Pianola

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 10:10, 11 oct 2016 amb l'última edició de Griba2010 (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Treballadors punxant rotlles per pianola en un taller londinenc de la Aeolian Company (1911).

La pianola o piano mecànic és un instrument musical que incorpora el mecanisme del piano al qual s'agreguen elements mecànics i pneumàtics per permetre la reproducció automàtica de la música perforada en un rotllo de paper. En realitat es tractaria d'una pianola/piano, ja que permet tant la seva execució manual per un pianista com la seva execució automàtica mitjançant un rotllo de paper perforat.

Propaganda de pianoles The Orchestrelle-aparell pneumàtic que es posava davant d'un piano comú de cua-a la revista The Connoisseur (Londres, abril de 1912). El text diu: «Un triomf artístic de la pianola, executada a la Sala de la Reina amb l'Orquestra Simfònica de Londres, conduïda per Herr Arthur Nikisch; va ser usada per a executar el conegut Concert en la menor de Greig i la Fantasia hongaresa de Liszt. La pianola també es va usar per acompanyar la cèlebre vocalista Miss Elena Gerhardt, en cançons de Strauss i Wolf. Aquest concert ha generat un immens entusiasme entre el públic i la premsa, però cap més gran que el del propi Herr Arthur Nikisch, que després del concert va escriure: "Excepte pel fet que reemplaça l'executant amb tècnica absolutament perfecta, la pianola no hauria de ser considerada mai més com un instrument mecànic ". Truqui a la Sala Aeolian i toc la pianola piano, o demani per correu el catàleg AA ».
Imatge d'una pianola marca Steinway.
Gràfica de l'interior d'un piano mecànic: 1) pedal; 2) connexió del pedal; 3) escapament (només es mostra un); 4) dipòsit d'alta tensió (no es mostra el dipòsit de baixa tensió); 5) tronc de la fuita; 6) tub d'escapament del motor; 7) espai d'aire sobre les vàlvules primàries; 8) vàlvules secundàries; 9) colpejador pneumàtic <! - striking Pneumatic - >; 10) connexió des del pneumàtic amb l'acció del piano; 11) acció del piano; 12) motor pneumàtic; 13) tauler de tracker (el rotlle de música passa per aquest tauler).

Mecanisme

El mecanisme pneumàtic és abastit per un grup de manxes-mogudes generalment per pedals accionats per una persona-, sense que aquesta requereixi coneixements musicals. Aquestes manxes poden ser accionades per un motor elèctric.

Interacció amb la pianola

La pianola original va ser dissenyada per a ser una veritable experiència musical interactiva, en lloc de merament un instrument automàtic: d'aquí la raó per la qual està equipada amb manetes de control interactives amb la intenció que amb la «pianola» cadascú creés una actuació musical d'acord amb el seu propi gust. La pianola proveïa a aspirants a pianistes i amants de la música amb la destresa tècnica que els faltava mentre els permetia controlar l'actuació musical interactivament com si es tractés de virtuosos pianistes.

Història

No és possible atribuir la invenció d'aquest instrument a una sola persona, ja que els seus nombrosos mecanismes van ser inventats al llarg d'un període prolongat, principalment durant la segona meitat del segle XIX.

Els primers pianos mecànics domèstics funcionaven amb corrons, com els pianos de carrer, però rarament tenien més de dos corrons, cosa que limitava el repertori. Els primers intents van ser d'Alexandre Debain a França, el 1860, de fer un piano que funcionava amb targetes de fusta, anomenades "planchettes", que tenien pues que sortien de'aquestes targetes per activar les tecles del piano, però malgrat tenir un repertori més ampli de melodies, no es popularitzà.[1]

Una de les versions més famoses va ser la creada per Edwin Scott Votey a 1896 a la ciutat de Detroit (Michigan), coneguda com a piano player. Es tracta d'un mecanisme que s'ajustava al teclat del piano per tal d'activar de manera automàtica les tecles. La casa Aeolian Company el va patentar juntament amb Votey, amb el nom de pianola. Theodor P. Brown va incorporar aquest mecanisme als pianos verticals, amb el nom de player piano, instrument que en espanyol es va denominar autopiano i en francès piano automatique.[2]

No va ser fins al 1901 que Melville Clarke produí el primer piano que contenia el mecanisme dins l'instrument i que no necessitava un mecanisme extern, aconseguint per primera vegada que el rotlle activés el teclat del piano. Aquests primers instruments només feien sonar 58 notes del teclat, i més tard vindrien els de 65 notes.[1]

Compositors per pianola

Vegeu també

Referències

  1. 1,0 1,1 McElhone, Kevin. Mechanical music (en anglès). Oxford: Shire Publications, 2004, p. 20. ISBN 0 74780 578 6. 
  2. Roquer, Jordi «Els sons ocults del paper perforat». Revista catalana de musicologia, 2014, pàg. 137-152.

Enllaços externs