Erispoe

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Erispoe (francès Erispoë o Erispoé)[1] fou rei de Bretanya del 851 al 857, successor del seu pare, Nominoe.[2] Va vèncer Carles el Calb a la batalla de Jengland, vora el riu Vilaine, el 851, de manera que poc després es va reunir amb ell a Angers i fou reconegut com a rei pels francs. En les seves incursions arribaria a Felgerieg (Gran Foulgueray), i patí algunes incursions dels normands el 853 i el 855. Però el 857 se li sublevà l'usurpador Salaun i morí assassinat per aquest amb suport del bisbe Alcmar de Nantes.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Erispoe va succeir al seu pare al front del govern de Bretanya el 7 de març del 851; va enfrontar tot seguit al rei franc Carles el Calb a la batalla de Jengland, (avui Jengland-Beslé) vora el riu Vilaine, el 22 d'agost del 851, i el va derrotar; els comtes Vivià del Maine i Hildemar (comte palatí) van morir a la batalla junt amb milers de francs mentre les pèrdues bretones foren mínimes. A les setmanes que van seguir a la batalla Erispoe es va trobar amb Carles el Calb a Angers i es va signar un acord de pau. Els Annals de Saint-Bertin, on les derrotes de Carles el Calb són generalment omeses,[3] informen sòbriament: «Erispoe, fill de Nominoe, va venir a veure a Carles a la vila d'Angers per donar-se les mans, i fou acollit i se li van donar les insígnies reials amb el poder que ja corresponia al seu pare, i se li va ajuntar el país de Rennes, el país de Nantes i el país de Retz.[4]» Aquest text és capital :

  • per «donar-se les mans», Erispoe comprometia la seva fidelitat i es reconeixia vassall de Carles el Calb, el que de fet no l'obligava a gairebé res, ja que estava en situació de força, i era una avantatge, ja que rebia la protecció que el senyor devia al seu vassall.
  • L'ús de les insígnies reials li fou reconeguda, bé que de fet ja s'havia atribuït les insígnies abandonades per Carles a Jengland, en el curs de la fugida.[5] Aquesta concessió simbòlica el reconeixia formalment com a rei de Bretanya (per part de Carles, ja abans altres poders els reconeixien, com el Papa). Això ho confirmen diversos diplomes del Cartulari de Redon datats el 852 i el diploma per a l'església de Nantes del 10 de febrer del 856[6] que el qualifiquen de princeps, és a dir rei.

Tot això és confirmat a contrario, el juny del 877, par Carles el Calb que, a la capitular de Quierzy,[7] deixa instruccions abans de la seva marxa a Itàlia.

  • Erispoe es va veure confirmar la possessió dels comtats de Rennes i de Nantes, i Bretanya fou engrandida amb el país de Retz.[8]

El 853, com el 843, la vila de Nantes, situada al territori d'Erispoe, fou saquejada pels normands. En assabentar-se de la notícia el danès Cedric, nebot del rei de Dinamarca, honorant l'aliança conclosa entre Nominoe i el rei Horik I de Dinamarca va atacar els noruecs responsables del pillatge de Nantes; es va unir a l'exèrcit d'Erispoe i conjuntament van assetjar l'illa de Bièce, en la que els noruecs s'havien fet forts; els assetjats van capitular aviat oferint regals als vencedors. Cedric, ferit a la batalla, va marxar després per via marítima i va morir al cap de poc prop del Havre, mort per les tropes de Carles el Calb.[9]

Erispoe tractava d'igual a igual al rei de França. El 856, en una entrevista a Louviers, es va tractar la qüestió de casar Lluís el Tartamut (després Lluís II de França), fill de Carles, amb una filla d'Erispoe.[10] Erispoe va donar el "ducat" del Maine a Lluís, fill del rei, fins a la ruta que portava de París a Tours i va establir a aquest príncep per regnar sobre aquesta contrada. El matrimoni finalment no va tenir lloc i aquest fracàs fou potser una de les raons del descontentament que va portar al complot que va causar la mort d'Erispoe.

El seu regnat es va acabar el novembre del 857 amb el seu assassinat a l'altar de l'església de Talensac,[11] on havia buscat asil, pel seu cosí Salaun o Salomó I de Bretanya, ajudat del bisbe Alcmar de Nantes. Salomó li va succeir.[12]

Posteritat[modifica | modifica el codi]

Erispoe estava casat amb Marmohec i tenia almenys dos fills :

  • un fill de nom Conan;
  • una filla que, després de ser promesa pel seu pare al príncep Lluís el Tartamut, fill de Carles el Calb, «semble que es va casar amb Gurwant, «comte de Rennes» i «cosí de Salomó», segons Dom Morice[13]». Les fonts contemporànies indiquen únicament que fou la mare del «príncep» Judicael.[14] El mateix Gurwant assassinarà o ferà assassinar a Salaün (Salomó) el 874.

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Genealogie d'Erispoë a Medieval Lands
  2. Philippe Tourault, Les rois de Bretagne, 2005, pàgs. 102 i sgs; primer rei amb títol sempre que no es comptin els reis llegendaris .
  3. Annals de Saint-Bertin : any 851[1], pàg. 151
  4. Citat per H. Guillotel, pàg. 283, a La Bretagne des saints et des rois, 1984.
  5. Ibid., pàg. 285
  6. cites ibid. pàg. 288, Apèndixs números 31, 34, 40.
  7. «Pel que fa referència al títol de regne acordat als bretons per necessitat, i confirmat per jurament, els nostres fidels són dispensats de reconèixer-lo perquè no hi ha descendència d'aquells als que fou concedida. »
  8. Ph. Tourault, op. cit., pàgs. 111.
  9. Prudence Guillaume de Roujoux, Histoire des rois et des ducs de Bretagne, volum 1 pàg. 362-363, Dufey, 1829
  10. Annals de Saint-Bertin any 856 El rei Carles va fer la pau amb el bretó Erispoe, ui va prometre a la filla d'aquest amb el seu fill Lluíss, pàg. 159
  11. Biographie de tous les Bretons qui se sont fait un nom, per Prosper Jean Levot
  12. Annals de Saint-Bertin: any 857 Hérispoé duc des Bretons, fou mort pels bretons Salaün i Almar després d'un temps enfrontats amb ell, pàgs. 161, 162
  13. Histoire ecclésiastique et civile de Bretagne, tome I, pàg. 45.
  14. Chronique de Réginon de Prüm : any 874.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • André Chédeville i Hubert Guillotel, La Bretagne des saints et des rois, siecles Ve-Xe, Éditions Ouest France, 1984 (ISBN 2858826137)
  • Arthur de La Borderie Histoire de Bretagne: Tome deuxième Règne d'Erispoe 851-857 pàgs 73-83. Réédition Joseph Floch Imprimeur Éditeur à Mayenne (1975).
  • Reynald Secher i René Le Honzec, Histoire de Bretagne, collection "Mémoire du futur" (dibuixos), Éditions Reynald Secher, Noyal-sur-Vilaine, 1994.
  • Noël-Yves Tonnerre, Naissance de la Bretagne. Géographie historique et structures sociales de la Bretagne méridionale (Nantais et Vannetais) de la fin du s. VIIIe à la fin du s. XIIe, Presses de l'Université d'Angers, Angers, 1994, ISBN 2-903075-58-1.



Precedit per:
Nominoe
Reis de Bretanya
Escut de Bretanya

851857
Succeït per:
Salaun I