Capcer
Un capcer [1] o pinyó, [2] en arquitectura, és la part superior triangular de la paret o mur d'un edifici utilitzat per disposar els pendents de la coberta, que s'hi recolzen (determinant la tipologia de coberta anomenada a dues aigües). És un element arquitectònic que remata la façana o mur testera i que queda emmarcat per les dues vessants de la teulada: va des dels alers fins al carener, encara que després es van desenvolupar parets laterals que sobrepassaven la coberta i va passar a ser la part per sobre dels alers, fossin o no evidents. En origen, aquesta paret o mur era portant, encara que amb la introducció de sistemes estructurals basats en l'ús de pilars i bigues, el pinyó o paret lateral perdre el seu caràcter resistent i pas a designar la forma d'un tancament vertical acabat en triangle, exterior o interior, d'una edificació amb coberta a dues aigües. Per extensió, també s'anomena paret lateral a tota la façana de l'edifici quan es configura d'aquesta manera.
Segons es van desenvolupar, van anar complint cada vegada més funcions ornamentals, com els hastiales escalonats (que presenta els vessants amb graons), en dents de serra o de volutes.[3]
En català, de vegades s'empra la veu gablet com a sinònim, encara que aquesta s'ha de reservar per designar un element merament decoratiu, molt significatiu de l'arquitectura gòtica, usat per ressaltar la verticalitat de les edificacions. També s'usa la veu «aguilón» per assenyalar l'angle superior de la paret d'un edifici cobert per una teulada a dues aigües, en general reservat als petits parets laterals triangulars que rematen les golfes.[4] I per analogia i incorrectament, s'empra la veu frontó, que designa un element de l'arquitectura clàssica compost per un timpà envoltat per un marc i disposat sobre el entaulament, per un marc i que descansa en general sobre columnes o obertures, només similar a la forma triangular. Les parets laterals no marquen la seva vora inferior amb una cornisa horitzontal i queden integrats en la resta de la façana (si aquesta presenta cornises o un altre tipus de delimitacions horitzontals, es marquen en una línia diferent de la de la base del triangle de la paret lateral).
- Diferents elements triangulars
-
Senzill paret lateral sense buits de l'château de Cramirat, Sarjac (Dordonya) -
Modest pinyó, amb entramat i buits, d'una casa tradicional -
-
-
Quatre murs pinyons en un habitatge indiana a Santiago de Ets, Tomiño (Galícia, Espanya), transició a un pseudofrontón.
_-_Right_side_and_front.jpg)
Etimologia[modifica]
La veu hastialprové de la paraula llatina fastigiāle, i aquesta de fastigĭum. [6] Al seu torn, pinyó procedeix també del llatí, de pinnio, derivat de pinna, «Merlon» (la part horitzontal entre merlets d'una fortificació).[7]
Descripció[modifica]
El pinyó sorgeix per rebre la més simple de les armadures del les cobertes, les bigues horitzontals, que suporten les bigues de menor secció col·locades seguint la línia de pendent.
El pinyó pot acabar lleugerament per sobre de la coberta, ja sigui en el front oa l'interior de l'edifici com a rematada de la part superior d'un mur portant, i estar descobert. Aquest pinyó descobert es pot cobrir amb elements de rematada que ho impermeabilicen, sent comú l'ús de dents: la tapa va formant passos que aniran definint el propi estil de la façana i que algunes vegades són un element de transició a solucions en aresta o fletxa .
El pinyó també pot estar cobert per la coberta desbordant i en el cas de fortes pendents, estar seccionat per una petita aiguada i bisellar els extrems en alt de les dues vessants, una solució coneguda com coberta a l'holandesa.
El mur pinyó[modifica]
El mur que comporta el pinyó es diu mur pinyó en oposició al' «mur canaló» que suporta el canaló que de vegades conduïa l'aigua de pluja a un dipòsit d'aigua situada a la part posterior de l'edifici per a usos domèstics i per al jardí.
El mur pinyó ha estat el suport favorit de les xemeneies, característica que es manté com a distintiva en algunes arquitectures tradicionals, com la maçoneria típica a Bretanya, el Penty. Les finestres devien situar-se en oposició a la llar, i per això aquests murs pinyó amb llar de foc eren cecs, sense obertures, i sovint es van disposar en les pitjors orientacions, enfrontant els vents i pluges dominants.
El xalet francès té una arquitectura que mostra la continuïtat en l'ús del pinyó com a suport de les bigues: la façana principal és a pinyó i pot ser fins i tot més ampla que la façana lateral. És també en pinyó la disposició habitual dels molts tallers construïts al segle xix, en què els murs més llargs són acabats en «dents de serra» i suporten les cobertes coberts.
En els inicis dels assentaments urbans les disposicions de les cases eren bastant anàrquiques, disposant un petit jardí tant davant com darrere. Després es va arribar a l'hàbit d'alinear els pinyons, i els jardins i horts van passar tots a la part posterior de les cases. A França i altres llocs d'Europa Central va arribar a ser costum construir el mur hastial amb front al carrer, cosa que permetia Estampir les fusteries de coberta unes contra altres, tot i que tenia com a inconvenient la facilitat amb què es propagaven els incendis en el cas freqüent de foc en alguna de les cases. Aquesta pràctica va ser prohibida a París per ordenança de policia de 18 d'agost de 1667. Aquesta mesura va coincidir casualment a l'poc amb el gran incendi de Londres que va destruir la ciutat al setembre de 1666. De fet, el foc s'havia estès fàcilment a través de les armadures de coberta.
En el sentit modern, el mur pinyó sovint es troba com a mur mitger a les ciutats en oposició a l' «mur de façana principal» al carrer, i va esdevenir el «mur que no té l'entrada». Però també pot ser el suport d'una coberta plana o aterrassada i no tenir la part superior triangular, tenir un canaló si està sota una cresta i tenir finestres si no està enfrontat a una altra propietat propera.
- Piñones a la calle
-
Cases típiques dels canals d'Amsterdam. -
Edificis de l' Grote Markt de Anvers. -
Carrer apiñonada de Bruges
Parets laterals en edificis religiosos[modifica]
L'ús en moltes esglésies de cobertes a dues aigües també va motivar que apareguessin murs parets laterals en les primeres esglésies, que es van anar complicant a les planta de creu llatina, quan ja eren tres: la dels peus (que solia ser la portada principal) i les dues laterals que remataven el creuer).
Aquests parets laterals van ser fent-se cada vegada més complexos fins a donar lloc a les portades en les quals tot just s'intueixen.
- Hastiales en edificios religiosos
-
Catedral de Santa María de Hildesheim (compari's el hastial que remata la façana de la portada amb la rematada de la torre posterior). -
-
Sant Miniato a la Muntanya (la similitud amb els frontons clàssics grecorromanos és molt propera, però no hi ha cornisa que delimiti la línia inferior del triangle de rematada). -
Hastial del trasepto sud de Notre Dona'm de París, un complex hastial amb un gran óculo que ja sembla més una portada.
Pinyó ornamental[modifica]
S'observen diversos estils de pinyons a les arquitectures del nord d'Europa, especialment una gran varietat de pinyons en dents de serra (o de pas de pardal), pinyons escalonats (Staffelgiebel o Stufengiebel en alemany) comuns en l'arquitectura gòtica de maó i en els edificis renaixentistes, o pinyons de volutes (Volutengiebel), típics de les arquitectures renaixentista i barroca.
El frontó trencat que pot recobrir tot un pinyó es troba ja a l'antiga arquitectura greco-romana i va ser reprès per l'arquitectura barroca i historicista.
- Diferentes estilos de piñones
-
Modest pinyó dentat en un habitatge a Pirineus -
-
Piñón escalonat de la ciutat polonesa de Nysa -
Piñón orlat en Torun -
Piñón en espina, sense cap buit o ornament, més que el curiós aparell
Altres usos del vocable capcer[modifica]
A les províncies de Àlaba i Biscaia (País Basc) es diu "paret lateral" als porxos .
En enginyeria es denomina paret lateral a la cara lateral d'una excavació (vegeu també trinxera).
Curiositats[modifica]
_France.JPG)
A França, la veu Pignon ha donat lloc a diverses expressions i usos: 1 pignoniste és un pintor de murals en els pinyons (mitgeres) i encara es diu «avoir Pignon sud rue» [tenir pinyó al carrer] per reflectir una situació en què era propietari d'una propietat urbana.
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ La RAE define hastial como: «Parte superior triangular de la fachada de un edificio, en la cual descansan las dos vertientes del tejado o cubierta, y, por ext., toda la fachada». No recoge ninguna acepción en la voz piñon que se refiera a un elemento arquitectónico.
- ↑ El Diccionario de Arquitectura y Construcción recoge la voz piñón que define como: «Parte superior triangular de la fachada de un edificio desde la cornisa hasta el alero de una cubierta a dos aguas. También llamado hastial.» Disponible en línea en: .
- ↑ Fatás y Borrás, Diccionario de términos de arte.
- ↑ Véase la entrada «aguilón» en el TheFreeDictionary.com, disponible en: .
- ↑ "Willow Prairie Cabin - Oregon". Fuente citada en Willow Prairie Cabin
- ↑ «hastial». Diccionario de la lengua española. Real Academia Española (castellà).
- ↑ Véase en la etimología en francés de «pignon», en .
Enllaços externs[modifica]
- Découverte virtuelle : Des pignons sud un bec sud li site Patrimoine et inventari d'Aquitània