Ángel Garma Zubizarreta

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaÁngel Garma Zubizarreta

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement24 juny 1904 Modifica el valor a Wikidata
Bilbao (Biscaia) Modifica el valor a Wikidata
Mort29 gener 1993 Modifica el valor a Wikidata (88 anys)
Buenos Aires (Argentina) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Tübingen Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópsicoanalista, psiquiatre, metge Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Premis

Ángel Garma Zubizarreta (Bilbao, 24 de juny de 1904 - Buenos Aires, 29 de gener de 1993) va ser un metge, psicoanalista i terapeuta, fundador i figura representativa del moviment psicoanalític a Espanya i Hispanoamèrica.[1][2][3]

Traslladat a Madrid, entre 1921 y 1927 estudia medicina a la Universitat Central de Madrid, instal·lant-se a la Residencia de Estudiantes, on coincidí amb Federico García Lorca i Dalí, i entrà en contacte amb les obres de Freud.[4] A la Facultat va tenir oportunitat de formar-se amb mestres de la talla de Santiago Ramón y Cajal (1854- 1934), Juan Negrín (1982-1956), Juan Madinaveitia (1861-1938) i Gregorio Marañón (1887-1960), mantenint una especial relació amb els dos últims.[2]

El 1927, animat per Miguel Sacristán, metge del manicomi de Ciempozuelos, es trasllada a Berlín on es formà en neurologia i psiquiatria, diplomant-se en psiquiatria per la Universitat de Tübingen el 1929. Durant els dos anys d'estança a Berlín es relaciona amb grans figures de la psicoanàlisi com Max Eitingon i Theodor Reik. En acabar els seus estudis retornà a Madrid on exercí com a psiquiatre del Tribunal Tutelar de Menors i realitza una important activitat com a conferenciant.[1]

El novembre de 1931 va tornar a Madrid i va iniciar una nova etapa de la seva vida i de la seva trajectòria professional i científica, obrint una consulta privada de psicoanàlisi, on atenia pacients que li enviaven els seus antics companys de la Residència d'Estudiants i alguns metges, tot i la desfavorable actitud que, en general, la medicina i la psiquiatria espanyola mostraven cap a la psicoanàlisi. El 1935 va contreure matrimoni amb la francesa Simone Mas, amb qui va tenir dues filles, i el 1936 va obtenir el nomenament de membre titular de l'Associació Psicoanalítica Alemanya, en reconeixement a la seva tasca com a psicoanalista a Espanya.[2]

En començar la Guerra Civil Espanyola es troba de vacances a França. En un primer moment, optà per quedar-se a Bordeus, d'on era natural la seva dona, però després d'uns mesos, es va traslladar a París amb la seva família per instal·lar-se com a psicoanalista. A la capital francesa va entrar en contacte amb l'Institut Psicoanalític de París, on va ser ràpidament acceptat i incorporat a les seves reunions i activitats. Va entaular amistat amb Maria Bonaparte (1882-1962), presidenta de l'Associació Psicoanalítica Francesa, i amb altres destacats membres dels cercles psicoanalítics parisencs que, en aquest moment, acollien també a un nombre important de psicoanalistes alemanys que havien sortit d'Alemanya a causa de l'ascens de Hitler al poder. A París, es va retrobar amb el seu bon amic Xoán Rof Carballo, que estava fent una estada al Servei de Neurologia de l'hospital de la Salpêtrière, i, el 1937 va conèixer a Celes Ernesto Cárcamo (1903-1990), metge argentí que es trobava a París fent la seva anàlisi didàctica amb Paul Schiff (1891-1947) i que pretenia, de tornada a Buenos Aires, exercir i difondre la psicoanàlisi. Aquesta trobada va resultar fonamental en el desenvolupament posterior tant de la trajectòria vital de Garma, com per al futur moviment psicoanalític argentí.[2] Finalment, decideix emigrar a l'Argentina, instal·lant-se el 1938 a Buenos Aires.[1]

Doctorat per la Universitat de la Plata amb la tesi titulada Psicoanálisis de los sueños, el 1942 fundà al costat de Arnaldo Racovsky, Marie Langer, Colomí Riviere, i Ernesto Cárcamo l'Associació Psicoanalítica Argentina i el 1945 l'Institut de Psicoanàlisi de Buenos Aires. Desplegà una incessant activitat com a docent, conferenciant i investigador de la terapèutica psicoanalítica, la situació traumàtica dels somnis així com patologies d'origen nerviós i psicològic.[1][2]

La seva influència en el moviment psicoanalític espanyol i latinoamericà és innegable, arribant a ser membre d'honor de la majoria de les associacions psicoanalítiques. El 1983 va ser nomenat vicepresident d'honor de l'Associació Psicoanalítica Internacional i el 1989 va rebre la Gran Creu de l'Orde del Mèrit Civil d'Espanya. L'Institut de Psicoanàlisi de l'Associació Psicoanalítica Argentina porta el seu nom.[2]

El 1985, afectat d'una malaltia de Parkinson, abandonà tota activitat professional i el gener de 1993, als vuitanta-vuit anys, va morir a la ciutat de Buenos Aires.[2]

Publicacions [1][modifica]

  • El Psicoanálisis, la neurosis y la sociedad (1936)
  • El Psicoanálisis de los sueños (1940)
  • El psicoanálisis, presente y perspectivas (1942)
  • Psicoanálisis de las guerras (1942)
  • Sadismo y masoquismo en la conducta (1945)
  • Génesis y contenido primario de la alucinación onírica (1969)
  • La realidad exterior y los instintos en la esquizofrenia; Nuevas aportaciones al psicoanálisis de los sueños (1970)
  • Génesis psicosomática y tratamiento de úlceras gástricas y duodenales (1975)
  • El psicoanálisis: teoría, clínica y técnica (1976)

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Garma Zubizarreta, Ángel». Auñamendi Eusko Entziklopedia. ISSN: 2444-5487 [Consulta: 12 juny 2020].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 «Ángel Juan Garma Zubizarreta». Reial Acadèmia de la Història [Consulta: 12 juny 2020].
  3. Etchegoyen, RH «Angel Garma (1904-1993)». The International journal of psycho-analysis, 74 (Pt 4), agost 1993, pàg. 829-834. PMID: 8407136.
  4. Ruiz Mantilla, Jesús «Un psicoanalista para Lorca y Dalí Ángel Garma fue compañero del poeta y del pintor en la Residencia de Estudiantes, y juntos exploraron a Freud». El País, 2015 [Consulta: 12 juny 2020].

Bibliografia[modifica]