Hilària

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Imatge de la processó d'una hilària, portant la imatge de Cíbele i Atis en un carro tirat per quatre lleons, envoltats de sacerdots dansaires. Plàtera trobada a Mediolanum, datada cap al 200–400 de l'era cristiana, actualment al Museu arqueològic de Milà.

Hilària fou el nom donat originalment als dies de festa o celebració. Segons Màxim Monjo, les hilàries podien ser públiques o privades i entre les segones s'incloïen els dies de naixement o enllaç matrimonial de les persones, mentre que entre les primeres hi havia els grans dies com el nomenament d'un nou emperador. Però generalment la paraula Hilària es fa servir per a referir-se a una festa e honor a Cíbele i Atis.

Hilària Matris Deum[modifica | modifica el codi]

Els romans feien una festa de nom Hilaria el 25 de març, en honor de Cíbele la Magna Mater i a Atis, però Lampridi l'anomena Hilaria Matris Deum. La celebració durava una setmana [1]que se celebrava al voltant del primer dia després de l'equinocci d'hivern, just quan el dia era per primera vegada més llarg que la nit i l'hivern es donava per acabat. Valeri Màxim esmenta els jocs en honor de la Mare dels déus i diu que es feien jocs. Herodià diu que al temps de l'Imperi es feia una solemne processó en què l'estàtua de la deessa era transportada junt amb costosos objectes de plata i obres d'art, es feien jocs i es permetien algunes llicències; també es portaven màscares i es podien imitar altres persones fins i tot magistrats.

Per participar en els rituals de la setmana sagrada, els ciutadans s'havien d'adscriure a una de les dues confraries: els Cannophores («portadors de canyes») i els Dendrophores («portadors d'arbres»).[2] El desenvolupament de les activitats era el següent:

  • 15 de març(ides): Cerimònia del Canna intrat, els portadors de canyes feien una representació de la trobada d'Atis entre les canyes que creixen a la vora del riu frigi Sangarius,[3] on va ser descobert segons unes versions per uns pastors i segons altres per la mateixa Cíbele.[4]Els cannophores collien les canyes i el nadó.[5]
  • 22 de març: Cerimònia de l'Arbor intrat, commemorant la mort d'Atis sota un pi. Els portadors d'arbres tallaven un arbre,[6] al qual li havien penjat una imatge d'Atis,[7] i el carregaven entre tots fins a arribar al temple, anant fent gemecs de dol pel camí. Aquesta diada va formar part del calendari de festes romanes a partir de l'emperador Claudi.[8] Els tres dies següents eren dies de dol.[9]
  • 23 de març: Diada del Tubilustrium. En tractava d'una antic ritual en honor al déu Mart. El tronc que s'havia tallat dies abans es deixava al temple de Magna Mater, amb una processó dels salii, uns sacerdots dansaires que anaven fent xocar els escuts però amb l'afegit de l'exhibició de trompetes enllustrades, potser per relació amb els coribants dels rituals grecs d'on procedia el culte a Cíbele.[10]
  • 24 de març: Sanguem o Dies Sanguinis («el dia de la sang»"), un frenesí de gemecs de dol, en què els devots ploraven fins a esquitxar de llàgrimes, o amb la pròpia sang, l'altar i l'efígie d'Atis; alguns feien representacions de la castració dels sacerdots eunucs d'aquesta divinitat anomenats galli. En fer-se de nit (la nit sagrada de la setmana), ficaven la imatge d'Atis en una tomba ritual.[11]
  • 25 de maç, (l'equinocci de primavera segons el calendari romà): La festa pròpiament dita Hilaria («de la joia, de l'alegria»), en què se celebrava el naixement d'Atis.[12] Els primers escriptors cristians van relacionar aquest dia amb la resurrecció de Jesús de Natzaret.[13] Damasci va atribuir-li a aquesta festa el sentit de "alliberament de l'Hades".[14]
  • 26 de març: Requietio («diada de descans»).[15]
  • 27 de març: Lavatio («rentada»), segons Ovidi es podria tractar d'una innovació introduïda per August,[16] en què la pedra sagrada de Cíbele es portava en processó des del temple al Palatí fins a la Porta Capena i després per la Via Àpia fins al rierol anomenat Almo, un afluent del Tíber. Allà un sacerdot vestit de roig banyava la pedra a la manera frígia. El quindecimviri, un dels pontífex, feia d'ajudant. El camí de tornada es feia amb il·luminació de torxes i molta alegria. La cerimònia era un record del primer dia que va arribar a la ciutat.[17]
  • 28 de març: Initium Caiani, entès per alguns com un ritual d'iniciació als misteris de la Magna Mater i Attis, celebrats al Gaianum, prop del santuari frigi que hi havia al turó Vaticà.[18]

Els historiadors no es posen d'acord sobre quina part de la festa va ser una aportació de Claudi[19] i quina part es va anar desenvolupant amb els anys.[20] El caràcter frigi del cult hauria pogut se un motiu perquè aquest emperador hi tingués un interès especial ja que ell mateix reclamava tenir avantpassats troians, que eren un poble frigi.[21] Potser Claudi va ordenar el dol per la mort d'Atis, abans que aquesta festa adquirís el significat de resurrecció del déu, amb expressions de joia el darrer dia de la Hilària.[22] El programa complet d'activitats que ocupava una setmana es creu que ja era oficial en temps de Antoní Pius (qui va governar entre el 138 i el 161), però entre els fasti trobats només apareix a la Cronografia del 354.[23]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Maria Grazia Lancellotti, "Attis, Between Myth and History: King, Priest, and God", ed.Brill, 2002, p. 81; Bertrand Lançon, "Rome in Late Antiquity" ed.Routledge, 2001, p. 91; Philippe Borgeaud, "Mother of the Gods: From Cybele to the Virgin Mary", ed.Johns Hopkins University Press, 2004, p. 51, 90, 123, 164
  2. Duncan Fishwick, "The Cannophori and the March Festival of Magna Mater," Transactions and Proceedings of the American Philological Association, Vol. 97, (1966), p. 195
  3. Tertul·lià, "Adversus Iudaeos" 8; Lactanci, "De Mortibus Persecutorum" 2.1; Gary Forsythe, "Time in Roman Religion: One Thousand Years of Religious History", ed.Routledge, 2012, p. 88; Lancellotti, "Attis, Between Myth and History", p. 81.
  4. Michele Renee Salzman, "On Roman Time: The Codex Calendar of 354 and the Rhythms of Urban Life in Late Antiquity", ed.University of California Press, 1990, p. 166.
  5. Duncan Fishwick, "The Cannophori and the March Festival of Magna Mater," Transactions and Proceedings of the American Philological Association, Vol. 97, (1966), p. 195.
  6. Jaime Alvar, "Romanising Oriental Gods: Myth, Salvation and Ethics in the Cults of Cybele, Isis and Mithras", ed.Brill, 2008, p. 288–289
  7. Juli Fírmic Matern, "De errore profanarum religionum", 27.1; Rabun Taylor, "Roman Oscilla: An Assessment", Rvista: Anthropology and Aesthetics nº48, 2005, p. 97.
  8. Joan Laurenci, "De Mensibus" 4.59; Suetoni, "Otho" 8.3
  9. Forsythe, "Time in Roman Religion", p. 88
  10. Salzman, "On Roman Time", p. 166–167
  11. Salzman, "On Roman Time", p. 167; Lancellotti, "Attis, Between Myth and History", p. 82.
  12. Macrobi, "Saturnalia" 1.21.10
  13. Tertul·lià, "Adversus Iudaeos" 8; Lactanci, "De Mortibus Persecutorum" 2.1
  14. Damasci, "Vita Isidori excerpta a Photio Bibl". (Cod. 242), edició de R. Henry (París, 1971), p. 131; Salzman, "On Roman Time", p. 168
  15. Salzman, "On Roman Time", p. 167
  16. Alvar, "Romanising Oriental Gods", p. 286–287; Forsythe, "Time in Roman Religion", p. 89
  17. Alvar, "Romanising Oriental Gods", p. 286–287
  18. Salzman, "On Roman Time", p. 165, 167. Lawrence Richardson, ·A New Topographical Dictionary of Ancient Rome", ed.Johns Hopkins University Press, 1992, p. 180, suggereix que el Initium Caiani podria significar "entrada de Gaius" (Cal·lígula) a Roma el 28 de març e l'any 37, quan fou aclamat com a princeps. El Gaianum era una pista emprada per l'emperador Cal·lígula per a practicar amb el seu carro. Salzman (p. 169) creu que el Gaianum podria haver estat un lloc alternatiu per anar al santuari Phrygianum, accés que va quedar obstruït amb la construcció al segle IV de la basílica de Sant Pere.
  19. Forsythe, "Time in Roman Religion", p. 88, assenyalant a Jérôme Carcopino com l'iniciador d'aquesta proposta.
  20. Alvar, "Romanising Oriental Gods", p. 286
  21. Forsythe, Time in Roman Religion, p. 89–92.
  22. Duncan Fishwick, "The Cannophori and the March Festival of Magna Mater," Transactions of the American Philological Association 97 (1966), p. 202.
  23. Forsythe, "Time in Roman Religion", p. 88; Alvar, "Romanising Oriental Gods", p. 286–287.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Lynn E. Roller. "Attis on Greek Votive Monuments; Greek God or Phrygian?". Revsta: Hesperia: The Journal of the American School of Classical Studies at Athens, Vol. 63, No. 2, 1994, p. 245–262. 
  • Lynn Emrich Roller. " In Search of God the Mother: The Cult of Anatolian Cybele". Berkeley i Los Angeles: ed. University of California Press, 1999. ISBN 0-520-21024-7. 
  • Walter Burkert. "Greek Religion". ed.Harvard University Press, 1982, p. especialment la secció III,3.4. 
  • Lotte Motz. "The Faces of the Goddess". ed.Oxford University Press US, 1997. ISBN 0-19-508967-7. 
  • Eugene Lane (Editor). " Cybele, Attis, and Related Cults: Essays in Memory of M.J. Vermaseren". ed. Brill, 1996. 
  • Will Roscoe. "Priests of the Goddess: Gender Transgression in Ancient Religion", Col·lecció: "History of Religions", Vol. 35, nº. 3. ed.University of Chicago Press, 1996. 
  • Mary Beard. " The Roman and the Foreign: The Cult of the 'Great Mother' in Imperial Rome", en Nicholas Thomas and Caroline Humphrey, eds.," Shamanism, History, and the State ". ed.Ann Arbor, University of Michigan, 1994, p. 164–90. 
  • Alan Cameron. " The Last Pagans of Rome". ed. Oxford University press, 2011. 
  • Robert Duthoy. "The Taurobolium: Its Evolution and Terminology", Volum 10. ed. Brill, 1969. 
  • Emanuel Laroche. "Koubaba, déesse anatolienne, et le problème des origines de Cybèle". París: ed. Eléments orientaux dans la religion grecque ancienne, 1960, p. 113-128. 
  • Maya Vassileva. "Further considerations on the cult of Kybele". ed. Anatolian Studies nº51(Institut Britànic d'Ankara), 2001.