L'Atalante

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 07:53, 12 jul 2016 amb l'última edició de Pallares (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula de pel·lículaL'Atalante
Fitxa
DireccióJean Vigo
Protagonistes
ProduccióJacques-Louis Nounez per a Gaumont
Dissenyador de produccióFrancis Jourdain Modifica el valor a Wikidata
GuióJean Guinée, Jean Vigo i Albert Riéra
MúsicaMaurice Jaubert, amb cançons de Charles Dorat
FotografiaBoris Kaufman, Louis Berger i Jean-Paul Alphen, en blanc i negre
MuntatgeLouis Chavance Modifica el valor a Wikidata
ProductoraGaumont Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorGaumont i Netflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenFrança
Estrena1934
Durada96 min
Idioma originalFrancès
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Pressupost1.000.000 FF Modifica el valor a Wikidata
Descripció
GènereDrama romàntic
Lloc de la narracióParís Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0024844 Filmaffinity: 165447 Allocine: 2305 Rottentomatoes: m/latalante Letterboxd: latalante Allmovie: v27800 TCM: 513689 TMDB.org: 43904 Modifica el valor a Wikidata

L'Atalante és una pel·lícula de l'any 1934 dirigida per Jean Vigo i protagonitzada per Jean Dasté i Dita Parlo.[1]

Argument

Casats de poc, Jean (Jean Dasté) i Juliette (Dita Parlo) naveguen pel riu Sena en la barcassa en què viuen: l'Atalante. Jean es guanya la vida transportant mercaderies pel riu. El seu ajudant és el vell Jules (Michel Simon). Però els rutinaris trajectes fluvials aviat cansen la Juliette. Arribant a París, prepara el seu millor vestit i insisteix a Jean per a veure la ciutat, que no coneix. A una taverna del port, Juliette balla amb un desconegut. De retorn a la barcassa, discuteixen. Juliette deixa plantat el marit. Molt empipat, Jean decideix deixar Juliette a terra. Durant els dies següents, se sentirà malament, ja que no pot oblidar-la.[1]

Context històric i artístic

L'Atalante és un emotiu cant a l'amor, la fidelitat i la vida, i, indubtablement un dels títols més resplendents del cinema universal. Les imatges són suggestives i s'embeuen de l'impressionisme més vitalista: tant hi ha lloc per a la naturalitat matisada com per a les contingudes formes avantguardistes.[1]

Jean Vigo iniciaria el rodatge de la pel·lícula el mes de desembre del 1933, només vuit mesos abans d'una mort prematura -tenia 29 anys- a un hospital de París. Aquest mestre de filmografia breu va saber captar i traslladar a la pantalla la senzillesa, tendresa, desitjos i sentiments més íntims dels personatges, però la tuberculosi no li va deixar veure ni una sola de les seqüències rodades. Després de diversos processos de mutilació i muntatge aliens a les idees de Vigo, la productora Gaumont recuperaria la propietat de l'obra, reunint finalment el 1989 l'assistent de direcció Pierre Merle, l'actor Jean Dasté i d'altres col·laboradors del cineasta parisenc. Van recuperar imatges perdudes i, amb el propòsit de salvaguardar el concepte original, aconseguirien restaurar tan fenomenal i irrepetible pel·lícula, obra maestra del realisme poètic francès. Cal també ressaltar la meritòria tasca dels tècnics de fotografia, en especial la de l'operador polonès Boris Kaufman, que adaptant-se a la climatologia variable, va saber conferir a les imatges una rara i peculiar bellesa. Només per la llarga i meravellosa seqüència primera de la barcassa fluvial allunyant-se de la ciutat, aquesta excepcional pel·lícula ja mereix ésser admirada. François Truffaut diria que "Vigo va saber captar la realitat i transformar-la en màgia; filmant en prosa va assolir sense esforç la poesia". Moltíssims anys després de la seua realització, la darrera i imprescindible pel·lícula de Jean Vigo conserva intacta una sorprenent modernitat.[1]

Frases cèlebres

Fitxer:JeanVigo.jpg
Jean Vigo
«
"París, ciutat infame i meravellosa. Estimada pels enamorats i els bandits. París és com una bruixa." (La cançó del vell Jules / Michel Simon)[1]
»

Curiositats

Crítica

  • El crític de cinema Georges Sadoul va lloar-ne "la qualitat sorprenent de la poesia que engendra d'un món superficial ordinari i monòton."[5]

Referències

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Vilaseca, Ramón Robert, 2014. Les 500 millors pel·lícules de la història del cinema. Lleida: Pagès Editors, S. L. ISBN 9788499754932. Pàg. 49.
  2. Trivia - IMDb (anglès)
  3. 3,0 3,1 Connections - IMDb (anglès)
  4. Guia de carrers de Saragossa (castellà)
  5. Cook, David A., 1996. The History of Narrative Film. Nova York: W. W. Norton & Company, 3a edició, pàg. 377. ISBN 9780393955538.

Bibliografia

Enllaços externs