L'Atalante
 | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Jean Vigo |
| Protagonistes | |
| Producció | Jacques-Louis Nounez per a Gaumont |
| Dissenyador de producció | Francis Jourdain  |
| Guió | Jean Guinée, Jean Vigo i Albert Riéra |
| Música | Maurice Jaubert, amb cançons de Charles Dorat |
| Fotografia | Boris Kaufman, Louis Berger i Jean-Paul Alphen, en blanc i negre |
| Muntatge | Louis Chavance |
| Productora | Gaumont |
| Distribuïdor | Gaumont i Netflix |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | França |
| Estrena | 1934 |
| Durada | 96 min |
| Idioma original | Francès |
| Color | en blanc i negre |
| Pressupost | 1.000.000 FF |
| Descripció | |
| Gènere | Drama romàntic |
| Lloc de la narració | París |
        | |
L'Atalante és una pel·lícula de l'any 1934 dirigida per Jean Vigo i protagonitzada per Jean Dasté i Dita Parlo.[1]
Argument
Casats de poc, Jean (Jean Dasté) i Juliette (Dita Parlo) naveguen pel riu Sena en la barcassa en què viuen: l'Atalante. Jean es guanya la vida transportant mercaderies pel riu. El seu ajudant és el vell Jules (Michel Simon). Però els rutinaris trajectes fluvials aviat cansen la Juliette. Arribant a París, prepara el seu millor vestit i insisteix a Jean per a veure la ciutat, que no coneix. A una taverna del port, Juliette balla amb un desconegut. De retorn a la barcassa, discuteixen. Juliette deixa plantat el marit. Molt empipat, Jean decideix deixar Juliette a terra. Durant els dies següents, se sentirà malament, ja que no pot oblidar-la.[1]
Context històric i artístic
L'Atalante és un emotiu cant a l'amor, la fidelitat i la vida, i, indubtablement un dels títols més resplendents del cinema universal. Les imatges són suggestives i s'embeuen de l'impressionisme més vitalista: tant hi ha lloc per a la naturalitat matisada com per a les contingudes formes avantguardistes.[1]
Jean Vigo iniciaria el rodatge de la pel·lícula el mes de desembre del 1933, només vuit mesos abans d'una mort prematura -tenia 29 anys- a un hospital de París. Aquest mestre de filmografia breu va saber captar i traslladar a la pantalla la senzillesa, tendresa, desitjos i sentiments més íntims dels personatges, però la tuberculosi no li va deixar veure ni una sola de les seqüències rodades. Després de diversos processos de mutilació i muntatge aliens a les idees de Vigo, la productora Gaumont recuperaria la propietat de l'obra, reunint finalment el 1989 l'assistent de direcció Pierre Merle, l'actor Jean Dasté i d'altres col·laboradors del cineasta parisenc. Van recuperar imatges perdudes i, amb el propòsit de salvaguardar el concepte original, aconseguirien restaurar tan fenomenal i irrepetible pel·lícula, obra maestra del realisme poètic francès. Cal també ressaltar la meritòria tasca dels tècnics de fotografia, en especial la de l'operador polonès Boris Kaufman, que adaptant-se a la climatologia variable, va saber conferir a les imatges una rara i peculiar bellesa. Només per la llarga i meravellosa seqüència primera de la barcassa fluvial allunyant-se de la ciutat, aquesta excepcional pel·lícula ja mereix ésser admirada. François Truffaut diria que "Vigo va saber captar la realitat i transformar-la en màgia; filmant en prosa va assolir sense esforç la poesia". Moltíssims anys després de la seua realització, la darrera i imprescindible pel·lícula de Jean Vigo conserva intacta una sorprenent modernitat.[1]
Frases cèlebres
| « | » |
Curiositats
- Fou la darrera pel·lícual de Jean Vigo abans de la seua mort per tuberculosi als vint-i-nou anys.[2]
- El triangle amorós que apareix a La strada (Federico Fellini, 1954) es va inspirar en el que apareix a L'Atalante.[3]
- Un salvavides amb la inscripció L'Atalante és visible a l'escena del canal a la pel·lícula L'últim tango a París (Bernardo Bertolucci, 1972).[3]
- L'Atalante té un carrer dedicat al barri de Valdespartera de Saragossa (Espanya) anomenat La Atalanta.[4]
Crítica
- El crític de cinema Georges Sadoul va lloar-ne "la qualitat sorprenent de la poesia que engendra d'un món superficial ordinari i monòton."[5]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Vilaseca, Ramón Robert, 2014. Les 500 millors pel·lícules de la història del cinema. Lleida: Pagès Editors, S. L. ISBN 9788499754932. Pàg. 49.
- ↑ Trivia - IMDb (anglès)
- ↑ 3,0 3,1 Connections - IMDb (anglès)
- ↑ Guia de carrers de Saragossa (castellà)
- ↑ Cook, David A., 1996. The History of Narrative Film. Nova York: W. W. Norton & Company, 3a edició, pàg. 377. ISBN 9780393955538.
Bibliografia
- Gomes, P. E. Salles, 1957. Jean Vigo. París: Editions du Seuil. ISBN 0571196101.
- Wakeman, John, 1987. World Film Directors, Volume 1, 1890–1945. Nova York: The H. W. Wilson Company. ISBN 9780824207571.
Enllaços externs
- AllMovie (anglès)
- Bernard Eisenschitz: "Jean Vigo ou la rébellion du cinéma" - L'Humanité (francès)
- Tràiler - YouTube
- The Criterion Collection (anglès)
- Jean Vigo: L'Atalante - The Guardian (anglès)
- Rotten Tomatoes (anglès)
- L'Atalante: Loving Something We Don't Like and Dying For Your Art (anglès)
- AlloCiné (francès)