Guerra del Primer Pacte de Família
 |
L'article necessita algunes millores de redacció. |
 |
L'article o secció necessita millores de format. |
La Guerra del Primer Pacte de Família (1733 - 1735) va ser la segona campanya italiana de Felip V, aprofitant la Guerra de Successió de Polònia. El rei espanyol va recuperar les possessions italianes perdudes a Utrech, excepte el Milanesat.
El Primer Pacte de Família (Novembre 1733)[modifica]
Al mes de febrer, mor August II, rei de Polònia. La monarquia polonesa no era hereditària, el rei era elegit per un parlament: el Sejm.
Al març, Felip V envia des de Sevilla un emissari a Varsòvia per presentar la candidatura del seu fill, l'infant Felip, de dotze anys, fins i tot la de l'infant Carles. Candidatures sense cap possibilitat.
Els altres dos aspirants eren recolzats per França i per l'Imperi Austríac.
L'aspirant austríac (Frederic August) va seure al tron polonès i França, que recolzava a Stanislas Leszczynski, sogre del rei Lluís XV, va sol·licitar ajuda a Espanya i al duc de Savoia per enfrontar-se a Àustria.
Les negociacions entre França i Espanya van fructificar el 7 de novembre de 1733, quan es va firmar a El Escorial el Primer Pacte de Família entre els dos països.
Les clàusules eren:
- Felipe V renunciava a la candidatura del seu fill Felip al tron de Polònia.
- Espanya recolzaria França en la guerra contra l'Imperi Austríac.
- França recolzaria Espanya en la seva companya contra Nàpols i Sicília, i per recuperar Gibraltar de mans britàniques.
Animada pel pacte amb Espanya i segura del recolzament de Savoia, França va declarar la guerra a l'Imperi Austríac el 10 d'octubre de 1733.
Ocupació de Nàpols (Maig 1734)[modifica]
Un exercit francès comandat per duc de Berwick va creuar el Rhin i es va endinsar a Alemanya. Un segon exèrcit francès, comandat pel mariscal Villars, de 82 anys, va creuar els Alps per entrar a Itàlia.
Per la seva banda, el ministre Patiño va reunir a Barcelona un exercit expedicionari d'uns 30.000 efectius (algunes fonts parlen de 16.000 homes) a partir d'octubre de 1733. El comandant suprem era l'infant Carles, duc de Parma, però qui dirigia la tropa era el comte de Montemar. L'exercit expedicionari va arribar a Itàlia a mitjans de gener de 1734.
Cap a mitjans de febrer d'aquell any, les forces combinades franco-savoianes del mariscal Villars i de Carlo Enmanuelle de Sardenya havien ocupat tot el Milanesat i una part de Màntua, i volien donar per acabada la campanya. Però Felip V tenia uns altres objectius. Va ordenar a Montemar que es dirigís a Nàpols i Sicília per arrabassar aquests territoris als austríacs.
Va ser una campanya exitosa i ràpida. El cardenal Belluga va aconseguir un salconduit perquè les tropes espanyoles creuessin els Estats Pontificis.
El 14 de març, l'infant Carles va decretar el perdó general per tothom, va confirmar les lleis i privilegis napolitans i va prometre abolir tots els impostos austríacs. Les forces imperials de la ciutat de Nàpols van considerar inútil la resistència i es van rendir. El 10 de maig, els representants de la ciutat van proclamar rei l'infant Carles per cessió del seu pare, Felipe V.
El virrei imperial s'havia retirat a Puglia. El comte de Montemar va decidir perseguir-lo.
El 25 de maig va derrotar els austríacs a la batalla de Bitonto.[1] Després d'aquesta victòria els espanyols van assaltar l'illa de Sicília.
Ocupació de Sicília (Estiu de 1734)[modifica]
A l'agost, les tropes espanyoles van creuar l'estret de Messina per ocupar Sicília.
En dos mesos van conquerir l'illa. L'1 de setembre el comte de Montemar va entra a Palerm i va proclamar rei l'infant Carles. Aquest va arribar al gener de 1735, i va romandre a l'illa fins al juliol.
Només les ciutats de Trapani, Siracusa i Messina van resistir un cert temps. Amb la capitulació de Siracusa va finalitzar la invasió. Nàpols i Sicília formaven un altre cop l'anomenat regne de les Dues Sicílies.
Final de campanya (1735)[modifica]
A l'hivern de 1735, acabada l'ocupació de Sicília, el comte de Montemar es va dirigir de nou al nord d'Itàlia, per iniciar la campanya a Llombardia.
Els desacords amb els francesos van fer impossible la conquesta de Màntua, últim reducte imperial a Llombardia. França donava la guerra per acabada.
La pau de Viena (1735-1739)[modifica]
El resultat de la guerra no va ser favorable per França.
Al nord d'Europa el tron polonès va ser pel candidat austríac. A Itàlia, Espanya controlava els territoris de Nàpols i Sicília al sud, i Parma, Toscana i part de Llombardia al nord.
Per això, i per evitar l'hegemonia d'Espanya a la zona, a l'octubre de 1735 el rei Lluís XV de França va arribar a un acord de pau amb l'emperador austríac, a esquenes de Felip V:
- Stanislas Leszcynski, el candidat francès, rebria el ducat de Lorena i el de Toscana com a compensació.
- L'infant Carles cediria a Àustria els ducats de Parma i Toscana, i després Àustria cediria Toscana al duc de Lorena. A canvi, Carles rebria el regne de les Dues Sicílies amb el títol de rei.
Totes les parts van posar objeccions als termes de l'acord.
Felip V i Isabel Farnese es van enfurismar amb la idea de perdre el patrimoni familiar d'Isabel, però es van veure obligats a cedir davant els fets consumats. Es va tardar anys per arribar a un acord ferm. Finalment França i Àustria van firmar la Pau de Viena el novembre de 1738.
Els enviats espanyols van ratificar les clàusules que concernien a Espanya a Versalles l'abril de 1739.
Referències[modifica]
 |
Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets. |