol, Senyor dels Vents, vivia a l'illa flotant d'Eòlia, amb els seus sis fills i les seves sis filles, que s'havien casat entre si. Zeus li havia donat el poder de controlar els vents; Èol els tenia tancats i els governava amb un domini absolut, capturant-los o alliberant-los al seu antull. Va tractar d'ajudar a Odiseu, que ho va visitar en retornar a Ítaca. Èol ho va tractar molt bé, i li va donar un vent favorable, a més d'un odre que contenia tots els vents i que havia de ser utilitzat amb cura. No obstant això, la tripulació d'Odiseu va creure que la bossa contenia or i la va obrir, provocant greus tempestats. La nau va acabar tornant a les costes d'Eòlia, però Èol es va negar a ajudar-los de nou.[25][26] Èol és representat empunyant un ceptre com a símbol de la seva autoritat, i envoltat de turbulents remolins, els Vents, cadascun dels quals era un déu.

En un escoli de l'Odissea ens nomena als seus fills: Androcles, Crispo, Yocasto, Falacro, Feremón i Xutos; i també les seves filles: Eole, Asticratía, Dia, Hefèstia, Ifte i Peribea. En aquesta font l'esposa d'Èol és denominada com Telepora or Telepatra, filla de Lestrigón.[27] Parteni de Nicea recorda la trobada amorosa entre Odiseu i la filla d'Èol, Polimela; es diu que aquesta última va acabar compromesa amb el seu propi germà Diores.[28]Segons Diodor Sicília Làpites, fill d'Èol Hipótada, va ser pare de Lesbo, epònim de l'illa de Lesbos.[29]

Tzetzes ens diu que Èol, com a rei de Lípara i senyor dels vents, va tenir els següents fills: Perifant, Agènor, Euquenor, Clímeno, Xutos i Macareu; també cita a les Eòlides: Climen, Calitia, Eurígone, Lisídice, Cànace i una última filla innominada.[30] Èol va unir en matrimoni als seus fills amb les seves filles per a preservar la concòrdia i l'afecte entre ells.[31][30]

Catàleg d'Eòlides

[modifica]

Vegeu també

[modifica]

Notes i referències

[modifica]
  1. ↑ Focio: Biblioteca 182, 7
  2. ↑ 2,0 2,1 Biblioteca mitológica, I, 7, 3.
  3. ↑ Sin embargo, OVIDIO, en Las metamorfosis (XI, 430) hace a Alcíone hija del tercer Eolo, el guardián de los vientos.
  4. ↑ 4,0 4,1 Higino: Fábulas 65
  5. ↑ 5,0 5,1 Escolio sobre Homero, Odisea XI 235
  6. ↑ 6,0 6,1 Helánico citado en escolio sobre Platón, El banquete 208
  7. ↑ OVIDIO: Heroidas, XI, donde también se confunde el Eolo Helénida con el señor de los vientos.
  8. ↑ HIGINO: Fábulas 238, 242 y 243.
  9. ↑ 9,0 9,1 Plutarco, Parallela minora 28
  10. ↑ 10,0 10,1 Pausanias, Descripción de Grecia IX 20.1, en donde Corina alega que Tanagra es hija del dios fluvial Asopo.
  11. ↑ Escolio sobre Homero, Ilíada 1.2
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 PAUSANIAS: Descripción de Grecia, V, 8, 2.
  13. ↑ Escolio sobre Píndaro, Píticas IV 122
  14. ↑ 14,0 14,1 Estéfano de Bizancio, Étnica voz "Macedonia", citado en Helánico, fr. 74
  15. ↑ 15,0 15,1 Apolonio de Rodas, Argonaáuticas 3.1093 ss
  16. ↑ 16,0 16,1 Estrabón: Geografía, 9.5.18; de este Cércafo es hijo Ormeno, a su vez padre de Amíntor y este de Fénix, el preceptor de Aquiles.
  17. ↑ 17,0 17,1 Clemente de Alejandría, Protréptico 4.9
  18. ↑ 18,0 18,1 Estéfano de Bizancio, Étnica voz "Yope"
  19. ↑ 19,0 19,1 HIGINO: Astronomía poética, II, 18, 2; sin embargo, en DIODORO SÍCULO (Biblioteca histórica, IV, 67, 3), parece sugerirse que Arne fue hija del Eolo Hipótada.
  20. ↑ 20,0 20,1 Biblioteca histórica, IV, 67, 3.
  21. ↑ Biblioteca histórica, IV, 67, 3-6.
  22. ↑ Fábulas 186.
  23. ↑ DIODORO SÍCULO: Biblioteca histórica, IV, 67, 3.
  24. ↑ 24,0 24,1 Biblioteca histórica, V, 7, 5.
  25. ↑ Odisea: Canto X; texto español en Wikisource. Véanse los vv. 1 - 80.
  26. ↑ En cambio, en la 125ª de sus Fábulas, Higino identifica a este Eolo como hijo de Helén.
  27. ↑ 27,0 27,1 Escolio sobre la Odisea X 6
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 Odisa X, 1; Diodoro Sículo, V, 7, 5; Filetas "sobre Partenio", 2.2
  29. ↑ 29,0 29,1 Diodoro Sículo, Biblioteca histórica V 81, 6
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 Tzetzes, Alegorías de la Odisea, pp. 146, 147.
  31. ↑ Homero, Odisea X, 6 y 11–12
  32. ↑ Escolio a Teócrito 2, 36; Tzetzes sobre Licofrón Alejandra 1175
  33. ↑ VIRGILIO: Eneida, I, 71-75.

Enllaços externs

[modifica]
Els enllaços externs d'aquest article necessiten una revisió: la Viquipèdia no és un directori d'internet.
Cal una revisió per treure els enllaços excessius o inapropiats segons la norma d'estil, o bé per citar-los com a font.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Èol
  • LAMB, Charles: The Adventures of Ulysses (Les aventures d'Ulisses), Chapman & Hall, 1808; en anglès.
  • BULFINCH, Thomas: Mitologia de Bulfinch (Bulfinch's Mythology).
    • I: L'era de la rondalla o Històries de déus i herois (The Age of Fable o Stories of Gods and Heros, 1855).
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Èol&oldid=34086191»