Giulio Einaudi
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 2 gener 1912 Dogliani (Itàlia) |
| Mort | 5 abril 1999 (87 anys) Magliano Sabina (Itàlia) |
| Dades personals | |
| Formació | Liceu clàssic Massimo d'Azeglio Universitat de Torí |
| Activitat | |
| Camp de treball | Periodisme, editorial i edició |
| Ocupació | editor, empresari, editor, periodista |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Família | |
| Fills | Ludovico Einaudi |
| Pares | Luigi Einaudi i Ida Einaudi |
| Germans | Mario Einaudi i Roberto Einaudi (en)  |
Premis
| |
Giulio Einaudi (Dogliani, 2 de gener de 1912 – Roma, 6 de març de 1999)[1] fou un editor i intel·lectual italià. Nascut a Dogliani, província de Cuneo (Piemont), fill de Luigi Einaudi i Ida Pellegrini. El seu pare esdevindria, 36 anys després, president de la República italiana.[2]
Biografia[modifica]
Va estudiar al Liceo classico Massimo d'Azeglio de Torí, i va ser alumne de l'antifeixista Augusto Monti.[3] Entre els seus amics, exalumnes del centre, hi havia personalitats com Cesare Pavese, Norberto Bobbio i altres. També va estudiar a la facultat de Medicina de la ciutat i fou alumne de Giuseppe Levi, gran anatomista i pare de l'escriptora Natalia Ginzburg.
El 15 de novembre de 1933, quan tenia 21 anys, va fundar l'editorial que porta el seu nom: Giulio Einaudi Editore, amb seu a Torí al tercer pis de la via Arcivescovado 7, al mateix edifici on hi havia hagut el setmanari L'Ordine Nuovo d'Antonio Gramsci.
Per les seves activitats antifeixistes fou arrestat l'any 1935. Va participar en la Resistència italiana contra Mussolini.[1]
La persecució del règim va perjudicar l'editorial amb un control absolut des del 1935 al 1943. Després del 1945, amb esforços heroics de distribució i difusió, es convertiria en una de les editorials europees de més prestigi intel·lectual.
Giulio Einaudi es caracteritzava per una extraordinària vitalitat i una enorme curiositat, cosa que es traslladà al seu catàleg. Va escollir els millors col·laboradors italians; es va adherir a projectes estrangers com el d'Einaudi-Gallimard i, més tard, amb el de Carlos Barral.
Els seus llibres estaven editats magníficament i eren assequibles econòmicament. Va descobrir grans autors italians com Carlo Levi, Italo Calvino, Pier Paolo Pasolini, Leonardo Sciascia, Elsa Morante, Carlo Emilio Gadda i estrangers: Thomas Mann, Man Ray, Lévi-Strauss, etc. Els seus llibres en tapa tova han estat una icona, tot i que al final, al 1984, els mercats imposaren la integració en el grup Mondadori.
Va tenir dues dones, Clelia i Renata, i sis fills. És pare de Ludovico, pianista i compositor.
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «Biografia Giulio Einaudi» (en italià). storiaxxisecolo.it, 29-05-2013. [Consulta: 11 juliol 2021].
- ↑ Hanley, Anne. «Obituary: Giulio Einaudi» (en anglès). The Independent, 23-10-2011. [Consulta: 11 juliol 2021].
- ↑ Ward, David. "Primo Levi's Turin." In: Gordon, Robert S.C. (editor). The Cambridge Companion to Primo Levi (Cambridge Companions to Literature). Cambridge University Press, 30 July 2007. ISBN 1139827405, 9781139827409. CITED: p. 11.
 |
Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets. |
- Giulio Einaudi, En diálogo con Severino Cesari, Anaya-Mario Muchnik, Madrid, 1994.
- Natalia Ginzburg, Léxico familiar, Lumen, Barcelona, 2016.
Bibliografia[modifica]
- Luciana Buccellato, «EINAUDI, Giulio» la voce nella Enciclopedia Italiana - VI Appendice, Roma, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, 2000.
- Fragmentos de memoria. València: Edicions Alfons el Magnànim, 1990, p. 199. ISBN 847822999X.
- Giulio Einaudi en diálogo con Severino Cesari traducció d'Esther Benítez
Madrid : Anaya & Mario Muchnik, 1994 306 p. Col·lecció Europeos sin fronteras ISBN 8479791012
- Tutti i nostri mercoledì, Bellinzona, Casagrande, 2001, converses amb Paolo Di Stefano.