Escuts sagrats
Els escuts sagrats o ancils[1] (en llatí ancilia, singular ancile) són objectes sagrats, dedicats per Numa Pompili al culte de Mart dins la romana de la religió tradicional.[2]
Tradició romana[modifica]
Segons la llegenda, el rei Numa Pompili va trobar un escut de bronze, sorgit del no res, i de forma oval en forma de 8. Convençut que aquest escut tenia un origen celestial i diví, Numa li va organitzar un culte.[3][4]
Inicialment va fer construir a Mamuri Veturi onze còpies idèntiques, i va amagar l'original entre elles, per protegir-la de qualsevol acció maliciosa. Els dotze escuts van ser conservats a la Regia, la residència oficial reial al Fòrum Romà. Un col·legi de sacerdots, els salii, va custodiar-los i mostrar-los dos cops l'any durant les festes religioses, marcant l'inici i el final del període guerrer. Festus afegeix que una veu hauria anunciat en el moment de l'arribada de l'escut que Roma seria el més poderós dels estats, sempre que conservés l'escut.[5]
Elagàbal (218-222) va decidir de transportar els escuts sagrats i altres objectes del culte tradicional romà al temple que va fer construir sobre el mont Palatí.[6] Al començament del segle IV, el polemista cristià Lactanci denigra els sacerdots salii portadors dels «escuts sagrats que el temps ha gairebé reduït a pols», que és un indici que existien encara en aquesta època.[7]
Dades històriques[modifica]
Els arqueòlegs relacionen la forma d'un escut en 8 amb els escuts tracis a causa de la seva escotatura pels dos costats descrita per Dionís d'Halicarnàs i Varro,[8] s'assembla més aviat a l'antic escut de l'egeu, de l'etapa geomètrica. L'arqueologia s'ha trobat en diversos llocs d'Itàlia, el rastre d'escuts en forma de 8, que daten dels anys 700 aC.[9]
Referències[modifica]
- ↑ Entrada "ancil" al Gran Diccionari de la Llengua Catalana (1a edició)
- ↑ Flor, Historia romana, llibre I, 2
- ↑ Dionís d'Halicarnàs, Els orígens de Roma (llibre II, 71)
- ↑ Plutarc, Vida de Numa, 13
- ↑ Sext Pompeu Fest, De significatu verborum, fragment sobre Mamurus Veturus
- ↑ Història Augusta, Vida d'Elabàgal, III
- ↑ Lactanci, Institucions divines, II
- ↑ Varró, De lingua latina, VII, 43
- ↑ Pierre Grimal, La civilisation romaine, Flammarion, Paris, 1981, reeditat el 1998, ISBN 2-080-81101-0, p. 17