Rafael María Baralt
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 3 juliol 1810 Maracaibo (Veneçuela) |
| Mort | 2 gener 1860 (49 anys) Madrid |
| Sepultura | Panteó Nacional de Veneçuela |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat Sant Tomàs |
| Es coneix per | Primer llatinoamericà acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola |
| Activitat | |
| Ocupació | Escriptor |
| Membre de | |
Signatura  | |
 | |
Rafael María Baralt (Maracaibo, 3 de juliol del 1810 - Madrid, 4 de gener del 1860) fou un historiador, periodista, escriptor, filòleg i poeta veneçolà.
Biografia[modifica]
Fill de Miguel Antonio Baralt i d'Ana Francisca Pérez, la seua mare havia nascut a la República Dominicana, un fet important perquè, arran de la convulsa situació bèl·lica que vivia llavors Veneçuela (va néixer precisament l'any en què va començar el procés d'independència d'Espanya), la família va decidir traslladar-se a Santo Domingo i Rafael María hi va passar la seua infantesa. De tornada a Maracaibo l'any 1821, i al començament de la seua adolescència, va ésser testimoni de les darreres escenes bèl·liques de la independència de Veneçuela, en concret la Batalla naval del llac de Maracaibo (el 24 de juliol del 1823). Més tard, i acompanyat del seu oncle, Luis Baralt, el 1827 es va desplaçar a Bogotà (Colòmbia) on va estudiar llatí i filosofia a la universitat i va obtenir el grau de batxiller (1830).[1]
Eren temps en què Bolívar havia pres mesures dictatorials per a consolidar l'ètica eclesiàstica en el si de les institucions educatives, però la vocació de Baralt semblava estar orientada cap a literatura i, tal com explicaven els seus companys d'aula, trobava en l'estudi dels clàssics grecs la font de les seues passions més ardents. Amb això, i sense objeccions pel fet que el seu oncle i tutor a Bogotà (Luis Baralt) fos diputat i president del Congrés Admirable, va tornar a Veneçuela en els moments de la separació de Veneçuela de la Gran Colòmbia amb la intenció de participar en aquesta segona independència.[1]
A Maracaibo l'esperava l'escola literària i periodística del seu pare, llibreter i director del diari El Constitucional, a les pàgines del qual escriuria els seus primers articles. Després de participar en l'anomenada Campanya d'Occident (1830) sota el comandament del general Santiago Mariño (de qui era secretari i oficial del seu Estat Major) es va traslladar a Caracas amb la intenció de participar en el naixement de la nova República. En aquesta ciutat obtindria el grau de capità per la seua participació en l'aixafament de l'anomenada Revolució de les Reformes (1835).[1]
Al voltant del 1837, moment en què és reconegut com a escriptor per alguns articles de premsa publicats en anys anteriors, inicia la recopilació de materials que el convertiran en un important investigador de la història nacional de Veneçuela. Agostino Codazzi el convida a participar en el projecte d'edició de Resum de la Geografia de Veneçuela. El 1841 és designat per a investigar les disputes frontereres amb la Guaiana Britànica i, per a complir amb aquesta missió, viatja a Europa: va viure a Londres i, posteriorment, va viatjar a Espanya per a visitar els arxius de Sevilla i Madrid.[2]
En el camp literari es va fer amb creadors espanyols i es va immiscir en la vida política espanyola. Va escriure, entre els anys 1843 i 1844, Adéu a la pàtria. El 1848 publica Poesia i el 1849, juntament amb Nemesio Fernández Cuesta, els volums de Programes Polítics, Història de les Corts, El passat i el present i Llibertat d'impremta.[2] Es va inclinar també per l'estudi de la llengua castellana i va escriure Diccionari matriu de la llengua castellana (1850) i Diccionari de gal·licismes (1855). El 1853 fou escollit membre de la Reial Acadèmia Espanyola (fou el primer llatinoamericà a fer-ho).[2]
El prestigi recollit per la seua tasca el va dur a ocupar càrrecs públics importants a Espanya. El 1854, la República Dominicana el va designar com a Ministre Plenipotenciari per a discutir davant les autoritats espanyoles el reconeixement d'aquell país com a nació independent.[2] El 1857, després que Baralt hagués intercedit davant el govern espanyol perquè reconegués la independència d'aquell país, el nou president dominicà va violar la correspondència que havia mantingut el govern amb el seu ambaixador i va revelar certes injúries que Baralt hauria dit contra Espanya i a favor dels dominicans en el conflicte. La decisió dels tribunals va ésser a favor de l'escriptor, el qual, no obstant això, mai es recuperaria de les contrarietats de tot el procés judicial, ja que abans de la sentència se li va prohibir exercir càrrecs públics[1] Poc abans de morir fou rehabilitat.[2]
Les seues despulles foren sepultades a Espanya, encara que, amb el temps es van perdre. Finalment, es van trobar i cent vint-i-dos anys després d'haver abandonat el seu país, el seu cos fou repatriat a Veneçuela, on, malgrat comptar amb l'aprovació del Senat d'aquell país, va haver d'esperar trenta-nou anys més (fins al 24 de novembre del 1982) per poder ingressar en el Panteó Nacional de Veneçuela a Caracas.[3]
El 1982 va ser creada a la ciutat de Cabimas (a la costa oriental del llac de Maracaibo, estat de Zulia) una universitat que duu el seu nom: Universitat Nacional Experimental "Rafael María Baralt" (UNERMB).[4]
Obra[modifica]
Odes[modifica]
- Adiós a la Patria. Sevilla, 1843.
Poesies[modifica]
- A Alberto Lista (¡Bien haya la piedad que augusta ofrenda)
- A Cristóbal Colón (¿Quién La fiereza insulta de mis olas?)
- A Dios (Perlas son de tu manto las estrellas)
- A Dios (Cielos, orbes y abismos reverentes)
- A la batalla de Ayacucho (¡Mudo EL cañón, del campo fratricida!)
- A la memoria de don Alberto Lista y Aragón (¡Levanta de tu tumba, oh de la hispana)
- A la muerte de Judas (De su traición el peso infame a tierra)
- A la Santa Cruz (1) (Fuiste suplicio en que a morir de horrenda)
- A la Santa Cruz (2) (Suplicio fuiste en que a morir de horrenda)
- A la Santa Cruz (3) (Alto Portento del amor divino)
- A la señorita venezolana Teresa G. (Si del Guaire gentil en la ribera)
- A S. M. la reina doña Isabel II (Vierte tu sangre con furor insano)
- A Sevilla (Deja los juegos ya; deja de amores)
- A Simón Bolívar (1) (Él fue quien fulminando el hierro insano)
- A Simón Bolívar (2) (Fiero en la lid y en la victoria humano)
- A un ingenio de estos tiempos (Soy incapaz, Ernesto, de engañarte:)
- A un plagiario (Tranquilízate, amigo, tus escritos)
- A una señorita con motivo de haber entrado en religión (En la cándida frente el sacro velo)
- A una tonta (Nadie lo niega, Elisa, y yo el primero,)
- Adán en la redención (Cuando al morir Jesús, en su cimiento)
- Al nacimiento de la Princesa de Asturias (¡La Reina es madre! Venturoso día)
- Al señor Conde de San Luis (Sublima al cielo la sagrada frente)
- Al sol (1-Baralt) (Mares de luz, ¡oh sol!, en la alta esfera)
- Al sol (variante del anterior) (Mares de luz por la sonante esfera,)
- Contestando a una invitación (No niego la costumbre: menos niego)
- El mar (Te admiro, ¡oh mar!, si la movible arena)
- El viajero (Ave de paso que vagando gira)
- Imprecación al sol (¡Rey de los astros, eternal lumbrera,)
- La bombardeo de Barcelona en 1843 (De un eco en otro sordo retumbado)
- Luzbel en la redención (Muere Jesús y al punto estremecida)
- La redención (Cuando del pecho en la garganta helada)
Assaigs[modifica]
- Resumen de la Historia de Venezuela (1841, escrit amb Ramón Díaz)
- Poesías
- Diccionario matriz de la lengua castellana (1850)
- Diccionario de Galicismos (1855)
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Biografías y Vidas (castellà)
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Enciclonet (castellà)
- ↑ Los ensayos (castellà)
- ↑ Monografías (castellà)
Bibliografia[modifica]
- Grases, Pedro, 1973. Biografía de Rafael María Baralt 1810-1860. 2ª ed., Caracas: Ministerio de Educación.
- Mieres, Antonio, 1966. Tres autores en la historia de Baralt. Caracas: Universidad Central de Venezuela.
- Millares Carlo, Agustín. 1969. Rafael María Baralt (1810-1860). Estudio biográfico, crítico y bibliográfico. Caracas: Universitat Central de Veneçuela.
- Portillo, Julio, 2010. Rafael María Baralt, Bicentenario de su Nacimiento. Biografía Ilustrada e Iconografía (1810-1860). Caracas: Editorial Arte. ISBN 9789806476318.
- Rodríguez Ortiz, Óscar, 1997. Diccionario de Historia de Venezuela, 2a Edició, Caracas: Fundación Polar.
Enllaços externs[modifica]
- Rafael María Baralt: primer ingeniero militar de Venezuela Arxivat 2016-02-05 a Wayback Machine. (castellà)
- Universidad Nacional Experimental "Rafael Maria Baralt" (castellà)
| Premis i fites | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Juan Donoso Cortés |
 Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola Cadira R 1853-1860 |
Succeït per: Tomás Rodríguez Rubí |