Illa de Sant Brandan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Abraham Ortelius, Theatrum Orbis Terrarum, 1570. L'illa de Sant Brandan apareix a la latitud 50º nord, meridià 360, davant les costes d'Irlanda.

L'illa de Sant Brandan és una illa mítica situada en algun indret de l'Oceà Atlàntic i relacionada amb els viatges del monjo irlandès Brandan de Conflert a la recerca del paradís terrenal o jardí de les Delícies.[1]

El viatge[modifica | modifica el codi]

Segons la llegenda, recollida a l'obra Navigatio Sancti Brandani, composta cap al segle X-XI i coneguda per nombrosos manuscrits, Sant Brandan, monjo irlandès del segle VI i abat de Clonfert, a Galway, a petició de Barinto que ja havia visitat el lloc va iniciar en companyia d'altres catorze monjos un llarg viatge en una petita embarcació. En el seu vagar de set anys per l'oceà va trobar nombroses illes i es va enfrontar a alguns monstres marins. Finalment, després de travessar un mar amagat de denses boires que impedia el retorn als que no anaven en nom de Déu, va arribar a l'illa del paradís terrenal.[2]

Tot i que són nombroses les illes esmentades a Navigatio, la tradició s'ha centrat en l'illa peix, completament desproveïda de vegetació, que apareix i desapareix. Allà Sant Brandan i els seus companys van celebrar la missa de Pasqua, però en encendre el foc per rostir un xai l'illa va despertar-se. Fou en aquest moment quan es van adonar que en realitat es tractava del peix gegant Jasconius, que més endavant, obedient a Brandan, el conduirà fins a les proximitats del Paradís. Aquesta seria la posteriorment identificada com a Illa de Sant Brandan, que com el peix Jasconius apareix i desapareix, amagant-se a la vista d'aquells que la busquen.

La identitat de les illes visitades per Sant Brandan ha estat motiu de controvèrsies per part dels que sostenen l'existència d'una base real subjacent al relat llegendari, enfront del viatge simbòlic que descriu el poema anglonormand de Benedeit, en què Brandan viatja en cercle durant set anys, passant cada any per les mateixes tres illes abans d'arribar, el setè any a l'Infern i el Paradís, situat al centre del cercle.[3] Seguint les indicacions de la Navigatio llatina, més precisa en les seves orientacions que el poema de Benedeit, s'ha afirmat que en partir de Clonfert hauria arribat primer a les Illes Fèroe, anomenada illa de les ovelles a Navigatio, per continuar cap a Islàndia, Grenlàndia, Florida i les illes del mar Carib, cosa que faria de Brandan el primer europeu a arribar al continent americà. Altres situen el final del seu recorregut a Terranova o les Canàries, on ha perdurat la tradició d'una vuitena illa, habitualment invisible anomenada Sant Borondón. D'acord amb aquest punt de vista, l'aparició de la «columna de vidre» descrita a Navigatio seria un iceberg, el «mar coagulat», un mar gelat; Jasconius una balena; els «fruits meravellosos», fruites tropicals...[4]

Construcció del mite[modifica | modifica el codi]

El viatge de Sant Brandan enllaça amb relats de viatges propis de la mitologia irlandesa, els anomenats «imrama», com el Viatge de Mael Duin, fet el segle VII-VIII, i amb relats islàmics, que al seu torn enllacen amb tradicions hel·lenístiques, com el viatge de Sindbad el marí i altres.[5] Miguel Asín Palacios defensa la precedència islàmica dels relats. A la vegada el viatge influirà sobre altres narracions hagiogràfiques difoses per tot Europa occidental, com les narracions viatgeres de Saint-Malo a Bretanya o sant Amaro a Espanya.[6]

No van faltar des del mateix segle XIII esperits crítics com el de Vicent de Beauvais, que en el seu Speculum historiale qualificava els viatges de sant Brandán de «deliri apòcrif» inútil per a la història i la geografia,[7] com més endavant faran també els bolandistes, que trobaven la veritat històrica enfosquida per la llegenda, però la narració va aconseguir notable popularitat en les moltes versions manuscrites i en alguna primerenca edició impresa en llatí.

A De imagini mundi, obra atribuïda a Honorat d'Autun vers el 1130 deia que a l'oceà:

« hi ha una illa anomenada Perduda, molt superior a les altres terres per l'amenitat i fertilitat de totes les seves coses, desconeguda pels homes, que trobada per alguna casualitat, no s'ha pogut descobrir després de trobada, de manera que se l'anomena Perduda. I s'explica que va venir a ella Brandano.[8] »

La seva localització és, amb tot, summament imprecisa, i ni tan sols és possible establir en quin mar es troba, doncs després de parlar de les Columnes d'Hèrcules i l'Atlàntida torna a la desembocadura del Nil i a la vila de Syene a Etiòpia. Raoul Gabler afirmava que el rei Roderic s'havia refugiat a l'illa de Sant Brandan després de l'ocupació d'Hispània pels musulmans, cosa que posa en relació l'illa de Brandan amb relats portuguesos semblants referits a l'illa de les Set Ciutats o Antilia.

L'illa de Sant Brandan en la cartografia[modifica | modifica el codi]

Mapa atribuït a Toscanelli, on l'illa de Sant Brandan apareix com una gran illa enmig de l'Atlàntic.

La seva posició a la cartografia varia. Alguns planisferis medievals, sense pretensions de precisió cartogràfica, la situen al mar que envolta els continents al cercle exterior a l'orbe habitat. Així, el mapamundi de Hereford, datat prop del 1300, es referia en plural a les illes de sant Brandan com les Illes Afortunades: «Fortunatae insulae sex sunt insulae Se. brandani» (les sis illes de la Fortuna són les illes de Sant Brandani). De data propera, el mapamundi d'Ebstorf al·ludia en canvi, com ho feia el De imagini mundi ', a una Illa Perduda, descoberta per Brandan però que ningú després d'ell havia estat capaç de localitzar.

Al mapamundi dels germans Pizigani (1367) i el planisferi d'Andrea Bianco (1448), l'illa de Sant Brandan se situa pròxima a les Açores; el suposat mapa de Toscanelli (1474), que hauria estat conegut per Cristòfor Colom, la situa al sud-oest de Madeira; Martin Behaim al globus terraqüi construït a Nuremberg el 1492 la situa enmig de l'Atlàntic i Leonardo Torriani pròpera a les Canàries.

Al segle XVI, tant a l'atles Theatrum Orbis Terrarum d'Abraham Ortelius (1570), com al Speculum Orbis Terrae de Gerard i Cornelis de Jode (1578-1593), o a l'Atles Cosmographicae de Gerard Mercator, l'illa de Sant Brandan apareix invariablement per sobre del paral·lel 50º nord, enmig de l'Atlàntic, entre les costes d'Irlanda i Terranova o la «terra del bacallà" i no lluny d'altres illes mítiques com l'Illa Brasil, situada a l'oest i més propera a Irlanda i les «illes dus dimonis», pròximes a la costa americana. Però no ha faltat tampoc qui localitzés l'illa a l'oceà Índic, com es veu en un mapa holandès de 1621 signat per Janbonius i en un altre de francès de 1755.[9]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Navigatio sancti Brandani, estudi i traducció (en francès) de Guy Vincent.
  2. Ramírez Alvarado, María del Mar. Mitos e información: geografía fantástica y primeras apreciaciones del continente americano, a «Latina», Universitat de La Laguna.
  3. Guy Vincent, Etendue du succès de la Légende de Saint Brendan, b), Le problème brendanique.
  4. Hernández González, Fremiot, (ed.), La navegación de San Brendan, Madrid, Akal, 2006, ISBN 84-460-1339-8, pàg. 25-30, on seguint a Kervran, Brandán le grand navigateur celte du VI siècle , exposa els arguments conjecturals a favor de la veracitat del viatge descrit.
  5. Filgueira Valverde, José, Tiempo y gozo en la narrativa medieval, Vigo, Edicions Xerais de Galicia, 1982, ISBN 84-7507-057-4, pág. 29.
  6. Filgueira Valverde, pàg. 30.
  7. Speculum historiale XXXIII, cap. 81, citat a Vincent, Guy, Navigation de Saint Brendan, nota 35.
  8. Citat a DD.AA. Cartografía histórica del encuentro de dos mundos, Instituto Nacional de Estadística, Geografía e Informática, México e Instituto Geográfico Nacional, Espanya, 1992, ISBN 84-7819-044-9, pàg. 43.
  9. Vincent, Guy.