Leopoldo Peñarroja Torrejón

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaLeopoldo Peñarroja Torrejón
Biografia
Naixement24 juny 1954 Modifica el valor a Wikidata (69 anys)
la Vall d'Uixó (la Plana Baixa) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciófilòleg, historiador Modifica el valor a Wikidata
Membre de

Leopoldo Peñarroja Torrejon (la Vall d'Uixó, Plana Baixa, 24 de juny de 1954) és un historiador valencià que va aconseguir certa notorietat en cercles acadèmics amb la publicació de l'obra El mozárabe de Valencia, la controvertida tesi del qual principal era l'existència d'una bàsica continuïtat lingüística entre el romanç anterior a la reconquesta (o mossàrab) i el valencià, el qual no constituiria una derivació directa de l'Idioma català.[1]

És llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de València, doctor en Història per la Universitat de Saragossa i Acadèmic de la RACV.[2] De desembre del 1985 a juny del 2004 va ser membre del Consell Valencià de Cultura a proposta del Partit Popular i d'Unió Valenciana.[1][3]

Ha treballat sobre temes relacionats amb els mossàrabs espanyols, i més específicament sobre les parles d'estos als territoris de la Corona d'Aragó. És autor de més d'un centenar d'articles de temàtica històrica i filològica, referits especialment a àmbits com la Gramàtica Històrica, la Dialectologia Mossàrab, la Toponímia Valenciana, el Cristianisme primitiu i postislàmic i la València morisca.

Controvèrsia sobre la seua obra[modifica]

L'obra El mozárabe de Valencia. Nuevas cuestions de fonología mozárabe, on es manté entre altres tesis la connexió del valencià amb el mossàrab anterior a la conquesta cristiana, ha estat molt criticada per diversos filòlegs (C. Barceló, A. Ferrando, G. Colón, etc.[4][5][6]).[7][8][9][10][11][12][13][14][15] D'altra banda, l'obra ha estat ben valorada per uns altres arabistes i romanistes (David. A. Griffin, Michel Banniard, F. Abad,J. L. Rivarola, etc.[16][17][18][19][20][21][22][23]). En una posició neutra o allunyada figurarien autors com a F. Marcos Marín [24] i els qui al·ludeixen a l'obra citada com a font d'informació objectiva per a la història lingüística peninsular, així J. M. Lipski, Ralph Penny[24] o Busts Tovar.[25] D'altra banda, les recerques de Peñarroja pel que fa a la vida dels cristians sota l'Islam han estat, en general, ben valorades.[26][27][28][29][30][31][32]

Obres[modifica]

És autor de:[2]

  • Moriscos y repobladores en el Reino de Valencia: la Vall d'Uxó (1525-1625). Del Cenia Al Segura, Valencia, 1984. ISBN 84-85446-23-2
  • El mozárabe de Valencia: nuevas cuestiones de fonología mozárabe. Editorial Gredos, 1990. ISBN 84-249-1418-X
  • Cristianos bajo el Islam: los mozárabes hasta la reconquista de Valencia. Editorial Gredos, 1993. ISBN 84-249-1633-6
  • Cristianismo valenciano. De los orígenes al siglo XIII, Ajuntament de Valencia, Valencia, 2007. ISBN 978-84-8484-218-7
  • Documenta Ecclesiae Uxonensis (Colección de documentos para la historia eclesiástica de Uxó), en El legado del Ángel, Castellón, 2008. ISBN 978-84-482-5136-9
  • La qüestió valenciana. Mig sigle de Filologia. Assaig - pròleg a la reed. de V. Simó Santonja, ¿Valenciano o catalán?, Valencia, 2013. ISBN 978-84-96068-29-2
  • Historia de Vall d'Uxó. Diputació Provincial, Castelló, 2013. ISBN 978-8415301-30-1. Historia de Vall d'Uxó [2ª edición revisada y aumentada]. Diputació Provincial, Castelló, 2015. ISBN 978-84-617-2175-7
  • "Los escribas del Repartiment de Valencia y la diptongación mozárabe de /é/, /ó/, Archivo de Filología Aragonesa 44-45 (1990), pp. 209-227.
  • "El árabe kanisa 'iglesia' en la toponimia española", Revista de Filología Española 71 (1991), pp. 363-370
  • "Los predicativos en español", Thesaurus, BICC 47-2 (1992), pp. 405-422.
  • "El romance nativo del Valle del Ebro y de la Frontera Superior de Al-Ándalus [The Native Romance of the Ebro Valley and the 'Upper Frontier' of Al-Ándalus]", Aragón en la Edad Media 20 (2008), pp. 615-634.
  • "Cristianos en Valencia antes y después de 711. Una reflexión histórica e historiográfica", Debats 113 (2011), pp. 56-67

Premis[modifica]

Ha rebut els següents premis:[2]

  • Premi Extraordinari de l'Ajuntament de València en els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de València de Lo Rat Penat
  • Premi Vinatea, 1998
  • Medalla del centenari de Lo Rat Penat, 1998
  • Prohom de Lo Rat Penat, 1999
  • Vicentet d'honor al Mèrit Cultural de La Vall d'Uxó
  • Premi Josep María Guinot a les Lletres Valencianes, 2003
  • Palma Daurada individual d'Elig, 2004.

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 L'anticatalanisme al País Valencià: Identitat i reproducció social del discurs del blaverisme Tesis Doctoral de Vicent Flor i Moreno, presentada a València el 25 de juny de 2009
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 RACV. «Leopoldo Peñarroja Torrejón | Reial Acadèmia de Cultura Valenciana» (en castellà). [Consulta: 13 setembre 2018].
  3. ↑ «Leopoldo Peñarroja Torrejón - CVC». CVC.
  4. ↑ Carmen., Barceló,. Àrab i català : contactes i contrastos. 1. ed. València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2011, p. 247-250. ISBN 9788498834512. 
  5. ↑ «no hi ha cap document que, directament o indirectament, suggerisca que algú al segle xiii, i no cal dir més tard, s'hi expressés en mossàrab», Antoni Ferrando (1994), “Un ‘mossàrab’ valencià a l'època de Jaume I” en Els Mossàrabs valencians, Saó, monografies 21, diciembre 1994.
  6. ↑ «El mossarabisme, encara: La instrumentalització ideològica del romanç andalusí / - Traces : base de datos de lengua y literatura catalanas» (en castellà). [Consulta: 13 setembre 2018].
  7. ↑ », Manuel Ariza en Història de la llengua espanyola, Rafael Cano Aguilar (coord.), ed.
  8. ↑ «Es absolutamente inadmisible la teoría de Peñarroja (1990) de que el valenciano haya heredado características lingüísticas procedentes del mozárabe valenciano.», Manuel Ariza en Historia de la lengua española, Rafael Cano Aguilar (coord.), ed. Ariel, 2004; pàg. 208.
  9. ↑ «Vista en HTML: Caplletra», 06-02-2012. Arxivat de l'original el 2012-02-06. [Consulta: 13 setembre 2018].
  10. ↑ VIII-XIII) » in José Ignacio de l'Església Duarte, Cristiandat i Islam en l'Edat Mitjana Hispana, Logronyo, 2008, p. 50-51
  11. ↑ Mikel de Epalza,«Obispos —¿Mozárabes o neomozárabes?— en Albarracín y Valencia, en tiempos del Cid, en su contexto islamo-cristiano», Encuentro islamo-cristiano, núm. 395, p. 6-7.
  12. ↑ Mercedes., Abad Merino,. El cambio de lengua en Orihuela : estudio sociolingüístico-histórico del siglo XVII. [Murcia]: Universidad de Murcia, 1994, p. 84-85.. ISBN 8476845162. 
  13. ↑ 1968-, Viadel, Francesc,. "No mos fareu catalans" : història inacabada del blaverisme. Ed. rev. i ampliada. Valencia: Universidad de Valencia, 2009, p. 351. ISBN 9788437074146. 
  14. ↑ «La propuesta se fundamentó en hipótesis lingüísticas anticatalanistas sin base científica, [...] El origen mozárabe del valenciano se ha defendido por Antonio Ubieto (Orígenes del Reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su reconquista, Valencia, Anúbar, 1975) o Leopoldo Peñarroja (El mozárabe de Valencia. Nuevas cuestiones de fonología mozárabe, Madrid, Gredos, 1990).», Joaquín Martín Cubas, La polémica identidad de los valencianos: a propósito de las reformas de los Estatutos de Autonomía, universidad de Valencia/Institut de Ciències Polítiques i Socials, 2007, p. 37.
  15. ↑ Guillem Calaforra i Castellano, Paraules, idees i accions: reflexions "sociològiques" per a lingüistes, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 99-100
  16. ↑ D. A. Griffin, Ohio State University, Columbus, quien señala que el libro de Peñarroja es una obra "estimulante, sólida y bien informada" y que ha de felicitarse al autor por su contribución a un ámbito tan necesitado de documentación concreta y estudio minucioso" (Reseña a Peñarroja, El mozárabe de valencia, Al-'Arabiyya. Journal of the American Association of Techars of Arabic, XXVI (1993)147-149: "The author is fully acquainted with the work of previous investigators, whose views he presents in detail and analyzes with considerable acumen" [...] It should be clear thet Peñarroja's book es a stimulating, solid and knowledgeable addition to Mozarabic studies. The author is to be congratuled on his contribution to a field all too lacking in concrete documentation and careful stufy.
  17. ↑ Michel Banniard, Sociolinguistique diachronique romane, en Annuaire de l'École pratique des hautes études (EPHE),Section des sciences historiques et philologiques 141 (2011)2008-2009, p. 162: "On s'est étonné aussi de lire que le roman parlé en al-Andalous avait connu un emploi général jusqu’au xe siècle inclus avant d'entrer en une « décadence » et une « déréliction » achevées au xiie s. Une telle chronologie ne résiste pas à une analyse sociolinguistique sérieuse. En outre, si les travaux de Galmès de Fuentès sont bien cités, pourquoi ignorer le si important apport de L. Penarroja Torrejon, El mozarabe de Valencia, Madrid, 1990? Ses apports auraient pourtant bien enrichi et consolidé bien des points des études citées.
  18. ↑ Francisco Abad, Reseña crítica de Leopoldo Peñarroja Torrejón, El mozárabe de Valencia, en Anaquel de Estudios Árabes, 3 (1992), pp. 338-340: "Estamos ante un esforzado trabajo que no podrán dejar de considerar ni el especialista en dialectología mozárabe ni en general los estudiosos de historia y dialectología española; además, su genérico valor filológico y documental queda ya destacado"
  19. ↑ J.L. Rivarola Reseña de Leopoldo Peñarroja Torrejón, El mozárabe de Valencia, Lexis XV (1991), 1.
  20. ↑ Donald Tuten, "Koineization in Eastern Castile", en Dworkin y Warner, New Approaches to Old Problems. Issues in romance historical linguistics: “The same was largerly true of extreme Eastern varieties in Catalonia or in the Mozarabic of Valencia (Peñarroja Torrejón, 1990: 177-182)
  21. ↑ Fa alguns anys va aparèixer l'estudi de Leopoldo Peñarroja Torrejón sobre la fonologia històrica del dialecte neolatino parlat a l'actual País Valencià durant l'època àrab.
  22. ↑ “Se daba el caso además de que los préstamos lingüísticos no conocían fronteras. Las formas valencianas, por ejemplo, nacieron –a lo que parece- entre los mozárabes de ese reino cuando era musulmán. No fue producto de la migración de los catalanes que peleaban a las órdenes del rey Jaime I y conquistaron ese reino en el siglo XIII. Pero era obvia la cercanía entre los dos conjuntos de maneras de hablar [Nota 71.- A juzgar por el estudio de Peñarroja Torrejón, 1990”] (p. 228). Cf. José Andrés Gallego, “Por qué la lengua castellana se hizo compañera del imperio y qué se hizo de las demás lenguas de España, del gallego al vascuence”, en Ignazio Putzu y Gabriella Mazzon (eds.), Lingue, letteraturte, nazioni. Centri e periferie tra Europa e Mediterraneo, Franco Angeli, Milán, 2012.
  23. ↑ Paul Vexler, The non Jewish Origins of the Sephardic Jews, State University of New York Press, Albany, 1996, págs. 131, 132, 135, 280.
  24. ↑ 24,0 24,1 R. Penny, Gramática histórica del español, Barcelona, 1993, cap. 1, 1.3.1
  25. ↑ J.J. de Bustos Tovar, "La escisión latín-romance. El nacimiento de las lenguas romances", en R. Cano (ed.), Historia de la lengua española, 2004, p. 273.
  26. ↑ Thomas F. Glick, From Muslim Fortress to Christian Castle: Social and Cultural Change in Medieval Spain, Palgrave Macmillan, 1995, p. 54: "The regionalist position is intelligently defended by Leopoldo Peñarroja Torrejón, Cristianos bajo el Islam. Los mozárabes hasta la reconquista de Valencia, Madrid, Gredos, 1993
  27. ↑ Seguí Marco, J.J. y J. Sánchez González, La romanización en tierras valencianas. Una historia documental, Universidad de Valencia, 2012: “Una importante visión de conjunto en L. Peñarroja, Cristianismo valenciano. De los orígenes al siglo XIII. Valencia, Ayuntamiento, 2007”, p. 151.
  28. ↑ Alejandro García Sanjuán, El fin de las comunidades cristianas en al-Ándalus. Ss. XI-XII. Factores de una evolución, en Cristianos y musulmanes en la Edad Media ibérica. XI Congreso de Estudios medievales, León, 2007: “Estas referencias pueden completarse con otras procedentes de fuentes latinas, entre ellas algunos de los documentos estudiados por L. Peñarroja relativos, precisamente, a la zona valenciana, que ponen de manifiesto la continuidad del monasterio valenciano de san Vicente, entre ellos la donación al mismo por Alfonso VIII de las aldeas de Fuentidueña y Estremera en 1167”, p. 275 y ss.
  29. ↑ H. Salvador Martínez, La convivencia en la España del siglo XIII. perspectivas alfonsíes, Madrid, Polifemo, 2006: "Véanse también los datos recogidos por L. Peñarroja Torrejón en su excelente estudio Cristianos bajo el islam"
  30. ↑ Serafín Fanjul, La quimera de Al-Ándalus, Madrid, Siglo XXI, 2006, págs. 204, 207.
  31. ↑ Mª Jesús Viguera Molins, Historia de España Menéndez Pidal. Almorávides y almohades, siglos XI al XIII. El retroceso territorial de Al-Ándalus, Madrid, Espasa-Calpe, 1997, págs. 380-381.
  32. ↑ Eva Lapida Gutiérrez, Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos, Alicante, Instituto Juan Gil Albert, 1997, págs. 134, 307, 313.

Ressenyes crítiques de les seues obres:

  • Fetschrift für Romanische Philologie (Fco. Marcos Marín)
  • Zeitschrift für Arabische Linguistik 29 (1995), 91-93 (H.R. Singer)
  • Lexis XV (F. Rivarola)
  • Al-Qanṭllaura (Carmen Barceló)
  • Al-Qanṭllaura (Mikel de Epalza)
  • Lleixa d'Estudis Àrabs (Francisco Abad)

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Leopoldo_Peñarroja_Torrejón&oldid=32079981»