Óengus I

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaÓengus I

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementsegle VII Modifica el valor a Wikidata
Mort761 Modifica el valor a Wikidata
Saint Andrews Modifica el valor a Wikidata
SepulturaSaint Andrews Modifica el valor a Wikidata
Llista de reis dels pictes
732 – 761
← Nechtan III – Bridei V → Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciósobirà Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsTalorgan II Modifica el valor a Wikidata
GermansBridei V Modifica el valor a Wikidata

Óengus, fill de Fergus (en picte: Onuist map Urguist; en irlandès antic: Óengus mac Fergusso, Angus mac Fergus), va ser rei dels pictes des del 732 fins a la seva mort, el 761. El seu regnat es pot reconstruir a partir de dades de diferents fonts.

Óengus es va convertir en el rei de la pictes després d'un període de guerra civil a la fi del 720. Durant el seu regnat, el veí Regne de Dál Riata va ser sotmès i el Regne de Strathclyde fou atacat amb menys èxit. Fou el més poderós governant d'Escòcia durant més de dues dècades, i participà en guerres a Irlanda i Anglaterra. Els reis de la família d'Óengus dominaren les terres pictes fins al 839, quan una desastrosa derrota contra el vikings desencadenà un nou període d'inestabilitat que va acabar amb l'arribada al poder de Kenneth I d'Escòcia.

Fonts i antecedents[modifica]

Les fonts pictes de l'època són molt escasses, limitades a les llistes de reis -la llista originària fou creada a principis de la dècada de 720- i a algunes fonts relacionades amb la fundació de Saint Andrews, després anomenat Cennrígmonaid. A més a més del Regne picte, les principals fonts són els annals irlandesos, dels quals els Annals de l'Úlster i els Annals de Tigernach són els més fiables. Aquests inclouen els materials d'un annal conservat al monestir de Iona, a Escòcia. Óengus i els pictes apareixen de manera informal en les fonts gal·leses, com els Annales Cambriae, i amb més freqüència en les fonts de Northúmbria, de les quals la Continuació de la Crònica de Beda i la Historia Regum atribuïda a Simeó de Durham, són les més importants.

Els principals actors polítics al nord de gran Bretanya al voltant de 740

Els pictes van ser un dels quatre grups polítics al nord de la Gran Bretanya a principis del segle viii. La pictish (zona picta) engloba des del riu Forth, al nord, incloent-hi les Illes Òrcades, les Shetland i les Hèbrides Exteriors. Abans de l'era viquinga, el principal poder al terreny dels pictes semblava ser el Regne de Fortriu. Llocs importants de Fortriu són Burghead i Craig Phádraig, prop de l'actual Inverness. Sembla que els pictes només tenien un bisbe a Rosemarkie.[1][2][3][4][5]

S'estenia des del riu Forth cap al sud fins al riu Humber, Northúmbria. Antigament la força dominant de Gran Bretanya va continuar sent un regne poderós, però el final de l'antiga dinastia dels reis amb la mort d'Osric el 729 provocà un conflicte entre famílies rivals pel tron. El creixement del poder del Regne de Mèrcia al sud va suposar un problema més per als reis de Northúmbria. Per a la majoria del regnat d'Óengus, Northúmbria fou governat pel rei Eadberht.

Cap al sud-oest de la terra dels pictes hi havia els gaels de Dál Riata, on el regnat es disputà entre el Cenél Loairn al nord d'Argyll i el Cenél nGabráin de Kintyre. El 723, Selbach mac Ferchair, abdica com a cap del Cenél Loairn i rei de Dál Riata en favor del seu fill Dúngal, que fou expulsat com a rei de Dál Riata per Eochaid mac Echdach del Cenél nGabráin el 726. Dúngal i Eochaid encara estaven en conflicte a finals de l'any 731, quan Dúngal crema a Tarbert.[6]

La història del quart grup, els britànics de l'Alt Clut, més tard Regne de Strathclyde, ha deixat poca empremta als registres. El rei Teudebur mapa Beli havia governat Dumbarton Rock des de 722 fins a la seva mort, el 752, en què el succeí el seu fill Dumnagual.[7][8]

Ascens al poder[modifica]

Les genealogies irlandeses parlen d'Óengus com a membre Eóganachta de Munster, el descendent de Coirpre Cruthnechán o "Cairbre el petit picte", mitològic o emanació doble de Coirpre Luachra mac Cuirc,[9] fill del mític de Conall Corc,[10] i avantpassat d'Eóganacht Locha Léin, governants del Regne de Iarmuman. La branca de la parentela de la qual és conegut en els annals com a Eoghanachta Magh Geirginn, es deia que estava situat en una zona coneguda com a Circinn, generalment associada a les modernes Angus i Mearns.[11] Els seus primers anys de vida són desconeguts; Óengus era home de mitjana edat quan va entrar en la història.[12] Els seus parents més propers inclouen dos fills, Bridei (mort el 736) i Talorgan (mort el 782), i dos germans: Talorgan (mort el 750) i Bridei (mort el 763).[13][14]

El rei Nechtan, fill de Der-Ile, abdica per entrar en un monestir el 724 i va ser empresonat pel seu successor Drest el 726. El 728 i 729, quatre reis van competir pel poder al regne dels pictes: Drest, Nechtan, Alpín i Óengus, que va ser un partidari de Nechtan, i potser el seu hereu reconegut.[15]

Hi va haver quatre batalles al 728 i 729, prou grans com per ser inscrites a Irlanda. Alpín fou derrotat dues vegades per Óengus, després que Nechtan recuperés el poder. El 729, va esclatar una batalla entre els partidaris d'Óengus i els enemics de Nechtan a Monith Carn (a prop de Fettercairn), on els soldats d'Óengus van sortir victoriós. Nechtan restaurà el seu regnat, probablement fins a la seva mort l'any 732.[16] El 12 d'agost 729, Óengus derrota i assassina Drest en la batalla de Druimm Derg Blathuug, un lloc que no ha estat identificat.

Conflicte amb Dál Riata[modifica]

Imatge per satèl·lit de la zona nord de l'illa de la Gran Bretanya i l'illa d'Irlanda, que mostra la superfície aproximada de Dál Riata

A la dècada de 730, Óengus va lluitar contra Dál Riata, el senyor protector d'Irlanda, Cenél Conaill, que en aquella època estava debilitat. Una flota de Dál Riata va lluitar per Flaithbertach mac Loingsig, cap de Cenél Conaill, en la seva guerra amb Áed Allán de Cenél nEógan, i va patir greus pèrdues el 733.[17] Dál Riata va ser governat per Eochaid mac Echdach de Cenél nGabráin, que va morir el 733; a les llistes de reis no apareix clar qui el va succeir. Cenél Loairn del nord 'Argyll estava governat per Dúngal mac Selbaig, en qui Eochaid havia dipositat el regnat de Dál Riata en la dècada de 720.

La lluita entre els pictes, encapçalats pel fill d'Óengus, Bridei, i Dál Riata, liderat per Talorgan mac Congussa, es registra al 731. El 733, Dúngal mac Selbaig "secularitza [el santuari] de l'illa Tory quan hi porta Bridei". Dúngal, prèviament, havia estat deposat com a rei de Dál Riata, enderrocat com a rei de Cenél Loairn i substituït pel seu cosí Muiredach mac Ainbcellaig.[18]

El 734, Talorgan mac Congussa va ser lliurat als pictes pel seu propi germà i ofegat per ells.[19] Talorgan, fill de Drostan fou capturat a prop de Dún Ollaigh. Sembla haver estat rei dels Atholl, i fou ofegat per ordre d'Óengus el 739.[20][21] Dúngal també era un objectiu del mateix any. Va ser ferit, la torre no identificada de Dún Leithfinn va ser destruïda, i ell "va fugir a Irlanda, per estar fora del poder d'Óengus".[22]

Els annals detallen una segona campanya d'Óengus contra Dál Riata el 736. Dúngal, abans que arribés a Irlanda, i el seu germà Feradach, van ser capturats i encadenats. Les fortificacions de Creic i Dunadd es van prendre. Muiredach de Cenél Loairn va ser derrotat amb grans pèrdues pel germà d'Óengus, Talorgan mac Fergusa. Una finalització de la campanya el 741 s'ha pres com a resultat d'una nova derrota del Dál Riata. Fou narrada en els Annals de l'Ulster com a Percutio Dál Riatai a h-Óengus m. Forggusso, la "ferida de Dál Riata per Óengus, fill de Fergus".[23] A causa d'aquests esdeveniments, Dál Riata desapareix en les fonts durant una generació.[24][25][26][27]

Óengus podria estar implicat en guerres a Irlanda: potser lluità amb Áed Allán, o contra ell com a aliat de Cathal mac Finguine.[28] L'evidència d'aquesta participació és limitada: sols la presència de Bridei, fill d'Óengus, a l'illa de Tory, a la costa nord-oest de Donegal el 733, a prop de la terra de l'enemic d'Áed Allán, Flaithbertach mac Loingsig. Amb menys certesa, els Annals fragmentaris d'Irlanda esmenten la presència d'una flota picta de Fortriu que lluita per Flaithbertach el 733.[29][30]

Alt Clut, Northúmbria i Mèrcia[modifica]

El 740, està registrada una guerra entre els pictes i Northúmbria, durant la qual Æthelbald, rei de Mèrcia, s'aprofita de l'absència d'Eadberht de Northúmbria per arrasar-li les terres, i potser cremar York.[31] La raó d'aquesta guerra no és clara, però s'ha suggerit que s'ha relacionat amb l'assassinat de Earnwine, fill de Eadwulf per ordre de Eadberht. El pare de Earnwine havia estat a l'exili al nord després de la seva derrota a la guerra civil de 705-706, i podria passar que Óengus, o Æthelbald, o tots dos, havia intentat posar-lo al tron de Northúmbria.[32]

L'església d'Escomb, al comtat de Durham. Les esglésies de pedra foren construïdes per Nechtan, i potser l'església de St Andrews, d'Óengus, pot haver estat similar[33]

Les batalles entre els pictes i els britànics de l'Alt Clut, o Strathclyde, es registren als anys 744 i 750, quan Kyle, a l'Alt Clut, va ser presa per Eadberht de Northúmbria. La batalla del 750 entre els britànics i els pictes va tenir lloc en un lloc anomenat Mocetauc (potser Mugdock, prop de Milngavie), en què va morir Talorgan mac Fergusa, germà d'Óengus.[34][35] Després de la derrota del 750, els Annals de l'Ulster recorden "la disminució de la sobirania d'Óengus".[36] Això va ser a causa de l'arribada al poder d'Áed Trobar, fill d'Eochaid mac Echdach, en tot o en part de Dál Riata, i el seu rebuig del govern d'Óengus.[37][38][39]

A més a més de la narració directa dels atacs de Dál Riata, hi ha un gran nombre d'interpretacions de les relacions entre Óengus, Eadberht i Æthelbald en el període de 740 a 750. Una d'aquestes interpretacions suggereix que Óengus i Æthelbald estaven aliats contra Eadberht, o fins i tot que cercaven un domini conjunt de la gran Bretanya, o Bretwalda, és a dir, Óengus recollint els homenatges al nord de la Humber i Æthelbald al sud. Això es basa en un confús passatge de la Historia Regum de Simeó de Durham, i en general es considera que la interpretació que ofereix Frank Stenton (que es basa en un error del text i que Óengus i Æthelbald no estaven vinculats a cap tipus de regnat) és correcta.

El 756, Óengus es troba en campanya juntament amb Eadberht de Northúmbria:

« En l'any de l'encarnació del Senyor, 756, el rei Eadberht, l'any divuit del seu regnat, i Unust, rei dels pictes, van portar els seus exèrcits a la ciutat de Dumbarton. I, per tant, els britànics acceptaren allà els seus termes, el primer dia del mes d'agost. Però el desè dia del mateix mes va morir gairebé tot l'exèrcit que va dirigir des d'Ouania a Niwanbirig. »

Hi ha certeses raonables que Ouania és Govan,[40][41] però la ubicació de Newanbirig no es té. Encara que hi ha moltes Newburghs, Newburgh-en-Tyne, prop de Hexham, és el lloc preferit.[42] Una interpretació alternativa de les actes de 756 identifica Newanbirig amb Newborough, prop de Lichfield, al Regne de Mèrcia. Una derrota d'Eadberht i Óengus en aquell lloc per les tropes d'Æthelbald correspondria a la llegenda de la fundació de Saint Andrews, segons la qual un rei anomenat Óengus, fill de Fergus, va fundar una església dedicada a sant Andreu per haver-lo salvat després de la derrota de Mèrcia.[43][44]

El culte a sant Andreu[modifica]

El sarcòfag de St Andrews

La història de la fundació de St Andrews, originàriament Cennrígmonaid, no és contemporània i pot contenir molts invents. Els annals irlandesos parlen de la mort de "Tuathalán, abat de Cinrigh Móna", el 747, donant per cert que St Andrews fou fundada abans d'aquesta data, probablement, per Óengus o per Nechtan, fill de Der-Ilei.[45][46][47][48] És generalment acceptat que el sarcòfag de St Andrews va ser creat per l'ordre de Óengus.[49][50][51] Les generacions posteriors podrien confondre aquest rei Óengus amb el rei homònim del segle ix.[52][53] L'elecció de David com a model és, segons Alex Woolf, certament apropiat: David també va ser un usurpador.[54]

El culte a sant Andreu no arriba al regne dels pictes de Northúmbria, com el culte de sant Pere, que ha estat afavorit per Nechtan, i en particular des del monestir de Hexham, que era dedicat a sant Andreu. Aquesta aparent connexió amb l'Església de Northúmbria pot haver deixat un record històric. Óengus, com els seus successors i possibles coneguts Caustantín i Eógan, és inscrit en el Liber Vitae Ecclesiae Dunelmensis, en una llista de 3.000 benefactors per a qui es diuen oracions a les institucions religioses relacionades amb Durham.[55][56][57]

Mort i llegat[modifica]

Óengus va morir el 761, "probablement amb més de 70 anys, i fou la figura dominant de la política del nord de Gran Bretanya".[58] La seva mort es registra a l'estil de breu típic dels analistes, excepte pel successor de Northúmbria, possiblement, basant-se en una font de Dál Riata, que va escriure:

« Óengus, rei dels pictes, va morir. Des de l'inici del seu regnat fins al final perpetrou crims sagnants, com un assassí tirànic. »

La llista dels reis de la crònica picta registra que va ser succeït pel seu germà Bridei. El seu fill Talorgan va ser també rei després, i és el primer fill d'un rei picte que se sap que es va convertir també en rei.[59][60] El següent poema irlandès del segle ix escrit al Llibre de Leinster s'associa amb Óengus:[61]

« Fó sén dia ngab Óengus Alpain, Alpu thulchach trethantríathach; tuc do chaithrib costud clárach, cossach lámach lethanscíathach.


Gran fou el dia en què Óengus va prendre Alba, la muntanyosa Alba amb els seus forts líders. Va portar la batalla a la ciutat de la tanca, amb els peus, amb les mans, amb els escuts amples.
Llibre de Leinster

»

Una valoració del regnat d'Óengus és problemàtica, ja que les fonts donen molt poca informació d'Escòcia en les generacions següents. La seva aparent vinculació amb l'irlandès s'afegeix a la llarga llista d'arguments que sustenten la idea que la "gael·lització" de l'est d'Escòcia va començar en el moment de Cináed mac Ailpín; de fet, hi ha bones raons per creure que el procés començà abans del regnat d'Óengus.[62][63] Molts dels reis pictes fins a la mort d'Eóganan mac Óengusa el 839, pertanyien a la família d'Óengus, en particular, els fills de Fergus Caustantín i Óengus.[64][65]

La quantitat d'informació que ha sobreviscut sobre Óengus en comparació amb altres reis pictes, la naturalesa i el rang geogràfic de la seva actuació i la durada del seu regnat fan del rei Óengus un dels governants més notables de l'Edat fosca insular.[66]

Óengus M'
La casa d'Óengus
Naixement: segle VII

Mort: 761

Bons Real
Precedit per
Nechtan fill de Der-Ile 		Rei dels Pictes
732 - 761 		Succeït per
Bridei fill de Fergus

Referències[modifica]

  1. ↑ A comezos do século VIII, os bispos foron Curetán, Fergus e Brecc.
  2. ↑ ((Anderson 1990, p. 221)
  3. ↑ ((Yorke 2006, pàg. 153–155)
  4. ↑ Mencións ó norte de Gran Bretaña poden atoparse en D. W. Harding, The Iron Age in Northern Britain: Celts and Romans, Natives and Invaders (2004), e Leslie Alcock, Kings & Warriors, Craftsmen & Priests in Northern Britain AD 550–850 (2003).
  5. ↑ (Foster 2004), excloent-ne el sud d'Escòcia i el nord d'Anglaterra.
  6. ↑ John Bannerman, Studies in the History of Dalriada (1974), continua sent un estudi estàndard sobre Dál Riata.
  7. ↑ (Anderson 1990, pàg. 240–241 & 243)
  8. ↑ "Rotri, rei dels britans", la mort del qual es registra als Annales Cambriae s.a. 754, fou identificat sovint com a rei d'Alt Clut, però aquest registre es refereix en realitat a Rhodri Molwynog ap Idwal, rei de Gwynedd.
  9. ↑ (Byrne 2001, pàg. 193–194, 291)
  10. ↑ Un cicle primerenc de relats narra que Conall Corc viatjà al Regne picte i prengué com a primera muller la filla del rei picte, per això l'epítet de Coirpre. De tota manera, els contactes entre Escòcia i la llunyana Munster són coneguts des dels primers temps. Es deia que els primers Dál Riata vivien al Munster Occidental (Iarmuman) abans d'emigrar a Ulster i a l'oest d'Escòcia.
  11. ↑ La genealogia apareix en el manuscrit Rawlinson B 502, ¶1083.
  12. ↑ (Woolf 2005, p. 36)
  13. ↑ (Yorke 2006, pàg. 49–50, 54 & 288–289)
  14. ↑ (Anderson 1990, p. 253, note 2)
  15. ↑ Per als esdeveniments entre 724 e 729, vegeu (Anderson 1990, pàg. 221–227). Per a Óengus com a partidari de Nechtan, (Henderson 1998, pàg. 155–156) i (Woolf 2005, p. 36)
  16. ↑ (Woolf 2006a)
  17. ↑ (Anderson 1990, pàg. 229–230)
  18. ↑ (Anderson 1990, pàg. 227–229)
  19. ↑ (Anderson 1990, p. 232 & corrigenda, p. xviii)
  20. ↑ Talorgan estava relacionat amb Nechtan, i anomenat germà seu l'any 713, cosa que podria indicar que era mig germà, germà adoptiu o cunyat.
  21. ↑ (Anderson 1990, pàg. 214, 236)
  22. ↑ (Anderson 1990, p. 232)
  23. ↑ AU 741.10.
  24. ↑ (Anderson 1990, pàg. 182, 232–238)
  25. ↑ (Woolf 2005, pàg. 36–37)
  26. ↑ (Anderson 1980, pàg. 184–186)
  27. ↑ Es desconeix qui governava a Dál Riata el 741: els fills de Fiannamail ua Dúnchado esmentats als Annals de l'Ulster poden no tenir-hi relació, i l'esment d'Alpín, fill de Crup, de vegades considerat la mateixa persona que l'Alpín derrotat el 729, pot estar fora de lloc.
  28. ↑ (Woolf 2002)
  29. ↑ (Anderson 1990, pàg. 227–228)
  30. ↑ Com ja s'ha dit, la majoria d'annals irlandesos diuen que Flaithbertach fou recolzat per una flota des de Dál Riata.
  31. ↑ (Anderson 1908, pàg. 55–56)
  32. ↑ ((Woolf 2005, p. 37). Para Earnwine, véxase ((Kirby 1991, p. 150), ((Yorke 1990, p. 90)
  33. ↑ (Foster 2004, p. 89)
  34. ↑ (Anderson 1990, pàg. 238–239)
  35. ↑ (Anderson 1908, p. 56)
  36. ↑ (Anderson 1990, p. 240)
  37. ↑ (Woolf 2005, p. 38)
  38. ↑ (Anderson 1980, pàg. 186–187)
  39. ↑ L'entrada de l'any 752 en els Annals de Tigernach registren "la batalla d'Asreth en Circinn", crisi que està fora de lloc.
  40. ↑ (Forsyth 2000, pàg. 29–30)
  41. ↑ (Woolf 2005, p. 39)
  42. ↑ (Kirby 1991, p. 150)
  43. ↑ (Woolf 2005, pàg. 39–40)
  44. ↑ Aquesta versió de la llegenda fundacional de St Andrews apareix en (Anderson 1980, pàg. 258–260)
  45. ↑ (Anderson 1990, p. 238)
  46. ↑ (Forsyth 2000, pàg. 21–22)
  47. ↑ (Foster 1998, pàg. 42–43)
  48. ↑ L'estudi més recent, (Yorke 2006), afavoreix a "Óengus".
  49. ↑ ((Henderson 1998, pàg. 155–156)
  50. ↑ ((MacLean 2000, pàg. 200–201)
  51. ↑ Está menos claro de quen son os restos que contén. Woolf e ((MacLean 2000) defenden que conteñen a Óengus, mentres que Henderson está a favor de Nechtan mac Der Ilei. Clancy, defende que son restos do século IX de "Caustantín".
  52. ↑ (Foster 1998, p. 42)
  53. ↑ (Broun 1998, pàg. 80–81)
  54. ↑ (Woolf 2005, p. 40)
  55. ↑ (Forsyth 2000, pàg. 25–26)
  56. ↑ (Yorke 2006, p. 167)
  57. ↑ Óengus n'apareix al lloc 43, Caustantín al 80 i Eógan al 100.
  58. ↑ (Forsyth 2000, p. 21)
  59. ↑ (Yorke 2006, p. 49)
  60. ↑ Els fills de reis esdevenien reis més sovint en el segle IX, però no és fins al segle XI quan els reis són succeïts pels seus fills més freqüentment que els seus germans i cosins.
  61. ↑ (Forsyth 2000, pàg. 27–28)
  62. ↑ Nechtan, fill de Der-Ilei i el seu germà Bridei tingueren un pare d'origen gaèlic, Dargart mac Finguine, dels Cenél Comgaill.
  63. ↑ Vegeu (Clancy 2002b) i (Yorke 2006, pàg. 54–55)
  64. ↑ (Broun 1998, passim)
  65. ↑ Per a arguments en contra, vegeu (Bannerman 1999, passim). Els arguments es comparen en (Yorke 2006, pàg. 49–50, 54 & 288–289)
  66. ↑ Les afirmacions més contundents es fan entre els estudiosos que diuen que Óengus governà Bretwalda amb Æthelbald, com Charles-Edwards, Forsyth i Yorke. Altres, com Broun i Woolf, fan afirmacions menys radicals, però compten Óengus entre els reis pictes més poderosos i la força dominant al nord de Gran Bretanya. Per veure la rellevància d'Óengus a nivell artístic i cultural, vegeu (Henderson & Henderson 2004, p. 12) i (MacLean 2000, pàg. 200–201)

Bibliografia[modifica]

Fonts Principals
Fonts Secundàries
  • Kings and Kingship in Early Scotland. Scottish Academic Press. ISBN 0-7011-1604-8. 
  • Forteviot: a Pictish and Scottish royal centre. 
  • Dauvit Broun. Spes Scotorum: Saint Columba, Iona and Scotland. T. & T. Clark. ISBN 0-567-08682-8. 
  • «Pictish kings 761–839: integration with Dál Riata or separate development». A: Sally Foster. The St Andrews Sarcophagus: a Pictish Masterpiece and its International Connections. Four Courts Press. ISBN 978-1-85182-414-4. 
  • Byrne, Francis John. Irish Kings and High-Kings. 2nd revised. Dublín: Four Courts Press, 2001. ISBN 1-85182-196-1. 
  • Charles-Edwards, T. M.. «'The Continuation of Bede', s.a. 750: High-Kings of Tara and 'Bretwaldas'». A: Alfred P. Smyth. Seanchas: Studies in Early Medieval Irish Archaeology, History and Literature in Honour of Francis J. Byrne. Dublín: Four Courts Press, 2000. ISBN 1-85182-489-8. 
  • Clancy, Thomas Owen. «Caustantín son of Fergus (Uurgust)». A: M. Lynch. The Oxford Companion to Scottish History. Oxford (Regne Unit): Oxford University Press, 2002a. ISBN 0-19-211696-7. 
  • Clancy, Thomas Owen. «Nechtan son of Derile». A: M. Lynch. The Oxford Companion to Scottish History. Oxford (Regne Unit): Oxford University Press, 2002b. ISBN 0-19-211696-7. 
  • Edinburgh University Press. The Poetry of the Court:Praise. ISBN 978-0-7486-1615-2. 
  • Foster, Sally. «Discovery, recovery, context and display». A: Sally Foster. The St Andrews Sarcophagus: a Pictish Masterpiece and its International Connections. Dublín: Four Courts Press, 1998, p. 36–62. ISBN 978-1-85182-414-4. 
  • Foster, Sally. Picts, Gaels, and Scots: Early Historic Scotland. 2nd. Batsford, 2004. ISBN 0-7134-8874-3. 
  • Forsyth, Katherine. «Evidence of a lost Pictish source in the Historia Regum Anglorum of Symeon of Durham». A: Simon Taylor. Kings, Clerics and Chronicles in Scotland, 500–1297: Essays in Honour of Marjorie Ogilvie Anderson on the Occasion of her Ninetieth Birthday. Dublín: Four Courts Press, 2000, p. 19–32. ISBN 1-85182-516-9. 
  • Henderson, Isabel. «Primus inter Pares: the St Andrews Sarcophagus and Pictish sculpture». A: Sally Foster. The St Andrews Sarcophagus: a Pictish Masterpiece and its International Connections. Dublín: Four Courts Press, 1998, p. 97–167. ISBN 978-1-85182-414-4. 
  • Henderson, George; Henderson, Isabel. The Art of the Picts. Londres: Thames and Hudson, 2004. ISBN 0-500-23807-3. 
  • Kirby, D. P.. The Earliest English Kings. Unwin Hyman, 1991. ISBN 0-04-445692-1. 
  • MacLean, Douglas. «The Northumbrian perspective». A: Simon Taylor. Kings, Clerics and Chronicles in Scotland, 500–1297: Essays in Honour of Marjorie Ogilvie Anderson on the Occasion of her Ninetieth Birthday. Dublín: Four Courts Press, 2000. ISBN 978-1-85182-516-5. 
  • Woolf, Alex. «Ungus (Onuist), son of Uurgust». A: M. Lynch. The Oxford Companion to Scottish History. Oxford (Regne Unit): Oxford University Press, 2002. ISBN 0-19-211696-7. 
  • «Onuist son of Uurguist: tyrannus carnifex or a David for the Picts?». A: David Hill & Margaret Worthington. Aethelbald and Offa: Two Eighth-Century Kings of Mercia. 383. Archaeopress. ISBN 1-84171-687-1. 
  • Plantilla:Cita publicación periódica
  • Plantilla:Cita publicación periódica
  • Yorke, Barbara. Kings and Kingdoms of Early Anglo-Saxon England. Routledge, 1990. ISBN 978-1-134-70724-9. 
  • Yorke, Barbara. The Conversion of Britain: Religion, Politics and Society in Britain c. 600–800. Longman, 2006. ISBN 0-582-77292-3. 

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Óengus_I&oldid=32772743»