Eduardo De Filippo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Eduardo De Filippo
Eduardo De Filippo amb Sandro Pertini, president de la República Italiana.
Eduardo De Filippo amb Sandro Pertini, president de la República Italiana.
Naixença: 24 de maig de 1900
Nàpols (Itàlia)
Defunció: 31 d'octubre de 1984 (als 84 anys)
Roma (Itàlia)
Origen: Itàlia Itàlia
Cònjuge/s: Isabella Quarantotti (1977)
Thea Prandi (1956-1959)
Dorothy Pennington (1928-1956)
Vanna Polverosi

Pàgina sobre Eduardo De Filippo a IMDb

Eduardo De Filippo (Nàpols, 24 de maig de 1900Roma, 31 d'octubre de 1984 va ser un actor, dramaturg, empresari teatral i director d'escena italià.

Fill natural del també actor i director Eduardo Scarpetta i de la sastressa teatral Luisa De Filippo (de la qual conservà el cognom tota la vida), als quatre anys va debutar al teatre amb la comèdia La geisha que interpretava el seu pare.

Va créixer en l'ambient teatral napolità amb els seus germans Titina i Peppino, i des de molt jove va destacar per les seves qualitats còmiques tant en el teatre dialectal com en la revista i les varietats en general. L'any 1920 va escriure la seva primera comèdia, Farmacia di turno. Els tres germans ingressaren l'any 1929 a la companyia "Molinari", per a la qual Eduardo De Filippo va escriure i protagonitzar una de les seves obres més cèlebres, Natale in Casa Cupiello[1] El 1931 va fundar amb els seus germans la Compagnia Umoristica "I De Filippo", que continuaria en actiu fins al 1945, quan Peppino se'n separà per a dedicar-se a altres activitats artístiques. Amb aquesta companyia havia aconseguit èxits esclatants, com per exemple el de la seva comèdia Chi è cchiù felice 'e me! (Qui és més feliç que jo?) i Il berretto a sonagli (El barret de cascavells) de Luigi Pirandello. Individualment interpretà aquests anys diverses pel·lícules.

Adquirí i rehabilità el "Teatro San Fernando" de Nàpols, edifici del s. XVIII que havia quedat molt malmès a causa de la II Guerra Mundial. Allà interpretà moltes de les seves obres i d'altres autors, tot elevant a la categoria de llengua teatral de cultura el dialecte napolità. De la seva producció d'aleshores destaquen les comèdies Napoli milionaria (1945),[2] La grande magia (1948),[3] Questi fantasmi! (Aquests fantasmes, 1946), Mia famiglia (La meva família, 1953), Bene mio e core mio (Bé meu i cor meu, 1956), L'arte della commedia (1964)[4] i Gli esami non finiscono mai (Els exàmens mai no s'acaben, 1973).

Algunes obres que ell escrigué li donaren fama universal, com ara Filumena Marturano (1946), traduïda a una vintena d'idiomes[5] i que va ser duta al cinema amb el títol de "Matrimoni a la italiana" (1964) per Vittorio de Sica, amb guió del mateix De Filippo i interpretació de Sophia Loren i Marcello Mastroianni. També cal destacar Il sindaco del rione Sanità (L'alcalde de barri de la Salut) de 1961, duta al cinema per Ugo Giordani (1996) i interpretada per Anthony Quinn.

Un altre gran èxit internacional va ser Sabato, domenica, lunedì (Dissabte, diumenge, dilluns) de 1959,[6] que va romandre a la cartellera de Broadway durant prop de dos anys, i que a Londres fou estrenada per l'Old Vic Theater dirigida per Franco Zeffirelli i interpretada per Laurence Olivier (1973).

Mai no va deixar la direcció i la interpretació -en teatre, cinema i televisió- fins poc abans de la seva mort.

Eduardo de Filippo havia estat investit doctor honoris causa per les universitats de Birmingham (1977) i La Sapienza de Roma (1980). L'any 1973 havia ingressat a l'Orde del Mèrit de la República Italiana amb el màxim grau de Cavaller de Gran Creu i el 1981 el president Sandro Pertini, tot fent ús de les seves prerrogatives constitucionals, el nomenà senador vitalici.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Nadal a Ca'ls Cupiello, traducció catalana de Núria Furió, estrenada al Teatre Fortuny de Reus el 2010 sota la direcció d'Oriol Broggi.
  2. Nàpols milionària, traduïda al català per Maria Bayarri i Júlia Benavent, estrenada el 1995 al Teatre Micalet de València sota la direcció de Joan Peris.
  3. La gran il·lusió, traducció catalana de Narcís Comadira, estrenada al Teatre Romea de Barcelona el 1988 sota la direcció d'Hermann Bonnín.
  4. L'art de la comèdia, traducció catalana de Pere Puértolas, estrenada al SAT de Sant Andreu de Barcelona el 1992 sota la direcció de Jordi Mesalles.
  5. Traduïda al català per Alfred Lucchetti i estrenada al Teatre Goya (Barcelona) el 1995 sota la direcció de Frederic Roda.
  6. Traduïda al català i dirigida per Sergi Belbel el 2002 al Teatre Nacional de Catalunya de Barcelona.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eduardo De Filippo Modifica l'enllaç a Wikidata