Malaltia de Parkinson

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Malaltia de Parkinson
Classificació i recursos externs

Il·lustració de la Malaltia de Parkinson per William Richard Gowers, extret del Manual of Diseases of the Nervous System escrit el 1886
CIM-10 G20
CIM-9 332
DiseasesDB 9651
MedlinePlus 000755
eMedicine neuro/304 neuro/635 (Jove)
pmr/99 Rehab.

La malaltia de Parkinson és una malaltia neurodegenerativa d'origen desconegut que fou descrita pel metge anglès James Parkinson l'any 1817. Sol aparèixer en persones d'edat avançada. Produeix una alteració progressiva de l'àrea del cervell anomenada substància negra provocant una disminució de la dopamina.

Causes[modifica | modifica el codi]

Acostuma a ser a causa de l'acumulació d'una proteïna presinàptica en les neurones, una sinucleïna alfa, que impedeix la transmissió de la dopamina en els ganglis basals. L'aparició de la malaltia pot estar lligada a l'herència genètica(entre un 1-2% dels casos) per mutacions dels gens que ocupen els locus PARK1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 i 10. Segons el gen, la malaltia és autosòmica dominant o autosòmica recessiva.

L'aparició de la malaltia també depèn dels factors ambientals. Recentment s'ha descobert un gen, la dardarina, que pot provocar la malaltia, i s'ha vist que és força present a Espanya.

Epidemiologia[modifica | modifica el codi]

A Espanya hi ha 100.000 malalts de Parkinson. La malaltia acostuma a aparèixer als 55 anys. Afecta a un 1% de les persones majors de 60 anys i un 0,4% a les de 40.


Símptomes[modifica | modifica el codi]

Es caracteritza per una rigidesa muscular, pèrdua dels moviments automàtics primaris, bradicinèsia, inestabilitat, tremolors (presents en un 85% dels malalts de Parkinson) i altres símptomes. La disminució del parpelleig i l'aparició gradual de nous símptomes és un punt més per sospitar la presència de la malaltia.

Pel que fa als aspectes no motors, es veu que el malalt de Parkinson presenta depressió i ansietat, té alteracions cognitives i trastorns del son. També tenen dolor a les extremitats. Pateixen anomalies cognitives, els hi és costós fer mecanismes mentals més o menys complexos. Això acaba afectant també a la parla, ja que costa i és un esforç pel malalt.

El seu curs és crònic i progressiu. Tot i que a vegades pot tardar fins a quinze anys a afectar significativament al malalt, sobretot si la malaltia agafa a una edat poc avançada.

Diagnòstic[modifica | modifica el codi]

Actualment no existeixen proves sanguínies o de laboratori que ajudin a diagnosticar la malaltia de Parkinson esporàdica. Per això, el diagnòstic es basa en la història clínica i en un examen neurològic precís.[1]

La malaltia a vegades pot ser difícil de diagnosticar amb precisió. Els signes i símptomes primerencs de Parkinson de vegades poden ser atribuïts als efectes de l'envelliment normal. Altres símptomes semblants a la malaltia de Parkinson, en realitat són malalties degeneratives o no amb característiques similars, però que requereixen de tractaments diferents. Per establir el pronòstic, informar i aconsellar la persona malalta i la família i posar en marxa el millor tractament és fonamental fer un diagnòstic precís. De vegades, els neuròlegs especialistes en trastorns del moviment sol·liciten ecografies del tronc cerebral, proves de neuroimatge dinàmiques, o proves de laboratori que permeten una millor aproximació del diagnòstic, afirmant o descartant altres malalties.[1]

Tractament[modifica | modifica el codi]

No hi ha un tractament curatiu de la malaltia de Parkinson, però sí mesures estabilitzadores i control dels símptomes. El tractament farmacològic per a la malaltia de Parkinson inclou tres categories: fàrmacs que funcionen directament o indirectament per augmentar el nivell de dopamina al cervell (levodopa); fàrmacs que actuen sobre altres neurotransmissors corporals per alleugerir símptomes com ara les tremolors i la rigidesa muscular, i medicaments que ajuden a controlar els símptomes no motors de la malaltia, com ara la depressió i l'ansietat.[1]

En els primers anys de tractament la resposta a la levodopa i a altres agonistes dopaminèrgiques és molt bona. Posteriorment el benefici es manté però poden aparèixer complicacions de tipus motor com les fluctuacions i discinèsies, o psiquiàtriques (al·lucinacions, deliris, alteració deteriorament cognitiu). En les fases avançades de la malaltia el tractament és més complicat. La cirurgia s'utilitza en les persones amb la malaltia avançada per a qui la teràpia farmacològica ja no és suficient. Els estudis en les últimes dècades han portat a grans progressos en les tècniques quirúrgiques.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «La Salut de la A a la Z.». Web. Generalitat de Catalunya, 2013. [Consulta: Maig 2013].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Malaltia de Parkinson