Estel polar

Mapa de l'Óssa Menor

S'anomena estel polar (o estrella polar o estela polar) a l'estel de magnitud significativa, la posició aparent del qual és més pròxima al pol celeste, és a dir, es troba alineat amb l'eix de rotació de la terra, de manera que vist des dels pols sud o nord de la Terra es trobaria just a sobre de l'observador. Actualment, aquesta posició al Pol Nord l'ocupa l'Estel del Nord o Polaris Borealis, mentre que al Pol Sud no hi ha cap estel prou brillant en aquesta posició; l'estel més proper visible a ull nu és la tènue Sigma Octantis també coneguda com a Estel del Sud o Polaris Australis.

Una de les característiques dels estels polars és que mentre totes les estrelles canvien la seva posició aparent al cel durant la nit, és a dir, semblen que es moguin en el cel, els estels polars no canvien aparentment la seva posició al cel nocturn durant tota la nit, les percebem com a fixes. Això les fa especialment útil en la navegació celeste, representant un indicador fiable de la direcció del pol geogràfic, a més el seu angle d'elevació serveix per a determinar la latitud.

Per efecte de la precessió dels equinoccis, els pols celestes es desplacen amb relació als estels completant un cercle imaginari en l'esfera celeste cada 26.000 anys i, en conseqüència,l'estel polar en cada hemisferi no és el mateix a través dels anys.

En l'actualitat

Actualment, l'estel Polar en l'hemisferi Nord és $\alpha$ de l'Óssa Menor, situada a l'extrem de la cua de l'Óssa Menor, per ser la més pròxima al pol, del que dista menys d'un grau. Encara se li anirà acostant més i l'any 2100 no distarà d'ell més de 28'. A partir d'este moment, el pol s'allunyarà d'aquest estel, el qual no tornarà a ser polar fins a uns 25.780 anys després.

En el passat

La figura no té en compte la nutació. 2600 anys abans de la nostra era, l'estel més pròxim al pol Nord, o siga l'estel Polar d'aquella llunyana època, era Thuban, $\alpha$ de la constel·lació del Dragó, de magnitud 3,6. Thuban va ser famós en Xina i l'antic Egipte, perquè els antics astrònoms xinesos el van inscriure en els seus annals de l'època de l'Emperador Groc, que va regnar 2.700 anys abans de la nostra era. Els egipcis, que fa més de cinquanta segles van construir les grans piràmides, van revelar posseir uns coneixements molt avançats a l'obrir unes galeries que permeten penetrar en el seu interior i observar des d'elles el pol Nord que llavors apuntava a l'$\alpha$ del Dragó. Hui en dia, des de les galeries de les piràmides, si no estigueren obstruïdes, es podria observar el nostre estel polar, l'$\alpha$ de l'Óssa Menor.

El pol va passar després entre l'estel $\beta$ de l'Óssa Menor i el $\kappa$ del Dragó. En esta època es va construir l'esfera celeste de Quiró, corresponent a l'època de l'expedició dels Argonautes, 1.200 anys abans de la nostra era. A partir de llavors, el pol es va anar aproximant cap al que actualment és l'estel Polar.

A principis de la nostra era, no hi havia cap estel brillant que indicara el lloc del pol. En l'obra Juli Cèsar, de William Shakespeare, el personatge principal diu: Però jo sóc constant com l'estel Polar que no té parangó quant a estabilitat en el firmament. Està clar que els versos de Shakespeare són un anacronisme perquè, en la seua època, $\alpha$ de l'Óssa Menor era la Polar, però no en l'època de Juli Cèsar, quan el Pol Nord no apuntava a cap estel.

Cap a l'any 800, va passar prop d'un xicotet estel doble de la constel·lació de la Girafa.

En el futur

L'estel Polar actual, de magnitud 2, és un dels més brillants que es troben en el camí que va recorrent el pol i per açò porta el títol des de fa més de mil anys. El podrà conservar fins prop de l'any 3.500, any en el qual la trajectòria del pol passarà prop d'un estel de tercera magnitud, el $\gamma$ de Cefeu. L'any 6.000 estarà entre dos estels de tercera magnitud, el $\beta$ i l'$\iota$ de Cefeu; cap a l'any 7.400 estarà prop del brillant estel de primera magnitud, gamma del Cigne, i, cap a l'any 13.600, l'estel Polar serà el més brillant del cel boreal d'estiu, Vega $\alpha$ de Lira, que conservarà esta primacia durant tres mil anys almenys. Esta serà la Polar de les futures generacions, com ja ho va ser fa catorze mil anys, en l'era glacial.

Navegació astronòmica

Atès que l'estel Polar es troba pràcticament en el pol nord celeste, apareix al centre de les trajectòries circulars que semblen descriure les altres estrelles per efecte de la rotació terrestre.

Aquesta característica s'independitza del temps l'observació de les coordenades locals de l'estel Polar, sent l'altura sobre l'horitzó expressada en graus i minuts la latitud de l'observador. Per aconseguir exactitud s'ha de corregir aquesta observació ja que l'estel Polar no es troba en termes teòrics exactament en el pol nord celeste.

La posició privilegiada en la volta celeste de l'estel Polar la converteix en una aliada del navegant que amb una simple observació pot verificar el rumb i determinar la latitud.

En el pol sud

Vegeu també: estel del Sud (astronomia)

σ Octantis és a simple vista l'estel més proper al pol sud celeste, encara que això no és de gran ajuda ja que la constel·lació de la Creu del Sud assenyala aproximadament a aquest punt. A l'equador és possible veure Polaris i la Creu del Sud.

Altres planetes

Cada planeta té un estel polar diferent segons els seus eixos de rotació.

• Alfa Pictoris al sud i Ómicron Draconis al nord de Mercuri.
• Fi Draconis, la més propera al sud de Venus.
• Delta Doradus, al sud de la Lluna.
• Kappa Velorum a 2n del sud, i -Sadr i Deneb-les dues estrelles més brillants de Cygnus -, al nord de Mart.
• Delta Octantis al sud de Saturn.
• Eta Ophiuchi al nord i 15 Orionis al sud de Urà.
• El nord de Neptú es troba entre Gamma i Delta Cygni. Gamma Velorum és al sud.
• El nord de Plutó apunta a la constel Delphinus.

Vegeu també

• Polaris (estel)