Estructuralisme
L'estructuralisme és una escola teòrica de les ciències socials i humanes originada amb Ferdinand de Saussure. Considera l'objecte d'estudi com un sistema dividit en elements que es relacionen entre si. Per analitzar-lo científicament, cal, doncs, estudiar aquestes relacions i com n'afecten la globalitat, que adquireix un significat més enllà de la suma de les parts.
L'estructuralisme disposa, a més, d'un corrent important en art i arquitectura, desenvolupat bàsicament entre els anys 1950 i 1970 (estructuralisme (art)), així com una posició teòrica científica (estructuralisme científic) dins de la filosofia analítica.
L'estructuralisme en lingüística
Saussure proposava l'estudi de l'estructura de la llengua en un moment donat, contrastant-lo amb la lingüística diacrònica, que s'encarregaria d'estudiar l'evolució de la llengua al llarg del temps.
Una de les aplicacions més reeixides de l'estructuralisme va ser a la fonologia. Roman Jakobson i l'escola de Praga van analitzar les característiques articulatòries de cada so, dividint-los en parelles que contrastaven per un sol tret (per exemple + sonor - sonor), que fou la base de l'AFI que avui s'utilitza. Així, es va poder estudiar la distància objectiva entre els diversos fonemes en la globalitat de les llengües.
Pel que fa a la morfosintaxi, l'estructuralisme introdueix la noció de sintagma, oposada a la de paradigma. Un sintagma estudia una paraula i les relacions gramaticals que estableix en la frase ("en horitzontal"), per veure com en canvia el sentit si està en una posició o en una altra, si depèn d'alguna altra paraula o no i si es veu afectada pels mots del voltant. En canvi, el paradigma es fixa en les relacions "en vertical", és a dir, entre una paraula i totes aquelles que podrien ocupar el mateix lloc (per exemple, entre els noms comuns que tenen sentit en un context donat).
L'estructuralisme en literatura i pensament
La literatura comença a ser interdisciplinària, ja que qualsevol estructura social es torna un text susceptible de ser llegit i interpretat pels estudiosos i, en aquest sentit, es pot considerar que l'estructuralisme va donar pas a la semiòtica o semiologia. Va tenir molt d'èxit en la narrativa, en què analitzava els elements estructurals que formaven una història fent abstracció de les seves concrecions. És a dir, moltes històries tenen uns tipus de personatges i una manera de desenvolupar l'argument que les fa variants d'una protohistòria, malgrat que l'ambientació, els noms o l'estil siguin diferents. Roland Barthes, Northrop Frye, Louis Althusser i el primer Michel Foucault van usar aquest enfocament.[1]
De la mateixa manera, es creia que la ment i el coneixement es podien descompondre en una sèrie d'elements atòmics universals, en una idea deutora de la tradició de Demòcrit i precursora dels memes.
En literatura, es crea el concepte d'intertextualitat, pel qual cada obra té elements dels textos anteriors, que formen part de l'estructura cultural, encara que l'autor no hagi llegit aquelles fonts. L'obra concreta es defineix justament per com integra la tradició anterior i com es relaciona amb els altres elements del sistema, així com les innovacions que hi aporta.
L'estructuralisme en sociologia i antropologia
Claude Lévi-Strauss va estudiar les relacions de parentiu com un sistema en què els membres podien oposar-se per una sèrie de trets i aportaven significació al conjunt social. També va estudiar com a estructures fixes els mites, comprovant que en diferents societats es donaven històries similars i, per tant, havien de jugar una funció semblant. Amb posterioritat, va estendre els seus estudis a la nutrició i altres camps amb la idea que totes les cultures són variacions d'una sèrie fixa de sistemes.
Pervivència de l'estructuralisme
L'estructuralisme va suposar una revolució perquè va apropar les ciències socials i humanes a la investigació en identificar les estructures objecte d'estudi. Moltes de les seves troballes continuen vigents. Però, des dels anys 60, n'han sorgit reaccions en contra, com la gramàtica generativa en lingüística (Noam Chomsky) o la desconstrucció (amb Jacques Derrida). Jacques Lacan i Louis Althusser són també deutors del moviment.
Les crítiques passen per la sobreinterpretació (s'assimilen fenòmens obviant el context, i que potser no haurien de comparar-se), la poca aplicabilitat a qüestions quotidianes i la negació de les aportacions individuals al sistema. A més a més, denuncien l'etnocentrisme de l'escola, ja que suposa que els esquemes occidentals són extrapolables a altres cultures, fent dels europeus els universals.
Referències
- ↑ "Coneixement cultural i històric” de Gonçal Mayos (UB).
