Lliure comerç

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Escola d'Economia de Chicago

 · Benzinpreis ch monatlich.png  ·
 · Categoria:Finances  ·
 · Categoria:Economia  ·
 · Portal:Economia  ·
 Vegeu aquesta plantilla 

El lliure comerç, comerç lliure o llibertat de comerç, en la teoria econòmica és un model de mercat ideal en què el comerç de béns i serveis entre els països flueix de manera ininterrompuda sense barreres tarifàries (imposts especials, drets aranzelaris…) o no tarifàries (normes, controls sanitaris, procediments de reconeixement tècnic…) imposades pel govern. Es parla aleshores d'una economia oberta. Es troba a l'altre extrem de l'autarquia i del proteccionisme.[1] El grau d'obertura o de llibertat de mercat varia d'una època a l'altre.

El model de lliure comerç s'arrela en la doctrina econòmica del lliurecanvisme o del lliure canvi, que propugna la no intervenció estatal en el comerç internacional, permetent que els fluxos de mercaderies es governin pels avantatges de cada país i la competitivitat de les empreses, suposant que amb això es produirà una adequada distribució dels béns i serveis i una assignació òptima dels recursos econòmics a escala planetària. El lliurecanvisme és considerat com el primer capitalisme i planteja la llibertat absoluta de negoci i comerç, és a dir, el mercat lliure, enfront de les rigideses de l'economia de l'Antic règim.

Característiques[modifica | modifica el codi]

El comerç lliure és un concepte que inclou:

  • el comerç internacional dels béns sense tarifes (impostos sobre les importacions) i sense cap altra barrera comercial (com les quotes d'importació);
  • el comerç internacional dels serveis sense tarifes i sense cap altra barrera comercial;
  • el moviment lliure de treballadors entre països;
  • el moviment lliure de capital entre països;
  • l'absència de les polítiques de distorsió, especialment al sector agrícola i als sectors estratègics i essencials, que donin avantatge a les companyies nacionals sobre les companyies internacionals. Per exemple, concessió d'ajudes o subvencions directes o indirectes, fixació de preus, regulació del mercat laboral o preferència en l'adquisició per part de l'Estat dels productes locals.

En la pràctica, la majoria dels acords de lliure comerç no inclouen el moviment lliure de treballadors, i generalment posen restriccions al comerç d'alguns productes que el govern considera crítics. Per això, cap bloc comercial del món, incloses les àrees de lliure comerç, permet els cinc punts anteriors, llevat a la Unió Europea entre els seus estats membres.

A la Unió Europea s'aplica el principi de les quatre llibertats: lliure circulació de béns, serveis, capitals i persones. Així tot producte que pot ser venut legalment a un país pot vendre's lliurement en tota la Unió, sense procediments de certificació suplementaris o drets d'entrada. Hi ha unes excepcions, entre altres pels medicaments reemborsats pel sistema nacional de seguretat social. També les regles del tractament dels embalatges o l'impacte mediambiental encara poden crear obstacles.[2]

Història[modifica | modifica el codi]

Des de l'edat antiga, diverses civilitzacions pròsperes han promogut el comerç, sovint per força amb la creació de vasts imperis. Els estudis dels beneficis del comerç es van desenvolupar a Europa els últims cinc segles, principalment de la cultura de comerç d'Anglaterra. En oposició al lliure comerç va sorgir la política del mercantilisme durant el segle XVI a Europa, i ha sobreviscut amb diverses facetes fins a l'actualitat. Els primers politòlegs i economistes que van oposar-se al mercantilisme i que van promoure el lliure comerç van ser David Ricardo i Adam Smith, i van donar explicacions matemàtiques i històriques sobre els beneficis que el comerç va donar a les civilitzacions antigues.

Al segle XX hi va haver intents de crear economies tancades, com durant la primera dècada de la dictadura franquista, sota la direcció de l'Instituto Nacional de Autarquía (1941-1963),[3] la Xina maoista o a Albània, però el resultat sempre va ser desastrós. Sobretot en temps de crisis, els crits per mesures proteccionistes esdevenen més forts.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Mata, Jordi et al.. «300 anys d'espoli». Sàpiens [Barcelona], núm. 122, novembre 2012, p.26-37. ISSN: 1695-2014.
  2. Libre circulación de mercancías: marco general Síntesi de la legislació de la UE
  3. Antonio Gómez Mendoza (red.), De mitos y milagros. El Instituto Nacional de Autarquía (1941-1963), (castellà) Barcelona, Universitat de Barcelona, 2000, 213 pàgines, ISBN 978-84-8338-225-7

Vegeu també[modifica | modifica el codi]