Tarahumara (Cada vez más lejos)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaTarahumara
Tarahumara (Cada vez más lejos) Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióLuis Alcoriza de la Vega Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
Ignacio López Tarso
Jaime Fernández
Aurora Clavel
Eric del Castillo
Pancho Córdova Modifica el valor a Wikidata
GuióLuis Alcoriza de la Vega Modifica el valor a Wikidata
MúsicaRaúl Lavista Modifica el valor a Wikidata
FotografiaRosalío Solano Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeCarlos Savage Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenMèxic Modifica el valor a Wikidata
Estrena1965 Modifica el valor a Wikidata
Durada105 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalcastellà Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Nominacions
IMDB: tt0058637 Filmaffinity: 138675 Letterboxd: tarahumara-further-and-farther Allmovie: v138070 TMDB.org: 198825 Modifica el valor a Wikidata

Tarahumara (Cada vez más lejos) és una pel·lícula mexicana produïda en 1964 pel director Luis Alcoriza que demostra un acostament profund de l'època a la problemàtica de l'explotació i marginació d'indígenes a Mèxic.

Va obtenir el Gran Premi Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica (FIPRESCI) de la crítica internacional en el 18è Festival Internacional de Cinema de Canes; la Copa de Plata A.G.I.S. en el Festival de Cinema de la Muntanya de Trento, Itàlia; i la Cabeza de Palenque“pel seu esperit de valenta denúncia” en la VIII Ressenya Mundial de Festivals Cinematogràfics d'Acapulco.[1]

Va ser filmada del 20 d'octubre al 24 de desembre de 1964 en la Sierra Tarahumara de l'estat de Chihuahua, Mèxic. Es va estrenar el 9 de setembre de 1965 al cinema Roble. Té una durada de 130 min. però van ser reduïts a 115 per a la seva exhibició comercial.[2]

Sinopsi[modifica]

L'antropòleg Raúl recavarà dades i fotografies d'una comunitat d'indígenes tarahumares, els qui dificulten la seva labor pel temor de continuar sent explotats pels homes blancs i mestissos. Tomás, encarregat d'un serradora, vol que aquests treballin per a ell en contra de la seva voluntat. Raúl es fa amic de Corachi així com de la resta de la comunitat i, davant l'espoli del qual són víctimes, decideix ajudar-los dirigint articles als periòdics de la Ciutat de Mèxic per a donar a conèixer la situació. Després prepara un viatge a aquesta capital amb el cap del grup, Muraca, qui és assassinat en forma misteriosa en forma de suïcidi; decideix llavors portar a Corachi, però en el camí, Raúl mor inesperadament. Els exploradors liquiden a qui anava a denunciar-los. La comunitat plora la seva mort i un altre antropòleg que s'ha convertit en l'encarregat del aserradero, decideix continuar l'obra de Raúl, partint a la capital amb el cos del jove.[1]

Repartiment[modifica]

Abans de començar el rodatge, es va substituir d'última hora[3] a l'actor previst per al paper protagonista, el jove argentí Roberto Dumont, per haver-se paralitzat durant una prova davant la càmera.[2] Fou substituït per López Tarso.

Crítiques i comentaris[modifica]

A causa de les parts relatives a la sexualitat de la comunitat tarahumara, el Institut Nacional Indigenista va negar que aquests prestessin les seves dones i la censura va tallar dues escenes que evidenciaven un comportament sexual menys hipòcrita que el "civilitzat".[2]

La pel·lícula exposa les qualitats i defectes dels indígenes, com per exemple, com el desig carnal pot ser consentit àmpliament, o com també pot arribar a la violació; l'embriaguesa per oblidar una penosa existència (malgrat estar relacionada amb els seus ritus i festivitats); i el respecte als seus semblants constituït per un grup de jutges.[4] El llargmetratge denuncia la negligència cap als grups indígenes de Mèxic i el seu guió no tracta d'accentuar el folklorisme indígena, sinó més aviat la profunditat psicològica dels personatges.[4]

Una recomanació del periòdic La Jornada, esmenta que "el film mai cau en complaences..." "Un cert to documental li confereix a aquesta pel·lícula el seu major pes".[5] El diari El Nacional va dir que era "un document etnogràfic i sociològic de prodigiosa riquesa i eloqüents ensenyaments".[6]

Tarahumara va ser la pel·lícula que va recaptar més diners en la VIII Ressenya Mundial dels Festivals Cinematogràfics, d'Acapulco, Guerrero.[7] La banda sonora és formada per música original del poble tarahumara amb arranjaments de Raúl Lavista[8]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 Cineteca Nacional. Premios Internacionales del Cine Mexicano 1938-2008. México: Cineteca Nacional, p. 105. 
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 García Riera, Emilio. Historia Documental del Cine Mexicano, p. 108. 
  3. ↑ García Riera, Emilio «Tarahumara. Un problema que es nuestro problema». Revista Siempre, 02-06-1965.
  4. ↑ 4,0 4,1 Cineteca Nacional. Expediente A-01459 Tarahumara. México, Secretaría de Cultura, consultado en el Centro de Documentación e Investigación.
  5. ↑ «Recomendaciones». La Jornada, 05-03-1991.
  6. ↑ Teixeira, Novais «La película de un humanista». El Nacional, 05-12-1965.
  7. ↑ «"Tarahumara" hizo una recaudación de 17 mil 500 pesos». [1.ª sección], 01-12-1965, p. 5.
  8. ↑ Ayala Blanco, Jorge «Tarahumara, golpes sorpresivos». VII Reseña México.

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Tarahumara_(Cada_vez_más_lejos)&oldid=32054919»