Castanyer

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Castanyer mediterrani)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Castanyer
Plantació de castanyers
Plantació de castanyers

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Fagales
Família: Fagaceae
Gènere: Castanea
Espècie: C. sativa
Nom binomial
Castanea sativa
Mill.

El castanyer (Castanea sativa) és un arbre forestal de la família de les fagàcies, amb fulles que cauen a l'hivern. Originari dels voltants del Mediterrani. Es troba a l'Àfrica del nord, a l'Europa meridional i l'Àsia Menor.

Als Països Catalans es troba conreat o naturalitzat. És un arbre del qual a més de la fusta se n'aprofiten els fruits, la castanya.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

  • Castanyer prové del llatí castanea i aquest deriva del grec kastanon, que fa referència a un poble: Thessalie.
  • Sativa prové del llati i significa cultiu.

Distribució i ecologia[modifica | modifica el codi]

És comú al nord-est de Catalunya[1] (on les castanyedes ocupen sobretot el domini de l'alzinar muntanyenc[2]), i també es troba (si bé hi és rar) al Pirineu, a les Serralades Costaneres Catalanes i al nord i l'interior del País Valencià.[1]

És una espècie termòfila, necessita llum o semi-ombra i aigua a principi de tardor. És un arbre silicícola, requereix de sòls rics en àcid mentre que no suporta la calç en el terreny. Viu en climes submediterranis, és a dir, més frescos i més plujosos que els de la terra baixa.

Descripció morfològica[modifica | modifica el codi]

Castanyer mediterrani

És un arbre de gran volum (entre 20-35 metres d'alçada) i amb un tronc, buit en la vellesa, que pot passar dels 2 metres de diàmetre. L'escorça és llisa i d'un marró clar fins als 15-20 anys, després s'enfosqueix i s'esquerda longitudinalment.

És una planta monoica, amb fulles caduques de limbe llarg, 16 a 28 cm de llarg, i 5 a 9 cm d'ample de color més clar al revers i d'un verd més fosc a l'anvers. Són oblongolanceolades, simples, profundament dentades, agudes i glabres[1] (o sigui, sense pèls). La textura de les fulles és similar a la consistència del cuir, és a dir coriàcies. La nervadura és pennada.

Les flors són unisexuals, té flors masculines i femenines separades dins del mateix arbre en aments o glomèruls verticals de 10 a 20 cm de llarg. Les flors masculines, disposades a la base de les branques, són de color verd, mentre que quan són madures es tornen grogues. El perigoni, és a dir un periant indiferenciat, està format de 3 a 7 tèpals. Les femenines es troben a la base de les masculines. El gineceu té un ovari ínfer i és pluricarpel·lar sincàrpic, està format per 3-6 carpels soldats. Les flors apareixen a partir de juny. A la tardor maduren i es converteixen en castanyes. Són flors cícliques, en aquest cas actinomorfes (amb més de dos plans de simetria).

El fruit és una cúpula espinosa que fa entre 5 i 11 centímetres de diàmetre i conté de 2 a 7 castanyes. El fruit pròpiament dit presenta dues cares ben diferenciades, una plana i l'altra convexa. Cada llavor està recoberta per una pell de color vermellós, brillant per fora i vellut a la part interna. En l'interior trobem la castanya, aquesta està recoberta per una segona pell molt fina, difícil de separar, i que li confereix un cert sabor amarg.

Generalment la pol·linització és anemòfila i, en aquest cas també, entomòfila.

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

La part utilitzada són les fulles i ocasionalment l'escorça.

Composició química[modifica | modifica el codi]

  • Les fulles flavonoides, tenen principalment glucòsids de kempferol, quercetol i abundants quantitats de tanins gàl·lics i el·làgics(9%).[3]

Triterpens: Àcid ursòlic.

Hamamelilosa, resina, pectina, vitamina C (0.2%) i fitoesterols.

  • L'escorça té tanins (4-12%) i pectina.
Castanyes a l'arbre

Usos medicinals[modifica | modifica el codi]

  • Les fulles s'utilitzen com a expectorant, antitussigen, astringent, antidiarreic, antipirètic i antirreumàtic.
  • L'escorça és astringent, per a les inflamacions de la faringe i per reforçar les dents.

Efectes adversos i/o tòxics[modifica | modifica el codi]

Poden haver-hi molèsties gàstriques a causa dels tanins, per pal·liar-ho es recomana administrar tisanes postpandrialment associades a drogues amb mucílags.

Segons Galè: "les castanyes donen al cos més nutrients que cap altre fruit salvatge, però engendren ventositats, unflen i restrenyen el ventre, es digereixen amb dificultat, provoquen apetit veneri i, en quantitat, produeixen mal de cap. Les castanyes verdes danyen els pulmons"

Forma galènica[modifica | modifica el codi]

Les unitats posològiques poden ser en forma d'infusions de les fulles, decocció de l'escorça, extracte fluid i sec, xarop.

Té usos homeopatics.[4]

Castanyes

Alimentació[modifica | modifica el codi]

Les castanyes són un aliment molt energètic que conté un 40% d'hidrats de carboni. També posseïxen proteïnes, lípids, sals minerals i vitamines A, B i C. La cultura popular de cada regió ha ideat diferents maneres de preparar-les, com per exemple les castanyes confitades. Es poden menjar crues, rostides, cuites o seques.

Observacions[modifica | modifica el codi]

La seva àrea d'expansió actual és deguda a plantacions que ja havien començat en època dels romans. A més de les castanyes la seva fusta flexible era molt utilitzada per a fer bótes per a vi. L'explotació del castanyer a Catalunya acostuma a fer-se en règim de bosc menut, consistent en rebrotades de les soques d'arbres tallats. Els tanys de rebrot tenen molta força, doncs estan alimentats per un potent sistema radical de la rabassa vella, i en pocs anys poden ser tallats per a pals i estaques.

La llenya de castanyer no és un bon combustible, ja que desprèn molt de fum i poca calor.

Castanyes dins de la cúpula espinosa

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Bolòs, Oriol de [et al]. Flora manual dels Països Catalans. 2a ed. Barcelona: Pòrtic, 1993. ISBN 84-7306-400-3. 
  2. Folch i Guillèn, Ramon. Vegetació dels Països Catalans. (1986, 2a. ed.). Barcelona: Ketres, 1980, p. 541 pàgines + mapa. ISBN 84-85256-62-X. 
  3. Vanaclocha, Bernat; Cañigueral, Salvador. Fitoterapia: vademecum de prescripción. 4a Eed. Editorial Masson, Barcelona, 2003. ISBN 9788445812204. 
  4. «Plant and fungi names in homeopathy» (en anglès). The Natural History Museum. [Consulta: 26/04/2009].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Vanaclocha, Bernat; Cañigueral, Salvador. Fitoterapia: vademecum de prescripción. 4a Eed. Editorial Masson, Barcelona, 2003. ISBN 9788445812204. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]