Batalla de Cremona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla de Cremona
Guerra de Successió Espanyola
Batalla de Cremona
Batalla de Cremona
Data 1 de febrer del 1702
Localitat Cremona
Territori Ducat de Milà (Monarquia Hispànica)
Resultat indecís
Batalla de Cremona (GSE Nord Itàlia)
Batalla de Cremona
Batalla de Cremona
Batalla de Cremona
Coord.: 45° 8′ 0″ N, 10° 2′ 0″ E / 45.13333,10.03333
Bàndols
Dues Corones Borbòniques

Pavelló reial del Regne de França Regne de França
Ducat de Màntua Ducat de Màntua
Ducat de Mòdena Ducat de Mòdena
Ducat de Savoia Ducat de Savoia [1]
Escut Felip V Monarquia Hispànica

Sacre Imperi Germànic

Sacre Imperi Romano Germànic Sacre Imperi Germànic

Comandants en cap
Exèrcits Borbònics

Regne de França Duc de Villeroy

Exèrcits Imperials

Sacre Imperi Romanogermànic Príncep de Savoia

Oficials destacats
Regne de França Daniel O'Mahony
Baixes
~500 ~1.000
Seqüència cronològica de les batalles de la
Guerra de Successió Espanyola
Batalla anterior Batalla posterior
Batalla de Chiari Batalla de Luzzara

La Batalla de Cremona (o Sorpresa de Cremona) es va lliurar l'1 de febrer del 1702 a Cremona (Ducat de Milà / Monarquia Hispànica) en el marc de la Guerra de Successió Espanyola, enfrontant l'exèrcit imperial comandat pel Príncep Eugeni de Savoia amb les tropes de l'aliança borbònica del Duc de Villeroy.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

La invasió imperial dels territoris hispànics d'Itàlia[modifica | modifica el codi]

A Itàlia l'emperador prengué la iniciativa i a començaments de l'estiu un exèrcit imperial sota el comandament del Príncep Eugeni de Savoia aconseguí de la neutral República de Venècia autorització per travessar el seu territori. D'aquesta manera les tropes imperials aconseguiren penetrar a la vall del riu Po el 28 de maig prenent per sorpresa als exèrcits borbònics.

Primera derrota borbònica i replegament[modifica | modifica el codi]

Front italià de la Guerra de Successió

Ambdós exèrcits es mantigueren diversos dies expectants mentre es vigilaven, però la nit del 8 de juliol del 1701 el Príncep Eugeni de Savoia sorprengué novament el Mariscal Nicolas Catinat al creuar el riu Adige, atacant l'aïllada cavalleria borbònica el 9 de juliol que fou derrotada a la Batalla de Carpi.

Els exèrcits borbònics es replegaren rere el riu Oglio adoptant una posició defensiva, però de resultes de la derrota el comandant en cap Nicolas Catinat fou destituït i rellevat pel Duc de Villeroy. Aquest, sense gaires dots militars però desitjós de complaure Lluís XIV de França per haver-lo nomenat, travessà triomfal el riu Oglio desitjós de presentar batalla als exèrcits imperials.

Contraofensiva i nova derrota borbònica[modifica | modifica el codi]

El Duc de Villeroy, sense gaires dots militars però desitjós de complaure Lluís XIV de França per haver-lo nomenat, travessà triomfal el riu Oglio ansiós per presentar batalla als exèrcits imperials. El Príncep Eugeni de Savoia adoptà una posició defensiva i quan les tropes es llançaren a un atac frontal, foren derrotades. A causa d'aquest fracàs, el mariscal borbònic ordenà a les seves tropes d'acampar a Urago esperant que el Príncep Eugeni de Savoia sortís de la seva posició defensiva i poder lliurat una batalla a camp obert, aprofitant la seva superioritat numèrica, però transcorregut dos mesos sense i amb dificultats d'aprovisionament creixents, les tropes borbòniques hagueren d'aixecar el camp i travessar riu Oglio, per replegar-se a les seves bases de Cremona.[2]

La batalla[modifica | modifica el codi]

Decidit a donar un cop mortal a les tropes borbòniques al front d'Itàlia, el Príncep Eugeni de Savoia decidí posar en pràctica una operació per a prendre Cremona per sorpresa. Un sacerdot catòlic l'informà que un aqüeducte subterrani per evacuar les immundícies passava sota casa seva i comunicava amb l'exterior.

El Príncep Eugeni de Savoia decidí infiltrar a la ciutat a 300 granaders i alguns obrers. Sortint per la casa del sacerdot catòlic es van dirigir cap a l'antiga porta de Santa Margarida, van fer caure el mur que la condemnava des del seu abandonament, i van obrir així el pas a la cavalleria, que va ocupar ràpidament el centre de Cremona.

Un regiment francès, el de Vaisseaux, que efectuava maniobres des de l'albada, va disparar contra els cuirassers imperials, que es va parapetar a les ruïnes circumdants i va demanar immediatament ajuda. Els imperials progressaven per altres llocs, penetrant en part de les casernes, on varen capturar diverses companyies.

El "valent de Cremona"
En absència del coronel Lally, el major Daniel O'Mahony prengué el comandament del regiment de Dillon i rebutjà l'atac per sorpresa de les tropes imperials, obligant-les a retirar-se i salvant així la ciutat de Cremona. Ell mateix va ser l'encarregat de transmetre al rei Lluís XIV de França la notícia a Versalles. El rei el va nomenar coronel i des d'aleshores es va convertir en un personatge conegut sota el nom de "el valent de Cremona".[3]

Finalment però, els francesos van aconseguir reagrupar-se i recuperar terreny gràcies a les tropes irlandeses al servei de Lluís XIV de França. A la fi, el regiment Vaisseaux va aconseguir forçar el parapet construït pels imperials a l'entrada de la ciutat, a prop d'on desembocava l'aqüeducte.

Des d'aquell moment el Príncep Eugeni de Savoia perdé el control sobre Cremona. Acabava de fracassar en el seu intent de prendre la porta del Po, i les seves tropes eren malbaratadas majoritàriament en combats carrer per carrer, mentre els magistrats de la ciutat refusaven declarar-se en favor de Carles III. Pensant doncs a retirar-se, va posar tropes de guàrdia a la porta de Santa Margarita i es va replegar cap a aquesta sortida; finalment, després d'un furiós combat en una església, va evacuar la ciutat.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

La captura del Duc de Villeroy
representada en un gravat alemany

En la Batalla de Cremona el Príncep Eugeni de Savoia va aconseguir, gràcies als hàbils preparatius efectuats, l'èxit inicial de la batalla. Va tenir la satisfacció d'haver portat a bon port una empresa delicada. Tanmateix, a causa d'haver comès l'error d'introduir per combatre a la ciutat més genets que infants, va fracassar en el seu objectiu, veient-se obligat a abandonar-la quan ja semblava ser una fàcil conquesta. Per contra, va obtenir la glòria de capturar el comandant en cap de les tropes borbòniques al front d'Itàlia, el Duc de Villeroy.

Durant el replegament de les seves tropes el Príncep Eugeni de Savoia es va apoderar de gran quantitat de subministrament i de magatzems borbònics al llarg del riu Oglio. Va tornar posteriorment als seus aquarteraments i va fortificar Màntua, després d'haver rebut uns reforços de 15.000 homes.

Per la seva banda les tropes borbòniques, agafades d'improvís, van desplegar sang freda, energia i perseverança. La seva recompensa va ser la conservació de la ciutat de Cremona. Pel que respecta al Duc de Villeroy, el menys destre dels caps de l'Exèrcit francés,[4] negligent per no haver vigilat els moviments i actituds del seu enemic, va ser fet presoner fent-se famosa entre els seus propis soldats la rima:

"Pel favor de Bellone,
i per una felicitat sense igual,
Hem conservat Cremona
--i perdut el nostre general !!"

Fou rellevat del comandament de les tropes borbòniques al front d'Itàlia pel Duc de Vendôme.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. El Ducat de Savoia Ducat de Savoia va formar part de l'Aliança borbònica fins el 8 de novembre de 1703, quan pel Tractat de Torí va canviar de bàndol i es va unir a la Gran Aliança de La Haia
  2. Histoire de France... jusqu'en 1789, Bon Louis Henri Martin
  3. Duc de Saint-Simon parla del fet en les seves Memòries (Siècle de Louis XIV, la Régence, Louis XV - Tom 3, Capítol XIX, pàgina 378) En acabar l'àpat del dia el rei es tancà amb ell al seu despatx (...) Transcorreguda una hota el rei sortí del seu despatx. Mentre es canviava de roba per anar als seus jardins, feu grans elogis de Cremona i sobretot dels seus principals oficials. Es complagué extenent-se sobre O'Mahony i va dir que no havia sentit mai a ningú explicar tan bé tots els fets. Afegí que li donava mil francs de pensió i depatx de coronel. Es tractava d'un major del regiment Dillon.
  4. Mai no va comandar cap exèrcit fins a la victòria.