Roja

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «roja (desambiguació)».
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Roja
Roja
Roja

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Gentianales
Família: Rubiaceae
Gènere: Rubia
L.
Espècie: R. tinctorum
Nom binomial
Rubia tinctorum

La roja (Rubia tinctorum L.) coneguda també popularment com a raspallengua i corona de Crist, és una planta silvestre d'un metre d'alçada de la família de les Rubiàcies (Rubiaceae). Floreix a finals de primavera i a l'estiu donant flors grogues i vistoses, i és cultivada en zones humides i muntanyoses, a l'orient -nord de la península, Itàlia, França i Regne Unit; a la tardor per aprofitar la seva rel rogent en l'elaboració de tints.

Nomenclatura[modifica | modifica el codi]

La Rubia tinctorum L. forma part de la família de les Rubiàcies. Aquest nom científic, acceptat actualment ve en referència a la seva etimologia: RUBIA (del grec rubium "vermell") referent al rizoma rogent de la planta, i TINCTORUM (del grec, referit a tintorer (genitiu plural de tinctor, el tintorer). Tot i així, podem trobar un seguit de sinonímia popular catalana que donen nom a la planta: rúbia, roja, rogeta, raspallengua i granza.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

La Roja és originària de les regions mediterrànies, concretament de la zona sud-oest d'Europa, que limita amb Irlanda i el nord d'Àfrica, on creix de forma silvestre.

Al principat es cultiva a Alacant, Castelló, Illes Balears i Catalunya, especialment a Barcelona i Lleida.

Creix bé en zones muntanyoses i amb un clima humit.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Es tracta d'una herba perenne, d'uns 0.5-1 metre d'alçada. És un faneròfit, planta normalment llenyosa amb les gemmes perdurants, situades sempre per damunt d'uns 40cm d'alçària.

Quant a òrgans vegetatius, mostra una rel rizomatosa, de color rogent. La seva tija, d'uns 0.5-2.5m, és anual, ramificada i de secció tetràgona. En molts casos podem trobar presència d'agullons. Mostra una textura i disposició de les fulles de quatre a sis verticils, sèssils o curtament peciolats, amb un pecíol petit d'1-2mm. Les fulles són lanceolades, linear-oblongues, herbàcies o subcuriàcies presentant una unninervació generalment. Quant a la pilositat direm que són glabres o glabrecents per la base amb un eix pilós en el nervi mitjà de la meitat proximal.

La seva repartició de sexes és hermafrodita, amb una inflorescència parcialment racemosa, paniculoide i poc piramidal. El periant mostra un calze gamosèpal de color verd i corol·la pentàmera dialipètala de color groc. Quant a la simetria és zigomorfa rotàcia. L'androceu és complex; té 5 estams, inclusos, monadelfs, formats per un filament i una antera (0.5-1mm) groga. Aquesta última consta de dues teques. El gineceu en canvi és més simple, format per un estil dividit quasi des de la base, en dues branques subiguals. L'estigma és d'un color verd-negre. Conté unes flors epígenes, un ovari bicarpel·lar cenocàrpic i ínfer, característic de la seva família.

Finalment, els fruits són simples, indehiscents i carnosos, en forma de baia.


Farmacologia[modifica | modifica el codi]

La part utilitzada de la planta per al seu ús medicinal, és a dir, la droga, és l'arrel i ocasionalment les fulles. Com a fi medicinal es recol·lecta l'arrel, però sempre d'aquelles plantes que tinguin almenys 2 anys d'antiguitat. S'han de netejar molt bé totes les parts verdes, rentar-les cuidadosament i deixar-les assecar al sol; també es pot realitzar a un assecador sempre que no se superin els 50 °C.; en aquestes condicions conservaran el seu color vermellós.

La seva composició química és:

  • Iriroides: asperulòsid.
  • Substàncies colorants, heteròsids d'hidroxiantraquinones (1,5%), àcid ruberítric, rubiadín-primaveròsid, rubiadín-glicòsid, purpurina.
  • Fitosterols: beta-sitosterol.


Accions farmacològiques i usos medicinals[modifica | modifica el codi]

Accions farmacològiques / propietats[modifica | modifica el codi]

  • És un bon colagog, útil en les afeccions hepàtiques.
  • Laxant, astringent i un tònic suau: afavoreix l'evacuació intestinal.
  • Efectes emenagogs (facilita la menstruació i calma els dolors) i abortius.
  • Diürètica: es recomana en tot tipus d'afeccions renals (càlculs, còlics, infeccions) i també per la cistitis.
  • Colerètica: útil en els trastorns de la vesícula biliar.
  • Desinfectant, antisèptic.
  • Antiespasmòdic i sedant.
  • Antiinflamatori
  • S'utilitzen les flors en infusió com antidiarreic; i popular afrodisíac. Antigament era un remei contra la icterícia i la gota.

L'administració de la rubia pot causar una alarma injustificada, ja que l'orina, mucositats, suor o llet es tenyeixen de vermell. Això és degut al fet que posseeix alizarina, un dels pigments més potents del color vermell.

Usos medicinals[modifica | modifica el codi]

És excel·lent contra les afeccions renals i de les vies urinàries i té una gran eficàcia en la dissolució de càlculs renals i urinaris.

S'utilitza per: oligúria, litiasi renal, cistitis, uretritis, hiperuricèmia, edema, urolitiasi, hiperazotèmia, gota, hipertensió arterial, discinèsies biliars, etc.

Les fulles s'usen per la hipertensió arterial.

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

La lucidina i la rubiadina, resultat de la hidròlisi del lucidín-primaveròsid, són altament citotòxiques i genotòxiques. S'ha de tenir precaució en el seu ús com antidiürètic en presència d'hipertensió, cardiopaties o insuficiència renal, ja que pot suposar una aportació incontrolada de líquids i la possibilitat que es produeixi una descompensació tensional.

També s'ha de tenir en compte el contingut alcohòlic de l'extracte fluid i de la tintura.

Observacions[modifica | modifica el codi]

Cultiu i recol·lecció[modifica | modifica el codi]

Aquesta planta es cultiva en terrenys humits, profundament llaurats i adobats a la tardor. Es recullen les llavors al mes d'agost i setembre i se sembra al març. Es deixen créixer les arrels durant 18 mesos, i passat aquest temps s'arrenquen al setembre. Després les arrels, immediatament, es posen a assecar a l'ombra, un cop seques es molen i es redueixen a pols en un molí. Un camp de Rubia dura 10 anys i en tot aquest temps només es llaura un cop a l'any.

Història i altres usos[modifica | modifica el codi]

La primera aparició dels colorants es va produir a l'antic Egipte. En aquells temps la majoria dels pigments autèntics eren inorgànics, tot i així, les peces de roba d'aquella època revelen que ja l'any 2500 a. C. S'utilitzava el vermell d'alizarina, extret de la rubia. Durant segles, aquest vermell lluminós, també conegut com a roig turc o rubia tinctorum, va ser l'únic colorant vermell resistent a la llum. Un costós i complicat procés d'assecat es va utilitzar en totes les regions d'orient pròxim per a la coloració del cotó.

En el "Zeitschr. F. Urologie" (1924), Bauer va fer un elogi a la rubia per combatre les malalties de l'aparell urinari en tots aquells casos en què es presenta alcalinitat de l'orina, com en fosfatúria.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • PLANTAS MEDICINALES, Pio Font Quer. Editorial Península, 2a edició 2000.
  • TRATADO DE BOTÁNICA, Gola, Negri, cappelletti. Editorial LABOR S.A
  • Bolòs, Oriol de [et al]. Flora manual dels Països Catalans. 2a ed. Barcelona: Pòrtic, 1993. ISBN 84-7306-400-3. 
  • FLORA IBÉRICA. Editorial Real Jardín Botánico, CSIC. Volum XV (RUBIACEAE-DIPSACACEAE)