Gerba
Gerba o Djerba és una illa de la costa sud-est de Tunísia, al golf de Gabes, a prop del litoral. Té una superfície de 510 km2 i una densitat de més de 100 habitants per km2 amb 70.000 habitants. Té alguns cultius de secà, i l'ocupació principal és la pesca; artesanalment es fabriquen mantes. La capital és Houmt Souk amb 20.000 habitants. Està virtualment enllaçada amb el continent per un baix fons que no arriba als 10 metres. Les altres ciutats destacades són Hara Kabira i Hara Saghira, al nord.
Història
Història antiga
Meninx (Μήνιγξ o Μῆνιγξ) fou el nom antic de l'illa. Scylax l'esmenta com Brachion (Βραχείων). Estava habitada pels lotòfags i se l'anomenava sovint Lotofagitis (Lotophagitis , Λωτοφαγῖτις o Λωτοφάγων νῆσος).
Els romans la van ocupar temporalment en la seva expedició del 253 aC dirigida per Sempronius Blaesus, i llavors tenia dos ciutats: Meninx i Thoar.
Hi van néixer els emperadors Trebonià Gal i el seu fill Volusià. En aquest temps ja era coneguda com Girba del que va derivar el seu nom modern de Gerba o Djerba.
Al menys es coneixen dos bisbes de Gerba: Monnulus i Vincenç, que van assistir als concilis de Cartago del 255 i 525. Restes de la catedral es troben al sud-oest de Meninx.
El 665 va caure en mans dels àrabs dirigits per Ruwayf ben Thabit, durant la campanya de la Bizacena dirigida per Muawiya ben Hudaydj.
L'illa va adoptar durant la dominació àrab les creences kharigites.
El segle XI quan Ifriquiya (Tunísia) fou envaïda pels Banu Hilal l'illa va quedar de fet independent i es va dedicar a la pirateria. Foren dominats pel zírida Ali ben Yahya el 509 de l'hègira (1115-1116) però el 1135 la van ocupar els normands dirigits per Jordi d'Antioquia, almirall del rei Roger II de Sicília que el 1148 van ocupar també Mahdiyya. Una revolta de l'illa el 1153 fou aplanada.
Període català
Els almohades se la van fer seva el 1160. El 1284 els almogàvers dirigits per Roger de Lloria al servei del rei Pere el Gran la van conquerir[1], i el 1286 s'hi van incorporar les illes dels Quèrquens i fou una senyoria de Roger de Lloria i la família Lloria en feu del rei de Catalunya. Roger hi va construir una fortalesa el 1289 prop de l'antiga Meninx, que es va dir Castelló (després Kashtil). El intents de revolta local i ela atacs tunisians van forçar al rei Frederic de Sicília a incorporar l'illa a Sicília el 1309 i conferir el seu govern a Ramon Muntaner que hi va exercir del 1311 al 1314. El 1311 hi va haver una fam d'alguns mesos. L'illa es va revoltar amb ajut dels tunisencs (els hàfsides d'Abu Bakr) i tot i l'heroica resistència catalana al Castelló (1334-1335) van haver d'abandonar l'illa. La van recuperar el 1383 amb ajut d'una flota genovesa, però només la van poder conservar fins el 1392. Nous atacs sicilians el 1424 i 1432 foren rebutjats i en el darrer el mateix emir Abu Faris va venir en socors de l'illa. Els musulmans van construir llavors un castell a la part nord, al costat de l'antiga Girba que era en ruïnes, que es va dir Burdj al-Kabir. Al seu entorn va néixer la ciutat de Houmt Souk.
Període hàfsida
El 1480 els illencs es van revoltar contra l'emir Abu Umar Uthman i van controlar la via que unia el continent amb l'illa, que era de construcció romana i estava molt ben conservada.
Les lluites internes entre Wahbiya i Nakkara, dos faccions de la secta dels ibadites o kharigites, que dominaven al nord-oest i al sud-est, no van impedir la prosperitat de l'illa. Els illencs pagaven un tribut a l'emir però restaven independents.
Període otomà
Vers el 1500 va quedar sota domini dels otomans. El 1511 fou atacada per la monarquia hispànica sota direcció de Pedro Navarro, per establir-hi una fortalesa que assegurés les conquestes de Orà, Bugia, Alger i Trípoli; el 1513 fou saquejada pels genovesos; el 1550 s'hi va establir el corsari Dragut.
El 1560 fou atacada altre cop per ordre de Felip II, però en foren expulsats (vegeu Batalla de Gerba). El 1568 el pasha de Trípoli s'hi va presentar per cobrar una forta contribució; el 1598 l'illa fou assolada per Ibrahim Pasha.
Durant el segle XVI i principis del XVII l'illa va dependre alternativament dels governadors d'Alger, Trípoli o Tunis fins que Hammuda Bey (governà del 1631 al 1659) la va incorporar definitivament al govern de Tunis.
El 1705, establerta la dinastia hussainita de Tunísia, el bey o dey es va fer representar a l'illa per un xeic (shaykh) i per caids (kaid) reclutats entre les principals famílies locals. Les principals famílies foren els Semumeni (segle XVI) i després els Bel Djelloud. Un dels membre d'aquesta família, Said, va fer posar totes les barques de cap per avall per impedir que Yunus Bey, fill de Ali Pasha, pogués entrar a l'illa, cosa que li va costar la vida. A la segona meitat del segle XVII i al segles XVIII i XIX, la família local dirigent foren els Ben Ayed.
A partir del segle XVIII l'ortodòxia malikita va substituir al ibadisme. Progressivament la llengua berber va començar a perdre terreny en front de l'àrab. Al segle XVIII va partir incursions dels nòmades Urghamma i Akkara de la Djefarra; el 1705 i 1706 va patir una epidèmia de pesta; el 1794 fou saquejada durant 58 dies per un aventurer anomenat Ali Burghul, que s'havia apoderat de Trípoli; el 1809 va tornar a patir una pesta i el 1864 fou assolada pels nòmades de la regió de Zarzis.
El mateix 1864 es va revoltar contra el govern central i va patir una epidèmia de pesta. Des el 1846 el dey Ahmad bey havia prohibit l'esclavatge , i allò va afectar a l'illa, ja que era un dels principals centres del comerç d'esclaus a la Mediterrània juntament amb Gabes, on es venien els esclaus que portaven les caravanes des de Ghadames i Ghat; el comerç es va traslladar a Trípoli.
Quan els francesos van arribar a l'illa era un lloc relativament pròsper. Una guarnició francesa es va instal·lar a Burdj al-Kabir arrel de l'establiment del protectorat el 28 de juliol de 1881.
El 11 d'abril del 2002 una bomba va esclatar a la sinagoga de Gerba, en un acte reivindicat per Al-Qaeda.
Dades locals
Els habitants son berbers de la branca dels kutama barrejats amb nefza, hawwara i algunes altres. També hi ha una forta presència de població àrab. Avui dia la meitat dels habitants parlen el berber, i també la meitat són ibadites sota la seva forma del wahbisme; la majoria dels ortodoxos són a l'est i al centre. Els wahbites porten barba i turbant (kashta)
Molt coneguda és la tradició de la djahfa a les cerimònies matrimonials, avui dia derivats en atracció turística, que recorda al segrest de la núvia dels beduins.
Senyors catalans de Gerba
- Roger de Lloria 1284-1305
- Roger II de Lloria 1305-1310 (reconegut 1307)
- Carles de Lloria 1310
- Francesc Roger III de Lloria 1310-1311
Governadors catalans de Gerba
- Simó de Montolieu 1309-1311
- Ramon Muntaner 1311-1314