Pacte de Sant Gervasi
De Viquipèdia
El Pacte de Sant Gervasi fou una aliança electoral acordada entre el Partit Republicà Radical i la Unió Federal Nacionalista Republicana per a les eleccions legislatives del 8 de març de 1914.
Quan el govern d'Eduardo Dato convocà les eleccions generals, el republicanisme català es trobava en una crisi greu; la UFNR era molt afeblida per les derrotes de l'any anterior, i dividida entre un sector liberal representat per Pere Coromines, i l'ala esquerra, obrerista i socialitzant, de Francesc Layret, i no aconseguia d'atreure el potencial electorat d'esquerra, els treballadors. Els radicals d'Alejandro Lerroux també eren en davallada, perdien la base obrera i es veien empesos cap a la dreta. Ambdós partits cercaren l'ajuda mútua davant la puixança de la Lliga de Catalunya.
Jaume Carner i Pere Coromines negociaren amb els dirigents radicals a la casa que Hermenegildo Giner de los Ríos tenia al barri de Sant Gervasi (Barcelona), d'on procediria el nom popular de pacte de Sant Gervasi. El manifest electoral, que aplegava els dos partits en una Junta de Defensa Republicana, proposava un programa comú de lluita contra la guerra del Marroc, contra la monarquia i contra la Lliga de Catalunya, amb lleugeres al·lusions favorables a l'autonomia catalana; el signaven els radicals Hermenegildo Giner de los Ríos, Alejandro Lerroux i Emiliano Iglesias, i els catalanistes Pere Coromines, J. Moles i Ormella, S. Albert, Frederic Rodés i Joaquim Salvatella. El pacte, però, provocà una immediata onada de baixes a la UFNR (la redacció d'El Poble Català en bloc) i els resultats de les eleccions foren molt adversos: de vint candidats a tot Catalunya, només set aconseguiren l'acta, dos radicals i cinc nacionalistes. Més greu, fou, però, la defecció de la Unió per part dels elements més nacionalistes i del sector socialment més avançat encapçalat per Francesc Layret.
Com a resultat, el 1914 la UFNR restà definitivament ensorrada com a alternativa política i aglutinant del catalanisme d'esquerres, i la Lliga de Catalunya no va tenir gairebé cap oposició política de pes fins a la dictadura de Miguel Primo de Rivera.
