Edward Elgar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sir Edward Elgar

Sir Edward Elgar, (Lower Broadheath, Worcestershire, 2 de juny 185723 de febrer 1934) compositor anglès. La seua principal obra orquestral, Variacions Enigma, va ser rebuda amb entusiasme. També va compondre oratoris, música de cambra, simfonies i obres concertants. Entre les seues composicions van aconseguir una gran popularitat les Marxes de Pompa i Circumstància d'entre les quals, la Núm. 1 conté en el seu trio la melodia que es canta amb els versos Land of Hope and Glory (Terra d'Esperança i Glòria). És tradició la seua interpretació en la darrera nit d'Els Proms. Va rebre el títol de "Mestre de música de Sa majestat Britànica" l'any 1924.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Edward William Elgar va nàixer en la petita ciutat de Lower Broadheath en Worcester, Worcestershire, Regne Unit. Fill de William Elgar, intèrpret de piano i propietari d'una botiga de música, i de la seua esposa Anne. El quart de sis fills, Edward Elgar va tenir tres germans, Henry, Frederick i Francis, i dues germanes, Lucy i Susannah. Sa mare, Anne, es va convertir al catolicisme poc abans del naixement d'Edward, de manera que aquest va ser batejat i educat en la fe catòlica.

Envoltat de partitures i d'instruments musicals en la botiga de son pare, el jove Elgar va adquirir una formació musical autodidacta. En els dies assolellats d'estiu, solia internar-se en el camp per a estudiar. D'aquesta manera es va forjar en ell una forta associació entre música i naturalesa, de manera que més tard va arribar a declarar "Hi ha música en l'aire, la música ens envolta, el món està replet de música de manera que n'hi ha prou amb prendre d'ell la que ens calga"

Havent deixat l'escola als 15 anys, va començar a treballar en el despatx d'un advocat, però després d'un any va decidir dedicar-se per complet a la carrera musical, donant lliçons de piano i violí. Als 22 anys va aconseguir el lloc de director de banda de l'Asil de Worcester and County a Powick, tres milles al sud-est de Worcester. Ací va compondre algunes peces per a l'orquestra de l'Asil (en forma de danses) les quals van ser redescobertes i interpretades el 1996.

En molts sentits, els seus anys com jove violinista en Worcestershire van ser els més feliços de la seua vida. Va actuar com a concertino en els Festivals de Worcester i Birmingham, i va viure una excepcional experiència en interpretar la Sisena Simfonia i l'Stabat Mater d'Antonín Dvořák sota la batuta del compositor. La tècnica orquestral de Dvořák el va impactar tant que va romandre com una influència perdurable sobre el seu propi estil durant més d'una dècada.

Als 29 anys va començar a donar classes a Caroline Alice Roberts, filla d'un general i escriptor de ficció en vers i prosa. Es va casar amb ella tres anys més tard, en contra dels desitjos de la família de la núvia. Com a regal de compromís va compondre per a ella la breu peça Salut d'amour, per a violí i piano. Els Elgar es van traslladar a Londres amb el propòsit d'integrar-se en el centre de la vida cultural i musical britànica, i Edward va començar a compondre seriosament. Tanmateix, l'estada va resultar infructuosa i va obligar al matrimoni a tornar a Great Malvern, on Edward podia guanyar-se la vida per mitjà de l'ensenyament.

Reputació en ascens[modifica | modifica el codi]

En la dècada de 1890 Elgar va anar guanyant-se certa reputació com a compositor, principalment a través de l'obres produïdes per als festivals corals dels Midlands. The Black Knight, King Olaf (1896), The Light of Life i Caractacus van obtenir un èxit moderat i van ser editats per Novello and Company.

L'any 1899, a l'edat de 42 anys, es va estrenar a Londres la seua obra orquestral més difosa, les Variacions Enigma, sota la batuta de l'eminent director alemany Hans Richter. L'obra va ser rebuda amb un sonor èxit, situant Elgar com el més important compositor britànic de la seua generació. El títol formal de l'obra és Variacions sobre un tema original (Enigma). L'enigma radica en el fet que malgrat consistir en tretze variacions sobre un "tema original", (el tema enigmàtic sobre el qual el mateix Elgar va afirmar que tot discorre i gira), aquest tema no arriba a escoltar-se en la seua exposició original. Alguns crítics han observat que malgrat que Elgar siga avui considerat un compositor britànic característic, la seua música orquestral i aquesta obra en particular, comparteixen el seu estil amb el de la tradició centreeuropea simbolitzada per Richard Strauss. De fet les Variacions Enigma van ser molt ben acollides a Alemanya.

En el següent any va veure la llum a Birmingham la seua obra coral sobre el poema de John Henry Newman The Dream of Gerontius (El somni de Geronci). A pesar de la desastrosa estrena, a causa de l'escassa preparació dels intèrprets, l'obra va esdevenir en pocs anys una de les més famoses d'Elgar, i actualment és considerada com una de les millors obres corals angleses de tots els temps.

Elgar és potser millor conegut per les seues Marxes de Pompa i Circumstància (1901). Poc abans de la seua composició, Elgar va rebre l'encàrrec de compondre una marxa sobre text d'A C Benson com a Oda per a la coronació de Eduard VII d'Anglaterra. El suggeriment (recolzat pel mateix futur rei) era que el text de l'oda hauria de ser un cantable en la secció del trio en la marxa. Contra l'opinió dels seus amics, Elgar va suggerir a Benson que li proporcionara un text addicional per tal d'introduir-lo en la nova obra. El resultat va ser Terra d'Esperança i Gloria, que constitueix el final de l'oda i que va ser objecte (amb certs canvis en el text) de la seua edició com una obra independent.

Entre 1902 i 1914 Elgar va gaudir de grans èxits, va realitzar quatre visites als Estats Units incloent-hi una gira com a director d'orquestra, i va guanyar importants sumes interpretant les seues pròpies obres. Entre 1905 i 1908 Elgar va ocupar el lloc de Professor de Música a la Universitat de Birmingham. Les seues classes van causar certa controvèrsia sobre les opinions que defensava sobre altres compositors anglesos i sobre la música anglesa en general. En les col·leccions de la Universitat de Birmingham es troba un arxiu de correspondència escrita per Elgar.

La Simfonia núm. 1 (1908) va ser interpretada més de cent vegades l'any de la seua estrena, el Concert per a violí (1910) va ser un encàrrec del cèlebre violinista Fritz Kreisler, i el 1911, l'any de la conclusió de la seua Simfonia núm. 2, va obtenir l'Orde del Mèrit.

El llegat musical d'Elgar és principalment orquestral, però també va escriure obres concertants i música de cambra. La seua única obra per a Banda de música, The Severn Suite (més tard arranjada pel mateix compositor per a orquestra), roman com a peça fonamental en el repertori de les bandes britàniques. De vegades, aquesta obra és interpretada en el seu arranjament per a orgue, obra de Sir Ivor Atkins com la seua segona Sonata per a orgue. La primera de les sonates per a orgue va ser composta molt abans, el 1895. Aquesta primera sonata va ser composta específicament per a l'instrument, però amb un estil clarament orquestral, i roman com un dels pilars bàsics del repertori romàntic anglés.

Últims anys[modifica | modifica el codi]

Durant la Primera Guerra Mundial la popularitat de la seua música va començar a decaure. Després de la mort de la seua esposa en 1920 no va compondre quasi res d'important. Un any abans havia compost l'elegíac Concert per a violoncel.

Elgar va viure en el poble de Kempsey des del 1923 al 1927, on va rebre el títol de "Mestre de Música de Sa Majestat".

Prop del final dels seus dies va començar a treballar en una òpera, The Spanish Lady (La Dama Espanyola), i va acceptar un encàrrec de la BBC per a compondre una tercera simfonia. La malaltia va impedir que acabara ambdues obres.

Va morir el 23 de febrer de 1934. En el termini dels dos mesos següents, dos dels més reputats compositors anglesos - Gustav Holst i Frederick Delius – també van morir.

Reconeixement Pòstum[modifica | modifica el codi]

La casa de Lower Broadheath en què va nàixer Elgar és avui un museu dedicat a la seua vida i obra.

En Worcester High Street, enfront de la catedral, s'erigeix una estàtua en el seu homenatge, a pocs metres del lloc en què va estar la botiga de música de son pare.

Una altra estàtua del compositor s'erigeix al final de Church Street a Malvern, contemplant la ciutat i donant als visitants l'oportunitat de detenir-se per un instant al costat del compositor, a l'ombra dels tossals que ell observava tan sovint

Al setembre del 2005 una estàtua esculpida per Jemma Pearson va ser inaugurada prop de la catedral de Hereford en commemoració dels anys que Elgar va passar en la ciutat.

Els esbossos de la seua tercera simfonia van ser reelaborats en la dècada de 1990 pel compositor Anthony Payne, el qual també ha reelaborat i estrenat una sisena "Marxa de Pompa i Circumstància" sobre esbossos d'Elgar, estrenada el Els Proms d'agost del 2006.

Els esbossos d'un concert per a piano i orquestra, datats en 1913 van ser reelaborats pel compositor Robert Walker. L'obra resultant va ser estrenada en 1997 pel pianista David Owen Norris.

L'èxit Clubbed To Death de Rob Dougan, inclòs en la banda sonora de la pel·lícula The Matrix (1999), està basat parcialment en les Variacions Enigma.

Cites[modifica | modifica el codi]

"La música d'Elgar és meravellosa en la seua heroica malenconia."

William Butler Yeats sobre la música incidental per a "Grania and Diarmid".

Obres[modifica | modifica el codi]

Obres orquestrals[modifica | modifica el codi]

  • Froissart, Obertura per a orquestra, OP.19 (1890)
  • Serenata per a orquestra de corda, OP.20 (Versió revisada de les "tres peces per a orquestra de corda", 1888-92)
  • Variacions sobre un tema original (Enigma) per a orquestra, OP.36 (1899)
  • Sea Pictures, Cicle de cançons per a contralt i orquestra, OP.37 (1897-99)
  • Chanson de Matin i Chanson de Nuit, per a xicoteta orquestra (arranjament de les peces de saló per a violí i piano), OP.15 (1899)
  • Cockaigne (In London Town), Obertura per a orquestra, OP.40 (1900-01)
  • Marxes de Pompa i Circumstància, Marxes Núm.1 i 2 per a orquestra, OP.39 (1901)
  • Marxa fúnebre de Grania and Diarmid per a orquestra, OP.42 (1902, de la música incidental per al drama de W.B. Yeats)
  • Dream Children, Dos peces per a orquestra de cambra, OP.43 (1902)
  • In the South (Alassio), Obertura de concert per a orquestra, OP.50 (1903-04)
  • Marxes de Pompa i Circumstància, Marxa Núm.3 per a orquestra (1904)
  • 'Introducció i Allegro per a quartet de corda i orquestra de corda, OP.47 (1904-05)
  • Marxes de Pompa i Circumstància, Marxa Núm.4 per a orquestra (1907)
  • The Wand of Youth, Suite No. 1 per a orquestra, OP.1a (1867-71, rev. 1907)
  • The Wand of Youth, Suite No. 2 per a orquestra, OP.1b (1867-71, rev. 1908)
  • Simfonia núm. 1 en La bemoll per a orquestra, OP.55 (1907-08)
  • Elegia per a orquestra de corda, OP.58 (1909)
  • Romança per a fagot i orquestra, OP.62 (1909)
  • Concert per a violí i orquestra en si menor, OP.61 (1909-10)
  • Simfonia núm. 2 en Mi bemoll per a orquestra, OP.63 (1909-11)
  • Marxa de la Coronació per a orquestra, OP.65 (1911)
  • The Crown of India, Suite per a orquestra, OP.66 (1911-12)
  • Falstaff, Estudi simfònic per a orquestra, OP.68 (1913)
  • Sospiri per a orquestra de corda i arpa, OP.70 (1914)
  • Polònia, Preludi simfònic per a orquestra, OP.76 (1915)
  • The Starlight Express, Suite per a solistes vocals i orquestra, OP.78 (de la música incidental per a l'obra d'Algernon Blackwood, 1915-16)
  • The Sanguine Fan per a orquestra, OP.81 (1917)
  • Concert per a Violoncel i orquestra en mi menor, OP.85 (1918-19)
  • Empire March per a orquestra (1924)
  • Suite de Arthur per a orquestra de cambra (de la música incidental per a Arthur de Laurence Binyon, 1924)
  • Minuet de Beau Brummel per a orquestra (1928-29)
  • Marxes de Pompa i Circumstància, Marxa No.5 per a orquestra (1930)
  • Nursery Suite per a orquestra (1931)
  • Severn Suite for orchestra, OP.87a (1930-32)
  • Mina per a orquestra de cambra (1933)
  • Simfonia núm. 3 per a orquestra, OP.88 (esbossos, 1932-34, reelaborada per Anthony Payne 1972-97)
  • Concert per a piano, OP.90 (esbossos, 1909-25, reelaborat per Robert Walker)
  • Marxes de Pompa i Circumstància, Marxa No.6 per a orquestra (esbossos, reelaborada per Anthony Payne 2005-06)

Obres per a cor i orquestra (Cantates, Oratoris etc.)[modifica | modifica el codi]

  • The Black Knight, Simfonia/Cantata per a cor i orquestra, OP.25 (1889-92)
  • From the Bavarian Highlands per a cor i orquestra, OP.27 (1895-96)
  • The Light of Life (Lux Christi), Oratori per a solistes, cor i orquestra, OP.29 (1896)
  • The Cibertira of St George, Balada per a cor i orquestra, OP.33 (1897)
  • Et Deum & Benedictus per a cor i orquestra, OP.34 (1897)
  • Caractacus, Cantata per a solistes, cor i orquestra, OP.35 (1897-98)
  • The Dream of Gerontius, Oratori per a solistes, cor i orquestra, OP.38 (1899-1900)
  • Coronation Ode per a solistes, cor i orquestra, OP.44 (1901-02, rev. 1911)
  • Els Apòstols (The Apostles), oratori per a solistes, cor i orquestra, OP.49 (1902-03)
  • El Regne (The Kingdom), Oratori per a solistes, cor i orquestra a, OP.51 (1901-06): la part de la Verge l'estrena la soprano Agnes Nicholls.
  • The Crown of India, Mascarada Imperial per a solistes, cor i orquestra, OP.66 (1911-12)
  • The Music Makers, Oda per a solistes, cor i orquestra, OP.69 (1912)
  • The Spirit of England per a soprano/tenor, cor i orquestra, OP.80 (1915-17)

Música de Cambra[modifica | modifica el codi]

  • Salut d'Amour (Liebesgruss) per a violí i piano, OP.12 (1888)
  • Sonata per a violí i piano, OP.82 (1918)
  • Quartet de corda en fa menor, OP.83 (1918)
  • Quintet amb piano en la menor, OP.84 (1918-19)
  • Soliloqui per a oboé sol (1930)

Obres per a piano[modifica | modifica el codi]

  • In Smyrna (1905)

Obres per a orgue[modifica | modifica el codi]

  • Sonata en sol major, OP. 28

Referències i Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Michael Kennedy – Portrait of Elgar 3rd ed. (Oxford: Clarendon Press, 1987)
  • Jerrold Northrop Moore – Edward Elgar: a creative life (Oxford: OUP, 1984)
  • William H. Reed – Elgar as I knew him (Oxford: OUP, 1989)
  • Percy Young – Alice Elgar: enigma of a Victorian lady (London: Dobson, 1978)
  • Percy Young – Elgar OM: a study of a musician 2nd ed. (London: Purnell, 1973)
  • James Hamilton-Patterson – Gerontius (Soho Press, 1989) Is a historical novell that gives An imagined account of a cruise to South Amèrica that Elgar took in 1923.
  • Yvonne M Ward – 'Gosh! Man Ve got a vagabundege in mi head: Edward Elgar, A.C. Benson and the creation of "Land of Hope and Glory"' (The Court Historien. Volume 7, núm. 1, 2002)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]