Pseudociència

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 20:04, 19 maig 2016 amb l'última edició de Langtoolbot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.
La redacció d'aquest article no és pròpia d'una enciclopèdia.
Els errors més freqüents són l'ús de la primera persona verbal o una redacció poc seriosa, informal o subjectiva en lloc de descriptiva. Vegeu Viquipèdia:Punt de vista neutral i Viquipèdia:Allò que la Viquipèdia no és.
Del segle XIX[1]phrenology

El terme pseudociència (del grec pseudo, ψεύδω, "mentider", "fals" i ciència) s'aplica a tots aquells estudis que, amb pretensió de ser científics, trenquen algun principi de la filosofia de la ciència o del mètode científic. Per tant, pseudocientífic té el sentit de pretesament científic, i la pseudociència seria el conjunt de coneixements que tenen la pretensió de ser científics i es presenten com a tals, però no segueixen el mètode científic.[2]

Els qui utilitzen aquest terme -especialment els adherents a l'escepticisme científic- parteixen de la convicció següent: es poden distingir tres classes de coneixements: els científics -obtinguts segons el mètode científic-, els empírics -deguts a l'experiència- i els tradicionals -allò que hom coneix, que ha estat sempre així i sempre serà així-. La ciència està basada en les proves -els indicis no són una prova-, els experiments, l'observació, la cerca de la relació causa-efecte, i el principi de la falsabilitat. La falsabilitat consisteix en el fet que un experiment o una observació pot ser repetit per qualsevol científic arreu del món, i segons el mètode científic que s'apliqui, s'obtindrà sempre el mateix resultat. D'aquesta manera, es poden acceptar o rebutjar els teoremes o proposicions d'una teoria. Quan noves observacions o experiments donen resultats que s'adeqüen més a la teoria, s'han de canviar els teoremes o fer-ne de nous; ampliant- en aquest segon cas- la teoria.

Així, sovint, es titllen amb aquesta denominació disciplines i fenòmens com: l'alquímia, l'astrologia, el biomagnetisme, la grafologia, l'homeopatia, la numerologia, la parapsicologia, la quiromància, la radioestèsia, la telepatia, la telequinesi, la ufologia, etc.

No és fàcil distingir entre ciència i pseudociència; alguns mètodes utilitzats en certes branques considerades com a científiques no estan d'acord del tot amb els principis del mètode, per exemple: les mostres per quotes a la sociologia no respecten, almenys per complet, el principis d'aleatorietat, car l'elecció d'un element de la quota exclou automàticament, o inclou necessàriament, altres elements de l'univers dins la mostra. Igualment, les ciències de l'educació en conjunt han estat tractades de pseudociència, considerant que no hi cap metodologia prou vàlida científicament per a treure conclusions en aquest domini. D'altres, com per exemple el filòsof austríac Karl Popper, han considerat com a pseudociències el darwinisme, l'historicisme, la psicoanàlisi i el marxisme.

Característiques de les pseudociències

Els autors que diferencien entre ciències reals i pseudocièncias destaquen característiques de la presència simultània de les quals; no necessàriament totes alhora.[3][4][5][6][7]

  • No tenen consistència interna i externa.[8] És a dir, suporten contradiccions lògiques i no s'integren amb altres ciències.
  • No apliquen mètodes com els característics de les ciències, aquells que la validesa pugui acceptar amb independència de les expectatives de l'observador. Però, en Norwood Russell Hanson al seu llibre Patterns of discovery (1958) i es recolza en l'obra pòstuma de Ludwig Wittgenstein, particularment en les seves Investigacions filosòfiques, assenyala com l'observació d'un fet qualsevol, sempre està subjecta a les expectatives de l'observador.[9]
  • Són dogmàtiques. Els seus principis estan plantejats en termes tals que no admeten refutació, a diferència de les ciències, on les condicions de refutació de les hipòtesis o teories estan determinades o es poden determinar amb precisió. Encara que, això últim, no és d'aplicació estricta a les ciències socials que sovint no produeixen -ni pretenen produir- resultats precisos, i parteixen de premisses que cal interpretar amb cert grau de subjectivitat. D'altra banda, a la ciència, de vegades passa que proposicions formalment falsables, són a la pràctica -en l'estat actual de la tècnica-, impossibles de falsar (per exemple:"L'univers és finit").[10]
  • Proclamen teories per les quals no aporten proves empíriques, que sovint contradiuen obertament les observacions o resultats experimentals coneguts i acceptats. Encara que aquests tipus de problemes també apareixen, ocasionalment, a les ciències.
  • Són incoherents amb el cos teòric de disciplines relacionades, invalidant les explicacions admeses sense oferir alternatives millors per a l'explicació dels mateixos fenòmens ni reconèixer la necessitat de fer-ho.[11]
  • Són immutables. Al no tenir bases experimentals, no canvien fins i tot davant nous descobriments (com a excepció especial estan les matemàtiques). La màxima autoritat teòrica se li segueix atribuint al fundador o fundadors de la disciplina, i els seus ensenyaments són tractades com escriptures sagrades.[12]
  • Utilitzen davant el públic un llenguatge fosc, o empren termes que tenen un significat precís en ciència amb sentits totalment diferents.[13]
  • No compleixen l'estratègia de la navalla d'Occam.
  • No busquen lleis generals.
  • Desqualifiquen les crítiques per part de les ciències, sovint, utilitzant fal·làcies addueixen conspiracions o proclamen objectes de persecució quan els seus plantejaments són rebatuts.[14]
  • Invoquen allò immaterial o sobrenatural, com ara la força vital, la creació divina, l'inconscient metafísic, la quinta essència, etc. dels que proclamen alhora, contradictòriament, que intervenen en fenòmens observables, però que són inaccessibles a la investigació empírica. .
  • Els promotors de la teoria fan poc esforç per desenvolupar una teoria que superi els problemes als quals s'enfronta. No tenen la vocació autocrítica pròpia dels científics veritables.
  • Proclamen i exigeixen que es reconegui el seu caràcter científic, però només davant el públic general, renunciant a posar a prova les seves explicacions davant la comunitat científica establerta.[15]

Etimologia

El terme pseudociència és un terme format a partir de l'arrel grega «pseudo» (fals) i la paraula d'origen llatí «ciència» (coneixement). Encara que el terme com a tal s'utilitza des de finals del segle XVIII aproximadament, el concepte de pseudociència com una cosa diferent de la ciència real o autèntica, sembla haver sorgit a mitjans del segle XIX.[16] Un dels primers usos de la paraula "pseudociència" prové del 1844 al Northern Journal of Medicine. També es registra un ús anterior del terme el 1843, en l'obra del fisiòleg francès François Magendie.[10]

Normes de Merton

El 1942, Robert K. Merton va identificar un petit conjunt de "normes" que van caracteritzar una veritable ciència. Si alguna de les normes no es complia, Merton determinava que era una pràctica "no certa". Les seves normes són aquestes:

  • Originalitat: les proves i investigacions realitzades han de presentar alguna cosa nova per a la comunitat científica.
  • Despreniment: les raons dels científics per a la pràctica d'aquesta ciència ha de ser simplement per a l'ampliació dels seus coneixements.
  • Universalitat: cap persona podria obtenir més fàcilment la informació d'una prova que una altra. La classe social, la religió, o qualsevol altre factor personal no han de ser factors que afectin a la capacitat d'una persona per rebre o realitzar un tipus de ciència.
  • Escepticisme: els fets científics no s'han de basar únicament en la fe. Un sempre ha de qüestionar cada cas i els arguments, i constantment, comprovar si hi ha errors o reclamacions vàlides.
  • Accessibilitat pública: qualsevol coneixement científic obtingut ha d'estar a la disposició de tots. Els resultats de qualsevol investigació han de ser públics i han de poder serser compartits amb la comunitat científica.[17]

Perills de la medicina pseudocintífica per a la salut

Un camp en el qual s'usen freqüentment al·legacions pseudocientífiques és el de la curació de malalties. Hi ha un important mercat de mètodes curatius i diagnòstics presentats com a mecanismes curatius de validesa demostrada per estudis, que en molts casos utilitzen mètodes màgics tradicionals, com la imposició de mans o procediments sense fonament científic. La majoria d'aquestes pràciques busca la credibilitat i el prestigi que té la ciència, al·legant, per exemple, desconegudes propietats de l'aigua, la suposada acció de fenòmens quàntics o presumptes energies de la naturalesa.

El cartílag de tauró s'ha promocionat falsament com a cura per al càncer basant-se a una suposada inexistència de càncers en taurons. D'acord amb Ostrander, aquesta pràctica ha portat a una contínua disminució de les poblacions de taurons i, el que és més important, ha allunyat als pacients de teràpies contra el càncer que sí que són efectives. Un cas especial és el de l'homeopatia, la incongruència amb el coneixement científic va ser indicada com a falsa.

Alguns tractaments alternatius de caràcter pseudocientífic han produït accidents greus, fins i tot morts, però s'admet en general que el major perill per a la salut dels pacients passa quan, confiant en un mètode ineficaç, renuncien a mesures més efectives, com hàbits més saludables o un tractament mèdic d'eficàcia demostrada.

L'educació, la vacuna més efectiva contra la pseudociència

La qualitat d'un model educatiu no es mesura només pels grans "cervells" que produeix sinó per la seva capacitat de generar una societat que visqui lluny de la incultura i que tingui avidesa de coneixements. En aquest sentit el model finlandès és exemple. En un discurs atribuït a la presidenta Tarja Halonen s'exposa perfectament per què és necessari un model educatiu de nivell en la societat actual.

L'educació és la millor vacuna contra la pseudociència, el pensament mític, la ineptitud i la corrupció. Aquesta línia de pensament va arrencar fa unes dècades a Finlàndia amb uns èxits espectaculars, passant dels últims llocs d'Europa en educació a liderar aquesta a nivell mundial, tant en qualitat com en resultats. En aquest període va ocórrer una catarsi que va involucrar a tota la societat finlandesa: professors, polítics, pares, alumnes, empresaris, etc. L'educació es va convertir en un front de batalla i s'hi va dedicar per això un important percentatge del PIB (6% sense comptar el que es dedica a investigació).

Els models educatius de molts països tendeixen a produir una "elit" ben formada que exercirà les activitats que requereixen major capacitat intel·lectual menyspreant la formació de la resta de la població. I de vegades no només menyspreant, sinó que el terme que de vegades més s'aproxima és "humiliant".

Però cal conscienciar a la població de l'estafa que s'està cometent doncs pot arribar a ser perillós confiar plenament la salut d'un a les pseudociències. Per això es diu que l'educació és l'arma més poderosa que existeix contra aquestes enganyifes. Per evitar ser estafats, les escoles haurien de fer veure, ja desde joves, que la salut ha de ser tractada per professionals i per ciències, no per un conjunt de coneixements que pretenen ser científics.

Història

La història de la pseudociència és l'estudi de les teories pseudocientífiques al llarg del temps. Una pseudociència, doncs, és un conjunt d'idees que se presenten com una ciència però que no compleixen els cristeris necessaris per ser anomenades d'aquesta forma.[18][19]

Galileo Galilei inicià el mètode científic[1]

La distinció entre ciència i pseudociència pot ser difícil. Una de les propostes per a la delimitació entre les dues, és el criteri de falsificació. Les històries d'aquestes són molt difícils de separar, perquè algunes de les ciències actuals han estat desenvolupades a partir de les pseudociències. En seria un exemple la química, que remonta els seus orígens a l'alquímia pseudocientífica.

La gran diversitat de pseudociències encara dificulta més esbrinar res sobre la seva història. Algunes pseudociències actuals, com ara l'astrologia i l'acupuntura, tenen les seves arrels originades abans de l'era científica. D'altres foren desenvolupades com a una resposta a les amenaces plantejades per certes ideologies. Com els casos de la ciència i el disseny intel·ligent, que foren formades en la resposta de la teoria científica de l'evolució.

Tot i no complir els estàndards científics adequats, moltes pseudociències han sobreviscut reconegudes com a ciències pures. Això és, generalment, a causa d'un nucli persistent de devots que es neguen a acceptar la crítica científica de les seves creences o bé per idees populars falses. Aquest darrer factor, tot i que segueix existint, molt lentament, està desapareixent gràcies a la conscienciació que a poc a poc s'està fent a la gent i al rebuig que la majoria de científics han fet a les pseudociències.[20][21][22][23]

Explicacions psicològiques

El pensament pseudocientífic s'ha explicat en termes de psicologia i psicologia social.[24] La tendència humana de buscar confirmació en comptes de refutació.[25] La tendència a tenir creences reconfortants, i la tendència a generalitzar en excés han estat proposades com a raons de l'adhesió comuna al pensament pseudocientífic. Segons Beyerstein (1991), els éssers humans són propensos a les associacions basades en semblances, i sovint propenses a l'atribució errònia al pensament de causa i efecte. D'altra banda, les explicacions pseudocientífiques normalment no són analitzades racionalment, sinó per experiència en el seu lloc. Operar dins d'un conjunt de regles diferents en comparació amb el pensament racional, el pensament experimental es refereix a una explicació vàlida si l'explicació és "personalment funcional i satisfactòria i suficient", que ofereix una descripció del món que pot ser més personal i proporcionada per la ciència reduint la quantitat de treball involucrat en la comprensió de potencial d'esdeveniments complexos i resultats.[26]

En la nostra cultura i el pensament, la gent sembla tenir problemes per distingir la ciència i les pseuodosciènces. Els éssers humans són, per naturalesa, una mena de mentalitat progressista que busquen més possibilitats de felicitat i satisfacció, però tots estem molt freqüentment disposats a aferrar-se a promeses poc realistes d'una vida millor.[27] La psicologia té molt a discutir sobre el pensament pseudociència, ja que són les percepcions il·lusòries de la causalitat i l'eficàcia de les nombroses persones que necessiten ser il·luminats. La investigació suggereix que el pensament il·lusori que succeeix en la majoria de les persones quan s'exposen a certes circumstàncies. Per això, el disseny de programes basats en proves educatives poden ser eficaços per ajudar a les persones a identificar i reduir les seves pròpies il·lusions.[28]

Els límits entre la ciència i la pseudociència

A la filosofia i a la història de la ciència, Imre Lakatos remarca la importància social i política del problema de la demarcació, el problema normatiu metodològic de distingir entre ciència i pseudociència. L'anàlisi distintiu històric de la metodologia científica basada en els programes d'investigació suggereix: "Els científics consideren que la reeixida predicció teòrica de nous fets sorprenents - com el retorn del cometa Halley o la curvatura gravitatòria dels raigs de llum - com el que demarca bones teories científiques de pseudo-científic i degenerades teories, i malgrat totes les teories científiques estan sempre enfrontats per 'un oceà d'exemples en' ". Lakatos ofereix una "novel·la falibilista anàlisi de l'evolució de la dinàmica celeste de Newton.

Molts filòsofs han tractat de resoldre el problema de la demarcació en els següents termes: una declaració que constitueix el coneixement suficient si la gent molts creuen prou forta. Però la història del pensament ens mostra que moltes persones estaven totalment compromeses amb les creences absurdes. Els científics, d'altra banda, són molt escèptics fins i tot de les seves millors teories. Newton és la ciència teòrica més poderosa que va produir, però el mateix Newton mai va creure que els cossos s'atreuen entre si a una distància.

Les línies de demarcació entre la ciència i la pseudociència són controvertides i difícils de determinar analíticament, fins i tot després de més d'un segle de diàleg entre filòsofs de la ciència i els científics en diversos camps, i malgrat alguns acords bàsics sobre els fonaments de la metodologia científica. El concepte de pseudociència es basa en l'enteniment que la metodologia científica s'ha tergiversat o mal aplicats respecte a una teoria donada, però molts filòsofs de la ciència sostenen que els diferents tipus de mètodes es duen a terme en el seu cas a través de camps diferents i èpoques diferents de la història humana. Segons Lakatos, la unitat típica descriptiu dels grans èxits científics no és una hipòtesi aïllada sinó "una poderosa solució de problemes de maquinària, la qual, amb l'ajuda de tècniques matemàtiques sofisticades, digereix les anomalies i fins i tot les converteix en evidència positiva".

Per Popper, la pseudociència utilitza la inducció per generar teories, i només fan experiments per buscar veritats. Per Popper, la falsabilitat és el que determina l'estatus científic d'una teoria. Adoptant un enfocament històric, Thomas Kuhn va observar que els científics no segueixen la regla de Popper.

Falsabilitat

Karl Popper

Karl Popper va estendre el criteri de falsabilitat per distingir la ciència de la no-ciència.[29] Falsabilitat significa un resultat pot ser desmentida. Per exemple, una frase com "Déu va crear l'univers" pot ser veritable o falsa, però no hi ha proves, sinó que simplement està fora de l'abast de la ciència. Popper utilitza l'astrologia i el psicoanàlisi com a exemple de pseudociencia i Einstein, la teoria de la relativitat com un exemple de la ciència. Se subdivideix en formulacions filosòfiques no-ciència, matemàtica, mitològics, religiosos i / o metafísica, d'una banda, i les formulacions pseudocientífiques per l'altra, encara que no estableixi criteris clars per a les diferències.[30]

La negativa a reconèixer els problemes

El 1978, Paul Thagard proposa que la pseudociencia principalment distingeix a la ciència quan és menys progressista que les teories alternatives durant un llarg període, i els seus defensors no reconèixer o tractar els problemes amb la teoria.[31] En 1983, Mario Bunge va suggerir que les categories de "camps de creences" i "camps d'investigació" ajudaven a distingir entre ciència i pseudociència, on el primer és, principalment, personal i subjectiva i la segona, consisteix en un enfocament sistemàtic determinat.[32]

Tipus de pseudociències

  • La rabdomància: sosté que algunes persones poden sentir la presència subterrània de mines, jaciments d'aigua o petroli. Per a la ciència és impossible una acció directa dels cossos físics en els estats mentals.
  • La parapsicologia: agrupa l'espiritisme, la cartomància, la telepatia, la vidència i altres similars. Per a la ciència, aquestes activitats no poden ser demostrades perquè no tenen base física o material.
Fitxer:Homeopathic medicine.jpg
Homeopatia
  • La psicoanàlisi: pretén ser una teoria i tècnica terapèutica, però els mètodes són aliens a la veritable ciència. A més, molts dels seus postulats principals són incompatibles amb els descobriments de la psicologia, l'antropologia i la biologia.
  • Astrologia: és un conjunt de coneixements que intenten relacionar les característiques d'una persona amb el seu signe del zodíac (la posició dels astres en el moment del seu naixement). Vol arribar a aquest coneixement mitjançant l'observació de la posició dels astres i les característiques comunes de moltes persones amb dates de naixement idèntiques. Les persones que estudien l'astrologia sostenen que les posicions dels astres tindrien relació amb els trets de la personalitat d'una persona, amb els esdeveniments importants de la seva vida i amb les seves característiques físiques.
  • Homeopatia: utilitza preparats altament diluïts que pretenen crear els mateixos símptomes que pateix el pacient. Fou concebuda com una forma de millorar la vida espiritual del cos. La seva premissa fonamental és "el similar es guareix amb el similar", assumint que alguna cosa que causa determinats símptomes pot ser curada amb una altra cosa que causi aquests mateixos símptomes.

Aquestes 5 pseudociències són de les més famoses, però no són les úniques, doncs existeix un nombre bastant elevat de pseudociències.

Crítiques

Alguns autors afins al relativisme epistèmic o l'anomenat «programa fort» (o «estàndard») de la sociologia de la ciència (Barry Barnes, Steve Shapin i David Bloor), l'Escola de París, (Bruno Latour i Michael Callon), el grup de Bath, (Harry Collins i Steven Yearley), el grup de nord-americans i la seva " Etnometodologia ", (Harold Garfinkel i Michael Lynch), posen en dubte que sigui possible diferenciar amb rigor i objectivitat el límit que demarca la "ciència" de la "pseudociència", donant suport en alguns casos posicions obertament contràries a determinades concepcions del que és ciència i criticant el mètode científic. Aquestes posicions relativistes van ser contestades pels científics Alan Sokal i Jean Bricmont al seu llibre Impostures intel·lectuals (1997), el qual, al seu torn, va rebre contrarèpliques. Alguns crítics de la pseudociència consideren algunes o totes les formes de pseudociència com a passatemps inofensius. D'altres, com Richard Feynman, Richard Dawkins, Carl Sagan i Mario Bunge, consideren que totes les formes de pseudociència són nocives, provoquin, o no, danys immediats als seus seguidors. Aquests crítics, generalment, consideren que la defensa de la pseudociència pot succeir per diverses raons, que van des de la simple candidesa sobre la naturalesa de la ciència i el mètode científic, fins a un engany deliberat per beneficis econòmics o polítics. No és apropiat tractar de pseudociencia qualsevol cos sistemàtic de creences només per no considerar veraces els seus postulats, sinó que només té sentit fer-ho quan des de la disciplina en qüestió es proclama sense fonament el seu caràcter científic.

Vegeu també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 [1]
  2. ↑ http://www.biocab.org/pseudociencia.html
  3. ↑ Sagan, Carl. El mundo y sus demonios. Barcelona: Planeta, 2005. ISBN 8408058193. 
  4. ↑ Park, Robert L.. Ciencia o vudú. Barcelona: Debolsillo, 2003. ISBN 8497596242. 
  5. ↑ Robert L. Park, 2003. "The Seven Warning Signs of Bogus Science."
  6. ↑ Randi, James. Flim-Flam!. Prometheus, 1988. ISBN 0-87975-198-3. 
  7. ↑ Shermer, Michael, 2001. "How to draw boundaries between science and pseudoscience."
  8. ↑ (anglès) "Pseudoscientific - pretending to be scientific, falsely represented as being scientific", dal New Oxford American Dictionary, pubblicato dalla Oxford University Press.
  9. ↑ (anglès) Si veda anche, e.g., Gauch HG Jr. Scientific Method in Practice (2003)
  10. ↑ 10,0 10,1 (anglès) Magendie, F (1843) An Elementary Treatise on Human Physiology. 5th Ed. Tr. John Revere. New York: Harper, p 150. Magendie es refereix a la frenologia com "pseudo-ciència del dia actual" (amb guió).
  11. ↑ Gauch HG Jr. (2003) op cit 269 ff, "Parsimony and Efficiency"
  12. ↑ (anglès) e.g. archivefreedom.org which claims that "The list of suppressed scientists even includes Nobel Laureates!"
  13. ↑ (anglès) Macmillan Encyclopedia of Philosophy Vol 3, "Fallacies" 174 'ff esp. 177-178
  14. ↑ Bunge M (1983) Demarcating science from pseudoscience Fundamenta Scientiae 3:369-388, 381
  15. ↑ Ruscio J (2001) op cit. p120
  16. ↑ Es va usar referència a l'alquímia en 1796 en l'obra de Andrews, James Pettit; Henry, Robert. T. Cadell y W. Davies. History of Great Britain, from the death of Henry VIII to the accession of James VI of Scotland to the Crown of England (en anglès). II, 1796, p. 87 [Consulta: 29 maig 2011]. 
  17. ↑ Casti, John L. Paradigms lost: tackling the unanswered mysteries of modern science. 1a ed.. Nova York: Avon Books, 1990, p. 51–52. ISBN 0-380-71165-6. 
  18. ↑ «Pseudoscientific». A: Oxford American Dictionary. Oxford English Dictionary. «Pseudoscientific - pretending to be scientific, falsely represented as being scientific» 
  19. ↑ «Pseudoscience». A: The Skeptic's Dictionary. 
  20. ↑ Humphrey Taylor. «The Religious and Other Beliefs of Americans 2003». [Consulta: 5 gener 2007].
  21. ↑ «Science and Technology: Public Attitudes and Understanding». National Science Foundation. [Consulta: 5 gener 2007].
  22. ↑ «Astrology». A: Encarta. Microsoft, 2008 [Consulta: 28 agost 2007]. «Scientists have long rejected the principles of astrology, but millions of people continue to believe in or practice it.» 
  23. ↑ Bufe, Chaz. «Astrology: Fraud or Superstition». See Sharp Press.
  24. ↑ (Devilly 2005:439)
  25. ↑ Beyerstein, B., and P. Hadaway. 1991. On avoiding folly. Journal of Drug Issues. 20(4): 689-700.
  26. ↑ Lindeman M «Motivation, Cognition and Pseudoscience». Scandinavian Journal of Psychology, 39, 4, December 1998, pàg. 257–65. DOI: 10.1111/1467-9450.00085. PMID: 9883101.
  27. ↑ Shermer M, Gould SJ. Why People Believe Weird Things: Pseudoscience, Superstition, and Other Confusions of Our Time. New York: Holt Paperbacks, 2002. ISBN 0-8050-7089-3. 
  28. ↑ Matute H, Yarritu I, Vadillo MA «Illusions of causality at the heart of pseudoscience». Br J Psychol, 102, 3, 2011, pàg. 392–405. DOI: 10.1348/000712610X532210. PMID: 21751996.
  29. ↑ Popper, KR (1959) "The Logic of Scientific Discovery". The German version is currently in print by Mohr Siebeck (ISBN 3-16-148410-X), the English one by Routledge publishers (ISBN 0-415-27844-9).
  30. ↑ Karl R. Popper: Science: Conjectures and Refutations. Conjectures and Refutations (1963), p. 43–86;
  31. ↑ Paul R. Thagard "Why Astrology is a Pseudoscience" in PSA: Proceedings of the Biennial Meeting of the Philosophy of Science Association, Vol. 1978, Volume One: Contributed Papers (1978), pp. 223-234, The University of Chicago Press on behalf of the Philosophy of Science Association 223 ff.
  32. ↑ Bunge M (1983) "Demarcating science from pseudoscience" Fundamenta Scientiae 3:369-388

Bibliografia relacionada

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pseudociència
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pseudociència&oldid=16989678»