Natalia Ginzburg

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Natalia Ginzburg amb Sandro Pertini.

Natalia Ginzburg (nascuda Levi; 14 de juliol de 1916 a Palerm — 7 d'octubre de 1991 a Roma) fou una premiada escriptora italiana que explorà en la seva obra les relacions familiars, la política dels anys del feixisme i dels anys posteriors, la Segona Guerra Mundial i la filosofia. Va ser autora de novel·les, relats breus i assaigs, i rebé els Premis Strega i Bagutta. Va participar així mateix en política amb el Partit Comunista Italià.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Nascuda a Palerm, a l'illa de Sicília, Natalia Levi va passar la majoria de la seva joventut a Torí amb la seva família. El seu pare, Giuseppe Levi, era professor a la Universitat de Torí i un reconegut històleg. El pare era jueu i la mare, Lidia Tanzi, catòlica, però criaren els seus fills en l'ateisme.[1][2] La seva llar era un centre cultural on els pares convidaven intel·lectuals, activistes i industrials. El 1933, amb 17 anys, Natalia va publicar el seu primer relat a la Revista Solaria: I Bambini. El 1938, Natalia es va casar amb Leone Ginzburg, amb qui tingué tres fills. El seu fill Carlo Ginzburg és un reconegut historiador de l'actualitat. Tot i que Natalia va poder viure relativament lliure d'atacs a la seva persona durant la Segona Guerra Mundial, el seu marit fou obligat de 1941 a 1943 a l'exili interior a un poble deprimit dels Abruços per les seves activitats contra els feixistes. Durant la major part d'aquest temps ella i els seus fills van viure amb ell. Com a opositors del règim feixista de Mussolini, Natalia i el seu marit anaren secretament a Roma per publicar un diari antifeixista, fins que Leone fou arrestat. Va morir el 1944 després de ser greument torturat a la presó.[3] El 1950 Natalia Ginzburg es va tornar a casa, aquest cop amb Gabriele Baldini, un estudiós de la literatura anglesa, amb qui es va instal·lar a Roma. Va morir el 1969.

Temes de la seva obra[modifica | modifica el codi]

Després del seu matrimoni, Natalia va començar a emprar el cognom del seu marit, ocasionalment amb l'ortografia de "Ginzberg". La seva primera novel·la fou publicada el 1942, durant el període més antisemita de la Itàlia feixista, sota el pseudònim d'Alessandra Tornimparte. Ginzburg va passar la major part de la dècada del 1940 treballant per a l'editorial Giulio Einaudi Editore a la ciutat de Torí a banda de la seva escriptura literària. Va publicar conjuntament amb la major part dels escriptors més importants de la postguerra al seu país com Carlo Levi, Primo Levi, Cesare Pavese i Italo Calvino. La seva segona novel·la aparegué el 1947. La seva experiència durant la guerra i la del seu marit van canviar per sempre la seva identificació amb la seva identitat jueva, i va reflexionar profundament sobre qüestions relacionades amb la guerra i l'Holocaust, temes que va tractar en forma de ficció i assaigs. Més tard es va convertir al catolicisme, el qual va causar polèmica entre el seu cercle, per la seva creença en Jesucrist com a jueu perseguit.[4] A partir de 1950, el seu nou matrimoni i el trasllat a Roma, Ginzburg va iniciar el seu període més prolífic com a escriptora. Durant els següents 20 anys va publicar les obres que la feren més reconeguda, fortament involucrats amb la vida cultural de la capital. El 1964 va interpretar el paper de Maria de Betània a la pel·lícula de Pier Paolo Pasolini L'Evangeli segons Sant Mateu. Natalia Ginzburg va romandre involucrada en política durant tota la seva vida com a activista i polemista. Com molts altres prominents antifeixistes, durant un temps va ser membre del Partit Comunista Italià, i fou elegida membre del parlament italià com a candidata independent el 1983.

Bibliografia de l'autora[modifica | modifica el codi]

Ficció en prosa[modifica | modifica el codi]

  • La strada che va in città (1942)
  • È stato così (1947)
  • Tutti i nostri ieri (1952)
  • Valentino (1957)
  • Sagittario (1957)
  • Le voci della sera (1961)
  • Le piccole virtù (1962)
  • Lessico famigliare (1963)
  • Mai devi domandarmi (1970)
  • Caro Michele (1973)
  • Vita immaginaria (1974)
  • La famiglia Manzoni (1983)
  • La città e la casa (1984)

Teatre[modifica | modifica el codi]

  • Ti ho sposato per allegria (1965)
  • L'Inserzione (1969)

Adaptacions cinematogràfiques[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. http://jwa.org/encyclopedia/article/ginzburg-natalia
  2. http://www.enotes.com/natalia-ginzburg-salem/natalia-ginzburg
  3. http://www.troubador.co.uk/book_info.asp?bookid=1156
  4. Castronuovo, Nadia (2010), Natalia Ginzburg : Jewishness as Moral Identity, Troubador Publishing UK, ISBN 9781848763968

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Natalia Ginzburg