Marroneta de vellut
Polyommatus ripartii  | |
|---|---|
 Imago a Erdemli, Mersin, Turquia | |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Arthropoda |
| Classe | Insecta |
| Ordre | Lepidoptera |
| Família | Lycaenidae |
| Tribu | Polyommatini |
| Gènere | Polyommatus |
| Espècie | Polyommatus ripartii (Freyer, 1830) |
| Nomenclatura | |
| Sinònims | Agrodiaetus ripartii
|
| Protònim | Lycaena ripartii |
La marroneta de vellut (Polyommatus ripartii)[1][2] és un lepidòpter ropalòcer de la família Lycaenidae.
Distribució[modifica]
S'estén de forma dispersa pel centre i sud d'Europa, incloent la península Ibèrica, sud-est de França, nord-oest d'Itàlia, sud de Polònia i sud dels Balcans. També és present a l'Àsia, des de Turquia fins al sud de Sibèria, el Tian Shan i l'Altai. Absent de les principals illes mediterrànies.[3][4] A la península Ibèrica ocupa la part nord i nord-est, des de Lleó fins a Catalunya, sent el Sistema Ibèric als voltants d'Albarracín el seu límit meridional. A Catalunya és una papallona amb una distribució força àmplia, però local, amb poblacions als Prepirineus, muntanyes de la Depressió Central i Serralada Prelitoral, amb les seves poblacions més meridionals a les Muntanyes de Prades i Serra del Montsant.[5]
Descripció[modifica]
Envergadura alar d'entre 26 i 31 mm.[6] Lleuger dimorfisme sexual a l'anvers. El mascle presenta l'anvers de color bru amb una gran àrea vellutada per la presència d'escates androconials que s'estenen per la base i la part central de l'ala anterior. La femella també presenta l'anvers de color bru, però sense l'àrea vellutada. Ambdós sexes tenen un punt negre a l'anvers de l'ala anterior, tot i que és més marcat en la femella. Revers semblant en ambdós sexes, amb el color de fons gris marronós. L'ala anterior presenta una sèrie de grans punts negres vorejats de blanc a la part exterior i un altre punt negre aïllat més proper a la base. Ala posterior amb una sèrie de punts negres similars als de l'ala anterior, però més petits, i una franja blanca, que, segons l'individu, pot ser més o menys marcada o, fins i tot, del tot absent.[5]
Hàbitat[modifica]
Ambients mediterranis i montans secs, com ara prats, matollars herbats i, ocasionalment, boscos esclarissats.[6] Rang altitudinal des dels 50 m fins als 1800 m.[4] L'eruga s'alimenta de diverses fabàcies del gènere Onobrychis, com ara O. viciifolia, O. arenaria, O. saxatilis, O. montana i O. alba.[4][6]
Període de vol i hibernació[modifica]
Vola en una generació entre finals de juny i principi de setembre. Hiberna com a eruga.[4][5]
Comportament[modifica]
La femella pon els ous a les inflorescències de les seves plantes nutrícies, les flors de les quals són consumides per les erugues,[6] o de forma individual a la base de les bràctees dels fruits ja secs d'aquestes, alimentant-se posteriorment les erugues de les seves fulles.[5] Es tracta d'una espècie mirmecòfila facultativa, les erugues de la qual gairebé sempre s'associen amb diverses espècies de formiga dels gèneres Camponotus, Crematogaster, Plagiolepis o Lasius.[6][4] Tal com és el cas en d'altres espècies de licènids, la crisàlide d'aquesta espècie té un òrgan estridulant capaç de generar sons en cas de molèstia. Aquestes vibracions es creen a partir del frec de dos segments abdominals i podrien servir per avisar les formigues amb les quals s'associa en cas de perill.[6]
Espècies ibèriques similars[modifica]
Galeria[modifica]
-
Anvers -
Revers amb franja blanca -
Revers sense la franja blanca -
Aparellament
Referències[modifica]
- ↑ «Marroneta de vellut». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
- ↑ «Proposta de noms comuns per a les papallones diürnes (ropalòcers) catalanes». Butlletí de la Societat Catalana de Lepidopterologia. Arrizabalaga et al., desembre 2012. [Consulta: 20 abril 2024].
- ↑ «Polyommatus ripartii» (en anglès). [Consulta: 20 abril 2024].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Tolman, Tom; Lewington, Richard. Collins Field Guide to the Butterflies of Britain and Europe (en anglès). Collins, 2008. ISBN 978-0-00-724234-4.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Vila, Roger; Stefanescu, Constantí; Sesma, José Manuel. Guia de les papallones diürnes de Catalunya. Lynx, 2018. ISBN 978-84-16728-06-0.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Moussus, Jean-Pierre; Lorin, Thibault; Cooper, Alan. Guide pratique des papillons de jour (en francès). Delachaux et Niestlé, 2022. ISBN 978-2-603-02915-2.
Enllaços externs[modifica]
- Asturnatura (castellà)
- Biodiversidad Virtual (castellà)
- European Butterflies (anglès)