Ivo Lapenna
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 5 novembre 1909 Split |
| Mort | 15 desembre 1987 (78 anys) Copenhaguen (Dinamarca) |
| Causa de mort | Causes naturals (Càncer ) |
| Sepultura | Rødovre cemetery (en)  |
| President de l'Associació Universal d'Esperanto | |
| 1964 – 1974 ← Harry W. Holmes – Humphrey Tonkin → | |
| Membre del comitè de l'Associació Universal d'Esperanto | |
| Membre de la junta de l'Associació Universal d'Esperanto | |
| | |
| Activitat | |
| Ocupació | esperantista (1928–), jurista, rètor, professor d'universitat |
| Ocupador | University College de Londres |
| Membre de | |
| Família | |
| Cònjuge | Emilija Lapenna (en) Ljuba Lapenna Birthe Lapenna (en) |
Signatura  | |
Ivo Lapenna (Split, 5 de novembre de 1909 - Copenhaguen, 15 de desembre de 1987) va ser un esperantista i jurista d'origen iugoslau i nacionalitat britànica.
Biografia[modifica]
Lapenna va néixer a la ciutat de Split, a Croàcia, pertanyent aleshores a l'Imperi Austrohongarès. El 1933 es va graduar en Dret a Zagreb. Durant la Segona Guerra Mundial va escapar de Zagreb i va participar amb un nom fals a la resistència contra el règim dels ustaixis. Després de la guerra es va convertir en professor universitari a Zagreb. També va participar en les negociacions del Tractat de París en qualitat d'expert en dret internacional, a la delegació de Iugoslàvia.[1] Va abandonar Iugoslàvia el 1949, i es va traslladar primer a París i el 1951 a Gran Bretanya. El 1962 es va convertir en ciutadà britànic. A més de professor de dret internacional, Lapenna va ser un dels principals dirigents del moviment esperantista del segle xx, i va influir molt destacadament en l'estratègia de l'Associació Universal d'Esperanto, de la qual va ser president durant molts anys.[2]
La seva primera dona va ser Emilija Lapenna, la segona Ljuba Lapenna, la tercera Birthe Lapenna (des de 1986). Ivo Lapenna no va tenir fills.
Activitat esperantista[modifica]
Lapenna va aprendre esperanto el 1928. Des de 1937 va ser membre del comitè de l'Associació Universal d'Esperanto (UEA), representant Iugoslàvia.[3] Durant el Congrés Mundial d'Esperanto el 1938 es va convertir en director de la Internacia Esperanto-Ligo com a successor de l'austríac Hugo Steiner.[3] Lapenna va participar en la fusió de la Internacia Esperanto-Lligo i la UEA, on immediatament es va unir a la junta de govern (on va romandre fins al 1974).[3] De 1955 a 1964 va ser Secretari General, un càrrec nou creat per a ell. El 1964 es va convertir en president d'UEA.[3]
Lapenna va impulsar el treball davant els organismes internacionals, i a ell es deu en gran part l'èxit de la resolució de la UNESCO el 1954 favorable a l'esperanto, així com el nou Estatut de 1955 i la creació del CED, un centre de recerca sobre els problemes de la comunicació internacional que va fundar el 1952.[4] També va promoure una campanya per promoure l'esperanto a l'ONU, sense aconseguir-hi resultats concrets.[5]
El 1974, al congrés d'Hamburg, Lapenna no va ser reelegit com a president, i el govern d'UEA va passar a una generació més jove, amb el nord-americà Humphrey Tonkin com a president. Lapenna va denunciar els fets com una espècie de "cop d'estat comunista", considerant que l'Associació havia perdut la seva neutralitat.[2] El 1976 Lapenna va fundar l'associació NEM (Neŭtrala Esperanto-Movado), un intent d'alternativa a la UEA, que va reunir els seus partidaris, però amb un èxit modest, i que no va sobreviure a la mort de Lapenna.[2]
Lapenna va influir molt en l'estratègia i també en la pràctica del moviment esperantista. Essent un notable orador, els seus discursos són àdhuc avui presos com a exemple d'expressió oral en esperanto.[6]
Obres[modifica]
- Retoriko (1950 i edicions posteriors), sobre retòrica.
- Faktoj pri la Internacia Lingvo (1952), fets sobre la llengua internacional.
- Principaro de Frostavallen (1956), directrius per a la comunicació.
- Esperanto en perspektivo (1974), escrit amb Ulrich Lins (història) i Tazio Carlevaro (literatura).
- Hamburg en retrospektivo (1975/1977), sobre la seva interpretació de la seva substitució al capdavant d'UEA.
- Història de la diplomàcia (1949), en croata.
- State and Law: Soviet and Yugoslav Theory (1964).
- Soviet Penal Policy. A Background Book (1968).
Referències[modifica]
- ↑ Ulrich Lins: "Ivo Lapenna kaj la komunistoj" a Utila Estas Aliĝo. Tra la unua jarcento de UEA, UEA: Rotterdam 2008, p. 75-112.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Peter Glover Forster, The Esperanto Movement. Ed. Walter de Gruyter, 1982 - 413 pàgines
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Marcus Sikosek (Ziko van Dijk): Die neutrale Sprache. Eine politische Geschichte donis Esperanto-Weltbundes. Bydgoszcz: Skonpres, 2006. ISBN 978-83-89962-03-4
- ↑ Humphrey Tonkin. Kvindek jaroj post Montevideo Arxivat 2007-07-10 a Wayback Machine., p. 6.
- ↑ Ulrich Lins: "La du flankoj de Ivo Lapenna" Beletra Almanako, nº 19, februaro 2014, Novjorko, Mondial. ISBN 9781595692771, ISSN 1937-3325. pp. 121-137.
- ↑ Tiel sonis...(3): Prezidantoj de UEA, Rotterdam 2004. (Aquest disc conté una conferència de Lapenna el 1964.)
Vegeu també[modifica]
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ivo Lapenna |
- Fundació Ivo Lapenna (anglès)
- Lapenna sobre els drets humans[Enllaç no actiu] (en esperanto)
- John C. Wells: Memòria personal sobre Ivo Lapenna (en esperanto)
- Conferència d'Ivo Lapenna sobre els fets de la declaració de Montevideo (en esperanto)