Rodolfo Rabanal
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (es) Rodolfo Oscar Rabanal  15 juny 1940 Buenos Aires (Argentina) |
| Mort | 2 novembre 2020 (80 anys) Punta del Este (Uruguai) |
| Causa de mort | Causes naturals (Càncer de pàncrees ) |
| Sepultura | Cementiri de la Chacarita |
| Dades personals | |
| Formació | Programa Internacional d'Escriptura |
| Activitat | |
| Ocupació | periodista, escriptor, polític |
| Ocupador | Clarín |
Premis | |
  | |
Rodolfo Oscar Rabanal (Buenos Aires, Argentina, 15 de juny de 1940 – Punta del Este, Uruguai, 2 de novembre de 2020) fou un escriptor, periodista, traductor i guionista de cinema argentí.
A més de novel·lista, assagista i escriptor de contes, també ha exercit com a corresponsal, cap de redacció i columnista, principalment en La Nación de Buenos Aires, entre altres mitjans gràfics,[1] com els diaris La Opinión i darrerament Página/12 També va exercir aquesta professió en revistes com Primera Plana, Panorama, La Semana i El Periodista.[2] Després del seu debut amb El apartado el 1975, va obtenir gran repercussió amb la seva següent novel·la Un día perfecto de 1978, convertida en best-seller. Més endavant publicà En otra parte (1981).[3] Altres novel·les que seguiren a aquestes foren "El pasajero", "El factor sentimental", "La vida brillante", "Encuentro en Marruecos" i es col·leccions de contes "No vayas a Génova en invierno" i "Los peligros de la dicha".[2]
També va fer incursions com a guionista de cinema amb el film "Gombrowicz, o la seducción", dirigit per Alberto Fischerman.[2]
A finals dels anys setanta, amb la dictadura militar al país, quan va obtenir la beca Fulbright, per participar en el Taller Internacional d'Escriptors de la Universitat d'Iowa i va acabar la novel·la "En otra parte", considerat el primer llibre a l'exili, Rabanal es va traslladar als Estats Units. Va tornar per un temps, però ben aviat va sortir cap a França, on va treballar com a periodista i, igual que Julio Cortázar, també com a traductor a la Unesco.[2][4] El 1984 va ser subsecretari de Cultura durant la presidència de Raúl Alfonsín. A París va ser traductor de la UNESCO i va treballar per al Ministeri de Cultura que dirigia Jack Lang. Va obtenir, també, el Premi Municipal de Novel·la el 1995, el premi del Club dels 13, el 1997 i el 1998, el premi del Pen Club Argentí a la Millor novel·la de l'any per Cita en Marruecos. Es va radicar posteriorment a Uruguai, a Punta del Este, on va romandre fins a la seva mort, malgrat mantenir un fluid contacte amb l'Argentina, on va seguir publicant les seves obres i les seves notes periodístiques. La seva obra ha estat traduïda al francès, l'anglès i el polonès. L'any 2010 i en el marc de les celebracions del Bicentenari fou distingit com una de les 200 personalitats que més van aportar a la cultura de país. Les seves últimes publicacions han estat La vida privada, (2011) i La vida escrita, (2014).[1][3]
Va tornar a l'Argentina amb la reinstauració de la democràcia i va prosseguir publicant successivament El Pasajero de 1984, No vayas a Gènova en invierno i El factor sentimental, totes dues el 1988, Los peligros de la dicha, i la que molts consideren la seva obra més destacada, La vida brillante de l993, per la qual va rebre el Premi Municipal de Literatura.[3] El 1988 va rebre la beca Guggenheim, i va obtenir el Premi Municipal de Novel·la el 1995, el premi del Club dels 13 el 1997 i el 1998, el premi del Pen Club Argentí com a "Millor novel·la de l'any" per Cita en Marruecos.[4] Entre les seves darreres obres es troben La mujer rusa (2004) i El héroe sin nombre (2006), ambientada en els "anys de plom" al país. És autor de l'extraordinari llibre d'assajos El roce de Dante, del 2008. El 2011, va donar a conèixer La vida privada, novel·la "composta d'intencions i percepcions", que es pot llegir en tàndem amb La vida escrita (2014), volum en el qual va reunir anotacions personals i memòries sobre els diferents contextos històrics que va travessar, des de la dictadura militar argentina a la guerra de les Malvines, i des de la vida a l'estranger fins al retorn a l'Argentina democràtica.[5]
El novembre del 2020 va morir a causa de la malaltia terminal que patia, produïda per un càncer de pàncrees.[2]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «Rodolfo Oscar Rabanal». Revista de Letras. ISSN: 2013-2336 [Consulta: 8 desembre 2020].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Murió el periodista y escritor Rodolfo Rabanal». El Diario de la Pampa, 02-11-2020 [Consulta: 8 desembre 2020].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Rodolfo Rabanal (1940-2020)». Biblioteca Nacional Mariano Moreno de la República Argentina [Consulta: 8 desembre 2020].
- ↑ 4,0 4,1 «Murió el escritor Rodolfo Rabanal». Clarín, 02-11-2020 [Consulta: 8 desembre 2020].
- ↑ Gigena, Daniel «Murió en Uruguay el escritor y periodista Rodolfo Rabanal». La Nación, 02-11-2020 [Consulta: 8 desembre 2020].