Abu-Hanifa an-Numan
An-Numan ibn Thàbit ibn Zuta (àrab: النعمان بن ثابت بن زوطى, an-Nuʿmān ibn Ṯābit ibn Zūṭà), més conegut per la seva kunya Abu-Hanifa (en àrab أبو حنيفة, Abū Ḥanīfa) o, abreujadament, com a Abu-Hanifa an-Numan (Kufa, Iraq, c. 699 - Bagdad, 18 de juny de 767), fou un teòleg i legislador religiós persa,[1] fundador epònim de l'escola hanafita, un dels quatre principals corrents jurídics (fiqh) del sunnisme, escola[1] predominant a Àsia central, Afganistan, Iran (fins al segle xvi), Balcans, Rússia, Circàsia, Pakistan, Bangla Desh, musulmans a l'Índia, Turquia i algunes parts del món àrab.[2][3] També és anomenat al-Imam al-Àdham (‘el Més Gran Imam’) i Siraj al-Àïmma (‘Làmpada dels Imams’) per uns quants dels seus seguidors sunnites.[1][4]
La tradició diu que el seu avi era un esclau portat de Kabul a Kufa,[1] posteriorment alliberat per un membre de la tribu de Taym-Al·lah ibn Thalaba, de la que la seva família hauria restat client (mawla) i de la que hauria pres el sobrenom d'at-Taymí amb què és ocasionalment esmentat. uns quants membres de la seva descendència també es va distingir en estudis jurídics.
Se sap que Abu-Hanifa va viatjar a la regió de l'Hijaz d'Aràbia en la seva joventut, on va estudiar a la Meca i Medina.[1] A mesura que avançava la seva carrera com a teòleg i jurista, Abu-Hanifa es va fer conegut per afavorir l'ús de la raó en les seves decisions legals (faqīh dhū raʾy) i fins i tot en la seva teologia.[1] Es diu que l'escola teològica d'Abu-Hanifa és la que més tard es convertiria en l'escola maturidita de teologia sunnita.[1]
Biografia[modifica]
Antecedents familiars[modifica]
Abu-Hanifa va néixer a Kufa l'any 80 dH (després de l'hègira),[5][6] 77 AH,[7] 70 dH,[8] o 61 dH,[9] durant el període del Califat Omeia. Molts historiadors trien la darrera data de naixement, 80 dH. Però Mohammad Zahid Al-Kawthari, adjunt a l'oficina de l'últim Shaykh Al-Islam de l'Imperi Otomà, va escriure que l'any 70 dH com a data del seu naixement es basa en dues consideracions. En primer lloc, Mohammad Ibn Makhlad Al-Attar va considerar que la narració del fill d'Abu-Hanifa, Hammad, de l'imam Màlik Ibn Anas, era un exemple de la narració d'un home gran en lloc d'un home més jove. En segon lloc, Abu-Hanifa es va preocupar per qui hauria de succeir a Ibrahim an-Nakhai després de la seva mort l'any 96 dH. La preocupació d'Abu-Hanifa per la successió només hauria sorgit si Abu-Hanifa tingués més de 19 anys, ja que es considera que Abu-Hanifa només es va prendre seriosament els seus estudis religiosos després dels 19 anys. Si Abu-Hanifa va néixer l'any 80 dH, Abu-Hanifa hauria tingut 16 anys en el moment de la mort d'Al-Nakhai.[10]
Es creu que Abu-Hanifa era d'ascendència persa,[4][11] encara que uns quants estudiosos, inclòs Wink, consideren que és d'origen jat.[12][13][14] El seu avi, Zūtā, podria haver estat capturat per les tropes musulmanes a Kabul i venut com a esclau a Kufa. Allà, podria haver estat comprat i alliberat per un membre de la tribu àrab dels Taymallah, una branca dels Bakr ibn Wàïl. Zūtā i la seva descendència després s'haurien convertit en clients (mawla) dels Taymallah, d'aquí les referències esporàdiques a Abu-Hanifa com at-Taymí.[15] Segons el net d'Abu-Hanifa, Ismaïl, però, el seu llinatge descendiria de perses lliures que mai havien estat esclaus. Va anomenar el besavi d'Abu-Hanifa «al-Marzuban», que és una forma arabitzada de l'oficina militar sassànida de marzban, ocupada pels governadors de les províncies frontereres del regne sassànida.[16]
Inicis i beca[modifica]
Hi ha poca informació biogràfica sobre Abu Hanifa. Generalment, se sap que va treballar com a productor i venedor de «khazz», un tipus de material de roba de seda. Va assistir a conferències sobre jurisprudència dirigides per l'erudit kufan Hammad ibn Abi Sulayman (m. 737).[15] També possiblement va aprendre jurisprudència (fiqh) de l'erudit mecà Ata ibn Abi Rabah (c. 733) mentre estava al Hajj.
Quan Hammad va morir, Abu Hanifa el va succeir com a principal autoritat de dret islàmic a Kufa i com a representant principal de l'escola de jurisprudència de Kufa.[15] Abu Hanifa va anar guanyant influència com a autoritat en qüestions legals, fundant una escola racionalista moderada de jurisprudència islàmica que va rebre el seu nom.[3]
L'edat adulta i la mort[modifica]
L'any 763, al-Mansur, el califa abbàssida va oferir a Abu Hanifa el càrrec de Cadi al-qudat (jutge en cap de l'estat), però aquest va rebutjar l'oferta, escollint romandre independent. El seu alumne Abu Yusuf va ser nomenat posteriorment al càrrec pel califa Harun ar-Raixid.[17]
En la seva resposta a al-Mansur, Abu Hanifa va dir que no era apte per al càrrec. Al-Mansur, que tenia les seves pròpies idees i raons per oferir el càrrec, va perdre la calma i va acusar Abu Hanifa de mentir.
«Si estic mentint», va respondre Abu Hanifa, «aleshores la meva afirmació és doblement correcta. Com pots nomenar un mentider per a l'exaltat càrrec d'un Qadi (jutge en cap)?»
Enfadat per aquesta resposta, al-Mansur va fer arrestar, tancar a la presó i torturar Abu Hanifa. Es deia que un cop a la presó mai va ser alimentat ni cuidat.[18] Fins i tot a la presó, el jurista va continuar ensenyant als qui tenien permís per visitar-lo.
El 15 de Rajab 150,[19] (15 d'agost de 767[20]) Abu Hanifa va morir a la presó. La causa de la seva mort no està clara, ja que uns quants van dir que Abu Hanifa va emetre una opinió legal per portar armes contra al-Mansur, de manera que al-Mansur el va fer enverinar.[21] Es deia que el seu company de presó i fundador del judaisme caraïta, Anan ben David, va rebre un consell que li va salvar la vida d'Abu Hanifa.[22] 0-300-00792-2 Es deia que hi va anar tanta gent al seu funeral que el funeral es va repetir sis vegades per a les més de 50.000 persones que s'havien reunit abans de ser enterrat. L'historiador al-Khatib va dir que durant 20 dies la gent va fer oracions fúnebres per ell. Molts anys més tard, es va construir la mesquita d'Abu Hanifa al barri d'Adhamiyah a Bagdad. Abu Hanifa també va donar suport a la causa de Zayd ibn Ali i Ibrahim al Qamar, tots dos imams alides Zaidi.
Les estructures de les tombes d'Abu Hanifa i Abd-al-Qàdir al-Jilaní van ser destruïdes pel xah Ismail de l’Imperi Safàvida el 1508.[23] El 1533, els otomans van conquerir Bagdad i van reconstruir les tombes d'Abu Hanifa i Abdul Qadir, així com altres llocs sunnites.[24]
Estudiants[modifica]
Yusuf ibn Abd al-Rahman al-Mizzi va enumerar 97 erudits hadith que eren els seus estudiants. La majoria d'ells van passar a ser erudits hadiths, i els seus hadices narrats es van recopilar al Sahih Bukharí, Sahih Múslim i altres llibres de hadit.[25] Imām Badr al-Din al-Ayni va incloure altres 260 estudiants que van estudiar Hadit i Fiqh amb Abu Hanifa.[26]
Els seus estudiants més famosos van ser l'imam Abu Yusuf, que va ser el primer cap de justícia del món musulmà, i l'imam Muhammad al-Shaybani, que va ser el professor del fundador de l'escola de jurisprudència xafí, l'imam Aix-Xafií. Altres estudiants van ser:[27]
- Abdullah ibn Mubarak
- Abu Nuāim Fadl Ibn Dukain
- Malik bin Mighwal
- Dawood Taa'ee
- Mandil bin Ali
- Qaasim bin Ma'n
- Hayyaaj bin Bistaam
- Hushaym bin Basheer Sulami
- Fudhayl bin Iyaadh
- Ali bin Tibyaan
- Wakee bin Jarrah
- Amr bin Maymoon
- Abu Ismah
- Zuhayr bin Mu'aawiyah
- Aafiyah bin Yazeed
Fonts i metodologia[modifica]
Les fonts de les quals Abu Hanifa va derivar la llei islàmica, per ordre d'importància i preferència, van ser: l’Alcorà, les narracions autèntiques del profeta musulmà Mahoma (conegut com a Hadit), el consens de la comunitat musulmana (ijmà), el raonament analògic (Qiyàs), la discreció jurídica (istihsan) i els costums de la població local que promulguen lleis musulmanes (urf). El desenvolupament de la raó analògica i l'abast i els límits pels quals es pot utilitzar va ser reconegut per la majoria de juristes musulmans, però la seva implantació com a eina legal va ser fruit de l'escola hanafista. Tot i que probablement va ser utilitzat per uns quants dels seus professors, Abu Hanifa és considerat per l'erudició moderna com el primer a adoptar i instituir formalment la raó analògica com a part de la llei islàmica.[28]
Com a quart califa, Alí ibn Abi-Tàlib havia transferit la capital islàmica a Kufa, i molts de la primera generació de musulmans s'hi havien establert. L'escola de dret hanafita va basar moltes de les seves decisions en la tradició profètica transmesa per aquells musulmans de primera generació que resideixen a l'Iraq. Així, l'escola Hanafi va passar a ser coneguda com l'escola Kufan o iraquiana. Ali i Abd-Al·lah ibn Massud van ajudar a formar gran part de la base de l'escola, així com altres personalitats dels parents directes (o Ahl al-Bayt) de Mahoma de qui Abu Hanifa havia estudiat com Muhàmmad al-Bàqir. Molts juristes i historiadors havien viscut a Kufa, inclòs un dels principals mestres d'Abu Hanifa, Hammad ibn Abi Sulayman.[29][30]
Estat generacional[modifica]
Abu Hanifa és considerat per algunes autoritats com un dels Tabiín, la generació posterior als Sahaba, que van ser els companys del profeta islàmic Mahoma. Això es basa en informes que va conèixer almenys quatre Sahaba, inclòs Anas ibn Malik,[31] i uns quants fins i tot van informar que va transmetre el Hadit d'ell i d'altres companys del profeta Mahoma.[32][33] Altres opinen que Abu Hanifa només va veure al voltant de mitja dotzena de companys, possiblement a una edat jove, i no va narrar directament els hadit d'ells.[32]
Abu Hanifa va néixer almenys 60 anys després de la mort del profeta Mahoma, però durant l'època de la primera generació de musulmans, alguns dels quals van viure fins a la joventut d'Abu Hanifa. Anas ibn Malik, l'assistent personal de Mahoma, va morir l'any 93 dH i un altre company, Abul Tufail Amir bin Wathilah, va morir l'any 100 dH, quan Abu Hanifa tenia almenys 20 anys. L'autor d'al-Khairat al-Hisan va recopilar informació de llibres de biografies i va citar els noms dels musulmans de la primera generació dels quals es va informar que Abu Hanifa havia transmès el hadit. En va comptar 16, entre ells Anas ibn Malik, Jabir ibn Abd-Allah i Sahl ibn Sa'd.[34]
Rebuda[modifica]
Va ser molt considerat en els diferents camps del coneixement sagrat i va influir significativament en el desenvolupament de la teologia musulmana.[35] Durant la seva vida, va ser reconegut com un jurista del més alt calibre.[36]
Fora dels seus èxits acadèmics, Abu Hanifa és conegut popularment entre els musulmans sunnites com un home de les més altes qualitats personals: un realitzador de bones obres, notable per la seva abnegació, esperit humil, devoció i admiració piadosa de Déu.[37]
La seva tomba, coronada per una cúpula erigida pels admiradors l'any 1066 encara és un santuari per a pelegrins.[38] Va ser restaurat el 1535 per Solimà I el Magnífic després de la conquesta otomana de Bagdad.[24]
Li ha estat concedit el títol honorífic al-Imam al-A'zam («el líder més gran»)[39] en moltes comunitats on se segueix la seva teoria legal. Segons John Esposito, el 45% de tots els musulmans segueixen l'escola hanafita.[40]
Abu Hanifa també va tenir els seus crítics. L'erudit zahiri Ibn Hazm va citar Sufyan ibn `Uyaynah: «[Els] afers dels homes estaven en harmonia fins que van ser canviats per Abù Hanìfa a Kùfa, al-Batti a Bàssora i Màlik a Medina».[41] El primer jurista musulmà Hammad ibn Salamah va relatar una vegada una història sobre un lladre de carreteres que es va fer passar per un vell per amagar la seva identitat; llavors va comentar que si el lladre encara viu, seria un seguidor d'Abu Hanifa.[42]
Connexió amb la família de Mahoma[modifica]
Igual que amb Malik ibn Anas (que va ser un mestre de l'imam Aix-Xafií,[43] que al seu torn va ser professor de l'imam sunnita Àhmad ibn Hànbal), l'imam Abu Hanifa va ser un alumne de Jàfar as-Sàdiq, que era descendent del Nabi (profeta) Mahoma. Així, tots els quatre grans imams del Sunnita Fiqh estan connectats a Ja'far des de la Ahl al-Bayt de Mahoma, ja sigui directament o indirectament.[44]
En un hadit, Abu Hanifa va dir una vegada sobre l'imam Ja'far: «No he vist ningú amb més coneixements que Ja'far ibn Muhammad».[45] No obstant això, en un altre hadit, Abu Hanifa va dir: «Em vaig trobar amb Zayd (l'oncle de Ja'far) i mai vaig veure a la seva generació una persona amb més coneixements, un pensador tan ràpid o més eloqüent que ell».[46]
Oposició a les desviacions de creences[modifica]
Es va citar l'imam Abu Hanifa dient que Jahm ibn Safwan (m. 128/745) va arribar tan lluny en la seva negació de l'antropomorfisme (Tashbih) com per declarar que «Déu no és quelcom (Allah laysa bi shay)». Muqatil ibn Sulayman (m. 150/767), va comparar Déu amb les seves criatures.[47]
Al-Khatib al-Baghdadí va narrar al seu Tarikh Bagdad (Història de Bagdad) que l'imam Abu Hanifa va dir:
| « | Dos grups del pitjor de la gent són de Khurasan: el Jahmiyyah (seguidors de Jahm ibn Safwan) i el Mushabbihah (antropomorfistes), i probablement va dir (en lloc de Mushabbihah) "Muqatiliyyah" (seguidors de Muqatil ibn Sulayman).[48][49][50] | » |
Obres[modifica]
| Títol | Descripció |
|---|---|
| Al-Fiqh al-Akbar | |
| Al-Fiqh al-Absat | |
| Kitaab-ul-Aathaar | Narrat per l'imam Muhammad al-Shaybani i l'imam Abu Yusuf - compilat a partir d'un total de 70.000 hadiz |
| Al-Wasiyyah | |
| A Tareeq Al Aslam Musnad Imam Abu Hanifah |
Confusió pel que fa a Al-Fiqh Al-Akbar[modifica]
L'atribució d'Al-Fiqh Al-Akbar a Abu Hanifa ha estat disputada per AJ Wensick[51] així com per Zubair Ali Zai.[52]
Altres estudiosos han coincidit que Abu Hanifa va ser l'autor, incloent-hi Muhammad Zahid Al-Kawthari, al-Bazdawi i Abd al-Aziz al-Bukhari.[53] L'erudit, Ibn Abil-'Izz Al-Hanafi atribueix el llibre a Abu Hanifa.[54]
Estudiosos com Mufti Abdur-Rahman han assenyalat que el llibre posat en qüestió per Wensick és en realitat una altra obra d'Abu Hanifa anomenada: Al-Fiqh Al-Absat.[53]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Pakatchi, Ahmad and Umar, Suheyl, "Abū Ḥanīfa", in: Encyclopaedia Islamica, Editors-in-Chief: Wilferd Madelung and, Farhad Daftary.
- ↑ Nazeer Ahmed. Islam in Global History: Volume One: From the Death of Prophet Muhammed to the First World War. Xlibris Corporation, 2001, p. 113. ISBN 9781462831302.
- ↑ 3,0 3,1 Ludwig W. Adamec. Historical Dictionary of Afghanistan. Scarecrow Press, 2012, p. 17. ISBN 9780810878150.
- ↑ 4,0 4,1 S. H. Nasr (1975), "The religious sciences", in R.N. Frye, The Cambridge History of Iran, Volume 4, Cambridge University Press. p.474: "Abū Ḥanīfah, who is often called the "grand imam"(al-Imam al-'Azam) was Persian
- ↑ Çakmak, Cenap. Islam: A Worldwide Encyclopedia [4 volumes] (en anglès). ABC-CLIO, 18 Maig 2017. ISBN 978-1-61069-217-5.
- ↑ Suwaidan, Dr Tareq Al. Imam Abu Hanifa An-Nu'man (en anglès). الابداع الفكري.
- ↑ Abu Umar Ibn Abd Al-Barr, Jāmi’ Bayān al-‘ilm wa fadhili
- ↑ Ibn Hibban, Al-Jarh Wal-Ta’dil
- ↑ The virtues of imam Abu Hanifa, Dhahabi, eng-translation, visions of reality publishing, page 9
- ↑ The virtues of imam Abu Hanifa, Dhahabi, eng-translation, visions of reality publishing, page 9&10
- ↑ Cyril Glasse, "The New Encyclopedia of Islam", Published by Rowman & Littlefield, 2008. p.23: "Abu Hanifah, a Persian, was one of the great jurists of Islam and one of the historic Sunni Mujtahids"
- ↑ Maclean, Derryl N. Religion and Society in Arab Sind (en anglès). McGill University, 1984, p. 215. ISBN 978-0-315-20821-6.
- ↑ Wink, André. Al-hind: The Making of the Indo-islamic World (en anglès). BRILL, 1991, p. 161. ISBN 978-90-04-09249-5.
- ↑ Malik, Jamal. Islam in South Asia: Revised, Enlarged and Updated Second Edition (en anglès). BRILL, 2020-04-06, p. 44. ISBN 978-90-04-42271-1.
- ↑ 15,0 15,1 15,2 Schacht, 1960, p. 123.
- ↑ ABŪ ḤANĪFA, Encyclopædia Iranica
- ↑ «Oxford Islamic Studies Online». Abu Yusuf. Oxford University Press. Arxivat de l'original el 2016-04-05. [Consulta: 27 abril 2023].
- ↑ Ya'qubi, vol. III, p.86; Muruj al-dhahab, vol. III, pàgines 268–270
- ↑ Ammar, Abu. «Criticism levelled against Imam Abu Hanifah». A: Understanding the Ahle al-Sunnah: Traditional Scholarship & Modern Misunderstandings. Islamic Information Centre, 2001.
- ↑ «Islamic Hijri Calendar For Rajab – 150 Hijri». habibur.com. [Consulta: 13 juny 2018].
- ↑ Najeebabadi, Akbar Shah. The history of Islam : Vol. 2. Riyadh: Darussalam, 2001. ISBN 9960892883.
- ↑ Karaite anthology : excerpts from the early literature. New Haven: Yale University Press, 1952. ISBN 0-300-03929-8.
- ↑ A ́goston, Ga ́bor; Masters, Bruce Alan. Encyclopedia of the Ottoman Empire (en anglès). Infobase Publishing, 2010-05-21. ISBN 978-1-4381-1025-7.
- ↑ 24,0 24,1 Burak, Guy. The Second Formation of Islamic Law: The Ḥanafī School in the Early Modern Ottoman Empire. Cambridge: Cambridge University Press, 2015, p. 1. ISBN 978-1-107-09027-9.
- ↑ Tāhzibul Kamal by Yusuf ibn Abd al-Rahman al-Mizzi
- ↑ Māganīl Akhīar by Imām Aini
- ↑ «40 Great Students of Imam Abu Hanifah». ilmfeed.com, 26-03-2014.
- ↑ Vegeu Reuben Levy, Introduction to the Sociology of Islam, pg. 236–237.
- ↑ Nadwi, Sayyid Ijteba.
- ↑ «The Leading Fiqh Scholars (Founders of the four schools of Fiqh)», 20-04-2017.
- ↑ Meri, Josef W. Medieval Islamic Civilization: An Encyclopedia (en anglès). Routledge, 31 octubre 2005, p. 5. ISBN 9781135456030.
- ↑ 32,0 32,1 Imām-ul-A’zam Abū Ḥanīfah, The Theologian
- ↑ «Islamic Information Centre - Understanding The Ahle al-Sunnah - 7». [Consulta: 24 abril 2024].
- ↑ «Imam-ul-A'zam Abū Ḥanīfah, The Theologian». Masud.co.uk. Arxivat de l'original el 12 febrer 2010. [Consulta: 7 febrer 2010].
- ↑ Magill, Frank Northen. Dictionary of World Biography: The Middle Ages (en anglès). Routledge, 1 gener 1998, p. 17. ISBN 9781579580414.
- ↑ Hallaq, Wael B. The Origins and Evolution of Islamic Law (en anglès). Cambridge University Press, 1 gener 2005, p. 159. ISBN 9780521005807.
- ↑ Waines, David. An Introduction to Islam (en anglès). Cambridge University Press, 6 novembre 2003, p. 66. ISBN 9780521539067.
- ↑ Magill, Frank Northen. Dictionary of World Biography: The Middle Ages (en anglès). Routledge, 1 gener 1998, p. 18. ISBN 9781579580414.
- ↑ Houtsma, M. Th. E. J. Brill's First Encyclopaedia of Islam, 1913–1936 (en anglès). BRILL, 1 gener 1993, p. 840. ISBN 9004097902.
- ↑ Esposito, John. «The Muslim 500: The World's 500 Most Influential Muslims». The Muslim 500, 2017. Arxivat de l'original el 27 setembre 2017. [Consulta: 2 agost 2017].
- ↑ Camilla Adang, "This Day I have Perfected Your Religion For You: A Zahiri Conception of Religious Authority," p.33.
- ↑ Ignác Goldziher, The Zahiris, pg. 15.
- ↑ Haddad, Gibril F. The Four Imams and Their Schools. Londres: Muslim Academic Trust, 2007, p. 121–194.
- ↑ «Imam Ja'afar as Sadiq». History of Islam. Arxivat de l'original el 2015-07-21. [Consulta: 27 novembre 2012].
- ↑ Siyār Aʿlām An-Nubalāʾ (en àrab). 6, p. 257.
- ↑ Al-Tuhaf Sharh al-Zulaf (en àrab), p. 28.
- ↑ M. S. Asimov and C. E. Bosworth. History of civilizations of Central Asia: Volume IV: The Age of Achievement: A.D. 750 to the End of the Fifteenth Century - Part Two: The Achievements. UNESCO, 2000, p. 122. ISBN 9789231036545.
- ↑ «The Scholarly Acceptance of Imam Abu Hanifah's Pronouncements on al-Jarh wa al-Ta'dil». IlmGate - A Digital Archive of Islamic Knowledge.
- ↑ «Answers to Doubts over the 'Aqidah of Imam Abu Hanifah». Darul Ma'arif, març 2014.
- ↑ «Siyar A'lam al-Nubala' by Al-Dhahabi». Islam Web.
- ↑ Wensick, A.J.. The Muslim Creed. Londres: Cambridge University Press, 1932, p. 125.
- ↑ Zubair Ali Zai's Fiqh ul-Akbar Imaam Abu Haneefah's book.
- ↑ 53,0 53,1 Ibn Yusuf Mangera, Mufti Abdur-Rahman. Imam Abu Hanifa's Al-Fiqh Al-Akbar Explained. First. California, USA: White Thread Press, novembre 2007, p. 24–35. ISBN 978-1-933764-03-0.
- ↑ Ibn Abil-Izz. Sharh At-Tahawiyah.
Bibliografia[modifica]
- al-Quduri, Ahmad ibn Muhammad; Translated by Tahir Mahmood al-Kiani. Mukhtasar al-Quduri. First. Ta-Ha Publishers Ltd., 2010. ISBN 978-1842001189.
- Nu'mani, Shibli; Translated by M. Hadi Hussain. Imām Abū Ḥanīfah – Life and Works. Islamic Book Service, New Delhi, 1998. ISBN 81-85738-59-9.
- Abdur-Rahman ibn Yusuf, Imam Abu Hanifa's Al-Fiqh Al-Akbar Explained
- Yanagihashi, Hiroyuki. «Abū Ḥanīfa». Encyclopaedia of Islam, THREE. Editada per: Kate Fleet, Gudrun Krämer, Denis Matringe, John Nawas, Everett Rowson. Brill Online, 2016. 29 de maig de 2016 <http://referenceworks.brillonline.com/entries/encyclopaedia-of-islam-3/abu-hanifa-COM_0151>
- U. F. ʿAbd-Allāh, “Abu Hanifa,” Encyclopædia Iranica, I/3, pàgines 295-301; una versió actualitzada està disponible en línia a http://www.iranicaonline.org/articles/abu-hanifa-noman-b
En línia[modifica]
- Abū Ḥanīfah: jurista i teòleg musulmà, a Encyclopædia Britannica Online, de Zafar Ishaq Ansari, The Editors of Encyclopaedia Britannica, Thinley Kalsang Bhutia, Surabhi Sinha i Adam Zeidan
Enllaços externs[modifica]
- Llibre sobre Imam i Azam Abu Hanifa (urdú)
- Imām Abū Ḥanīfah de Shiekh GF Haddad