Los Tarantos

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Video-x-generic.svg
Los Tarantos

Fitxa tècnica
Direcció: Francisco Rovira Beleta

Guió: Francisco Rovira Beleta
Alfredo Mañas

Música: Andrés Batista
Fernando García Morcillo
Emilio Pujol
José Solá

Fotografia: Massimo Dallamano

Protagonistes: Antonio Gades
Carmen Amaya

Dades i xifres
País: Espanya
Data d'estrena: 5 de novembre de 1963
Duració: 112 minuts

Pàgina sobre “Los Tarantos a IMDb

Valoracions
IMDb 6.9/10 stars
FilmAffinity 6.5/10 stars

Los Tarantos (1963) és una adaptació de l'obra teatral d'Alfredo Maña La historia de los Tarantos, que es va estrenar l'any 1962. Emmarcat en l'anomenada segona generació realista, juntament amb Carlos Muñiz, Lauro Olmo o José Martín Recuerda, Maña s'allunya de la complaença del teatre espanyol de l'època.[1]

Context[modifica | modifica el codi]

Aquests autors teatrals defensaven un teatre caracteritzat per la denúncia de la injustícia i l'opressió social, amb protagonistes generalment provinents de les classes més populars. La historia de los Tarantos s'inscriu en aquests plantejaments i va més enllà de Bodas de sangre. L'enfrontament entre Tarantos i Zorongos per l'amor dels seus fills constitueix el nucli de la trama, però també és possible identificar un mosaic emocional per on supuren les ferides obertes de la societat espanyola de la postguerra. Les diferències de classe, la venjança, els ressentiments, el fratricidi o l'exili interior en són alguns exemples.[1]

Adaptació cinematogràfica[modifica | modifica el codi]

La magnífica adaptació cinematogràfica de Rovira Beleta, en la qual va participar el mateix Alfredo Maña, es va veure possiblement influenciada per la cinta americana West Side Story¡' (1961), que parteix igualment de l'argument de Romeu i Julieta per introduir l'espectador, en clau de musical, en la realitat de violència racial del barri de Harlem. La transposició d'aquesta operació al context espanyol es fa a través d'una trencadora representació del món gità, que defuig el clixé del gitano andalús, assimilat com a estereotip simpàtic i exòtic per la ideologia dominant.[1]

En canvi, la cinta presenta el món gitano català amb un esperit gairebé etnogràfic i mostra la Barcelona més marginal: les barraques del Somorrostro, on arribaven onades d'immigració provinents del món rural. Bona part de les escenes, rodades en localitzacions genuïnes, poden considerar-se gairebé cinema documental. Una peculiaritat que emparenta el film de Rovira Beleta amb el cinéma vérité francès i el neorealisme italià.[1]

La pel·lícula, amb una estètica molt acurada, té molts altres encerts, entre els quals destaquen la fotografia, el bon ús de les ambientacions escèniques i, sobretot, l'altíssim nivell de les escenes de música i ball: Taranto i Zorongo són formes musicals i de dansa flamenca. Sens dubte, el càsting és immillorable, amb una Carmen Amaya en el paper de matriarca dels Tarantos que ofereix el seu testament artístic i que encara avui és paradigma d'una forma d'entendre el ball i el flamenc racial i tel·lúric. Igualment antològic és el ball d'Antonio Gades per les Rambles o la tècnica impecable de Sara Lezana, en el paper protagonista de Juana.[1]

Durant un temps, el cinema espanyol que es veia a l'estranger era el d'Antonio Isasi Isasmendi i el de Francisco Rovira Beleta. Ambdós cineastes ambicionaven alguna cosa més que la resta dels seus coetanis. Rovira Beleta va ser el primer director espanyol que va aconseguir que dos de les seves pel·lícules fossin nominades a l'Oscar al millor film en llengua no anglesa. La primera seria Los Tarantos i la segona Amor Brujo (1967), on el flamenc i el món dels gitanos són de nou protagonistes.[1]

Premis i nominacions[modifica | modifica el codi]

Nominacions[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Los Tarantos». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: cinema