Henri Dutilleux

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Henri Dutilleux (Angers, França, 22 de febrer de 1916-París, França, 22 de maig de 2013) va ser un compositor francès.

Estudià al conservatori de París. Va ser un dels pocs compositors francesos què, malgrat no pertànyer a cap dels grups i escoles, que amb tanta profusió, proliferen en el seu país, posseïa un interès real i una vàlua. Hom subratlla aquest fet, davant la possible confusió d'idees que solen plantejar arran de pertànyer a un grup determinat.

A l'efecte, tant ens cal suposar que aquest neixen a conseqüència d'una sospitosa necessitat de suport mutu, com què obeeixen a la de seguir unes directrius tècniques o estètiques, que plantegen un moment històric en el desenvolupament de l'art.

És lògic que ambdós casos s'hi donin, si bé, en justícia, hom ha de reconèixer, que les agrupacions i escoles musicals de França (Grup dels Sis, école d'Arcueil, jeune France, etc.,) solen partir de bases no sempre gratuïtes. Amb tot, Dutilleux prefereix la tradició a la revolució, detesta tota classe de publicitat i s'afegeix a les afeccions dels melòmans, sense que aquesta definició de la seva actitud –aparentment retrograda- signifiqui una minva, de cap manera, del seu vertader valor musical, avalat, per altra banda, per la seva evident personalitat.

L'illa de Sant Lluís on vivia Dutilleux a la ciutat de París

Llurs models immediats eren Gabriel Fauré i Maurice Ravel, practicava un sistema tonal notablement ampliat i es distingeix per una certa brillantor de procediment dintre de la que, això no obstant, ni fa concessions a la facilitat ni resulta sobrecarregat. Entre llurs obres, citarem la Sonata per a piano, d'un brillant Romanticisme, que fa recordar Serguei Prokófiev, les seves dues simfonies, les quals es distingeixen per la instrumentació colorista, pujant i lírica, el ballet Le Loup (1953), basat en un excel·lent argument de Jean Anouilh i Georges Neveux i del qual Roland Petit donà una immillorable versió coreogràfica de motlles acadèmics, música escènica i de cinema. Dutilleux obtingué el premi de Roma el 1938, d'un vertader valor, assolint també els premis d'harmonia, fuga i composició en el conservatori, i el Prix du Portique (1953).

Els anys després de la guerra[modifica | modifica el codi]

En 1945, acabada la guerra, fou nomenat director del Servei de producció musical («Service des illustrations musicales») de la ORTF, un lloc que desenvolupà fins al 1963 (el servei fou suprimit durant un viatge seu als Estats Units) i que li va permetre entrar en contacte amb músics de totes les tendències i que contribuí a enriquir llur pròpia experiència compositiva.

L'any següent, en 1946, es casà amb la pianista Geneviève Joy, que ja coneixia des del 1941, en haver estat company seu en el Conservatori. Ella assistia a las classes de Yves Nat, i era molt apreciada en el Conservatori por la seva facilitat per a tocar a primera vista i por ser capaç d'interpretar quasi directament en el piano partitures orquestrals, pel que moltes vegades era sol·licitada per interpretar algunes obres en los concursos de composició, como auxiliar dels jurats. Genevieve Joy seguí la seva pròpia carrera, sent molt aviat professora d'acompanyament de piano en el Conservatori de París i viatjant molt com a concertista, al principi molt més que Dutilleux, i això ajuda a Henri a conèixer molta música nova, que ella interpretava habitualment en llurs concerts en la dècada de 1950 i 1960. Ella fou membre del «Trio de França» —amb Jeanne Gautier i André Lévy— i realitzà moltes gires amb la violinista Michèle Auclair, però, sobretot, formà un duo de piano molt apreciat amb Jacqueline Robin. Per a elles escriviren peces, en el seu 25º aniversari, Darius Milhaud, André Jolivet, Marcel Mihalovici i Georges Auric, i, en altres ocasions, també Daniel Lesur, Pierre Petit, Maurice Ohana, Marius Constant o el mateix Dutilleux.

Henri Dutilleux, Després del seu matrimoni, compongué totes llurs obres per a piano per a la seva dona. La primera d'elles fou la Sonata para piano (1946-48), una obra on s'esgoten les possibilitats tímbriques del piano i en la que, per primera vegada, Dutilleux mostra la seva habilitat per la variació, una tècnica que convertirà posteriorment en la base de llurs procediments compositius. La sonata conté també una de les primeres mostres del seu gust per les atmosferes oníriques. Aquesta obra és la que Dutilleux considera llur primera obra digna, havent refusat totes les seves composicions anteriors. Aquest disgust s'estén àdhuc a la Sonatina para flauta' una de les peces més interpretades i apreciades pels solistes de flauta:

« No em sento completament satisfet que sigui tocada tan sovint («ne se sent jamais complètement heureux qu'elle soit si souvent jouée») »

.[1]

En 1951 l'estrena de la seva Primera Sinfonía (1949-50) s'emetí per la ràdio, interpretat per l'Orquesta Nacional de Francia, sota la direcció de Roger Désormière (l'obra s'enregistrà posteriorment en 1955 amb Pierre Dervaux i l'Orchestre de l'Opéra, i fou elegida per «The Composer's Tribune» com obra de l'any, junt amb el Coro di Morti de Petrassi. Es tracta de la seva primera gran obra orquestral, construïda sobre formes clàssiques, malgrat que conté ja el seu segell personal. Així, llur primer moviment, Passacaille està basat sobre un motiu rítmic enunciat en el timbal i variat 35 vegades; els desenvolupaments lògics, però lliures, el domini de la instrumentació, l'equilibri dinàmic de temes i contratemes, de las innovacions i les repeticions, les variacions i transformacions, converteixen aquesta simfonía en una de les obres orquestrals més brillants del segle XX. L'obra fou dirigida per Jean Martinon, per Hans Rosbaud i per Ernest Ansermet. Dutilleux recorda que a l'estrena assistí Pierre Boulez i que no volgué saludar-lo, el que no li estranyà per la música tan diferent que el mateix Boulez componia en aquesta època, i que només començà a interessar-se por la seva música a partir de Métaboles.[2] Fou tatxat com un neoromàntic per compondre en aquesta època una nova simfonía. (El tercer moviment d'aquesta simfonia fou adaptat com música de la pel·lícula de Maurice Pialat Sous le soleil de Satan, que guanyà la Palma d'Or a Canes 1987.) En aquests anys compon la música d'algunes pel·lícules, que ell creu li serví per aprendre a compondre molt ràpid.

La seva obra següent fou un encàrrec de Roland Petit per al Ballet de París, el ballet Le Loup (1953), escrit amb un llibret de Jean Anouilh Georges Neveux para una formació orquestral reduïda al mínim. S'estrenà en el Teatre L'Empire el 17 de març de 1953, amb coreografia del propi Petit, decorats i vestuari de Jean Carzou, fou un gran èxit. Ambientad en l'època medieval, és una recreació del mite de la bella y la bestia i conta una història màgica, en què un mag passa un drap pel rostre d'una jove gitana, que adquireix l'aspecte d'un llop. Quan la jove torna al seu aspecte humà, el mag converteix llavors un llop, amb l'aspecte del seu promès. La novia comença a enamorar-se del llop com llop i torna amb ell al bosc, on ambdós seran caçats.

En 1955, rebé l'encàrrec de la Fundación Koussevitzki de compondre una obra pera la celebració del 75º aniversari de l'Orquestra Simfònica de Bòston, un encàrrec que reberen més compositors, com els francesos Milhaud i Ibert. L'obra composta entre 1957 i 1959 fou la Segunda Sinfonía que fou estrenada poe la formació estatunidenca sota la direcció de Charles Munch. El sobrenom que rep aquesta obra, Le double, fa referència a la seva organització al modo d'un concerto grosso, on un petit conjunt d'instruments (oboè, clarinet, fagot, trompeta, trombó, timbales, un quartet de corda, clavecí i celesta) s'oposen, es juxtaposen, es fonen i s'alternen amb la gran orquestra. El desenvolupament es confia novament a la variació i, així, l'obra fon una factura tradicional amb una gran modernitat allunyada de l'academicisme.

A partir d'aquesta obra renuncia a donar noms tradicionals a llurs composicions —concert, sonata, simfonia— donant-lis títols evocadors:

« és bo a vegades orientar a l'auditori sobre el món que desitjem crear. («il est bon parfois d'orienter l'auditeur vers le monde que vous cherchez à créer»). »

Aquest extrem el portarà encara més endavant després de Métaboles, donant noms inclusiu a cadascun dels moviments de cada obra.[3]

Acadèmia de la Música de París on Duitilleux ha treballat

En 1961 Alfred Cortot el crida per impartir la classe de composició en l'École Normale de Musique de Paris, el que va fer fins a 1970. Un nou encàrrec, aquesta vegada de George Szell per a celebrar el 40º aniversari de l'Orquestra de Cleveland, fou l'origen de l'obra Métaboles, composta entre 1962 i 1964 i que fou estrenada amb gran èxit el maig de 1965. El títol de l'obra fa referència a un concepte retòric: el canvi en l'estil d'un discurs o en la elecció d'una paraula. Així, els seus cinc temps, executats sense interrupció, es refereixen als estils canviants del discurs, musicalment transformant: Encantador, Lineal, Obsessiu, Barroe i Ardent o Inflamat (Flamboyant). L'autor descriu l'obra com

« une sorte de concerto en cinq mouvements (on connaît sa prédilection pour les chiffres impairs) dont chacun privilégie une famille d'instruments en les réunissant tous pour le finale. »

[3]

L'any 1967 rebé el Gran Prix National de la Musique pel conjunt de llurs composicions, quan no arribaven ni a vint les obres que tenia en catàleg.

Els anys 1970[modifica | modifica el codi]

En 1970, Dutilleux fou nomenat professor associat del Conservatori de París, lloc que exercí només un any, fins a 1971. Aquest mateix any, el Festival de Aix-en-Provence de 1970 acollí l'estrena de llur primer concert pròpiament dit: Tout un Monde Lontain, per violoncel i orquestra, que Mstislav Rostropóvich, el seu adjudicatari, hagué de repetir, a petició del públic, i ja que una ráfega del mestral impedí i escoltar bé les parts orquestrals.

En 1973 fou nomenat membre associat de l'Académie Royale de Belgique. Malgrat que l'obra cambrística de Dutilleux era relativament escassa, un nou encàrrec de la Fundació Koussevitzki per al Quartet Juilliard, li permeté compondre un quartet de corda 'insi la Nuit (1974-76). L'estrena mundial, el 6 de gener de 1977 en París, correspongué al Quartet Parrenin (també rebut amb peticions de bis), corresponent-li al Juilliard l'estrena estatunidenca el 13 d'abril de 1978 en la sala de la Biblioteca del Congrés de Estats Units.

Henri Dutilleux, gran amant de la pintura, s'inspirà en el quadre La Nuit étoilée de Vincent van Gogh per l'obra Timbre, espace, mouvement (1976-78), en la que els registres extrems de l'orquestra serveixen per descriure la relació entre terra i cel i la recerca de certitud espiritual que la pintura sembla reflectir. En 1990, declarà a «Telerama»:

« He intentat fer cantar l'orquestra com els pintors fan sorgir els colors" («j'ai essayé de faire chanter l'orchestre comme le peintre fait jaillir ses couleurs. »

Se succeeixen nous encàrrecs. El seu concert per a violí L'arbre des Songes és estrenat per Isaac Stern i Lorin Maazel en el Théâtre des Champs-Elysées, en 1985. The Shadows of Time, estrenada por Seiji Ozawa amb l'Orquestra Simfònica de Bòston el 1997, rebé l'any següent un dels Royal Philharmonic Society Awards. Aquesta obra en cinc moviments es refereix implícitament a l'arrest de nens d'Ysieux el 1944 i al bombardeig d'Hiroshima. «Mémoires des ombres», un dels episodis, és un homenatge molt particular a Ana Frank. Si Dutilleux es defensa de compondre música il·lustrativa, comfía no obstant tenir necessitat d'un estímul per crear. Així llur inspiració pot nàixer d'un text, d'una obra d'art o d'esdeveniments sovint trágics. Dutilleux es defineix a si mateix com un temperament confiat i optimista, però la seva música revela llargament els seus dubtes sobre la capacitat de l'home de millorar.

Des de 1998 la Vil·la de Clamart (París) li'n rendeix homenatge donant-li el seu nom al conservatori de música: Conservatoire de Musique, Danse et Art Dramatique Henri Dutilleux. En 1998 es realitza un documental sobre la seva vida, per la cadena Muzzik, a càrrec de François Roussillon i Jean-Luc Daniel.

Quadre significatiu de la Música a la qual ha dedicat la vida Dutilleux.

En 2003 compongué Correspondances, un encàrrec de l'Orquestra Filharmònica de Berlín per veu (soprano ou contralto?) i gran orquestra. En el prefaci de la partitura, editada por Schott, Dutilleux precisa que els diferents moments sobre els que s'articula l'obra són en realitat més episodis epistolars que pròpiament poemes. Els dos centres neuràlgics són, d'una part, els principals passatges d'una carta, escrita el 1984, de l'escriptor Aleksandr Soljenitsin a Mstislav Rostropovitch i a la seva esposa Galina Vishnévskaya; i, per altra, els extractes de la correspondencia de Vincent van Gogh i el seu germà Théo. La Danse cosmique de l'autor indi Prithwindra Mukherjee, aquesta si un poema, es presenta com una sort de petició a Shiva. Gong i Gong 2 són extractes de poemes de Rainer Maria Rilke, extrets de Chant éloigné.

A més, Dutilleux ha estat invitat a impartir cursos i conferències a l'estranger, principalment en el Líban (1966), en el Royal College of Music de Londres (1981), Universitats de Tokyo, de Kyoto i de Seul (1982), en el Conservatori de Ginebra (1984), en el Festival d'Aldeburgh (1985), en el Peabody Institute de Baltimore (1986), en l'Academia Sibelius d'Helsinki (1987), en la Juilliard School de Nova York (1987), en el Tanglewood Music Center (1995 i 1998) com compositor resident.

Distincions[modifica | modifica el codi]

Llur activitat docent i com a conferenciant ha estat incessant fins a la seva mort. La llista de distincions que va obtindre és prolongada i selecta:

Catàleg d'obres[modifica | modifica el codi]

Catàleg d'obres d'Henri Dutilleux
Any Obra Tipus de obra Durada
1929 La fleur, pour voix et piano (inédita) (*) Música vocal (piano)
1936 Gisèle. Cantata per el premi de Roma, escena lírica en 1 acte (*) Música vocal (piano)
1938 L'Anneau du Roi, Cantata per el premi de Roma, escena lírica en 1 acte (*) Música vocal (piano)
1941-43 Quatre Mélodies per a solista i piano. (*) [(Féerie au Clair de lune; Pour une amie perdue; Regards sur l'infini; Funerailles de Fantasio)] (hi ha versió orquestral) Música vocal (piano) 11:30
1929 Chanson au bord de la mer, pour voix et piano (inèdita) (*) Música vocal (piano)
1941-42 Orquestación de Albert Roussel: Des fleurs font une broderie op. 35. 1 Arranjaments
1942 Danse Fantastique, per a orquestra. (*) Música orquestral
1942 Sarabande et Cortège per a fagot i piano. (*) Música de cambra 07:00
1943 Sonatina per a flauta i piano. (*) Música de cambra 09:00
1944 La Geôle, per a solista i orquestra. (*) (text de Jean Cassou) Música vocal (orquestra) 03:30
1944 Arranjament de Claude Debussy: Clair de lune, pour deux pianos Arranjaments
1945 Chanson de la déportée, pour mezzo-soprano et piano (inèdita) (*) Música vocal (piano)
1946 Au Gré des Ondes, per a piano. (*) Música solista (piano) 13:00
1947 Orquestració de Jehan Alain : Prière pour nous autres charnels Arranjaments
1947 Sonata para oboe y piano. (*) Música de cambra 12:00
1948 Sonata per a piano. Música solista (piano) 22:00
1950 Blackbird , pera piano Música solista (piano)
1950 Choral, Cadence et Fugato per a trombó i piano. Música de cambra 05:00
1950 Chansons de bord. Choeur d'enfants à trois voix. Música coral -
1950-51 Simfonia nº 1. Música orquestral 31:00
1953 Le Loup [El llop] (Ballet). [La baraque foraine: Les mystifications; La chambre nuptiale: La belle et la bête; La forêt d'hiver: Danse d'amour-Danse de mort)] Ballet
1954 Deux Sonnets de Jean Cassou [Dos sonets de Jean Cassou], per a baríton i piano. [I. Il n-y avait que des troncs déchirés - II. J-ai rêvé que je vous portais dans mes bras] Música vocal (piano)
1956 Sérénade de la composition collective (Françaix, Henri Sauguet, Milhaud, Rivier, Lesur, Poulenc y Auric). Variations sur le nom de Marguerite Long
1955-59 Simfonia nº 2, Le Double. Música orquestral 30:00
1961 Tous les Chemins...mènent à Rome [Tots els camins], per a piano. Música solista (piano) 01:00
1963 Bergerie, per a piano. Música solista (piano) 01:00
1963 San Francisco Night, per a soprano i piano. Música vocal (piano)
1959-64 Métaboles, per a orquestra. Música orquestral 16:00
1964-65 Résonances, per a piano. Música solista (piano) 01:00
1967 Hommage à Nadia Boulanger, pour soprano, trois altos, clarinette, percussion et cithare (Fac simile de manuscrit (hommage privé).) Música vocal (instrumental)
1967-70 Concert per a violoncel, Tout un Monde Lointain. Música orquestral 27:00
1970 Figures de Résonances [Figures de ressonància] per a piano. Música solista (piano) 09:00
1973, 77, 88 Trois Préludes per a piano. [D'ombre et de silence; Sur un même accord; Le jeu des contraires)] Música solista (piano) 12:00
1973-76 Quartet de corda Ainsi la Nuit'. Música de cambra 18:00
1976 Quatre figures de résonances pour deux pianos Música solista (piano, 2)
1976-82 Trois Strophes sur le Nom de Sacher, per a solo de violoncel. Música solista (cello) 09:00
1976-78 Timbre, Espace, Mouvement ou la Nuit Etoilée. [Timbre, espai, moviment o la nit estel·lada]. (rev. 1990) Música orquestral
1981 Summer's End (ballet sur la 2° Symphonie) Ballet
1985 Petit air à dormir debout, per a piano Música solista (piano)
1979-85 Concert per a violí, L'Arbre des Songes'. Música orquestral 25:00
1985-89 Mystère de l'Instant [Misteri de l'instant], per a orquestra (dues versions: pour 24 cordes, cymbalum et percussions; pour grand orchestre à cordes, cymbalum et percussions) Música orquestral 15:00
1985-90 Les Citations, per a oboè, clave, contrabaix i percussió. Música de cambra 15:00
1985 Mini-prélude en éventail, per a piano. (Demandé par le magazine «Le Monde de la Musique», Inèdit) Música solista (piano)
1991 Essai de polyphonie ”pointilliste” pour une musique à naître (peut-être? peut-être pas!) (inédito)
1995-97 The Shadows of Time [Les ombres del temps], Cinc episodis per a orquestra i veus de tres nens [1. The hours - 2. The evil ariel - 3. Memory of the shades - 4. Waves of light - 5. Dominant Blue?.] Música vocal (orquestra) 22:00
1997 Slava's fanfare, para vents et percussions Música orquestal
2001-02 Sur le Même Accord, Nocturn per a violí i orquestra . (dedicada à Anne-Sophie Mutter) Música orquestral 10:00
2001-03 Correspondances, per a soprano i orquestra. (Textes de von Prithwindra Mukherjee, Alexandre Soljénitsyne, Rainer Maria Rilke y Vincent Van Gogh) [I Danse cosmique; Interlude - II. À Slava et Galina - III. Gong - IV. Gong 2 - V. De Vincent à Théo.] Música vocal (orquestra) 22:00
1945-46 Música per a la pel·lícula La Fille du diable, pour Ondes martenot i orquestra (Decoin) Música de pel·lícula
1953 Música per a la pel·lícula L'amour d'une femme(Grémillon). Música de pel·lícula
1946 Música per a la pel·lícula Le café du Cadran . Música de pel·lícula
1946 Música per a la pel·lícula Six heures à perdre . Música de pel·lícula
1948 Música per a la pel·lícula Le crime des justes (dirigida per Jean Gehret, sobre la novel·la d'André Chamson) Música de pel·lícula
1943 Música per a l'obra radiofònica Le général Dourakine (musique de scène radiophonique) (avant 1943) Música d'escena
1943 Música per a l'obra radiofònica Numance (anterior a 1943) Música d'escena
1943 Música per a l'obra radiofònica La petite lumière et l'ourse (anterior a 1943) (Inèdita) Música d'escena
1943 Música per a l'obra radiofònica Le roman de Renard (anterior a 1943) (Inèdita) Música d'escena
1944-45 Trois tableaux symphoniques d'après Les hauts de Hurlevent [Dans la lande; La marche du destin; Epilogue: La mort de Cathy) musique de scène pour le Théâtre Hebertot Paris. Inédit Música d'escena
1946 Música per a l'obra escènica La Princesse d'Elide Música d'escena
1948 Música per a l'obra escènica Monsieur de Pourceaugnac Música d'escena
(*) Dutilleux ha repudiat la majoria d'aquestes obres escrites abans de la seva Sonata per a piano (1948).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • 1985 - Humbert, Daniel: Henri Dutilleux: L'oeuvre et le style musical. Slatkine, 1985. ISBN 2-05-100700-4.
  • 1988 - Marie, Pierrette: Henri Dutilleux. Paris: Zurfluh, imp. 1988.
  • 1991 - Ainsi Dutilleux. Miroirs, Lill, 1991 (17 fascicules et 1 cd).
  • 1993 - Dutilleux Henri & Glayman C., Mystère et mémoire des sons: entretiens avec Claude Glayman. Belfond, Paris 1993.
  • 1997 - Potter, Caroline: Henri Dutilleux: His Life and Works. Aldershot, Ashgate Publishing, 1997. ISBN 1-85928-330-6.
  • 1997 - Henri Dutilleux. Mystère et mémoire des sons: Entretiens avec Claude Glayman. 2ª edición. Arlés, Actes Sud, 1997. ISBN 2-7427-1476-6.
  • 1999 - Joos, Maxime: La perception du temps musical chez Henri Dutilleux. Paris, L'Harmattan (Colección Univers Musical) 1999. ISBN 2-7384-7751-8.
  • 2001 - Delcambre-Monpoël, Marie: Ainsi la nuit de Henri Dutilleux. Michel de Maule (Colección Musique et analyse) 2001. ISBN 2-87623-104-2.

Notes i Referències[modifica | modifica el codi]

  • Tom núm. 18 de l'Enciclopèdia Espasa
  1. Recensión del libro de Henri Dutilleux, "Mystere et Memoire du Temps", por Pierrette Mari en Intemporel.
  2. opus cit. Claude Glayman
  3. 3,0 3,1 Opus cit. Intemporel.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Henri Dutilleux